El diumenge 8 de maig sortirem d’un lloc magnífic com és l’Avinguda Maria Cristina per fer la marató, una de les coses més transcendents de quantes farem a l’any. (Els que la facin per primera vegada poden canviar “a l'any” per “ a la vida” sense temor a equivocar-se).
Ho farem exultants, després de tants i tants dies d’entrenament, de tantes i tantes vegades que hem somiat aquest moment, de fins i tot no haver dormit gens la darrera nit.... Darrere nostre la Font Màgica de Montjuïc i el Palau Nacional, ambdós icones de la ciutat realitzades amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Entremig, les Quatre Barres, instal•lades de nou en peu fa uns anys, desprès que fossin enderrocades per un dictador. Construccions, totes elles, que ens semblarà que les van fer per a que fossin el marc de la nostra sortida. I ho farem també a tocar del monòlit posat el 2012 en honor de Ramon Oliu, l'artífex, precisament, de la marató que comencem, situat on estava la sortida i l'arribada de la primera que es va celebrar a Barcelona l'any 1980.
A poc del tret, desfermada l’emoció del moment, passarem per sota de les Torres Venecianes, que era el pòrtic d'entrada al recinte d’aquella Exposició, i trobarem d’immediat la Plaça Espanya. Vorejarem per l’esquerra la gran font que hi ha al bell mig, amb escultures que representen diferents indrets de l’Estat (monument lleig a més no poder) i enfilarem el carrer de Creu Coberta.
Per Creu Coberta (el nom del carrer vol recordar la creu de terme que hi havia fa segles al començament, en el que avui és la Plaça Espanya) entrarem al barri d’Hostafrancs. El nom del barri li ve perquè a mitjans del segle XVIII, Joan Corrades, un pagès ric de la comarca de la Segarra, va inaugurar una fonda i li va posar Hostal d’Hostafrancs , el nom del seu poble. Amb el temps, l’establiment es va convertir en punt de referència per als forasters que arribaven a Barcelona per carretera. Els hi servia per descansar abans d’entrar a la ciutat, o per pernoctar si estava tancada la Porta de Sant Antoni. L’hostal estava en que ara és el començament del carrer Diputació.
Baixant per Creu Coberta (encara que no ho sembli, el carrer baixa una mica a l’nici), veurem a la nostra esquerra el Mercat d'Hostafrancs. Sense les pintoresques parades de roba que envolten la construcció perquè avui és diumenge, però, com tots els mercats, agradable de mirar. I gairebé al davant, a la dreta, l’Alcaldia, un edifici imponent que sembla talment que hagi estat extret de la dreta de l’Eixample i posat aquí pedra a pedra. D’estil modernista, se’l considera d’un alt valor arquitectònic. Com és bonic de veure, ens anirà bé mirar-lo al passar per a no capficar-nos massa amb si el ritme que portem en aquest moment de la sortida és el millor o no.
Seguirem baixant, i una mica més avall, a l'arribar al carrer Joanot Martorell, que és on s’acaba el de Creu Coberta i comença el de Sants, s’acabarà també la lleugera baixada i començarà una mica de pujada. Tot plegat gens difícil. Si ho comento és per fer esment d’una cosa poc coneguda, crec, pels que no som del barri. I és que en aquest punt de la unió dels dos carrers hi passava la Riera Magoria que venia de Collserola -d’aquí els dos desnivells- que separava el nucli d’Hostafrancs i el de Sants. Sí ens hi fixéssim al passar, que no ho farem perquè prou feina tindrem amb allò del ritme, podríem veure la pujada del carrer Joanot Martorell per trobar el de Creu Coberta, construïda en el que era un pont per salvar la riera.
Acabat el carrer de Creu Coberta continuarem amunt, doncs, amb pujada, tot i que molt benigna, pel de Sants, un carrer que era el centre del que va ser un poble fins a les acaballes del segle XlX i avui un dels barris més populars de Barcelona. Sants té molts anys d’història -vinculada sovint a moviments obrers- amb una intensa vida cultural, esportiva, i econòmica. També, per la mateixa característica del barri, Sants té un reguitzell de llegendes, una de les quals la que es refereix a l’existència de molts curanderos. Tot corrent la rememorarem. A finals dels segle XIX es va fer famós en Nicasi Maria Unceti, un mestre conegut com ‘El curandero de Sants’, que es va fer ric en poc temps. En aquella època, en un poble on gairebé tothom era analfabet, i on es barrejaven les supersticions amb el fervor religiós, no es d’estranyar que aquest paio, que ‘curava’ a la gent amb rituals i predicava l’evangeli i l’espiritisme, tingués gran nombre de seguidors. És va fer milionari: els devots l’omplien de diners a canvi d’ esperpèntics consells, que fins i tot van portar a la ruïna a algunes famílies. L’any 1870 el van detenir arran d’una convocatòria seva. Com si es tractés d’un profeta, en Nicasi va fer una crida a tots els coixos, cecs i impedits, prometent-los que tots aquells que assistissin a la seva convocació serien guarits dels seus mals per sempre més. Va ser empresonat uns dies, i poc després va obrir un centre anomenat Cal Nicasi. Una gran finca, amb capella i tot, al carrer de Miquel Àngel, a prop d’on estem passant ara en aquest primer quilòmetre. Es diu que durant molts anys, alguns geperuts s'apropaven a l'antiga finca per refregar el gep a un arbre que hi havia, esperant el miracle. Es diu també que la dita popular 'Esguerrats cap a Sants' ve d’això.
.......................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada