El decatló i l'heptatló, les proves ignorades

Una pena. Mentre l'atletisme popular creix sense parar a tot Espanya, el professional està en franc declivi. En la meva opinió, un dels símptomes més clars de l'atonia de l'atletisme d'élit és la nul·la presència en les proves combinades. De totes les proves de qualsevol esdeveniment atlètic, les que al nostre país criden menys l’atenció, tant dels mitjans com dels aficionats, és el decatló dels homes i l’heptatló de les dones. També, per altra banda són molt pocs i poques els que practiquen aquestes modalitats a casa nostra i a la resta de l'Estat (al Mundial de Moscou no hi ha anat ningú; als Jocs de Londres de l'any passat tampoc...).

I és difícil saber la raó d’aquesta manca d’interès de tothom. Als atletes no els motiva; les federacions no deuen fer gran cosa per promocionar-ho; ni la tele ni els diaris en parlen mai... Una llàstima , perquè, certament, el grau de preparació i l’esforç que duen a terme els que s’hi dediquen és per treure’s el barret. Quasi res, haver de fer, en dos dies, 10 proves ells i 7 elles. Quasi res, competir en unes disciplines tan variades i exigents:

Primer dia del decatló: 100 metre llisos; Salt de llargada; Llançament de pes; Sal d’alçada i 400 metres llisos. I segon dia: 110 metres tanques; Llançament de disc; Salt de perxa; Llançament de javelina i 1.500 metres llisos.

Primer dia de l'heptatló: 100 metres tanques; Salt d’alçada; Llançament de pes i 200 metres llisos. I segon dia: Salt de llargada; Llançament de javelina i 800 metres llisos.

Un parèntesi a propòsit: en virtut de la igualtat, algun dia s’haurà de canviar la norma. Abans, fa anys, hi havia moltes proves que les dones no feien, però ara fan les mateixes (per puntualitzar: en algun casos, com la marxa, no fan la de 50 km però fan la de 20; a les tanques fan 100 metres en lloc de 110 i la seva alçada és menor, com la dels 3.000 obstacles; i el pes dels artefactes dels llançaments és menor) excepte en les combinades del decatló i l'heptatló. Està clar que és un atavisme. Als dirigents de qualsevol modalitat esportiva els costen molt els canvis de les normatives.

Ashton Eaton

Tornem a la qüestió del poc ressò que tenen els decatletes i les heptatletes a tot l'Estat. És una estranya paradoxa la manca d'estima i de reconeixement pel que fan, comparat amb el que es té per esportistes d'altres disciplines. Clar que, ben mirat, la premsa només parla de futbol i de motor; d'atletisme, ni paraula, excepte cada quatre anys, quan se celebren els Jocs Olímpics, o com a molt cada dos, quan es fan els Mundials, com és el cas durant aquests dies amb el de Moscou.  I és clar, del mèrit dels participants en les proves combinades encara menys. Només per posar un exemple, amb excepció del 9 esportiu, ha passat desapercebut el que han fet el guanyador del decatló i la de l'heptatló. I és per destacar-ho, com ho ha fet el periodista Lluís Simon en un article del qual he extret aquestes dades:  amb les marques que va fer el nord-americà Ashton Eaton en aquest Mundial –que no són les seves millors-  hauria vençut en els 100 i els 400 metres, en els 110 tanques i el salt de llargada en els campionats de Catalunya (no els de combinades sinó els absoluts) que es van celebrar a Mataró a primers de juliol d’enguany, i per tant , sería el campió absolut  de Catalunya de quatre proves . 

Hanna Melnichenko

I la ucraïnesa Hanna Melnichenko, que va guanyar la medlla d'or a l' heptatló, també hauria quedat campiona absoluta  de Catalunya en quatre proves: en 100 tanques, alçada, llargada i javelina. 

Com deia, resulta curiós que no sapiguem apreciar les proeses d’aquests atletes. En altres llocs no és així. Per posar un exemple, Dailey Thompson, el llegendari decatleta dels anys vuitanta, va ser anomenat oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic en reconeixement a les seves gestes. A nosaltres només ens interessen els pilotes d'or.

                                                       -----o-----
Miquel Pucurull
17/08/2013 

Toc d'alerta als organitzadors de curses

Cada vegada hi ha més curses a Catalunya, i la possibilitat de triar entre la gran oferta que existeix (a Barcelona ciutat mateix n'hi ha 40 a l'any) està afectant la participació de les mitjanes o petites. Fa pocs dies, en el mes de juliol, a la de  l’Espluga de Francolí van ser 674 els arribats i arribades; l’any passat 778 i fa dos anys 888. A la de la Floresta van acabar 206; l’any passat  253 i fa dos anys 292. Aquest agost, a la cursa de Festa Major de Castellbisbal van ser 224 i l'any passat 295.

Això, per als que correm, crec que no és ni bo ni dolent. El problema és per als organitzadors, que hauran d’oferir nous al·licients per atraure’ns perquè els casos de l’Espluga, la Floresta i Castellbisbal no són els únics ni de bon tros. Malgrat el boom del córrer continua i segueix augmentant el nombre total de participants, especialment femenins,  hi ha moltes curses que estan perdent pistonada. Per posar un exemple, algunes tan significatives com la de la Maquinista de Barcelona, la de la Vila de Sant Boi, la de Canovelles, i les mitges de Gavà i de Sitges han tingut molta menys participació que l’any passat (entre un 12% i un 40% menys). En concret,  en 42 curses de ruta (un 40%) d'una mostra de 105 celebrades el primer semestre de l’any, s'hi han s’inscrit una mitjana d'un 13% menys que l’any passat. Gairebé 6.000 corredors/corredores que no les han tornat a fer i potser han optat per unes altres.

Es podria pensar que el cost dels dorsals influeix, però la gent segueix corrent curses malgrat el preu. I fins i tot, les més multitudinàries i més cares (Bombers, Mitja de Barcelona i Mitja de Granollers) han crescut força. Les curses que han reduït més el nombre de participants són les curses relativament mitjanes o petites. I les que no pateixen davallada, sinó tot el contrari, són aquelles en les quals hi corre molta gent. La qual cosa ve a semblar que com més participants té una cursa (i gairebé més cara, caldria dir), més atractiva és.

En la meva opinió, als organitzadors de les que perden  participants  els hi falta imaginació. Però, insisteixo, el boom continua. A banda del que es pot veure en  les 105 de l’estudi, no cal més que dir que en els primers sis mesos d’aquest any s’han engegat un impressionant nombre de noves curses a Catalunya: 34 de ruta, 59 de muntanya i 18 triatlons/duatlons. (Malauradament, totes de pagament i de preus que val més no parlar-ne).

  Deia que el boom segueix, i en conjunt, el nombre total de participants és més alt que el de fa un any (curses multitudinàries que creixen molt; allau de noves curses; incorporació de la dona...), però és evident que la proliferació de proves fa que es facin competència unes amb altres. És per això que  els que organitzen curses s’hauran de trencar el cap per oferir-nos atractius nous. La clàssica samarreta d’obsequi ja està molt vista.

Detalls de la mostra de 105 mateixes curses:

                                                          ------o------

Miquel Pucurull

Córrer amb sabatilles d’una firma explotadora

Coses de la vida: mentre nosaltres comprem sabatilles de la Nike i els ajudem a que facin més beneficis cada any, la firma acomiada treballadors que reclamen millors condicions de vida que la que tenen. La premsa diu que fa pocs dies van ser acomiadats 300 empleats a Cambodja perquè es van “atrevir” a fer una vaga (sufocada per la policia) per demanar un augment de sou de 10 euros al mes, a banda de voler que el salari mínim s’establis en 55 euros i que es respectessin les mínimes condicions laborals que exigeix la OIT. Al mateix temps, es publica que han augmentat un 7% els beneficis l’any 2012, en plena crisi.  

 

Com que aquestes són les sabatilles que utilitzo, em pregunto si per tal de no col·laborar amb empreses explotadores hauria de córrer descalç, donat que totes les marques, o gairebé totes, fan pràctiques semblants. 

 

El cert és que l’assumpte és complicat. Però, tot i que no és cap broma, deixeu-me prendre-m’ho amb una mica d’humor: si fóssim veritablement responsables, hi ha moltes més coses que no podríem fer el dia d’una cursa.

No hauríem de beure una beguda de cola – amb el bé que va en acabar– , perquè el seu fabricant ha de fer front a denúncies i judicis constants sobre violacions de drets humans, i fins i tot amb qüestions tant serioses com les dels “esquadrons de la mort” de Colòmbia, on se’l responsabilitza de morts a treballadors...

No podríem menjar-nos una hamburguesa a l’arribada perquè la marca més important del sector està acusada d’explotació laboral, treball infantil, delictes ecològics ...

No podríem tornar cap a casa amb un cotxe alemany amb nom de dona perquè l’empresa està involucrada en comerç d’armes atòmiques, mines anti-persones...Tampoc l’hi podríem posar benzina perquè algunes petroleres estan acusades de costejar guerres civils pels seus interessos, col·laboracions amb dictadures militars, tràfic d’armes...

No hauríem de prendre una aspirina per la nit – que va molt be per a les agulletes – perquè la multinacional que la va inventar ha estat denunciada perquè importa matèries primes a preu de ganga de països sumits en conflictes bèl·lics, o fa assaigs no ètics...

Això només parlant d’algunes coses que no hauríem de fer el dia d’una cursa si estiguéssim suficientment conscienciats; imaginem-nos després en el dia a dia.

És a dir, estem condemnats a alimentar el sistema...o ens en hem d’anar a fer d’ermitans a dalt d’una muntanya.

Miquel Pucurull

24/07/2013

El córrer ja no és una assignatura pendent per a les catalanes

Fa un temps, veure dones corrent curses era una raresa. Actualment, el boom del córrer (mal anomenat així perquè boom ho seria si fos un fenomen recent i no ho és) es deu, en bona mesura, a la incorporació de les noies a les curses, que va començar de manera decidida fa uns deu anys i augmenta sense parar. 

És un fet indiscutible: cada dia hi ha més participació femenina a les proves de distància mitjana a Catalunya. També a la marató i a les mitges, però molt especialment a les de 5 i 10 km. Per posar uns exemples, en unes curses recents de casa nostra s’han produït aquests resultats en quant als corredors i corredores, amb una proporció de dones impensable fa no gaires anys.

I no són una excepció. Fins i tot, en algunes de 5 km de l'any anterior, el nombre de dones que hi van participar va ser més alt que el dels homes, i en conseqüència, amb els ratios “home/dona” més favorables a elles:

Per veure els augments de participació en la perspectiva del temps, he volgut saber quin era el nombre de dones que participaven a les curses fa tres anys i quin és ara. Ho he fet agafant una mostra de 52 mateixes curses de diferents distàncies (el detall està en el quadre de més avall) i el resultat és aquest:

1er semestre any 2010. Total dones:   9.482 

1er semestre any 2013. Total dones: 20.590. Significa un increment de més del doble (un 117%) en únicament tres anys.

Així mateix, la mitjana del ratio home/dona ha passat de 84/16 de l’any 2010 a 77/23 en el mateix conjunt de proves d’enguany.

Una observació: tot i que els augments de participants femenines és molt significatiu en les curses de 10 km, fins el punt que, per exemple, la de Bombers ha crescut un 148% en tres anys, o la de Nou Barris s’ha triplicat, el que han tingut algunes mitges maratons és espectacular: la de Barcelona s’ha quadruplicat i la de Girona s'ha quintuplicat. I també la marató, on, en aquest període, s’ha gairebé triplicat. I no estem parlant de participants testimonials: la cursa de Bombers la van córrer 9.000 catalanes; la mitja de Barcelona, més de 2.000, i la marató, a prop de 1.000. 

Per concloure: la mitjana de l’increment del total de participants de les curses de la mostra ha estat del 48% en aquest tres anys, entre el 2010 i el 2013. I el que demostra la excepcional progressió de la participació femenina és que mentre el dels homes és el 35% el d’elles ha estat el 117%.

Mostra dels resultats de participació en 52 mateixes curses:

 

                                                             ------o------

Miquel Pucurull

17/07/2013

Radiografia del córrer el 1er semestre 2013

Per veure com evoluciona la participació a les curses he fet un petit estudi. 

D'una mostra de 73 mateixes curses (*) realitzades el primer semestre de fa tres anys, d’en fa dos, de l’any passat i d’aquest, el nombre de participants que les han corregut ha estat:

1er semestre 2010:   75.921

1er semestre 2011:   93.135 (va créixer un 23%)
1er semestre 2012: 108.408 (va créixer un 16%)
1er semestre 2013: 111.899 (ha crescut un 3%)


En comprovar que l'augment de corredors i corredores en unes  mateixes curses ha anat minvant, especialment aquest any de forma espectacular, em pregunto quines poden ser les raons.

Hi ha qui diu que el boom del córrer s’acaba. Jo no ho crec, en absolut. La incorporació de la dona em fa pensar que encara hi ha molt marge per seguir creixent. El que passa és que no pot fer-ho al mateix ritme sempre (en tres anys, els participants de les curses de la mostra han augmentat un 47%). Tot i que, certament, l’augment del 3% d'enguany és molt baix respecte del que estàvem acostumats.

Podria suposar-se que el motiu principal és la crisi (la pràctica totalitat de les curses de la mostra són de pagament), però no crec que sigui això, tot i que pot influir una mica perquè els preus dels dorsals són cada vegada més cars.

La raó fonamental, al meu entendre, es deu a que l’oferta és cada vegada més gran. Vull dir que cada diumenge hi ha més curses noves. El boom del córrer és molt llaminer i atrau a empreses que es dediquen a organitzar-les, sabent que hi faran negoci.

He fet una recerca i he trobat que des de primers de juliol del 2010 fins a finals de Juny del 2013 se n’han creat 66 de noves.

I en aquest primer semestre de l’any ha estat espectacular. Únicament en aquests sis mesos se n’han creat 34 de ruta. A banda, i com a dada, en aquest període s’han engegat 59 noves de muntanya -amb una mitjana de 220 participants per prova- i 18 noves duatlons/triatlons.

És a dir que el naixement de noves curses de tot tipus afecta a la participació. No vol dir que no hi hagi cada dia més gent que corre curses, òbviament, però, cada vegada tenen més a triar.

Com a tendència, es de destacar que, pel que fa a aquest primer semestre del 2013 comparat amb el de l’any passat, les curses que han reduït més el nombre de participants són les curses relativament mitjanes o petites. I les que no pateixen davallada, sinó tot el contrari, són les més importants. La qual cosa ve a dir que com més participants té una cursa (i gairebé més cara, caldria dir), més atractiva és. Això es fa palès en el quadre de més avall: la cursa de Bombers, les mitges de Barcelona i Granollers, la cursa del barri de Sant Antoni, la mitja de Montornès i la cursa de la Vila Olímpica, que són les més multitudinàries, creixen molt per damunt de la mitjana.

Observació: de la marató de Barcelona he considerat només els participants de l’Estat (Catalunya i resta). Incloure el total, tenint en compte que gairebé la meitat eren estrangers, hauria desvirtuat la comparació. Per altra banda, no he inclòs en la mostra la Cursa d’El Corte Ingles, que per les característiques del tipus de participants també l’hauria desvirtuat. Especialment perquè enguany, el nombre ha estat molt alt respecte al de l’any passat.

Una observació més per concloure: el valor és relatiu, però si s’afegeix el nombre de participants de les curses noves al de la mostra, el percentatge d’augment, en lloc del 3% ha estat del 26%. És a dir, que un 26% més de corredors i corredores que l’any passat, siguin els mateixos o no, han participat en el total de les curses de ruta analitzades.

 (*) Mostra de les 73 curses:  

 

Curses noves en el periòde 2010-2013 (color verd: encara no s'havia fet la 1a edició):

 

Miquel Pucurull
13/07/2013                                                                                            

El preu dels dorsals a Catalunya

No és cap notícia: la vida a casa nostra és més cara que en qualsevol altre lloc d'Espanya. En tot; també en el preu per inscriure't a una cursa.

He esbrinat quan costen els dorsals de les curses de 10 Km, de les mitges maratons i de les maratons a Catalunya i a la resta de l'Estat.

De les de 10 K he fet una mostra de 60 curses dels mesos de juny, juliol i agost (30 de Catalunya i 30 de fora ) i de les mitges la mostra és de 78 de tot l'any (39 d'aquí i 39 aleatòries de fora). He quedat garrativat perquè no esperava que fos tanta la diferència. A la resta de l'Estat, el preu d'un dorsal de les de 10 Km és de 7,73 euros de mitjana (arrodonint, 8 euros), i el de Catalunya és de 11,87 (arrodonint, 12). I en el cas de les mitges, el preu a fora .es de 13,82 (arrodonint, 14), i el d'aquí és de 17,41 (arrodonint, 17).

 És a dir, una de 10 ens costa un 53% més, i una mitja un 26%. No cal dir res més.

Amb franquesa, crec que les administracions de fora, potser perquè els hi arriben més diners,  ajuden molt més que les d'aquí als que organitzen curses i aquests es veuen obligats a posar un preu dels dorsals més alts. Això és reflecteix especialment en els  de les maratons (incloc els de totes les que se celebren per completar l'anàlisi). Muntar una marató requereix molts recursos, i si no és degut als ajuts, no s'explica que els de Sevilla, per exemple, que és la quarta en importància pel que fa a participació, costin tan poc en comparació amb els d'altres. I fins i tot, que els de les dues de Palència siguin gratuïts.

Miquel Pucurull
8/07/2013

En la mort d'un maratonià amic: Pere Pujol

S’ha mort un maratonià amic, el doctor Pere Pujol i Amat, un guru del món del córrer dels anys vuitanta, quan va esclatar el moviment popular a casa nostra i a tot l’Estat, del qual en va ser un pioner.

Ell va ser el primer que va ser engrescat per en Ramon Oliu a organitzar una primera marató a Catalunya. De fet, la primera que es va realitzar va ser al poble de Palafrugell, on en Pere Pujol hi estiuejava, i on amb altres vuit o deu amics feia una cosa semblant a una marató cada any (38 Kms des de Palafrugell a Girona).

Des del primer dia es va integrar a l’equip liderat per Ramon Oliu, la Comissió Marató Catalunya, per impulsar les curses a peu i la marató, essent la seva mà dreta en matèria organitzativa, no únicament mèdica. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió al carrer de les Jonqueres –també al seu pare, l’entranyable avi Pujol- atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com s’havien de cordar les sabatilles.

A finals des anys seixanta, durant una estada a Alemanya, havia conegut al doctor Van Aaken, el precursor del revolucionari mètode d’entrenament per a la marató basat en fer molts quilòmetres a ritme lent. En deia l’LSD (Long Slow Distance) . I en Pere Pujol el va seguir i el va posar en pràctica: 160 km setmanals era la mitjana. Així mateix, fou un fervent partidari i introductor de les càrregues de carbo-hidrats els dies previs a la marató.


Pere Pujol (dorsal 25) en un avituallament de la marató de Barcelona de 1980. La va acabar en 2h48

Els arguments del Dr. Pujol no deixaven indiferent a ningú. Recordo que fa uns 10 o 12 anys va aixecar una forta polèmica una de les seves afirmacions: recomanava no beure tanta aigua als avituallaments de la marató com s’havia estat fent fins llavors, perquè, segons postulava, uns seriosos estudis demostraven que era perjudicial.

El Dr. Pere Pujol, endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York durant anys; director metge del CAR de Sant Cugat...



Va escriure llibres, d’entre els quals “Del Jooging a la Marathon” i “Nutrición, salud i rendimiento deportivo”, i centenars d’articles sobre el córrer. A banda, fou un conferenciant brillantíssim fins els seus darrers dies, a qui, en els albors del córrer a peu, escoltàvem embadalits els que començàvem. Alguna vegada li vaig sentir dir: “Com l’àrab a la muntanya, vaig començar a fer maratons perquè la marató estava aquí davant, i no cerco res, però trobo. Trobo una part important de mi mateix. Cada marató que corro m’apropa als meus límits i em fa sentir més humil. Córrer és una part important de la meva vida. Entre altres coses m’ajuda a meditar”.

Va córrer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres: Boston, Estocolm, Paris, Munich, Barcelona, València, Sant Sebastià...fins un total de 65. El seu millor temps, 2h38.10.

Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important de tot el que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.

Colpia veure’l en un fèretre aquest matí, moments abans del seu enterrament, amb un llibre al seu damunt -sempre en duia un- i vestit amb xandall com a mortalla. Semblava talment preparat per entrar a l’Olimp. Segur que -si hi ha Paradís- estarà ja a hores d’ara, entranyable polemista com era, debatent amb qui sigui sobre si s'han de fer molts estiraments o no abans d’una marató.

Adéu-siau, Pere.

Miquel Pucurull
03/07/2013

Córrer d’esquena

Córrer d'esquena pot semblar una bestiesa, però els que en són adeptes diuen que no es malmeten tant les articulacions, especialment els genolls, i en alguns països se celebren curses i campionats on es corre cap enrere.

Els partidaris asseguren que, amb el pas del temps, els moviments repetitius de córrer cap endavant poden dur al desgast dels genolls i provocar problemes als tendons i els metatarsos, i que al córrer cap enrere es redueix el risc de lesions. Diuen que si corres d'aquesta manera alguns quilòmetres periòdicament, desenvolupes els quàdriceps i treballes alguns altres músculs que no ho fan al 100% quan es corre de manera convencional. A més, afirmen que aconsegueixes restaurar el balanç del teu cos sense exigir tant als genolls.

Asseguren que el córrer d’esquena té els següents avantatges:

- Ajuda a augmentar la força dels músculs del darrere de les cames, que s'usen poc quan es corre cap endavant.

- Córrer d'esquena demanda més esforç del sistema cardiovascular que fer-ho cap a endavant, la qual cosa fa que ajudi a augmentar la condició física i cremar gairebé 50% mes de calories que córrer de cara.

- Corrent d'esquena es té una postura mes recta.

- Al canviar la mecànica de les extremitats, córrer d'esquena permet reduir la necessitat de flexionar els genolls.

- S’obté una millor oxigenació: el 84% VO2 (indicador de la capacitat aeròbica) contra el 60% VO2 del córrer de cara

- Desenvolupa l’equilibri, la velocitat i el vigor.

- Redueix el risc de lesions.

Els experts aconsellen que els que vulguin incorporar el córrer d’esquena en els entrenaments han de començar alternant 10 metres cap endavant per cada 10 metres cap enrere. I, per descomptat, mantenir alguna referència visual al costat per a no fotre't de lloros.

La pràctica de córrer a l’inrevés té molts adeptes als Estats Units, on fan curses de diverses distàncies. També bastants a Europa: a França, Alemanya, Àustria, i sobre tot a Itàlia. A Espanya no em sembla que hagi quallat gaire, tot i que l’any passat es va celebrar el Campionat del Món del Retrorunning a Lleida. A Mollerussa hi ha un grup de corredors i corredores del Club Esbufecs que en són habituals de corre enrere. Una d’elles, Sandra Corcuera, va aconseguir cinc medalles en aquest campionat.

Com a complement de la curiositat, val la pena saber que existeixen rècords del món de les "Curses d’esquena". Són:

Homes
Marató:  Achim Aretz (GER) 3h42’04”
Mitja Marató: Achim Aretz (GER) 1h 35’49”
10.000 m.: Achim Aretz (GER) 40’02”
5.000 m.: Brian Godsey (USA) 19’31”
1.000 m.: Thomas Dold (GER), 3’20’’
100 m.: Ferdie Adoboe (GHA), 13,6 seg.

Dones
Marató: Kerstin Metzler (LIE) 4h42’39”
Mitja Marató: Kerstin Metzler (LIE) 1h57’08”
5.000 m. : Kerstin Metzler (LIE) 24’11’’
1.000 m. : Stefania Zambello (ITA), 4’20’’
100 m. : Isabella Wagner (GER)  16,8 seg.

Clicar damunt de la imatge: Vídeo del rècord del món  de l'alemanya Isabella Wagner 

                                                       -------o-------

Miquel Pucurull
21/06/2013

Anàlisi senzilla de la Cursa Diagonal-DiR-Guàrdia Urbana’2013

Les xarxes estan plenes de cròniques que els corredors populars fan de les seves curses. Amb alguna excepció, no en llegeixo mai cap. Cadascú que faci el que vulgui, però em semblen d’una pesadesa sublim. Tampoc n’escric mai de les meves. ¿A qui li pot interessar saber que al Km 6 m’ha agafat mal de panxa, o he sentit una punxada al bessó esquerre al 8, o he tret forces de flaquesa al final?. El que faig a vegades és una anàlisi senzilla del que m’ha agradat i el que no.

Per exemple de la Cursa Diagonal - Dir - Guàrdia Urbana del diumenge 26 de maig de 2013:

M’ha agradat

- Poder córrer una cursa pel mig de la Diagonal, sense cotxes, patrocinada per la Guardia Urbana. (Fa uns anys era impensable perquè l’automòbil era l’amo dels carrers).

- Que malgrat ser multitudinària no hi han hagut cues per a res.

- La organització. En especial, la perfecta recollida i entrega de bosses.

- Que el recorregut fos íntegrament de suau baixada.

No m’ha agradat

- El preu del dorsal. 15 euros (o 17 si no es tenia chip propi) és un dels preus més alts de Catalunya per a una cursa de 10 Km.

- La samarreta. Pel preu, és molt senzilla.

- El temps per completar el recorregut (1h15 minuts) és curt.

Crec que es pot convertir en una de les curses emblemàtiques de Barcelona.

                                               ---------o---------

Miquel Pucurull

29/05/2013

Obstacles per a l'esport femení

Un assumpte que m’interessa des de fa temps és esbrinar el per què, a casa nostra i a tot Espanya, tot i que va millorant, hi ha una notable menor participació de dones que d’homes a les curses. A propòsit, una amiga m’ha fet saber d’un interessant estudi. Porta el títol de Actitudes y Prácticas Deportivas de las Mujeres en España (1990-2005), i ho va encarregar el Ministerio de Trabajo i Asuntos Sociales a una empresa.

 

És un totxo de 258 pàgines, que m’he llegit (en diagonal, he de dir), i transcric, succintament algunes de les conclusions que segons l’estudi expliquen el fenomen de la menor participació femenina en l’esport, que tot i no referit en concret al córrer, em semblen interessants per a aquest Calaix.

 

Va ser realitzat fa un anys, però segurament, tractant-se de valoracions sociològiques, manté la seva vigència.

 

Obstacles actuals per a l'esport femení

 

(...) L'exercici físic i la pràctica esportiva de les dones s'han vist limitats tradicionalment per prejudicis i estereotips sexistes que establien criteris d'exclusió o barreres per a la participació femenina. En l'actualitat hi ha obstacles que romanen, per la qual cosa la participació femenina és encara inferior a la masculina, no només en l'esport de competició, sinó també en la pràctica esportiva per salut i/o recreació. Entre aquests obstacles es poden destacar:

— Falta de temps lliure: és inferior en la dona que en l'home. La tradicional distinció de rols dintre de l'àmbit familiar entre dones i homes implica encara en l'actualitat una major càrrega de treball domèstic i obligacions familiars (fills, principalment) per al sexe femení, el que explica aquesta diferència quant al temps disponible per a l'oci en general, i l'esport en particular.

— Menor disponibilitat econòmica: la discriminació sexual en matèria de salaris segueix sent una realitat que també pot influir negativament en la pràctica esportiva, al disposar de menys diners per a activitats d'oci.

— Falta de reconeixement social: no existeix el mateix reconeixement al talent esportiu de la dona.

— Falta del sentit lúdic: a la dona se li assigna major «responsabilitat» en la conducció de la família.

— Diferents formes de socialització: com a conseqüència d'una educació diferent. Els motius per practicar esport són factors que diferencien l'ocupació del temps lliure en homes i dones. La majoria d'aquestes últimes al•leguen que realitzen exercici per a arribar a una millora en el seu benestar físic i psicològic, mentre que en el sexe masculí, el factor social té un major pes.

— Menor espai dedicat a l'esport femení en els mitjans: la divulgació i seguiment d'esdeveniments esportius femenins és considerablement inferior a la d'esports masculins.

— Menor pes en competicions femenines a nivell internacional tant en participació femenina com en nombre d'esports en els quals es competeix. El primer Mundial de futbol femení es va celebrar l’any 1990; el d’homes data del 1930. Les dones no van participar en les maratons dels Jocs Olímpics moderns, que havien començat el 1896, fins gairebé cent anys deprés.

 

Joan Benoit, la primera dona guanyadora de la marató dels Jocs Olímpics.
Los Angeles 1984

Adreça de l’estudi:

http://www.mujerydeporte.org/documentos/docs/Actitudes_2006.pdf

 

Miquel Pucurull

Pocs baixen de 3 hores a la marató. De 2h30 ni t'ho explico

Es comenta sovint en el món del córrer que cada vegada son més altes les marques dels que acaben les maratons. És cert. Anys enrere (potser molts), els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Aquest temps era la sana obsessió de qui es calçava unes sabatilles per entrenar i córrer una marató. Ara, amb la desmitificació de la prova, que ha fet que s’hi hagin enganxat molts (moltes no tant), l’objectiu clau s’ha desplaçat una hora més enllà i la finalitat de la gran majoria és baixar de les 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. No hi ha res que em faci més il·lusió que veure com creix el nombre dels que l'acaben. Però em resulta sorprenent que amb l'allau de nous maratonians sorgits darrerament, siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.

Per parlar de números, a la recent marató de Barcelona només han baixat de 3 hores el 5% dels arribats. Dic que només perquè, per comparació,  fa trenta anys eren el 19%.

Es podria dir que a mesura que hi ha més gent que corre maratons augmenten els que ho fan perquè volen provar si son capaços de fer-ho  (benaurada sigui aquesta tendència) i els objectius de fer marques de nivell no és la seva prioritat. Es podria dir, també, que els percentatges no són prou clarificadors perquè si la gran majoria corren amb objectius modestos, el tant per cent de les marques que es poden considerar com bones baixa indefectiblement.

Però si ens fixem en els valors absoluts, enguany han baixat de les famoses 3 hores 693 participants dels 14.778 arribats, mentre que fa trenta anys ho van fer 309 de 1.590. És a dir, ho han aconseguit  una mica més del doble, quan la participació s’ha multiplicat gairebé per deu.

I si baixar de tres hores és complicat, fer-ho de dos i mitja és una epopeia.

En aquesta marató del diumenge passat ho han aconseguit dotze atletes. En la de trenta anys enrere, trenta.

Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada dia hi ha més corredors i corredores que es converteixen en maratonians (deixant a banda els estrangers, 8.900 els catalans i de la resta de l’Estat arribats enguany, i 1.540 en el 1983) sorprèn que la qualitat de les marques dels de davant hagi baixat tant.

Dels dotze que ho han fet enguany, cinc són de l’Estat, tots catalans, per cert (un d’ells, nascut al Marroc, d’adopció), i dels trenta de l’any 1983,  nou eren de Catalunya i quatre de la resta de la península. Veure-ho amb noms i cognoms a les classificacions resulta molt il·lustratiu. (En vermell els 5 d’enguany i els 13 de fa trenta anys)

 No hi ha cap raó, o jo no la sé veure, per a què en tants anys no sigui una mica més alt el  percentatge dels que siguin capaços de baixar de les 3 hores, i menys encara que disminueixi el nombre dels de les 2h30.

Em nego a acceptar que sigui pel que diuen alguns: “Avui dia impera la cultura del mínim esforç i l’atletisme és molt exigent”. Prefereixo creure que hi ha altres raons que no sé veure. Tot i que, és irrefutable: els atletes de nivell que sorgeixen darrerament al nostre país són molt pocs. Alguna cosa està passant quan, avui mateix, es compleixen 29 anys del dia en que Pere Casacuberta es va proclamar campió del món junior de cros, i ahir, en el Campionat del Món de la mateixa especialitat, el junior espanyol més ben classificat va quedar el 64.

                                                  --------o--------

Miquel Pucurull

25/03/2013