28.1.17

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA MITJA DE GRANOLLERS'2017


Km 0 a l’1

La sortida d’aquesta mitja marató, reconeguda per molts com la més ben organitzada i atractiva de totes les que se celebren a Catalunya i a tot l'Estat, la farem a l'Avinguda de Sant Esteve, a l'alçada del carrer de Foment,  molt a prop de l’Estació de la Renfe.

Això de sortir a tocar de l’Estació li atorga un atractiu especial per als de Can Fanga que -intueixo que serem uns quants- anirem a Granollers amb un medi tan agradable per viatjar com és el tren. A més a més ens servirà per evocar que, segons he llegit, el ferrocarril hi va arribar per primera vegada l’any 1854 procedent de Barcelona, com molts de nosaltres avui.

¿I si ara, just al sortir, diguéssim alguna cosa dels orígens de Granollers? Doncs sembla ser que tot i que les troballes més importants pertanyen a l’era romana, s’hi han trobat antics vestigis que estableixen que la població té més de 4.000 anys d’antiguitat, que deunidó. Respecte del topònim, malgrat que alguns estudiosos han dit que el mot “Granollers” es deriva de “gralla” o “gra” (“lloc de gra”), s’ha arribat a la conclusió de que la paraula prové del català antic “granolla”, és a dir “granota”, uns animalons que pel que se sap abundaven en els aiguamolls del riu Congost que voreja la ciutat. Així, el consens diu que Granollers significa “lloc de granotes”. Divertit nom; no està gens malament per començar. A l’edat mitjana, Granollers va ser emmurallada, com era de rigor. Els cronistes diuen que les seves muralles van aixecar-se en el segle XV. Quan van ser enderrocades, en el XIX, conformaven un hexàgon amb onze torres de defensa, cinc portes d’entrada i un camí de ronda al que anomenaven “corredossos”

Estarem, al començament, en el barri de Sant Miquel, i avançarem, en suau pujada per l’Avinguda de Sant Esteve. Amb els sants que ens faran costat (el del nom del barri, arcàngel i jefe de la milícia celestial, i el de l'avinguda un dels primers màrtirs del cristianisme i patró de Granollers), ningú podrà témer que la cursa no hagi de ser una delectança continua per als que estem una mica guillats per això del córrer. Ho serà perquè aquesta mitja marató és per a molts la mitja per excel•lència, la que ningú deixa de fer, la que si te’n oblides estàs perdut perquè els dorsals s’acaben en pocs dies...Ho serà, perquè malgrat els primers quilòmetres són de pujada, no faran gaire mal a ningú...i ens esperaran els de baixada.

Monument a l'Onze de Setembre
Tot pujant per la moderna avinguda de Sant Esteve, aviat, a la dreta, ens trobarem, el monument a l’Onze de Setembre. Tirant amunt travessarem els carrers de la població: un d’ells, a l’esquerra, el carrer del Lliri. Un nom bonic i curiós, donat que en les nostres ciutats no abunden aquest tipus de noms de carrers, que acostumen a ser tots de polítics i guerrers.
Passat el carrer del Lliri, i després de travessar el de Josep Umbert -un pròcer de la ciutat, amo d’una antiga i gran fàbrica de teixits- la via per on pugem canvia de nom i passa a ser l’Avinguda del Parc. Ens trobarem a la dreta l’estació d’autobusos, i tot seguit el Parc.

A casa nostra, a qualsevol de les ciutats, i no diguem dels pobles, és molt freqüent que els carrers o places, siguin coneguts per la gent més pel nom popular que no pas per l’oficial. A Granollers també. Així, a l’esquerra del nostre camí, en front del Parc, a pocs metres, hi ha la Plaça de Josep Barangé -nom en honor un fabricant de sabons que fou alcalde de la població cinc vegades- que és coneguda com “la Plaça del Cony”. Perquè? Doncs perquè és una plaça d’aquelles que en diuen de disseny: del terra sorgeixen uns ferros que entren i surten del pla; una teulada que té uns forats...i quan, desprès d’inaugurar-la, la gent passava per davant, es feia la pregunta “Què cony és això”?

El Parc Torras i Villà que tindrem a la dreta, el més antic de Granollers, duu el nom del que fou un alcalde de la ciutat a les primeries del segle passat, que també era un important fabricant de teixits. Juntament amb la Plaça de la Porxada, és l’espai urbà on se celebren més actes públics. Tampoc ningú l’anomena pel seu nom. Tothom el coneix com el Parque.

Seguirem en línia recta, però en aquest punt canvia el nom de carrer. A partir d’aquí, l’avinguda del Parc passa a ser el carrer de Girona. Serà després de travessar el carrer d’Agustí Vinyamata, on hi veurem de reüll el bonic edifici del Casino de Granollers a l’esquerra, una entitat que va ser fundada a finals del segle XIX per la classe benestant de la ciutat. El lloc va ser freqüentat durant molts anys per gent assossegada que, curiosament, va deixar que la societat es fusionés a mitjans del XX amb el Club del Ritme, d’un altre tarannà. I no els ha anat malament; ho confirmen els més de 130 anys d’història, com llueix un rètol de la façana que indica que va ser fundat el 1880.

Una mica més amunt, avançant pel carrer Girona, passarem a tocar un camp d’esports,  el camp de futbol de l’Esport Granollers, a la dreta. Tot i que no el veurem perquè ens ho taparan les cases de veïns, intuirem que hi és per l’escletxa de l’edifici del Casal de l’Esport. I en passar rememorarem que aquest és un club històric de la ciutat, que ha celebrat el seu centenari. Es va fundar el 1913 per un grup d’obrers i un parell de senyors de casa bona, amb el nom de Granollers Foot-Ball Club. Inicialment no jugaven aquí. En aquest camp del carrer Girona hi van anar a parar el 1922, després de fer-ho en el terreny d’una fàbrica, i després de fer-se pols els genolls en una era enrajolada de les afores que va ser el primer dels camps. Un reconeixement: els avatars del club han estat molts i actualment és modest, però l’any 1955 van ser campions de la tercera divisió.

Una cursa, amb dos atletes de l’Agrupació Excursionista de Granollers
en primer terme, al camp de futbol del carrer Girona per on pugem. Any 1934
També, aquest camp de futbol del carrer Girona, a manca d’un lloc millor, va ser un terreny on es va practicar atletisme en els inicis d’aquest esport a Granollers. Uns associats de l’Agrupació Excursionista havien creat una secció específica d’atletisme l’any 1932, i el feien en un espai conegut com la Verneda d’en Fortuny, un indret de més amunt, entre Canovelles i Llerona, al terme de Les Franqueses (per on passarem dintre de poc). No es podien fer proves adequadament perquè la pista era molt petita, i els directius de l’Esport Club de Granollers els van cedir les seves instal•lacions, un espai dins d’un hort que hi havia en un lateral del camp de futbol, “l’Hort d’en Tòfol” en deien (en Tòfol era l’encarregat del manteniment de les instal•lacions). I entre “l’Hort” i el terreny del camp de futbol, els atletes pioners granollerins van fer que l’atletisme comencés a conèixer-se a la ciutat. Quan l’equip no jugava, és clar.  Va néixer així el que una mica més tard seria el Club Atlètic Granollers.
 
I carrer Girona amunt, pocs abans del carrer de Minetes (quin altre nom més bonic de carrer!)  ens hem de trobar el senyal del Km 1

Km 1 al 2

A la dreta, paral•lel amb el de Girona per on pugem, hi ha un carrer, el de Tetuan, on anys enrere existia un camp d’handbol, una antiga pista descoberta que es va inaugurar el 1955, on hi jugava el BM Granollers. Avui, en aquesta mateixa ciutat, nosaltres estem practicant-ne una altra d'activitat. Però esportistes com som, no podrem deixar d’evocar, tot passant tan a prop del lloc, que en aquesta pista s’hi van jugar partits memorables de balonmano, l’esport per excel•lència de la ciutat. (Balonmano era com es deia llavors pels imperatius que ja sabem i no cal recordar. El club es va fundar el 1944 per uns xicots del Frente de Juventudes, i es va dir, com així es diu, Club Balonmano Granollers).

Un apunt: en els primers anys, el handbol es jugava amb 11 jugadors en un camp de futbol. El BM Granollers, un dels més importants clubs de Catalunya i de l’Estat, tot un referent d’aquest esport que en els anys seixanta i setanta no tenia rival, va començar així, jugant en el camp municipal de futbol.

Un altre apunt: Granollers va ser, amb tots els honors, subseu de l’handbol dels Jocs Olímpics del 92. La designació oficial va ser anunciada en el 1987, precisament el mateix any que es va celebrar la primera Mitja.

Aficionats eixugant la pista del carrer Tetuán. Any 1958
A tall d’anècdota, ara que estem passant a prop de l’antiga pista del carrer Tetuán, n’explico una que he trobat en el magnífic llibre “La Memòria d’un Segle” que parla de Granollers, del qual, juntament amb “l’Abans” de Francesc Sánchez i Mata, he extret moltes de les coses i fotografies d’aquesta sui generis fisonomia del recorregut de la mitja marató. Corria el mes d’abril de l’any 1958, i el BM Granollers havia de jugar un partit amb el Real Madrid, que llavors tenia secció d’handbol. Havia plogut molt i, en veure que la pista era una bassa abans de que comencés el partit, els madrilenys no van voler jugar i se’n van tornar a Madrid. En veure-ho, un nombrós grup d’aficionats van agafar escombres, i com varen poder, van retirar l’aigua i van eixugar la pista. L’àrbitre, a l’hora convinguda, va fer sonar el xiulet, i com que els únics jugadors presents eren els locals, el partit va ser guanyat pel BM Granollers sense jugar-lo. Diuen, no sé si és veritat, que des de llavors, el Real Madrid d’handbol va desaparèixer i mai més se’n ha parlat de la secció.

Seguirem pujant pel carrer Girona, i aviat trobarem, també a la dreta, un altre espai esportiu, el Pavelló del Club Bàsquet Granollers. També és una altra entitat històrica, fundada el 1932 amb el nom de Granollers Sport Club, amb no tanta afició com l’handbol però déu n’hi do el que ha representat. La millor temporada la de 1982-1983, quan de la mà de Joan Creus, l’actual secretari tècnic del Barça de bàsquet, va classificar-se en tercer lloc a la Lliga espanyola. Per manca de quartos, el club va haver de renunciar a participar a l’ACB fa anys. Malgrat tot, és manté molt dignament en la Lliga EBA.

Equip de bàsquet format per atletes que també practicaven atletisme
al mateix camp de futbol. Any 1932.
Una observació: d’igual manera que l’atletisme, el primers passos del bàsquet a Granollers també es van fer al camp de futbol d’aquest carrer Girona. Un jove, de nom Francesc Lorenzo, que era un atleta de Barcelona i pujava sovint a Granollers, havia aprés quatre coses del bàsquet que es jugava a la ciutat comtal i va engrescar a uns amics que practicaven atletisme en aquest camp de l’Esport Club. No cal dir que els taulers no eren de vidre: n’havien construït dos de fusta subjectats amb un pal, que enretiraven del camp després de l’entrenament o el partit. I així es va començar. Estem parlant de 1932.

A la vista està, aquest tram del primer i segon quilòmetre és paradigmàtic pel que fa a l’esport. Pel carrer Girona hi trobarem tres referents esportius de la ciutat: els de l’handbol, del futbol i del bàsquet, i per extensió, l’atletisme de pista. I per si en faltava un altre, ara l’atletisme popular amb la festa que suposa la mitja que estem corrent. Estan d’enhorabona els veïns del carrer de Girona, un carrer on, per cert, fa anys hi passava el tren.

De fet, el tren passava, justament, pel mateix lloc pel qual passem nosaltres des que hem començat la cursa: avinguda de Sant Esteve, avinguda del Parc, i carrer de Girona, la qual cosa vol dir -permeteu-me l’obvietat- que si haguéssim corregut en la primera meitat del segle passat, els organitzadors haurien d’haver buscat un altre camí per anar a trobar el senyal del Km 2, que estarà a l’alçada d'on comença el carrer de Bonaventura Puig i Perucho.

Km 2 al 3

En un no res arribarem a Les Franqueses. Seguirem amunt pel carrer de Bonaventura Puig i Perucho (un notable pintor paisatgista del segle passat) amb moderns habitatges a cada costat del nostre camí.  Arribarem a una rotonda, i un cop rodejada, avançarem per la Carretera de Ribes.  En fer-ho ens farà costat, durant una estoneta, a la nostra dreta, la vegetació de la llera de la Riera Carbonell, un afluent del riu Congost al qual també li diuen Riera del Corró. Més enllà, a dreta i esquerra, pujant en suau pujada, gairebé imperceptible, ens en faran les cases antigues, baixes; les modernes, no gaire altes; algun bonic xalet i algun magatzem de cereals, que ens farà recordar que a Les Franqueses, tot i cada vegada amb més industries, l’agricultura i la ramaderia hi és molt present.

La industria, l’agricultura, la ramaderia... i l’esport. Precisament, a Les Franqueses, el córrer en té molta de presència. Ho demostra que en aquesta localitat que travessarem hi hagi un club d’atletisme anomenat a 4 el Km, format per atletes populars, alguns d’altíssim nivell. El club el van fundar set amics l’any 2006, en veure que al poble no n’hi havia cap d’atletisme. I des de llavors, a banda d’aconseguir diversos triomfs individuals i col•lectius en proves de fons, han vingut desenvolupant una feina extraordinària en favor del córrer, engegant fins i tot una molt bona cursa pel poble i el seu voltant.

Precisament, amb motiu d’aquesta mitja marató, aquest club, amb col•laboració de l’ajuntament del poble, ofereix des de fa anys un programa per preparar als corredors i corredores que vulguin  participar en la prova. S’hi apuntent un munt , que avui, de ben segur, estaran fent-la. Els han entrenat uns atletes del club de manera altruista. Bona gent on n’hi hagi, aquests de l’a 4 el Km. N'hi haurà algun d’ells vestint la samarreta taronja  a la capçalera de la cursa d’avui, segur.

Continuant travessant Les Franqueses, el topònim del qual prové del fet que en la edat mitja, el monarca atorgava certs privilegis (franqueses) a determinats habitants, eximint-los dels tributs feudals, a canvi, ves a saber de què...passarem la plaça de l’Escorxador.

Al fons de la plaça, a la nostra esquerra, hi ha l’Escola Municipal de Música (un edifici modernista que fou de l’escorxador) que duu el nom del músic Claudi Arimany,  el flautista català de més prestigi que va néixer a Granollers l’any 1955 i actualment és veí de Llerona, el poblet d’una mica més amunt, pel mig del qual passarem d’aquí una estona. És un dels músics de casa nostra més reconeguts internacionalment. Actua sovint a Nova York, Berlin, Paris... Tot i així, el 29 de desembre de cada any, ofereix un concert en una petita església del terme, la de Santa Coloma de Marata, a la dreta de per on estem pujant.

Rètol conservat de l’antiga estació de Les Franqueses
Avançant, aviat veurem a l’esquerra una bonica estació de tren de color grana. Serà difícil, per més que avui estem de festa grossa, que molts dels que estem corrent no recordem, en passar per davant de l’Estació de Les Franqueses, que l’any 1979 es va produir un terrible accident de tren aquí mateix, un dels més greus que hi hagi hagut mai a Catalunya, en el qual van morir 19 persones.

No sé si existeix alguna placa en l’edifici que ho rememori. El que hi figura, i ho veurem en apropar-nos, és l’antic rètol de l’estació en un dels costats de la façana de ponent, un conjunt de rajoles de ceràmica on es llegeix “Las Franquesas Corro de Vall – Llerona – Marata”. Castellanitzar-ho tot era el que tocava en una època! Resulta fins i tot divertida la traducció de Corró d’Avall; i és d’agrair que en lloc de “de Abajo” posessin “de Vall”, malgrat que no es deuria saber pas el què volia dir.

Una altra cosa: si, en passar per davant de l’estació, hi ha alguna bandera blaugrana, que ningú s’estranyi. L’edifici també té un ús curiós, és la seu de la Penya Barcelonista Les Franqueses del Vallès. Pocs metres més enllà de l'estació, el que sí que veurem serà el senyal del Km 3.

Km 3 al 4

I per la Carretera de Ribes amunt, una mica més enllà de l’estació, ens trobarem la Viki. No és un monument, ni una escultura, ni un edifici com els que estem descrivint; la Viki és una senyora de carn i ossos -veïna de Les Franqueses-, que cada any se la veu animant a tothom. És tota una institució i un element indispensable de La Mitja. No hi falta mai, faci fred, plogui o nevi, ella està allí -la veurem segur, esgargamellant-se – disfressada de iogurt Danone, de Tina Turner o de nadó..., donant ànims a tots els corredors i corredores i dient-los-hi alguna cosa.

La Viki de Les Franqueses
Fa uns anys, els amics de l’a 4 el Km li van fer una entrevista a la Viki que van publicar a la seva web, on explicava un munt d’anècdotes sobre la cursa que li han passat a la bona senyora al llarg del temps. En transcric una: “...Aquell any feia molt de fred i vaig pensar què faria per animar a la gent i escalfar-los. Vaig entrar a casa i em vaig posar els sostenidors que tenia que ensenyaven més… I aleshores cada cop que passava un grup de corredors, jo agafava el jersei i me l’aixecava i tots contents. Però va passar un senyor i a l’aixecar-me el jersei es para i se m’agafa a la pitrera. “Ei, para el carro! – li vaig dir – os dije hermanos pero no primos. Tira avall, vinga!”. Però l’home estava allà aferrat i perquè me’l van treure que sinó encara el tindria aquí…” Aleshores vaig pensar que potser que millor que m’ho rumiés, que encara passaria alguna cosa, però encara quedaven molts per baixar i em vaig quedar fins el final. “

Creuarem el Corró d’Avall, que fou el nucli principal de Les Franqueses fa segles. Una llegenda explica que l’any 1025, el compte de Barcelona Berenguer Ramon I, a qui anomenaven el corbat, va donar privilegis als pobladors del territori perquè els habitants del Corró d’Avall van atendre molt bé a la seva tercera dona quan va trencar aigües mentre viatjava i s’havia aturat en passar pel poble. Va ser atesa en el part de l’infant Guillem I d’Osona amb tanta aplicació, que el compte, agraït, va atorgar-los-hi -quina sort, noi!- "el reconeixement del dret sobre els seus propis béns i propietats".

A propòsit, una anècdota. El 13 de Juny de 1952, en Franco va passar pel mig de Granollers amb la seva dona i no s’hi va aturar. Anava a Sant Celoni a inaugurar una fàbrica de fibres tèxtils, i malgrat la gent estava al carrer per veure’l i li tenien preparada una recepció (hom s’imagina l’escena memorable de “Bienvenido Mister Marshall”), va passar de llarg.

Nosaltres tampoc ens aturarem en passar pel Corró d’Avall. En arribar a una rotonda girarem a l'esquerra per agafar el carrer Molí i  ens trobarem tot seguit l’indicador del Km 4 . Per cert, no se sap exactament (o jo no he pogut saber-ho) d’on ve el topònim de “Corró”. (D’Avall és fàcil, especialment perquè hi ha un petit nucli a la dreta que és el seu antònim “d’Amunt”, i la situació dels dos fan referència al curs de la riera de l’indret). Es diu si li van posar “Corró” degut a la forma corba que configurava la població anys enllà, però hi ha moltes versions. No ens hi encaparrarem i seguirem, com deia, pel carrer Molí.

Km 4 al 5

Pel carrer del Molí anirem a buscar la Via Europa tot passant un pont per damunt del riu Congost. Aquest tram de la cursa comença a ser obert. Cada vegada, fins arribar a La Garriga, ho serà més. Vull dir que la vista no se’ns aturarà per edificis, sinó que la podrem allargar, a banda i banda i al davant, fins ben lluny, i gaudirem lliurement del paisatge que se’ns ofereix.

Via Europa
El camí fins a la Garriga ens mostrarà un paisatge de contrast entre un relleu agrest i muntanyós al nord i un pendent al sud, suau i amable com el que ens hi portarà tot corrent, que ha anat canviant amb el pas del temps. Un paisatge ple de verdor combinat amb el groc dels camps de blat, que ens ajudarà per la sensació de tranquil·litat que donen.

Cal destacar que aviat tindrem en front nostre, on ens arribi la vista, el massís del Montseny. És a dir que el trajecte és, com es diu ara, una passada. El Montseny és un lloc molt popular per als muntanyencs primerencs, i fins i tot per als poc avesats a la muntanya com el que subscriu. Hi he anat d’excursió alguna vegada. Recordo que fa anys havia corregut pels seus vessants en una cursa de 30 kms amb sortida i arribada a Sant Celoni, però la muntanya no és el meu fort. Confesso que una de les poques vegades -afortunadament- que m’he lesionat, no ha estat corrent sinó pujant a peu al Turó de l’Home. Admiro als corredors, cada vegada més nombrosos, que corren curses de muntanya. Jo, poruc, només m’hi acosto per contemplar-la i admirar-la, si pot ser de lluny, com ara.

Amb quatre passes (o amb cinc o sis el que subscriu) arribarem a l'indicador del Km 5, a l'alçada del Polígon Industrial Pla de Llerona a l'esquerra, tot passant pel començament dels carrers del Polígon que, com correspon -no en debades el nom de la carretera per on s'hi accedeix du el nom de Via Europa- tenen noms de països europeus.

Km 5 al 6 

Durant aquest quilòmetre, i el d'abans i el de després, fins que arribarem a la Garriga, tindrem a la nostra dreta el Riu Congost. S'ha de dir que aquest riu, un afluent del Besòs que neix a la comarca d'Osona i travessa el Vallès Oriental de cap a cap, era en els anys setanta un dels més contaminats d'Europa. Ara, feliçment, s'hi pot fins i tot pescar. Durant dècades fou una claveguera per mor de la proliferació de polígons industrials al llarg de la seva riba, avui un ric espai natural i de lleure.
També ens farà costat, a la nostra dreta, el Parc del Falgar, una gran zona verda, amb un llac i tot,  que s'està adequant per a que serveixi d'esbarjo als habitants de Llerona. Un bon lloc per patinar, anar amb bicicleta o córrer. Precisament, tot passant pel costat, veurem un brollador anomenat la Font del Falgar, concebut per a que els esportistes hi puguin beure, la col·locació del qual va ser impulsada pel club d'atletisme a 4 el Km. (Ja deia abans que fan bona feina).

Festa de la Montgeta del Ganxet
Avançant passarem el començament d'un camí que du al Consell del Poble de Llerona. Antigament eren les escoles del poble, que foren dissenyades el 1931 per l'arquitecte de la comarca, Manuel Raspall. Actualment és el lloc on, entre altres coses, es debaten els interessos dels veïns de Llerona (es podria dir que, singularment, és el govern autònom dels lleronins respecte de l'ajuntament de Les Franqueses). Hi fan cada any una festa tan curiosa com la de la Montgeta del Ganxet, on es cuinen (i mengen) 30 quilos d'aquest cereal i 30 de botifarra, a banda de concurs de cuina i una demostració de batuda i garbellada de mongetes que fan els pagesos. Més enllà arribarem a una rotonda. La rodejarem i enfilarem una carretera que té un nom tan nostrat com el Cami de Can Pep, i en començar-lo trobarem el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

Enfilant el Camí de Can Pep  hi veurem bastants camps. Taulers verds d’alfals, d’ordi, blat o civada ens faran costat, i ens semblarà que estan posats aquí per relaxar-nos i fer-nos més plaent la pujada (que tot sigui dit, no matarà a ningú). 

Com deia abans, cada vegada tindrem més a prop el Montseny, una muntanya que ha estat glossada per molts poetes, un d’ells Jacint Verdaguer. No ens en podrem estar, en veure la serra, que ens vingui a la memòria alguns dels poemes. No de mossèn Cinto, que eren una mica massa místics i ara no és hora, sinó un altre també d’un religiós, Pere Ribot, un catalanista resistent en època de Franco, que el bisbat va exiliar a Riells del Montseny, per a que no fes soroll. L’he extret del blog “Muntanya.net” (no diu qui és l’autor), del qual em permeto copiar-lo, juntament amb una glossa resumida de la seva figura: Rector des de 1941 fins a la seva mort de la parròquia de Riells del Montseny, Pere Ribot va fer d’aquest poblet un fogar de catalanisme i poesia en els anys durs del franquisme. Poeta important, va captar com a pocs la màgia, el misteri i la grandesa del Montseny, dels seus boscos de faigs tardorencs, dels seus conreus, dels seus cims, camins i rieres.

El Montseny. El veurem nevat?
L'AIRE DEL MONTSENY
He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.
Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.
Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny"
Pere Ribot. 1968

No ens hi pararem, però al Camí de Can Pep, a l'alçada del punt del Km 7, en un lloc on el riu Congost el tindrem molt a prop, hi veurem, a la dreta, una estructura de fusta amb uns finestrals per observar la fauna aviar que hi habita. Ens vindran ganes de mirar. He llegit no sé on que s'hi pot veure diferents espècies d'ocells que nidifiquen o passen l’hivern a l’entorn del riu. L’àliga cuabarrada, el blauet, el corriol petit o l’abellerol són algunes de les aus que es poden observar fàcilment a l’època de nidificació i cria. Entre els mamífers, destaca la comunitat de quiròpters a les parets verticals del marge esquerre i l’emblemàtica llúdriga, capaç de remuntar el riu Congost i arribar més enllà del tram mig, on el riu discorre tranquil i s’eixampla.

Km 7 al 8 

Continuarem pel Camí de Can Pep i anirem abandonant el terme de Llerona, un indret que  té un bon nombre de masies antigues. Al voltant d'on estem n’hi ha unes quantes: Can Riambau, amb finestrals del segle XVI;  Can Màrgens, que conserva mobiliari i imatges antigues; Can Gorgs, que dòna nom a una urbanització...No les veurem perquè estan una mica allunyades de per on passem, i és una llàstima perquè tenen molt valor, i la seva visió, encara que fos, ens serviria per alleugerir una mica l'esforç de la pujada (vulguis que no, estem pujant des que em sortit de Granollers). Una de les més apreciades és la de Can Guilla. Existeix un document del segle XIII que en parla, i sembla ser que va ser edificada sobre una vil•la romana. Reformada el XIX, actualment és una casa rural. Un altre atractiu que té el lloc són els curiosos arbres que hi ha molt a prop del mas. Una alzina és mil•lenària (una datació li atorga 2.000 anys), i un pi, enorme, de tres pisos d’alçada, té tres troncs que surten de la mateixa soca. No en debades en diuen -com el seu homònim del Berguedà que és el símbol de la unitat nacional dels Països Catalans- “El Pi de les Tres Branques”.

Pel cami de Can Pep enllaçarem amb el carrer de Ramon Ciurans, que ens acostarà a un altre Polígon Industrial, el de la Garriga, la qual cosa voldrà dir que la població on hem de girar la tindrem a prop. I en un no res (per a alguns) haurem arribat al Km 8.

Km 8 al 9

Per Ramon Ciurans (nom en honor del fundador d'una empresa que va crear l'any 1921 per a fabricar mobles i, curiosament, durant més de setanta anys no va fer altra cosa que llits de dormitori) travessarem el Polígon de la Garriga fins arribar a un pont sobre el riu Congost, que el creuarem tot girant a la dreta. En fer-ho val la pena mirar a baix: veurem l'aigua del riu, que sempre relaxa. 

El Congost havia estat un riu molt important antigament. S'aprofitava l'aigua per a moure els molins propers a la seva ribera i per al regadiu dels conreus, però la seva importància va anar disminuint a mesura que va créixer la industrialització al llarg del seu curs, de més de 40 quilòmetres fins que arriba al Besòs on desemboca. Deia que val la pena mirar-lo, encara que sigui de reüll: als anys setanta era un dels rius més contaminats d'Europa, i ara dóna goig.

A més a més, tot just desprès de veure'l, en creuar el pont i enllaçar amb el carrer del Bages ens hem de trobar amb el senyal del Km 9.

A propòsit, cada any, la ciutat de Granollers fixa al terra un senyal quilomètric de La MItja amb el nom d’un personatge que s’ha significat a la prova per algun motiu rellevant, a qui, d’aquesta manera, li fan un reconeixement perenne. Com, pèr exemple, el del Km 9 al Dr. Morlans, el primer voluntari coordinador mèdic de la Mitja Marató fins fa uns anys. Un molt bon detall.

Km 9 al 10

Farem uns 300 metres del carrer del Bages (nom de la comarca veïna) i agafarem el del Mil·lenari de Catalunya (nom que recorda l'antiguitat de casa nostra per a quan faci falta), una de les avingudes de la perifèria de la Garriga  per endinsar-nos a la ciutat. A l'esquerra, vorejarem les modernes instal·lacions de  l'Institut Vil·la Romana, i anirem a buscar l'avinguda de la Generalitat. A mig camí, a l'esquerra, hi veurem la Masia Ca n'Illa.

Ca n'illa. Anys trenta de segle XX
 Ca n'Illa és un antic mas, els orígens del qual es remunten al segle XV, restaurat de fa temps per convertir-lo en un local per a esdeveniments i restaurant. Les primeres referències escrites sobre la seva existència daten de 1419. Es conserva una inscripció a la façana que hi diu “Jaume Illa 1446”, de ben segur el nom del primer propietari.

A propòsit de l'antiguitat de la població on estem entrant, llegeixo a la web de l'Ajuntament que "La Garriga  ha estat, des de sempre, un lloc de pas entre Barcelona i Vic. Diversos jaciments del municipi demostren la localització d'assentaments ja al paleolítc, al neolítc i a l'edat de Bronze. També els romans s'hi van establir entre els segles I aC i IV dC. Se sap que durant l'Edat Mitjana van anar sorgint diversos nuclis de població, si bé el predomini va ser sempre el poblament dispers. No va ser fins a mitjans del segle XIV que es va començar a formar un nucli urbà, on actualment hi ha la plaça de Santa Isabel (hi passarem d'aquí poc) , que va acabar convertint-se en l’actual poble. Posteriorment, el poble va anar creixent seguint l'eix de comunicació que determinava el camí ral, antic camí romà que des del Vallès s'endinsava seguint el riu Congost a Osona. Durant aquesta època, la Garriga va adquirir certa rellevància, i fins i tot, es creu que va estar allotjat l’any 1400 el rei Martí I l’Humà i la seva esposa, per tal de millorar la salut mitjançant els banys d’aigües termals de la localitat". 

Més enllà de Ca n’Illa girarem a l'esquerra en una rotonda en arribar a la Carretera de Ribes, per pujar-la, i al cap de pocs metres haurem arribat al Km 10.

Km 10 a l'11

Passat el senyal del km 10 deixarem la Carretera de Ribes i agafarem el carrer dels Banys.  Tirarem amunt pel que és pot dir que és el carrer gran; un nom de carrer que no deixa dubtes de la importància que han tingut i tenen els banys termals per a La Garriga, i passarem per davant d’una casa d’un estil molt present a la població, el modernista. En aquest cas la de Can Vila, construïda per l'arquitecte Raspall al número 78, a l'esquerra del carrer.

Quan algú pensa amb La Garriga, pensa, entre altres coses, amb les aigües termals. Unes aigües que per la seva temperatura són, segons afirmen, de les més calentes de casa nostra. Al llarg de més de cent anys, el desenvolupament de la població ha girat a l’entorn d’aquesta peculiaritat. Així, carrer Banys amunt ens trobarem, a la dreta, el Balneari Blancafort, un esplèndid edifici noucentista de color grana on promocionen els banys termals des de la seva inauguració en el 1840. El van posar en marxa uns pagesos (emprenedors com diríem ara), i de sempre, el balneari va esser un lloc de prestigi on s’allotjaven personalitats de la vida social i cultural de Barcelona per prendre banys d’aigües calentes. Hi van fer estades, Jacint Verdaguer, Santiago Russinyol, Francesc Cambó, Francesc Macià...Que aquest balneari és un establiment luxós no s’ha de tenir cap dubte. Només cal fer una ullada al que ofereixen. Entre altres coses, la possibilitat de banyar-te a la “Banyera del Sultà”. I/o que et facin el que en diuen un “Massatge del Sultà amb fruites i iogurt”. Si algú, després de la prova, vol recuperar-se de l’esforç, ja ho sap: està a uns deu quilòmetres de l’arribada.

Atenció: des d'aquí fins a dalt del carrer, el terra és de llombardes. Molt boniques; no sobresurten gaire, però hi són, i  les llombardes no són amigues dels peus dels corredors. I a més a més, fa pujada. El que avisa no és traïdor.

Casa Raspall
 A pocs metres, a l'esquerra, hi veurem un reguitzell de cases modernistes, i  a la placeta de Sant Isabel - on es diu que a mitjans del segle XIV es va començar a formar un nucli urbà-  un edifici d'origen medieval reconstruït per Manuel Joaquim Raspall, el famós arquitecte, autor de varies emblemàtiques cases de la Garriga, nascut a Barcelona però fill predilecte de la població. El casalot es conegut per la Casa Raspall.

Tirant amunt passarem per davant d'un altre lloc relacionat amb les aigües termals, l’Hotel Termes La Garriga d’estil noucentista, que ens ve a dir el que ja sabem: la Garriga és una estació termal per antonomàsia. L’hotel, que actualment és un establiment de quatre estrelles, va començar a funcionar l’any 1874 amb el nom de Banys Martí.

I tirant una mica més amunt del carrer dels Banys, en arribar a la plaça de l'Església, el punt més alt de la cursa, hi trobarem l'indicador del Km 11. Abans de girar passarem per davant de l’Estanc de la Plaça, l’establiment més antic de la Garriga i un dels més antics també de Catalunya. Al llindà de la porta hi ha una inscripció dels seus orígens: en el segle XVII s’hi feien i venien espardenyes de cànem, i l’any 1852 es va convertir en estanc.

Km 11 al 12

A la plaça on haurem entrat hi veurem l’Església de Sant Esteve, que és el sant que s'hi venera. (Més d'un, tot passant, li donarà les gràcies perquè s'hagi acabat la pujada). És una obra de grans proporcions, amb una portalada barroca al cap de munt d’una escalinata per entrar al temple. Els experts diuen que el campanar no és gaire afortunat. Li falta esveltesa, afirmen, però que la façana és molt solemne i de gran efecte. Al costat hi veurem l’edifici de l’Ajuntament. No cal dir que des que anàvem pel carrer dels Banys, que fou part del camí ral medieval i de l'encara més antiga via romana que unia Vic i Barcelona, estem trepitjant rutes mil·lenàries. No és estrany que en el subsòl de la plaça, fent-hi obres fa uns anys, hi trobessin restes arqueològiques d'habitatges de fa molts segles.

Vorejant l'església passarem per la placeta de les Oliveres (se’n conserven un parell) i anirem a buscar el carrer de Nostra Senyora de la Salud. Avançant-hi arribarem a la Plaça del Silenci (a quatre passes de l’Escola de Música, curiosament) i tot seguit anirem a enllaçar amb el Passeig,  un carrer bonic de veritat...i que fa baixada. Molt agradable pels arbres i jardins de la part baixa, i perquè conserva cases modernistes, com hem dit, una singular característica de la Garriga

La Bombonera
No és casualitat que el modernisme hi sigui molt present. Tot i que en el passat era un poble de pagès, amb el temps va passar a ser important el comerç i la seva industria, reconeguda pel tèxtil i el moble, i molt apreciat per les seves termes. A finals del XIX es va posar de moda, i la burgesia catalana va escollir la població com a lloc d’estiueig per “prendre les aigües”. S’omplia de forasters, i els que podien s’hi feien una casa, a quina millor, encarregada als arquitectes que destacaven. En veurem més d’una en aquest mateix Passeig on de seguida ens trobàrem l'Illa Raspall, un conjunt d'interessants cases modernistes de principis del segle XX, considerat un Bé Cultural d’Interés Nacional i joia arquitectònica del poble. Manuel Joaquim Raspall les va fer cadascuna d’un color diferent predominant. La Casa Barbey, de color rosa; la Torre Iris, groga; la Bombonera, verda; i la Casa Barraquer, blava.

Una curiositat: un dels edificis, la casa Barbey, que va ser segona residència d’un industrial i polític, està plena d’elements catalanistes: a l’exterior un Sant Jordi i un escut de Catalunya. Durant la guerra, el Sant Jordi va ser tapiat per evitar malts rotllos dels anticlericals. En acabar la guerra es va destapar, però es va tapiar l’escut, per tal d’evitar que els feixistes no se’l carreguessin.

El Passeig per on baixem és la síntesi històrica de la població. I en bona mesura, a més a més, una especial referència pel que fa a la malaurada època de la guerra civil. (La Garriga fou una de les poblacions catalanes més bombardejades per l'aviació franquista). A ma esquerra hi veurem el Teatre de la Garriga, que durant la contesa va servir d’hospital. En front, Ca l’Escofet, una torre que fou d’un ajudant de Companys. Una mica abans, la casa Joan Condal en el número 36, un immoble senyorial on, ningú no ho diria, les noies del poble hi cosien roba per als soldats republicans. I una mica més avall, poc abans d'arribar al final del Passeig, a l'alçada d'El Casino de la Garriga, ens esperarà el senyal del Km 12

Km 12 al 13

Abandonarem el Passeig en trobar el carrer Guifré (nom en honor de Guifré el Pilós, aquell comte que va dissenyar les quatre barres), per agafar-lo girant a la dreta i anar a parar a una rotonda (la mateixa per on hem passat en el Km 9) que ens conduirà a la Carretera de Ribes per baixar-la.

Vil•la romana de Can Terrers
Poc després d'agafar-la, si mirem a l'esquerra veurem un jaciment arqueològic. Es tracta de la vil•la romana de Can Terrers, un assentament romà que tenia termes, considerada una de les restes romanes més valuoses de Catalunya, a l’alçada de les que hi ha a Empúries. Com tothom sap, una vil•la romana era una edificació amb dependències per als propietaris (en deien la pars urbana), i dependències per als esclaus i els elements agraris (pars rural). Els experts han determinat que el que veurem al peu de la carretera són uns vestigis del que era una d’aquelles termes que pertanyien a grans explotacions agràries on produïen i comerciaven oli i vi. Es tracta d’un edifici de 200 metres quadrats distribuït en sis estances principals: el vestidor, la sala tèbia, la sala calenta, la sauna, la piscina d’aigua freda i el forn on hi havia les instal·lacions de la calefacció subterrània dels banys.

Es considera que es va començar a habitar al segle I aC i que va gaudir de molta prosperitat durant set-cents anys. Actualment, l’entorn de les ruïnes, envoltades de boscos i terres de pastures i de conreu, ofereix un aspecte no gaire diferent del que devia tenir a l'època romana. En passar per davant, no ens costarà gens imaginar-nos els esclaus treballant el camp aquí mateix, o els carros transportant àmfores plenes d’oli per la mateixa via on estem corrent nosaltres ara.

I una mica més avall de les ruïnes de Can Terrers, que es diu, per cert, que pertanyien a algun patrici que estava forrat de denaris (euros, vaja), perquè la vil·la era privada,  arribarem al Km 13

Km 13 al 14

A propòsit dels banys termals, una peculiaritat de la Garriga de la qual fa estona que en parlem, em ve de gust explicar el que he llegit sobre els banys a Can Terrers en l’època romana. Ho he trobat en un treball aparegut en la web de l’Institut Vil•la Romana, el centre educatiu per davant del qual hem passat fa una estona.

“El bany era un ritual. Solia començar al vestidor. S'asseien , es desvestien, feien algun exercici de gimnàs, guardaven la roba en una mena de prestatges, i a la piscina central (pedilouve) s'hi rentaven els peus per no embrutar les altres banyeres. Del vestidor passaven a la banyera tèbia (tepidarium), on prenien el primer bany i la temperatura corporal augmentava. També es netejaven la pell, s'untaven amb oli (no utilitzaven sabó) i es feien algun massatge. De la banyera d'aigua tèbia es passava a la sala d'aigua calenta (caldarium), on hi havia una banyera d'aigua calenta que arribava fins a uns 40º, i una pica d'aigua freda per refrescar-se. Després anaven a una altra sala, la sauna, on prenien un bany de vapor (sudatorium) Tot el ritual del bany s'acabava banyant-se amb aigua freda al frigidarium. Amb l'aigua freda es tancaven els porus de la pell (que s'havien obert i netejat a les altres sales).”

Passades les ruïnes arqueològiques, per on estarem corrent ens envoltaran camps de conreu. No serà un miratge. Una meravella per als de Can Fanga, que aviat no sabrem distingir un pardal d’una gallina. “Es quan corro que hi veig clar”, no cal dir res més!  També, antigament, hi havien varies masies.  Una d'elles, a l'alçada del punt quilomètric del 14, és la de Can Santa Digna. A la dreta veurem l'entrada d'un curt camí per arribar-hi. No ens la deixaran veure uns arbres, però diuen que és molt interessant. L’edifici és del segle XV, i té una capella annexa de XII que conté un antic retaule. Com que és un indret on s’han fet excavacions arqueològiques sovint, no és d’estranyar que a la façana de la masia hi hagi encastades unes carotes romanes trobades fa molts anys. Hem de tornar, un altre dia, per aquests llocs que passem...sense les presses d'avui, però.

Km 14 al 15

Poc desprès del senyal de Km 14 passarem per un túnel. Anys enrere, quan el circuit de la cursa era diferent i es pujava i baixava en aquest tram, ens veiem durant una bona estona amb els que pujàvem o baixaven. 
Haile Gebrselassie
 Un servidor recorda que un any que corria en Haile Gebresealasie (o com es digui), me’l vaig creuar abans del túnel, quan jo pujava i en duia 7 i ell baixava i en duia 14. Ara no serà possible creuar-nos, deia, més que un moment, en el punt de la rotonda del quilòmetre anterior. I és una llàstima perquè és una cosa que agrada a la majoria dels que correm. Et permet saludar als amics que van davant teu i animar-los; depenent de com van d’esperitats, ells responen, i aquesta mena de comunió ens ajuda a tots. També permet saludar als que van darrere teu. Però en aquest cas, l’experiència em diu que no s’ha de fer amb massa efusió, com donant a entendre que estàs molt content perquè l’has passat i vas per davant d’ell. A més, a banda  que és una manca d’educació esportiva...t’exposes a que tingui un bon final. Ja m’enteneu.

Ara anirem baixant per la Carretera de Ribes a la recerca del poble de Llerona, sense patir tant com abans, quan pujàvem cap a la Garriga.  Ja se sap, la Mitja de Granollers és un pujar i un baixar. Alguns diuen, per cert, que aquesta mitja és ideal per córrer més ràpid la seva segona meitat que la primera. Ja ho veurem. Potser sí per a alguns; no per a tothom, per descomptat.

A propòsit, i ja que parlem de la cursa que estem corrent, potser en algun moment de la prova ens preguntarem com és que ha crescut tant, fins al punt que si no t’espaviles en inscriure’t aviat, et quedes sense dorsal. Un servidor, que l’ha corregut varies vegades -la primera, la que es va celebrar l’any 1987 en fer-se per primer cop, una d’elles-, no té una resposta clara. Segurament, una de les raons ha estat que aquesta prova va néixer amb un segell de qualitat; de denominació d’origen en diríem ara. Des del primer dia, tots els que d’una manera o altra formem part del món popular del córrer, hem convingut que la Mitja de Granollers és, amb diferència, la millor organitzada de quantes es fan a Catalunya (i no sé si de l’Estat, però em sembla que sí).

I en arribar a la zona de Can Baldich, un nucli d'habitatges on hi treballa el famós ceramista Carles Vives, tindrem les vies del tren a tocar -més que mai- i hi veurem l'indicador del Km 15.

Km 15 al 16
Continuant cap avall, aviat arribarem a Llerona
Capelleta de la mare de Déu de Fàtima

En arribar-hi, ens trobarem una rotonda que rodejarem.   No ens sorprengui si en aquest punt hi veiem gent amb espelmes i flors a la mà. No són per saludar el nostre pas. Són per dur-les a una imatge de la verge de Fàtima que hi ha en una capelleta, al peu de la carretera de l’Ametlla, a cent metres, a la dreta de la rotonda. A la mare de Déu de Fàtima li tenen molta devoció els de la comarca, la qual cosa explica que sempre hi hagin fidels que s’hi arribin  per demanar-li o agrair-li alguna cosa. Tants hi van, que fins i tot, l’ajuntament hi va construir fa uns anys una zona d’aparcament justament al davant.

No se sap si, passant tan a prop de la capelleta, algun corredor o corredora s’hi acostarà un moment per demanar-li forces a la verge per acabar la cursa fent marca personal. Si ho fa, que ho faci en nom de tots que li agrairem.

I passada la rotonda, precisament, on hi ha un antic carro al mig en referència a l’activitat agrària del lloc, tot seguit travessarem Llerona, que és també un altre poble que ve d’antic. Diuen que dels ibers. Ho confirmen les monedes de bonze trobades amb el mot “Lauro”, que sembla ser l’origen etimològic del nom de la població. A la ibèrica “Lauro”, els romans li van afegir “ona” i l’anomenaven “Laurona”; amb el temps va evolucionar a “Llarona” fins convertir-se en Llerona.

La Font dels Esportistes. Km 32,5 de la Carretera de Ribes
La vida és com és, plena de rialles, però també de plors: malgrat estarem de festa gran, passat el poble, a la dreta de la carretera, poc abans d'arribar al km 16, hi ha una font que recorda una tragèdia que ens afecta molt directament. Tot i que ens hauran donat aigua en un avituallament fa poc, alguns hi beurem un glop. Ens semblarà que fem un petit homenatge a un malaguanyat atleta de Montmeló, Albert Sánchez, que va perdre la vida justament aquí, l’any 2002, corrent la Mitja, quan baixava de La Garriga. El brollador, al què li van posar el nom de La Font dels Esportistes, i un arbre que va ser plantat al costat, honoren la seva memòria.

Km 16 al 17

Seguint avall, poc després de passar la font, hi ha un camí a l'esquerra, que té un nom molt misteriós: “Camí del Turó de les Mentides”. Desxifrem l’enigma: el camí condueix al Puig Salomó, però sempre se li ha dit d’aquella manera. Sembla que en el segle XIV, els habitants del terme van rebre el privilegi de ser tractats en igualtat als de Barcelona. Se’ls hi va comunicar la bona nova en el Puig Salomó, la lloma més alta de l’entorn, que era també el lloc on es reunien els membres del consistori de l’època per prendre acords. Ves a saber perquè, la veu popular va batejar-lo des d’aquell dia com el “Turó de les Mentides”. 

Continuant la baixada (baixadeta, millor), anirem apropant-nos a  Les Franqueses i molt aviat passarem per davant de l’Ajuntament. Bona pensada. És un valuós edifici modernista de 1912, obra d’Albert Joan i Torner, un arquitecte que també va dissenyar les escoles annexes, i l’Escorxador (l’actual Escola de Música de més avall), i alguns reconeguts edificis de Barcelona. Els que hi entenen diuen que la construcció té una arquitectura integradora (ja sabeu que costa d’entendre els crítics d’art). El que sí és cert és que l’Ajuntament de Les Franqueses és bo de veure, i és molt apreciat perquè predominen les formes corbes sobre les rectes, una característica representativa del modernisme. Coses de l’època, les escoles estaven dividides: la de les nenes a l’esquerra de l’Ajuntament, i la dels nens a la dreta. Ho indica clarament uns rètols en castellà que es conserven a les façanes. Una curiositat: els dos cossos que limiten l’edifici eren els habitatges dels mestres.

Ajuntament de Les Franqueses
L'edifici va ser finançat a les primeries del segle passat per Joan Sanpera. Els seus biògrafs diuen que havia nascut a Corró d’Avall el 1840 i se’n va anar a Barcelona de jove, sense un duro. Va convertir-se en importador de sucre, cacau i rom i es va fer d’or. Va fer molts calerons i el bon home “es va portar” amb els seus orígens: va costejar les escoles, els jutjats, l’escorxador, la parròquia de Llerona i no sé quants edificis més, per la qual cosa el rei Alfons XIII el va fer marquès l’any 1913 
A la plaça de l’Ajuntament, en un costat de davant de l’edifici, a dalt d’un petit mur, hi ha unes escultures modernes una mica estranyes: un bou, un home que l’empeny, uns nans...No m’hi fan mal, però resulten estranyes. O potser que és que d’art no figuratiu no hi entenc (i de l’altre tampoc, he de dir).  Passada la plaça, en enllaçar amb el carrer del Moli, ens trobarem l'indicador del Km 17.

Km 17 al 18

Aquest tram és el mateix que hem fet de pujada quan anàvem pels Km 2 i 3. No repeteixo el que hi trobarem, per a no avorrir ningú .

Km 18 al 19

Haurem estat baixant des de La Garriga per la carretera de Ribes (baixant i fent un tobogan a Llerona), i ara estarem a punt d’entrar a Granollers. Passarem la rotonda del carrer del Pont, un pont per sota del qual transcorre la riera Carbonell, i exactament en acabar la rotonda, a l’esquerra, veurem Can Monic, una magnífica torre del segle XVII que ara, restaurada, és una residència geriàtrica.

Can Monic
Enfilarem el carrer Primer Marquès de les Franqueses cap avall, tot entrant a Granollers. A la Raspall (a qui ja coneixem d’abans). Un conjunt de 12 habitatges unifamiliars de planta baixa que va realitzar el 1923 amb algun element modernista com la forja o el totxo, conegut com les Cases de Jaume Corbera “Can Monic”, construïdes per obtenir fons per l'hospital-asil de Granollers.dreta, poc després, hi veurem una obra de l’arquitecte

El Primer Marquès de les Franqueses que dóna nom al carrer per on baixem era Joan Sanpera i Torras. Va néixer a Corró d’Avall el 1840 i se’n va anar a Barcelona sense un duro. Va convertir-se en importador de sucre, cacau i rom i es va fer d’or. Va fer calerons i el bon home es va portar: va costejar l’Ajuntament de les Franqueses (aquell tan bonic que hem vist en pujar), les escoles, els jutjats, l’escorxador, la parròquia de Llerona, i no sé quants edificis més... i es clar, el rei Alfons XIII el va fer marquès l’any 1913.

Seguirem avall, i a l’alçada de la Travessia del Lledoner (estem al barri del Lledoner) , ens estarà esperant el senyal del Km 19.

Km 19 al 20

En creuar la Travessia del Lledoner, el carrer per on baixem canvia de nom. A partir d’ara és diu Avinguda de Joan Prim. El senyor Prim també va ser marquès (i comte i vescomte i Grande de Espanya), tot i que d’un tarannà, segons se sap, bastant diferent al de l’altruista del de Les Franqueses. El personatge que s’honora -molt honorat arreu de casa nostra, estranyament -, va ser un militar que era brigadier i el van ascendir a general per bombardejar la ciutat de Barcelona  durant vuitanta dies des de Montjuïc l’any 1843, “per a pacificar els ciutadans”.

No ens hi encaparrem ni ens posem de mal cafè. Ens queden dos quilòmetres per acabar i estem fent-ho en un carrer que té arbres a cada costat, està ple d’història, i fa baixada. Què més volem?

Passarem la Plaça de Jacint Verdaguer, a la nostra dreta, altrament anomenada Plaça de la Muntanya. (Se li diu “de la Muntanya” perquè antigament hi havia un turonet. Sembla ser que havia estat originat per l’acumulació de les terres que provenien de les aigües que baixaven de la serra de Llevant o d’un torrent proper). La plaça és una de les més concorregudes de Granollers. Ens anirà bé perquè en veure’ns, la gent aplaudirà el nostre pas. És sabut que en una cursa s’aplaudeix molt als primers...però sobre tot als últims

La Dona de Pedra de la Casa Blanxart
A l’esquerra, abans d’arribar al carrer Torras i Bages, hi veurem la Casa Ganduxer, un valuós habitatge modernista. No tant bonic, per al meu gust, com un altre que trobarem una mica més avall, fent cantonada amb Torras i Bages, també modernista, la Casa Blanxart. El va construir el 1912 l’arquitecte Jeroni Martorell per a Miquel Blanxart i Estapé, un alcalde de Granollers, amb vistosos esgrafiats florals de colors a les façanes. Bo de mirar. El que més destaca, és la figura femenina, coneguda com la Dona de Pedra. A no ser que estiguem molt baldats i no puguem aixecar els ulls del terra -que no ho crec- , val la pena mirar mentre passem pel costat, insisteixo.

El diari El 9 NOU duia un article no fa gaire sobre la Dona de Pedra, referint-se a una llegenda explicada per la narradora Maria Manau , que em permeto resumir perquè em sembla interessant: “El nen de can Blanxart decideix fer campana a l’escola i anar a banyar-se al riu Congost. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no la troba. Torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna al riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba. El pare va a conèixer-les al riu i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau amb un estany per tal que es puguin banyar. Un dia de molta calor, l’estany queda sec. El pare i el fill s’obliden d’omplir-lo i les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra. Pare i fill ploren, i elles es tornen a convertir en dones d’aigua i comencen a desaparèixer. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar, i la darrera, rossa, queda per sempre al portal de Can Blanxart, com una dona pedra”.

Plaça de Lluís Perpinyà (Plaça dels Porcs) Anys 30.
Seguirem baixant, i ara, a l’esquerra, trobarem la Plaça de Lluís Perpinyà. Aquest és el seu nom oficial, en honor d’un tenor líric, però se la coneix per un altre més popular, que és com tothom li diu, la Plaça dels Porcs. La raó és senzilla: antigament, era el lloc on els dijous, dia de mercat, si compraven i venien porcs.

Una curiositat: a Granollers hi ha algunes places, els noms de les quals tenen relació amb l’activitat que s’hi desenvolupava el dia de mercat. (Un mercat, per cert, del qual se’n sap des de l’any 1040, que ha estat, i continua essent, un del referents de la població) És el cas de la plaça dels Porcs, plaça de l’Oli, plaça de les Olles, plaça del Peix, plaça del Cabrits... Altres ja no es conserven, tot i que potser algú encara li ho diu d’aquesta manera: plaça de la Fruita, plaça del Blat, plaça dels Esclops, plaça de les Gallines, plaça del Bestiar, plaça del Gra...

No ens hi aturarem a la Plaça dels Porcs ni en cap d’aquestes places -per més que ens pugui agradar comprar un conill de bosc o un bon pollastre- perquè, a banda de que ara estem per una altra cosa, no és dijous. I així, passada la plaça, a l’alçada del carrer de les Travesseres (on els romans hi tenien una necròpolis), ens trobarem l’indicador del Km 20, la qual cosa vol dir que ja ho tenim!

Km 20 al 21, 097

Anirem a tota pastilla, ja ho sé. No ens fixarem en res, ja ho sé. Podria per tant estalviar-vos, amables (possibles) lectors, la pallissa de saber que hi ha en aquest darrer quilòmetre i escaig. Però no us en lliurareu pas perquè aquest tram està també farcit de llocs emblemàtics de Granollers...i no és cosa de deixar-ho passar, ja sabeu la il•lusió que ens fa als lletraferits aficionats escriure historietes.

Acabant l’avinguda de Joan Prim, en un no res passarem la Plaça de Maluquer i Salvador, a la dreta, i seguirem pel carrer d’Anselm Clavé (que honora al creador del moviment coral a casa nostra), que és el nom que pren l’avinguda a partir d’ara.

La plaça de Maluquer i Salvador (un doctor en lleis), més coneguda per la de Can Sinia pel bar que hi havia d’aquest nom fent cantonada amb el carrer d’Anselm Clavé (damunt del bar, en un pis, la Caixa de Pensions hi tenia unes modestes oficines en els anys vint), amaga un dels refugis que es van construir a Granollers durant la guerra civil espanyola. També hi ha els vestigis d’una torre rodona de quan la ciutat estava emmurallada.

Gairebé en front, a l’altre costat del carrer, hi veurem tot baixant La Fonda Europa. Aquest escrit no és, per descomptat, una guia gastronòmica, però en passar per davant no podrem deixar de pensar que aquest establiment, que va ser inaugurat fa més de tres-cents anys i convertit en un altre edifici modernista -el que és ara, realitzat el 1923 per l’arquitecte Miró i Guibernau-, és un autèntic temple del bon menjar.

Fonda Europa. Una icona de Granollers
Són famosos els seus "esmorzars de forquilla" que serveixen fins el migdia (quan hi passem, més d’un “que conec” s’hi quedaria), i ja ho deia fa anys l’escriptor Josep Pla, assidu client.
“...la cèlebre Fonda Europa, -una de les millors, una de les més generoses i abundants fondes del país-, era atapeïda de gent. Des de l'escala que davalla fins a la planta baixa, vaig contemplar, a dos quarts de nou del matí, el magnífic espectacle que se'm presentava davant els ulls. La gent no cabia a les taules. La majoria es trobava prenent el desdejuni, i no pas precisament de cafè amb llet. Esmorzaven de forquilla. Els cambrers amb prou feines podien donar l'abast. La gent arribava amb els comptes fets.”-Cap-i-pota per a sis!”, cridà amb escassa timidesa un pagès voluminós tot prenent possessió d'una taula amb els seus amics. I de cop passaren davant meu, portades cap a les taules immediates, dues grosses, suculentes paelles. En altres taules la gent prenia cafè i pagava els comptes. Aquests ciutadans havien ingerit la seva paella o el seu cap-i-pota a les vuit en punt. Encara que portaven algunes hores de feina o arribaven de molt lluny, no es pot pas negar que començar el dia encarant-se amb aquests aliments és una manera de començar fonamental, vull dir amb uns bons fonaments. Haig de confessar que l'espectacle em va venir de nou. És un espectacle que gairebé només es pot veure a Granollers, i encara a la fonda a què fem referència".

Una mica més avall, en el mateix carrer, a la nostra dreta, hi veurem un modern edifici -que també n’hi ha a Granollers- que és EL Museu. Conté importants col•leccions d'arqueologia, i un ampli fons d'art, una pintura del qual, “La Mare de Déu de la Pruna”, molt apreciada, duu, curiosament, un pinyol a la mà en lloc d’una pruna. A mi m’agrada que un museu estigui en un carrer tan cèntric i comercial com el d’Anselm Clavé per on estem passant. I me’n alegro. Però em resulta xocant, acostumat a veure’ls a la quinta forca del centre de les ciutats.

Plaça de la Corona. Anys 20
Travessarem una mica més endavant la Plaça de la Corona, una plaça on antigament es mercadejava els dijous amb el gra. (D’aquí ve que se la conegués -no sé si encara ara- com la Plaça del Gra). Ja se sap que els noms dels carrers i places de les ciutats són efímers. L’actual d’aquesta, recuperat en democràcia del primer que se li va posar, fa referència a la Corona d’Aragó i Catalunya; entremig se li va dir plaça de La Llibertat en el segle XIX, d’Angel Guimerà a les primeries del XX, i de Los Caidos en acabar la guerra del 36. La plaça és bonica, “i més que ho era” -diu la gent gran- “quan no hi passaven els cotxes pel mig”. No deuen saber que, antigament, el transit rodat passava pel mig de la plaça com ara perquè el carrer d’Anselm Clavé era la carretera que unia Barcelona amb Vic.

Gairebé de sobte, en passar la plaça de La Corona, el carrer d’Anselm Clavé deixa de ser l’artèria comercial de la ciutat -el carrer gran, diria- i canvia també de nom. A partir d’ara, el carrer que trepitjarem és diu d’Alfons IV, en honor d’un rei del segle XVI que va ser, segons diuen, molt magnànim amb Granollers. No sé si ho seria gaire (disculpeu l’acudit), perquè el tram és molt curt. Molt aviat, el carrer torna a canviar de nom i es converteix en el de Francesc Macià.

I per Francesc Macià, un carrer que fa honor al primer president de la Generalitat durant la II República, passarem tot seguit per davant d’un altre museu, el Museu La Tela, de ciències naturals. Està a un tres-cents metres de l’arribada. És una torre modernista, amb un magnífic jardí, construïda el 1912 per a Pius Anfres, que era l’amo de la fàbrica tèxtil que hi havia al darrera, coneguda popularment com “La Tela”, i li va posar aquest nom a la casa.

Una curiositat: des de fa uns anys, el Museu La Tela promou una exposició  didàctica  per donar a conèixer els ratpenats.  Que ningú s’espanti quan passem per davant  pensant que s'escapin del museu i ens puguin entorpir la nostra arribada: els ratpenats dormen durant el dia; només surten de nit...que potser per això son motiu de tantes llegendes.

I passat el museu, esprint final i  arribarem a l’alçada del Palau d’Esports, seu actual de BM Granollers i on es van jugar els partits classificatoris de l’handbol dels Jocs Olímpics del 92, que és on està l’arribada. El públic ens victorejarà més que mai durant aquestes quatre passes. Els nens ens oferiran més mans que enlloc per a que les xoquem. Uns moments que són sublims, i que ens farà oblidar l'esforç que ens haurà suposat anar a la Garriga i tornar .

Pep Salsetas en plena feina
Moments sublims i inoblidables perquè l'arribada estarà plena de gent que acull amb crits i xiscles als que acaben, del primer a l’últim, com si tots fóssim els guanyadors de la prova. Crits i xiscles que saben a glòria i, en efecte, ens sentirem vencedors del nostre repte particular. Travessarem emocionats la meta de La Mitja. Instants després, per recuperar-nos, ens prendrem un got d’un brou únic -no sé pas amb què el fa en Pep Salsetes però et fa tornar a la vida-, i ens anirem retrobant i abraçant amb amics i amigues que com nosaltres estaran eufòrics perquè, segurament, també com nosaltres, hauran fet més bona marca de la què esperaven.


                                      --------------

Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa: http://www.lamitja.cat/la-mitja/

10 comentaris:

  1. Moltes Gràcies sr. Pucurull aquest Diumenge serà la primera vegada faré la mitja i la veritat és que amb el seu fantàstic escrit encara en tinc més ganes.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jordi, pel comentari. (No cal que em diguis senyor ni em tractis de vostè, home! Els que correm tots som iguals).
      Et desitjo que gaudeixis molt en la teva primera Mitja.

      Suprimeix
  2. Impressionant article, sóc veí de Granollers i he après moltes coses, molt sovint desconeixes el que tens més a prop.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mcphisto. No hi ha res més plaent que saber que a algú li agrada el que s'escriu.

      Suprimeix
  3. Miquel, ens vam coneixer a Les Franqueses aquest any mentre ens dutxavem.!!! Soc en Jordi un dels que a corregut tots els anys la Mitja de Granollers i he de fekicitarte per aquest magnific escrit. Salut i qms.

    ResponSuprimeix
  4. Miquel, quin gran article!!! Bona documentació. Sobre la foto de les escombres de la pista del carrer Tetuán parlava ahir el soci número 1, l'Eduard Barbany, a la presentación dels actes del 70è aniversari del BM Granollers: "no sé com van aparéixer tantes escombres i tan ràpidament". Sí, el Real Madrid després d'això va desaparéixer. Ens veurem a Cantonigròs.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies pel que dieu, Jordi Perich i Jesús jg. M'alegra que us hagi agradat.

      Suprimeix
  5. Anònim4.2.14

    Benvolgut PUcurull,
    m'heu deixat impresionat amb el relat. val a dir que sóc de granollers, i visc a les franqueses. No he sabut trobar cap error, no el buscava, ni hi falta rés!!!
    felicitats i gràcies

    ricard

    ResponSuprimeix
  6. Anònim23.1.15

    Respecte al Montseny, avui a 8 dies de fer-se la prova si que ho està de nevat, igualet que a la foto. En una setmana no se si en quedarà gens de neu...
    Gràcies pel post, molt interessant!

    ResponSuprimeix