Els que ens agrada córrer anem sovint a la Carretera de les Aigües de Barcelona. Normalment s'hi va en cotxe. Però a vegades, alguns hi pugem corrent des de casa. I en fer-ho, a ritme lent, perquè no pot ser d'altra manera (per a la majoria...) degut a que és una pujada que déu n'hi do, gaudim de la visió de les esplèndides cases i els edificis de l'Avinguda del Tibidabo, el seu camí natural per arribar-hi.
Aquesta és la "fisonomia" del seu recorregut:
El que és ara l'Avinguda del Tibidabo era una zona despoblada de Barcelona a finals dels segle XIX. Però per la iniciativa d'un farmacèutic, el doctor Salvador Andreu -que feia molts diners amb la comercialització d'unes pastilles per a la tos que duien el seu nom- , i juntament amb altres prohoms de l'època, va constituïr l'empresa S.A.Tibidabo i la via es va convertir en un indret glamurós a partir de 1897, quan el famós arquitecte Puig i Cadafalch va començar la construcció de la Casa Muntadas, el primer dels habitatges del carrer.
Des de llavors, el quilòmetre i escaig de l'Avinguda es va posar de moda i s'hi van instal·lar les millors famílies de l'alta burgesia catalana per estiuejar-hi, o per viure-hi tot l'any. Banquers, empresaris i aristòcrates s'hi feien una casa, a quina millor, dissenyada pels arquitectes de més prestigi. I el que resulta curiós és que, tot i el pas del temps, la majoria han resistit l'afany demolidor de les constructores i s'han conservat. Ara ja no hi viu ningú, i les cases estan ocupades per empreses, consolats, col·legis o llocs d'oci nocturn, però l'atmosfera del carrer es manté gairebé intacte a com era fa cent anys. Val la pena resseguir la seva fisonomia mentre, com deia, hi pugem corrent a poc a poc per a anar al Pla dels Maduixers, el punt del Km 0 del circuit de la Carretera de les Aigües.
El primer dels edificis que crida l'atenció és el que hi ha a la dreta del començament de l'avinguda, conegut com La Rotonda, just on arrenca el Tramvia Blau. En els seus orígens, aquest magnífic immoble modernista inaugurat el 1906 va ser l'habitatge d'un metge, el Dr. Andreu. Més tard un hotel, El Metropolitan. Va ser durant molts anys un lloc luxós i de renom, on hi cantava sovint l'Alfredo Krauss en un dels salons. En els setanta va tancar. Desprès es va reobrir, però no com a hotel sinó com a hospital geriàtric, que també va tancar fa uns anys. El seu estat va esdevenir lamentable i a partir de 1999 es va fer una remodelació per posar-hi oficines, una de les quals la central de la casa Nike a Espanya. Una important transformació que alguns consideren un nyap perquè, segons diuen, va eliminar l'atractiu de l'edifici.
L'Hotel Metropolitan (La Rotonda), a la dreta. Anys 30.
Deixem-ho; no és cosa d'aquest escrit fer cap reivindicació. Per altra banda, s'ha mantingut el mirador sostingut per vuit columnes, una meravella arquitectònica. La llàstima és que, entre altres elements, ha perdut uns mosaics que simbolitzaven els esports que es practicaven fa més de cent anys.
En front de La Rotonda, a l'altra banda de l'avinguda, hi ha els Jardins de La Tamarita, un espai assossegat al qual s'hi entra pel Passeig de Sant Gervasi. Ara d'us públic, va ser el jardí d'una finca d'un industrial del cotó, que hi va fer edificar una casa senyorial a principis del segle passat, avui seu de la fundació Blanquerna.
Una mica més amunt, a la mateixa mà esquerra, hi ha des de fa uns anys un hotel -l'Abac- que té un restaurant dirigit pel famós chef Jordi Cruz. Ocupa part de la que fou l'antiga residència de Madronita Andreu. Aquesta senyora, nascuda a la fi del segle XIX, va ser una intel·lectual de la burgesia catalana. Filla del Dr. Andreu, Madronita Andreu era una dona moderna i viatgera, avançada de l'època, molt aficionada al cinema i a les arts escèniques (un teatre que hi havia a la casa ocupa la cuina del restaurant actual) que es va casar amb el petrolier nord-americà Max Klein, un dels introductors del bàsquet a Espanya.
Seguint amunt, també a l'esquerra, als números 17 i 19, hi ha la Torre del Doctor Andreu, un habitatge esplèndid de color rosa pastel que es va fer construir el farmacèutic anys després del de la Rotonda, per l'arquitecte Enric Sagnier, que actualment està ocupat per la Mútua Universal.
Una curiositat: durant els anys de la guerra civil (1936-1939), l'edifici va ser el consolat de la URSS. Com que el lloc era un objectiu prioritari per als avions franquistes, es va construir un refugi subterrani per protegir el personal dels bombardejos. Aquest búnquer, que compta amb diversos despatxos i sales de reunió, cuina, dormitoris i latrines, es conserva en perfecte estat i pot ser visitat amb permís de la Mútua.
Torre del Doctor Andreu (actual Mútua Universal)
Davant mateix, en el número 18 de l'avinguda, hi ha un petit edifici que té la particularitat que en un temps va ser l'auditori del famós músic lleidatà Enric Granados, desaparegut tràgicament durant la primera guerra mundial en ser torpedinat el vaixell on viatjava per un submarí alemany. La Sala Granados va ser un regal del Doctor Andreu al compositor, de qui era el seu amic i mecenes, i és on va donar a conèixer moltes de les seves peces musicals.
Un apunt a propòsit de la mort de Granados: els supervivents del vaixell van afirmar que en veure que la seva dona, que viatjava amb ell, s'ofegava, es va llençar a l'aigua per salvar-la; no va poder fer-ho perquè no sabia nedar i van morir els dos. Curiosament, el fill d'Enric Granados, del mateix nom, va ser campió d'Espanya de natació l'any 1923, i els dos fills d'aquest, nets del compositor, també van ser campions de natació en distintes modalitats.
La Sala Granados va ser més tard, i fins fa uns anys, l'estudi on l'empresa La Voz de España doblava pel·lícules.
Una mica més amunt, a la mateixa dreta, l'Escola Tirol en el número 22, i el Col·legi Sil, al 24, antiga Casa Coll, també es per fer-hi una ullada tot pujant. I en front, al 27, la Torre Ignacio Portabella, d'estil noucentista també, que ha estat restaurada i s'han recuperat les pintures originals de la façana, que representen l'estiu, la tardor, la primavera i l'hivern. Un regal per a la vista mentre fem les nostres correries.
Torre Ignacio Portabella
El cert és que, tot i que la pujada és per sucar-hi pa, la visió d'aquestes torres, vestigi del que fou la Barcelona guapa de primers del segle passat, ajuda un munt. Més encara si hom recorda que, una d'aquestes cases de l'avinguda del Tibidabo va servir d'inspiració a Carlos Ruiz Zafón per escriure la seva reeixida novel·la 'L'Ombra del Vent'. En el número 32, la casa és, en la ficció, el Palauet Aldaya. Una mansió misteriosa i sinistra, amb subterranis sepulcrals, escenari d'un terrible i esgarrifós drama. Em permeto transcriure'n una petita part de l'episodi:
"El fred que regnava en aquella estança tallava la respiració. Al davant, s'hi endevinava una llosa de marbre i, a sobre, alineats l'un al costat de l'altre, em va semblar que hi veia dos objectes similars, de mida diferent, blancs. Reflectien el tremolor de l'espelma amb més intensitat que la resta de la sala i vaig imaginar que devien ser de fusta esmaltada. Vaig fer una passa endavant i llavors ho vaig entendre. Els dos objectes eren dos taüts blancs. Un d'ells ben just si feia tres pams. Vaig notar una bafarada freda a la nuca. Era el sarcòfag d'un nen. Allò era una cripta.
Sense adonar-me del que estava fent, em vaig acostar a la llosa de marbre fins que vaig ser prou a prop per poder allargar la mà i tocar-la. Vaig veure, llavors, que al damunt dels dos taüts hi havia escrits un nom i una creu. La pols, un mantell de cendres, els emmascarava. Vaig posar la mà al damunt d'un d'ells, el que era més gran. Lentament, gairebé en trànsit, sense parar-me a pensar què estava fent, vaig fer caure les cendres que cobrien la tapa del taüt. Ben just si es podia llegir en la tenebra vermellosa de les espelmes. PENÈLOPE ALDAYA 1902 - 1919"
No hi ha por de passar-hi a tocar. Ho podem veure perfectament: el Palauet Aldaya, que com es pot suposar és un nom imaginari, és una torre d'estil neoclàssic ocupada en realitat per una empresa de consultoria.
El "Palauet Aldaya" en la ficció.
Davant per davant, al número 31, hi veurem l'antiga residència de la família Roviralta, els amos de l'empresa Uralita i uns dels que van fer costat al Dr. Andreu en la seva aventura del Tibidabo. La casa, d'estil neogòtic i de parets blanques que criden l'atenció, és obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, construïda entre 1903 i 1913. És coneguda amb el nom d'El Frare Blanc, no pel color de les parets com molta gent imagina, sinó en record a que el lloc havia estat un convent ocupat per frares dominics. De fet, va ser a la part baixa de la finca d'El Frare Blanc on es va començar a urbanitzar l'avinguda i els seus carrers adjacents. L'any 1901 ja presentava el seu traçat i entrava en funcionament el tramvia i el funicular. Actualment, El Frare Blanc és el restaurant El Asador de Aranda. (Hi cuinen bona carn de xai, per cert).
Una mica més amunt del mateix costat dret, en el número 35, hi ha la Casa Fornells, també obra del mateix Joan Rubió i Bellver (autor, el segle passat, del pont que uneix la Generalitat i la Casa dels canonges del carrer del Bisbe de Barcelona; aquell pont que els turistes es pensen que és gòtic).
Els que hi entenen diuen que la Casa Fornells és un projecte d'intencions medievalistes. No ho sé. El que sí sé, perquè ho he llegit, és que la mansió, a la qual li diuen "La Mona de Crocan", té 1.300 metres quadrats.
Casa Fornells
Aquesta casa, que ara fa xamfrà amb el carrer Bosh i Alsina i la Ronda de Dalt, era de les mes grans, però qualsevol de les altres no són petites. Segueixo explicant el què he llegit: els seus rics habitants eren el prototip de les famílies que van viure a l'avinguda del Tibidabo en els anys d'esplendor. A partir de la segona meitat del segle passat els veïns van anar marxant, perquè el tren de vida que duien (que havien dut) era impressionant i no era fàcil mantenir-lo. Alguns exemples: les noies de qualsevol de les famílies de l'avinguda encarregaven 12 dotzenes de cada peça de l'aixovar; una llotja del Liceu o una bossa de malla d'or i tanca de diamants era un regal típic per a una senyora. Els amos de la Casa Fornells, per exemple, tenien dos Mercedes, xòfer, cuiner, jardiner i diverses cambreres. A més del jardí, tenien una piscina i una pista de tennis, que ara és el pàrquing d’El Asador de Aranda.
En aquest punt de l'avinguda, de la via del Tramvia Blau se'n bifurca una altra cap al carrer de Bosch i Alsina, a l'esquerra del nostre pas. Cap misteri: és la que li permetia anar a les seves cotxeres. I ja que hi estem posats, diguem-ne alguna cosa d'aquest mitjà de transport centenari que fa el mateix camí (una part vull dir) que fem nosaltres, tot pujant, per anar a la Carretera de les Aigües.
El Tramvia Blau va ser un altre dels projectes del Dr. Andreu que va cristal·litzar en la seva idea de connectar la ciutat amb les atraccions del Tibidabo i urbanitzar una gran zona residencial i de luxe al voltant de l'eix de l'avinguda del Tibidabo. Va ser inaugurat el 1901, i ha resistit fins ara, fins i tot quan en el 1971 es van suprimir tots els tramvies a Barcelona. Els diferents combois que circulen (circulaven perquè des de fa un parell d'anys no funcionen) són tots ells històrics i un d'ells, el número 2, és supervivent de la primera època. A l'estiu n'hi ha un de color vermell, anomenat "jardinera", obert per tot arreu.
Un apunt que pot ser d'utilitat. El Tramvia Blau duu una velocitat de 14 Km hora. Si algun dels que pugen corrent volen controlar el seu ritme ja ho saben. Només cal anar al darrere! El seu recorregut, del començament de l'avinguda fins la Plaça del Dr Andreu, davant de l'estació del funicular, és de 1.276 metres i supera un desnivell de 93, amb una rampa màxima del 8%.
El Tramvia Blau passant per davant d'El Frare Blanc (El Asador de Aranda)
En front de la Casa Fornells de la qual parlàvem abans, en el número 36 de l'Avinguda del Tibidabo per on estem pujant, hi ha la senyorial Torre Salrach Andreu, ocupada des de fa anys pel Col·legi Speh (dotze alumnes per classe). Abans -que ens l'hem deixat- en el número 34, n'hi ha una que va ser propietat d'un marquès i ara és el consolat de la Xina.
Continuant la pujada, que cada vegada és més dureta, tot seguit albirarem, a l'esquerra, passada la Ronda, un palauet curosament restaurat, que és la seu de la Universitat Oberta de Catalunya. A l'altra banda del carrer, al xamfrà (nº 44 i 46), s'endevina perquè no es veu per la vegetació que hi ha, una altra d'aquestes torres dissenyades per Enric Sagnier, un dels més prolífics arquitectes dels habitatges de l'avinguda.
Més amunt, en el número 48, tampoc gaire visible, amagada per les plantes i els arbres que únicament deixen veure la part de dalt de la façana, hi ha la Casa Muntadas, la primera de les que es van edificar a l'avinguda, acabada l'any 1901. Es tracta d'una casa residencial amb les característiques d'una masia catalana, que té com elements més destacats les ondulacions de la part de dalt i els estucats florals que emmarquen les portes i finestres. Va ser adquirit el terreny per la família Muntadas -els amos de la fàbrica La España Industrial, uns propietaris amb possibles, s'ha de dir- i encomanada la construcció a l'arquitecte Puig i Cadafalch per a que els hi fes una casa per passar-hi l'estiu.
La Casa Muntadas, al fons, el dia que es va inaugurar l'avinguda del Tibidabo. Any 1901
Una mica més endavant, al número 56, podem veure la Casa Casacuberta, obra modernista de Joan Rubió i Bellvé, deixeble de Gaudí. Sostinguda per uns arcs ogivals de maons vermells, és bonica de veure, tot i que queda una mica enlaire. Com en la majoria dels casos, la família se la va vendre. Ara està ocupada pel Atlantic Club, un local per a festes, desfilades de moda, sopars d'empreses i esdeveniments musicals.
Casa Casacuberta (Atlantic Club)
A pocs metres, a la dreta, hi ha l'entrada del parc de La Font del Racó. Un espai ple d'arbres grans i antics (hi ha un roure més que centenari que es va plantar el 1893), i on hi anaven sovint, segons diuen, els poetes per inspirar-se.
Si en lloc de pujar avui ho haguéssim fet fa cent anys, potser ens hauríem trobat, a l'Apel·les Mestres, un barceloní de primers del segle XX, assidu de La Font del Racó, que va ser un notable artista polifacètic: dibuixant, autor de teatre, músic, il·lustrador (d'ell es diu que va ser el precursor del còmic a casa nostra i a tot l'Estat) i poeta. Compromès amb Catalunya, probablement aquí va compondre el seu famós poema "No passareu", que va ser la cançó de guerra del soldats catalans de la República durant la guerra del 36, que acaba així:
"A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!"
Continuant amunt, passarem a tocar un altre parc, aquest molt nou, que penja des de l'esquerra de l'avinguda cap a la Ronda de Dalt. Fa honor a Teodor Roviralta, un prohom de Barcelona que té una curiosa biografia. Nascut a Molins de Rei, es va escapar de casa quan era petit i se'n va anar caminant a Barcelona. Va embarcar-se com a polissó en un vaixell que el va dur a Amèrica. Allà es va fer molt ric, i en tornar, va col·laborar amb el Doctor Andreu i la seva fabulosa idea del Tibidabo (les atraccions, el tramvia blau, el funicular, un hotel de luxe, la urbanització de l'avinguda...). Teodor Roviralta va aportar 25.000 pessetes a la companyia, es va fer construir la torre d'El Frare Blanc que hem vist fa un moment, i es va convertir en un personatge il·lustre de la ciutat.
Passada una corba amb pujada -la més pronunciada- i després d'un centre esportiu per als empleats de La Caixa, anirem a parar a la Plaça del Dr. Andreu, el fabricant de pastilles per a la tos i altres productes, que era l'amo de mitja muntanya i era lògic que li posessin el seu nom en algun lloc. Home extremadament actiu,
sovint deia: "No m'importa tenir molts mals de cap. Sempre dic que quan
se’n tenen molts, un distreu de l'altre,
i així puc dormir tranquil. No hi ha res tan incurable com tenir una única
preocupació perquè es converteix fàcilment en mania".
Anunci de les pastilles per a la tos i dels cigarrets per curar l'asma del Dr. Andreu.
Arribarem a la plaça després d'escoltar, amb seguretat, els lladrucs dels gossos de la gossera que hi ha a l'esquerra, a pocs metres de l'estació del funicular del Tibidabo. (I lamentar-nos que, segons diuen, es deixin abandonats 10 gossos cada dia d'estiu a Barcelona).
Si en lloc de pujar avui ho haguéssim fet fa cent anys, ens hauríem trobat, ja, l'Estació del Funicular i l'antic restaurant del costat. No el de La Venta actual -un bon lloc per menjar bé, d'allò que en diuen "cuina de mercat", a dintre o la terrassa que hi és des de 1975-, sinó un altre. Una curiositat: ara no ho sé, però fa anys, a La Venta tenien barrets que els clients podien demanar mentre dinaven. A la carta ho indicaven: "Si le molesta el sol pida un sombrero ".
Fa cent anys, tampoc hi eren els bars musicals de la plaça. El Merbeyé, del costat de l'estació, era un restaurant, de nom Cafè Restaurant Funicular, i el Mirabé i el Mirablau, de davant de La Venta no existien. No ens hi aturarem, tot i que en tinguem ganes; és millor un altre dia, per la nit, que és quan es converteix en un privilegi veure Barcelona il·luminada prenent una copa.
L'estació del funicular del Tibidabo. Plaça del Dr. Andreu. Any 1910
Passat el Mirablau i continuant amunt, enfilarem el carrer d'Evarist Arnús, on hi ha l'entrada de la finca d'El Pinar, el xalet de la qual l'haurem albirat varies vegades mentre anàvem pujant perquè és una de les construccions més espectaculars de zona. Construïda per Enric Sagnier el 1903 per encàrrec dels banquers Arnús, la casa va passar a mans de la institució falangista Auxilio Social després de la guerra, que la va fer servir per acollir nenes orfes. Ara, El Pinar pertany a la Fundació Asepeyo.
Ara, que és de dia, ens haurà cridat l'atenció. Però El Pinar, per la nit, enllumenat, encara més: s'assembla al castell d'un conte de fades. També se'l coneix com la Casa de la Bruixa, potser perquè la seva privilegiada situació la fa destacar de nit enmig de la foscor de la muntanya de manera fantasmagòrica.
A punt d'arribar al nostre destí, passarem per davant de la porta principal, on hi ha la caseta del guardià (caseta és un dir), feta en pedra.
Caseta del guardià d'El Pinar a les primeries del segle XX, quan el tramvia passava per la Carretera de les Aigües.
I en un no res, haurem arribat al Pla dels Maduixers de la Carretera de les Aigües.
La Carretera de les Aigües: un dels indrets més comuns i adients per als que som de Barcelona i tenim la fal·lera d'això del córrer. Un lloc on, a principis del segle passat, hi van construir una conducció d'aigua per abastir la ciutat de Barcelona. I sabedors llavors que hi aniríem a córrer, la van aplanar amb terra (i amb algunes pedres, tot s'ha de dir) perquè hi poguéssim entrenar cent anys després.
Miquel Pucurull
(Actualizat el 19/04/2020)
