21.6.14

Cros Montjuïch per la Diversitat'2013. Fisonomia


Aquesta cursa -o cros, que és com li diuen-, que se celebra a Barcelona el dissabte 28 de juny amb un objectiu tan pertinent com el de lluitar contra el prejudici de l’homofòbia, començarà en un indret esplèndid, la Plaça de les Cascades, a Montjuïc, molt a prop de la  Font Màgica i les Quatre Barres...un lloc que és una meravella.

En sortir, amb forta pujada a poc de començar, s’anirà a buscar l’Avinguda de Montanyans. Una carretera que, potser perquè està on està, la gent la coneix com l’”Avinguda dels Muntanyencs”. Però no, el nom és per honorar a una antiga família catalana, un membre de la qual, Nicolau Montanyans, va ser l’inquisidor de Mallorca el segle XVI.

S’enfilarà l’avinguda deixant al darrere el Palau Nacional, el monumental edifici del qual emergeixen 9 feixos de llum alguna  nit especial, que volen simbolitzar cadascuna de les lletres de “Barcelona”. Va ser edificat per a l’Exposició Internacional de 1929 i n’era l’edifici principal. Alberga el Museu Nacional d’Art de Catalunya, amb mostres de totes les disciplines (pintura, escultura, dibuixos, gravats, fotografia...) de tots els temps, i té una enorme sala que s’ha fet servir per a tot, des de l’elecció de Miss Catalunya l’any 1935 fins a un torneig d’hoquei sobre patins en el 1954.

Palau Nacional
Per l’avinguda es passarà a tocar les instal•lacions de l’Hípica de la Foixarda i s’anirà a buscar el Camí de la Foixarda. Es passarà per davant del Gimnàs Municipal de la Foixarda, on hi entrenen els gimnastes des de ben petits, i del Centre d’Escalada, un equipament per aprendre i practicar l’escalada en el seu interior.

Poc abans podrà veure’s al terra restes d’una línia blava i un número 40. Que ningú es confongui, no és el senyal quilomètric d’aquesta cursa. (Tot i que molt a prop s’haurà passat pel km 1). Correspon al de la marató del Jocs Olímpics del 92, el traçat de la qual passava els darrers quilòmetres exactament per aquest camí per tal d’arribar a l’Estadi. Tota una relíquia. Per aquí, per on s’estarà corrent avui, varen passar tots els maratonians i maratonianes olímpics. Un honor.

Una reliquia: petjades de la marató olímpica de Barcelona’92 
A la muntanya de Montjuïc, on es corre la cursa, s’hi han trobat restes d’un poblat ibèric del segle III abans de Crist. També, les d’un cementiri d’un assentament jueu del segle IX, que es creu és l’origen del nom, “Mont dels jueus”. Més cap els nostres dies, ha estat un lloc de defensa de la ciutat des del seu castell. I també d’atac, perquè, insòlitament, s’ha fet servir  per bombardejar-la per sufocar revoltes ciutadanes. Ara, Montjuic pertany a la ciutat  i és un espai protegit, però segles enrere era de la noblesa i l’alta burgesia. L’amo de molts dels seus terrenys va ser Bernat Marcús, de qui s’expliquen llegendes. Una d’elles és la de que tenia un tros de terra a prop d’una església i el rector li va demanar fer-hi un cementiri. L’opulent burgés va acceptar, a condició que, en dos mesos s’hi havia d’haver enterrat algú. Van passar els 60 dies, i com no s’havia mort ningú, en Bernat Marcús va reclamar-li de nou la propietat. I just en el moment que li estava demanant, va patir un infart i va caure mort a terra. Ell va ser el primer que va enterrar-hi el rector.

Avançant pel Camí de la Foixarda, els que corren hi veuran, a la dreta, el Camp de Rugbi de La Foixarda, on hi juguen el Barcelona Universitari i els Gòtics. Una llàstima, per cert, que un esport tan atractiu com el rugbi sigui tan minoritari a casa nostra. Deu de ser que la tele encara no hi ha posat els ulls.

El Barcelona Universitari Club (el BUC) és un club històric. Va ser fundat l’any 1929, i en els primers anys, a banda de rugbi, els socis practicaven l’atletisme, la boxa, el tennis i fins i tot l’hípica. En acabar la guerra, i després de patir l’absorció de les seves seccions "pels que manaven" (a la Universitat i a tot arreu, ja m’enteneu), uns quants socis es van unir per reorganitzar i tornar a aixecar el club, dedicant-se, únicament, al rugbi. I fins avui, que poden presumir de ser un dels millors clubs de Catalunya i de l’Estat d’aquest bell esport.

Els Gòtics Rugbi Club no té tanta història. Es va crear l’any 1984 en desfer-se la secció de rugbi de l’Espanyol.


A l’esquerra, en front del camp de rugbi, no serà estrany veure-hi escaladors fent pràctiques a la muntanya. On ho fan també és en el túnel que es travessarà tot seguit, per anar a parar a davant de l’Estadi Serrahima

El petit estadi, on segurament més d’un o una que avui estarà corrent la cursa hi fa sèries, du el nom d’un atleta, Joan Serrahima i Bofill, que va ser campió d’Espanya de 100 metres llisos abans de la guerra i olímpic al Jocs d’Amsterdam de l’any 1928. (Cosa estranya que la ciutat reconegui els esportistes; pocs llocs, carrers o places els honoren...a diferència dels militars o guerrers, que n’hi ha un munt).

En arribar al Serrahima  s’enllaçarà amb el carrer del Polvorí (Veieu el què dèiem: carrers amb referències bèl•liques tants com vulguem. Aquest té el nom d’un camí que conduïa a un polvorí del segle XVII). Se’l seguirà fins arribar, amb quatre passes, al carrer del Segura (el nom del riu). A la dreta hi ha l’entrada del Club Natació Montjuïc, un magnífic complex esportiu amb una gran piscina, pistes de tennis i un camp de golf que ocupa l’espai d’un terreny de joc de futbol i rugbi i d’una pista d’atletisme de cendra, de quan el club tenia també, fins no fa gaires anys, seccions d’aquests esports. Ara, coses de la vida, les instal•lacions –si més no m’ho sembla a mi-, estan pensades per activitats esportives menys feixugues.

El Serrahima va servir l'any 1981 per a l'arribada de la marató
A l’esquerra, en el carrer del Segura, hi ha el Camp de futbol  d’Eduard Aunós, on hi juga la Gimnàstica Iberiana, un club modest que existeix des de 1947, a qui li cap l’honor d’haver comptat en les seves files amb el jugador internacional del Barça i l’Espanyol, Canito. Al camp li diuen “la Bombonera”. No agrada a ningú dir-li pel nom oficial perquè la gent sap que Eduard Aunós va ser ministre de Franco els primers anys de la dictadura.

Passada una rotonda s’agafarà el carrer dels Jocs del 92, que no cal dir el què recorden. I carrer avall es baixarà per una pronunciada pendent en un indret que temps enllà era una pedrera. Fa uns anys, Montjuïc estava plena de pedreres d’on s’extreia la pedra per construir l’Eixample (no en debades hi ha carrers, com el que hi ha tot baixant per aquest dels Jocs del 92, que duu el nom de “Pedrera del Mussol”).

Un consell (tot i que no demanat) per als corredors i corredores novells: compte amb accelerar per aquest carrer dels Jocs del 92, que convida a fer-ho. Compte, perquè després ve una pujada, en enllaçar amb el carrer del Foc, que pot cremar (disculpeu l’acudit) a més d’un.

I després del carrer del Foc (que es diu així perquè neix a la Zona Franca, on abundaven industries metal•lúrgiques que l’usaven) s’agafarà el de Pierre de Cobertin (nom del creador i impulsor dels Jocs Olímpics de l’era moderna), que segueix pujant a base de be.

Alleugerirà la pujada veure, però, cada vegada més a prop, el Palau Sant Jordi i la Torre de Telecomunicacions una mica més lluny. El Palau el va dissenyar el japonès Arata Isozaki per als Jocs del 92 i li va sortir força lluït.  Va servir llavors, i segueix servint ara, no únicament per a esdeveniments esportius sinó també per a concerts multitudinaris. Un prodigi arquitectònic, vaja. Però la imponent torre, que va ser obra de l’enginyer valencià Santiago Calatrava per encàrrec de la Telefònica, no m’agrada gaire. Coses meves. 

Pel carrer de Pierre de Cobertin s'arribarà a l’Anella Olímpica -bonic i insòlit lloc, aquest, on córrer una cursa-. Es vorejarà   la Torre de la Telefònica. Els entesos diuen que la seva silueta vol recordar el cos d'un atleta, però a mi em sembla que s'ha de tenir molta imaginació per veure-ho així. També diuen que l’orientació de la torre fa que actuï com a rellotge de sol en projectar-se l’ombra sobre el terra de la Plaça d'Europa del costat. Tot i així, no m’agrada. Ja ho he dit, són coses meves. 

Torre de la Telefònica
Al vell mig de l'Anella Olímpica es rodejarà la Plaça d'Europa gairebé tota per tornar de nou el carrer de Pierre de Coubertein, tenint al davant un altre espai esportiu, en aquest cas el Camp de Beisbol Perez de Rozas, nom posat en honor d’un rellevant redactor gràfic, pare d’una nissaga de periodistes, que va ser l’introductor del beisbol a Casa Nostra.

S’avançarà per Pierre de Coubertin i molt aviat es passarà per la part de darrera de l’INEFC, el lloc on s’estudia per ser professor d’educació física, i s’anirà a buscar el carrer del Segura altra cop, per fer el camí de tornada en sentit contrari al d'abans. Tornant a passar per les carreteres i carrers que “ja coneixem” s'arribarà de nou al lloc de la sortida, convertit ara en punt d’arribada,  i s'haurà acabat aquesta cursa farcida d’espais esportius.

                                                  -------o-------


Miquel Pucurull 

Web oficial de la cursa: http://www.crossmontjuic.com/

Cap comentari:

Publica un comentari