A finals del 2004 em va impressionar una notícia que
va donar la volta al món. Era aquesta: “L’anglesa Jane Tomlinson, de 40 anys,
amb càncer terminal des d'en fa quatre, ha acabat l’Ironman de Florida. Ha cobert sense parar els 3.800m de natació (1h.35’55’’), 180qm de
bicicleta (7h.26’38’’) i una marató de 42,195qm (6h.29’20’’) en un
total de 15 hores, 48 minuts i 32 segons". La sorprenent història
d’aquesta dona arrencava catorze anys abans, quan li van diagnosticar un càncer
de mama. El va superar, però deu anys després se li va reproduir. El diagnòstic
llavors va ser letal: els metges li donaven tot just dotze mesos de vida. No
obstant això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va
prendre una decisió: començar a córrer per tractar de pal•liar els efectes del
tractament que li feien. I no només passaven els mesos i no moria, sinó que
enlluernava als metges i a tothom. Primer, corrent curses de pocs quilòmetres i
desprès participant en proves de molt alta dificultat. Ningú, ni la medicina,
trobava explicació al seu cas, però ella demostrava que les ganes de viure i la
força de voluntat podien deixar en evidència els pronòstics mèdics. Constituïa
un exemple de fortalesa per a tothom i una esperança per a aquells malalts que
es trobaven en una situació semblant. Els metges, atònits pel que feia, seguien
afirmant que tenia un càncer terminal. Però, en aquestes condicions, va acabar
un munt de curses, quatre maratons, dues triatlons i un Ironman. Malauradament,
el 3 de setembre de 2007 va morir. Però va ser set anys més tard del dia que li
van pronosticar que en viuria un com a màxim.
24/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada