Carretera de les Aigües. Fisonomia

El Pla dels Maduixers, reformat el seu espai de fa uns anys, és un punt per començar a córrer a la Carretera de les Aigües després d’aparcar-hi el cotxe (on es pugui els dissabtes i diumenges), excepte per a alguns que hi pugen corrent a peu per l’Avinguda del Tibidabo.

Normalment, quan comencem, enfilem cap a la dreta, en direcció al Llobregat. Cap a l’esquerra, en direcció al Besós, el tram al que anomenem El Suplement, no hi acostumem a anar; és curt (un quilòmetre i escaig) i és contra natura: està asfaltat.

Alguns comencen en altres punts, sens dubte. No és infreqüent veure esforçats corredors i corredores traient el cap per qualsevol dels camins que hi arriben, però el Pla del Maduixers és, per antonomàsia, el Km 0 de les nostres galopades allà dalt.

Hi ha qui, com un servidor, fa molt temps que hi puja els caps de setmana i ha vist com ha canviat. Ho dic sense el mínim bri de nostàlgia perquè gairebé mai el temps passat ha estat millor en res. Fa uns anys, per exemple, érem quatre i el cabo els que hi corríem, i ara dóna goig veure tants col•legues com hi ha a tothora.

¿Què hi trobem en el seu recorregut, des del Pla dels Maduixers fins el Mirador dels Xiprers? Edificis singulars com els que hi ha en el camí natural per arribar-hi, l’Avinguda del Tibidabo, cap ni un. Però la Carretera de les Aigües -volen que li diguem “Passeig de les Aigües” però no cola- té altres coses.

Per començar, s’agraeix la planura del terreny. Només molesten les pedretes que hi ha en algun lloc, però llevat d’això (res a veure amb les que hi havien fa uns anys), és un indret magnífic per entrenar. No cal dir, per sabut, que cobreix una antiga conducció d’aigües a la ciutat de Barcelona, una obra realitzada a les primeries del segle XX.

Deia que és un lloc molt bo per entrenar. També ho és per fer  entrenaments tertúlia mentre es corre, o després, parlant de tot per arreglar el món amb el companys de singladures. Inefables -si se'm permet parlar en primera persona- les que faig  amb uns amics i amigues de tota la vida, el Jaume, el Josep, l'Enric, el Javier, el Pelli, el Quim, l'Àlex, el Cesc, la Pilar, la Teresa, la Montse, la Felicitat...   en acabar  de córrer, al costat de la Font de la Maduixera. Una font que ha estat magníficament condicionada, amb un banc i tot. Una font on un corredor hi va posar una mànega de plàstic en el brollador -que hi va restar fins a les obres- que ens va servir durant anys per beure-hi, malgrat el rètol que indicava -com en moltes de les fonts de Collserola- que l’aigua no era potable.

Una observació: aquesta font té diversos noms: de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró. Nosaltres li diem la Font d’en Margalef, que és el nom de l’amic que hi va posar la mànega de color groc.

 La Font de la Maduixera (Font d’en Margalef). Any 2007

Per inefables i entranyables, però, les trobades que es fan cada dia de Nadal pel matí al Pla dels Maduixers, on s’hi apleguen alguns grups de corredors i corredores per fer el vermut. Cadascú hi duu alguna cosa: escopinyes, embotits, neules, el cava per brindar per les Festes...tot desitjant-se de passada un bon any pel que fa a les marques en les curses. Participo des de fa molts anys en una d’aquestes reunions, juntament amb els amics de les tertúlies,  on un d'ells, l'Àlex, que és metge, hi duia un embotit esplèndid que li regalava un pacient. Dic que hi duia perquè el malalt es va morir fa uns anys, i tot i que ell segueix aportant-hi llonganissa, la d’ara no és tan bona.

La Carretera de les Aigües és tot un món. T’hi pots trobar de tot. Si hi vas el dia de Sant Joan pel matí, hi veuràs uns feligresos de l’església de Josepets amb un mossèn que els condueix fins el temple del Sagrat Cor del Tibidabo. Alguns ho fan en cotxe, però la majoria pugen a peu. Fan una parada al Pla dels Maduixers; són uns quaranta o cinquanta -el nombre no disminueix amb el temps- , el capellà duu una sotana preconciliar, i totes les dones - grans i joves- faldilla sota genoll. I això no era fa anys; enguany, com des d’en fa molts, un servidor se’ls ha trobat com cada dia de Sant Joan. Ara ja no, però no fa gaire repartien estampetes.

Sovint t’hi pots trobar personatges coneguts que corren per aquí: en Joan Manuel Serrat, l’Urdangarin (abans), en Carles Puyol, en Luis Suárez...; de TV3 un munt, l’Arcadi Alibés el que hi va amb més freqüència, en Xavi Bonastre, en Pellicer, la Melero..i corredors i corredores d’elit afinant els seus entrenaments.

Dels corredors anònims vull fer esment, emocionat, de la pèrdua d' en Manel Soro, tota una institució a la Carretera de les Aigües que ens va deixar per sempre l' any 2015.  Tenia 83 anys. I és llei de vida. Però  semblava que aquesta llei no estava escrita per a ell. Havia estat un notable atleta popular, amb una resistència fora del comú. Era un assidu de l'indret, on hi va pujar 65 anys. En els darrers temps , cada dia a caminar 10 km. Anys abans, amb més de setanta, els feia corrent. 10 diaris, des del Pla del Maduixers fins a la carretera de Sarrià i tornar. I molts cops 16, fins una mica més enllà del Mirador dels Xiprers. Allà dalt és on ens vàrem conèixer feia més de 30 anys. I ens vàrem fer amics. Dotat d’una memòria prodigiosa i apassionat per l’atletisme, era capaç de recordar les marques  nostres i les dels atletes de renom. Un dia, durant una de les tertúlies que fèiem a la Carretera amb un grup de companys en acabar l’entrenament, un d'ells, en Jaume, li va preguntar: “-A veure Manel, aquesta va per nota, quin és l’actual rècord del món més antic actualment?”. En Manel va dubtar una mica. Però no gaire. Li respongué que deuria ser el del 4 x 800 o del 4 x 1500. Quan en Jaume va arribar a casa seva ho va mirar a Internet. Efectivament, era el del 4 x 1500.

Una altra institució era en Maxi. Dic que era perquè també es va morir, a l'edat de 100 anys. Era un veí  que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera fins que la família no va deixar que visqués sol. En Maxi era un home bo (amb tot el que significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre't en veure'l, ja ancià, muntat en una bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop, i tornar. Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un moment, encara que fos, per parlar del seu Barça. 

Un apunt: és molt freqüent que, mentre estàs al Pla dels Maduixers a punt de sortir, o camines una mica pel Suplement per relaxar-te en acabar, et trobis amb algun dels molts conductors de cotxes que s’han equivocat i et preguntin si van bé per anar al Tibidabo. Fins i tot, fa un parell d’anys ens ho va preguntar el xofer d’una ambulància.

Un altre apunt: Pel matí, a l’aparcar el cotxe en el mateix lloc on hores abans hi ha hagut un altre vehicle i posar el peu a terra per calçar-te les bambes, molt sovint has de sortejar les evidències de com han estat de desfermades les passions durant la nit. Tot es perdona, però, només faltaria. A la Carretera de les Aigües hi cap tot.

Podríem dir-ne més. Com, per exemple que, allà dalt, el sentit del pudor i de la vergonya es transforma. La gent es canvia de roba després d’entrenar, sense preocupar-se massa d’ensenyar  les vergonyes -valgui la redundància- al del costat. Una cosa que seria impensable al mig de la ciutat. (O potser no, ara que hi caic, perquè els municipals són molt permissius i no és infreqüent veure qui es passeja en pilotes per la Rambla. Però aquest és un altre tema)

Després del preàmbul, anem per feina: al llarg del trajecte hi ha alguns indicadors amb números que volen ser els punts quilomètrics. Excepte d'uns de fusta que va posar l'Ajuntament, de la resta no se’n ha de fer massa cas perquè no són  exactes. Els nous fins i tot indiquen les meitats del quilòmetre. N'hi ha des del 0 del Pla dels Maduixers fins el 8. Substitueixen uns altres, també de fusta, que van ser posats des del 0  fins al 5 per la Companya d’Aigües fa molts anys. Han desaparegut  uns que indicaven  cada 250 metres, em sembla que col·locats pel Consorci de Collserola. I es mantenen els dels aficionats a l'agrimensura, que han fet diversos senyals amb pintura i cadascú té el seus. En tot cas, però, és considera, sense que ningú ho qüestioni, que el Km 0 està justament en el Pla.

Senyalador quilomètric. 

Existeixen a la CdlA (permeteu-me l’abreviatura en alguns casos a partir d’ara), dos circuits naturals:  el que va des del Km 0 fins poc abans de la Carretera de Vallvidrera i tornar (10 quilòmetres), i un altre que, traspassada aquesta carretera, arriba fins un pont de fusta, una mica més enllà del Mirador dels Xiprers i tornar (16 quilòmetres). No ens enfadarem si algú diu que hi ha més possibilitats (hi ha qui arriba fins la Font de la Mandra de la Plaça Mireia -déu ni do la pujada de retorn- , i qui hi afegeix El Suplement al costat del Pla dels Maduixers), però els més usuals són els dos primers, de 10 i 16 km respectivament.

Un cop aparcat el cotxe, comences, sol o en companyia, agafant el camí que neix, com dèiem, al Pla dels Maduixers en direcció a Esplugues. Fa uns trenta anys, a pocs metres del Km 0, a la torreta que hi ha abans de la via del funicular del Tibidabo que passa per sota del nostre camí, s’hi podia esmorzar. Els amos van posar unes tauletes i unes cadires en el seu jardí, i venien entrepans i beguda. Va durar poc temps; no hi anava gaire gent -encara no havia esclatat del tot el boom del córrer- i van plegar. Ara es farien d’or.

Una cosa que no és gaire coneguda, i fins i tot pot sorprendre, és que a principis del segle passat passava un tramvia per un tram de la carretera per on correm. Feia la prolongació del recorregut del Tramvia Blau fins a Vallvidrera. De la Plaça del Dr. Andreu, el vehicle seguia pel carrer d’Evarist Arnús tot passant per davant de la Caseta del Guardià de la finca El Pinar. Girava fent un revolt cap a l’esquerra en el Pla dels Maduixers, i anava a buscar la pujada que hi ha a la dreta de la carretera, cent metres després del Km 0, que s’enfila cap el Tibidabo (el Cami de Vallvidrera és el seu nom), per arribar fins el poble (Vallvidrera és un barri però els veïns li diuen poble). La línia va començar a funcionar l’any 1905, i a principis dels 30 es va suprimir.

El tramvia passant per la Carretera de les Aigües després de girar
pel Pla dels Maduixers en direcció a Vallvidrera. (Primeries del segle XX)

Que la CdlA és un lloc emblemàtic per als que tenen (tenim) la dèria de córrer, que té encisat a molts i a moltes, ho demostren molts fets; el que segueix un d’ells. A prop del Km 1 hi ha una figuera borda sota la carretera, a tocar, a la qual s’hi arriba per un caminet. Fa uns anys, la vídua d’un assidu corredor que havia passat a millor vida va escampar les cendres de l’infortunat -no sé si per encàrrec exprés, però no m’estranyaria- sota l’esmentada figuera. No és broma; el que subscriu, juntament amb altres que el coneixíem, va ser un dels que van anar a la cerimònia.

A l’estiu s’agraeix l’ombra dels arbres, a banda i banda, que es prolonguen durant un tram entre el Km 1 i 2. Conec alguns corredors que en aquella època de l’any no es mouen d’aquest petit tram, amunt i avall, protegint-se del sol amb la seva arbreda. No hi entenc de botànica (ni de gaires coses), però pel que m’han dit, els arbres del Collserola són bàsicament alzines, pins pinyoners i pins blancs. (Ho indico per afegir una mica de cultureta a l’escrit). Aquests d’aquest tros deuen ser-ho també.

M’havia deixat de dir -parlant de cultureta- que tot just al començar veurem d’amunt nostre l’Observatori Fabra. Inconfusible per la seva cúpula esfèrica, des d’on, a l’obrir-la, es veuen les estrelles amb un telescopi. L’observatori va ser inaugurat l’any 1904, i les seves instal•lacions encara funcionen perfectament. Tant és així que, fins i tot –imaginatius que són els que el gestionen– a l’estiu es pot veure la lluna després de sopar al jardí de l’observatori. 68,5 euros el menú  i 119 el menú gourmet, per si a algú li interessa.

Sopar a L’Observatori Fabra

També, aviat, veurem a dalt de la serra , a la nostra dreta, la Torre de Collserola, acabada pels Jocs Olímpics del 92. S'ha deixat de fer, però fa uns anys, alguns esforçats atletes pujaven els  seus 712 esglaons corrent fins el seu mirador a veure qui arribava   primer. La prova, que se celebrava a l’octubre, formava part d’un circuit de curses anomenat “Les Gore-tex Series Vertical Running”. (No tinc res en contra dels que ho feien, per descomptat, però per a mi, això, de córrer no en tenia gaire. Em semblava una gesta més pròpia del Guinnes). A la torre si pot pujar amb un ascensor panoràmic en 2,5 minuts de trajecte. Una cosa que no és gaire coneguda és que el mirador es lloga: pots fer-hi una festa per a  amics, gaudint d’unes vistes excepcionals de Barcelona.

De totes maneres, no fa falta pujar a la Torre de Collserola. Sens dubte, poder veure, des de la CdlA, tot el que s’estén a l’esquerra del nostres peus és impagable. Quan el dia és clar, molt millor, però no cal que ho sigui gaire per quedar-se amb la boca oberta tot admirant Barcelona. A prop hi tenim  la zona alta, la Bonanova, Sarrià...i a la llunyania allò que en diuen l’skyline barceloní, amb la Torre Agbar, les nostres particulars Torres Bessones, els gratacels de la zona del Fòrum, el  controvertit Hotel Vela...Quin goig, poder mirar...el dia que l’entrenament no és exigent. Ja ho deia fa seixanta o setanta anys Jorge Sepúlveda tot cantant aquella cursi cançó, molt pròpia de l’època:

“Qué bonita es Barcelona,

perla del Mediterráneo.

Qué bonito es el color

en su cielo tan azul

en invierno y en verano.

Qué bonita es Barcelona,

qué grandeza hay en su llano

donde juntos puso Dios

el trabajo y el amor

desde el mar al Tibidabooooo!”

En aquest moment -i en molts altres del recorregut- si alcem la vista veurem el Temple del Sagrat Cor al cap de munt del Tibidabo. Es diu que l’obra es va fer després d’una profecia de Sant Joan Bosco, que va anar a la muntanya el 1886 i va dir “Al Tibidabo s’hi aixecarà un temple al Sagrat Cor de Jesús”. Dit i fet. Miracle o no, l’església es va començar a construir l’any 1909 amb un projecte de l’arquitecte Enric Sagnier (el mateix que va fer el Palau de Justícia) i la va acabar el seu fill el 1961.

Així hauríem vist El Tibidabo, amb el temple a mig edificar, fa setanta anys

A propòsit dels miracles: a la CdlA, fa uns deu o dotze anys, hi havia moltes pedres en diversos trams, en especial entre el Km 1 i mig i el 3 i mig. I uns quants assidus, malgrat no esperàvem que ens fessin gaire cas, vàrem engegar una campanya amb cartes als diaris i una recollida de signatures in situ, per tal de presentar a la Regidoria del Districte un informe documentat de com estava el terreny i demanar-los-hi que ho arreglessin. L’entrevista de la petició no va ser gaire afable, i quan crèiem que la demanda no havia servit de res, al cap d’uns dies van arribar unes màquines i, miraculosament, van deixar el terra com el palmell de la mà.

A l’hivern, situada com està a 300 metres sobre el nivell del mar, hi ha dies que a la CdlA hi fa un fred que pela. Però el goig de poder-hi córrer és indescriptible. Alguns cops hi neva;  excuso dir res més.

Nevada a la Carretera de les Aigües. Any 2010

Més endavant, passat el Km 3, el terra està cimentat durant uns cent metres. Hi ha un trencall que s’enfila cap amunt amb un petit nucli de cases a banda i banda, que arriba fins el restaurant Can Martí (Bona carn a la brasa). El lloc agafa el nom d’una bonica font que hi ha a pocs metres, tot pujant a la dreta, La Font del Mont, on a vegades hi bevem, tot i que la més concorreguda és una que hi ha abans, al km 2 i mig, més vulgar però molt més a la mà per a nosaltres.

El barri de La Font del Mont no és gaire poblat, però a finals d’agost els veïns celebren una Festa Major i tot. En passar-hi en aquesta època hi veiem la petita zona engalanada i un tauler de fusta que serveix per fer el pregó, i on  hi fan teatre a la nit. Segons el programa de festes de fa anys, “El divendres 27 d’agost, a les 22 h l’obra "Mar i Cel" a càrrec de la Cia. Fontmontina”. La CdlA és una caixa de sorpreses; ¿qui ens havia de dir que, per on passem tantes vegades corrent, els pocs veïns que hi viuen  hi tenen un quadre escènic i tot? Si més no, així cal suposar-ho pel nom de la companyia.

Més endavant creuarem la via del Funicular de Vallvidrera, que hi té un baixador justament aquí. Ja que hi estem posats i tenim tan a prop Vallvidrera -veurem les seves cases varies vegades- , s’hi escau dir almenys una cosa sobre el barri.

Es diu que Vallvidreraés el barri slow de Barcelona; el lloc on la tranquil•litat és contagiosa i en el qual el temps no imposa la seva tirania. Com que està al cap d’amunt de la ciutat, els seus veïns diuen -com fan els de Sarrià, Guinardó, Horta...- que baixen a Barcelona. El seu nom, Vallvidrera, és maco. A propòsit per cert, els estudiosos dels topònims no es posen d’acord en quin és l’origen. Uns diuen que correspon a 'Vall de vidre', relacionant-lo amb una fàbrica de vidre que se sospita que hi va haver a la vall, i un altres diuen que té a veure amb la morella roquera, una herba de la zona que en llatí es diu 'Vitrearia', molt diürètica prenent-la en infusions, i que, curiosament, serveix també per netejar vidres.

Una cosa més: a Vallvidrera hi va viure l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán fins la seva mort. Com tothom sap,  va escriure de tot, i a més a més molt bé. Fins i tot del córrer: deia “Probablement l'home va aprendre a córrer perquè necessitava fugir. Saber córrer va ser un fet cultural condicionat per una necessitat.” Ves a saber si en Reixach, que va fer cèlebre l’expressió 'Córrer és de covards' s’hi va inspirar.

Estació del funicular de Vallvidrera, a cent metres de la CdlA. Any 1910

Avançant trobarem un nucli de cases entre el Km 4 i 5. Per les raons que siguin, el terra d’aquest espai de davant dels habitatges és molt irregular i està ple de sots. S’ha d’anar en compte de no caure. I també, aquí, s’ha de tenir cura amb una altra cosa: hi ha alguns falsos murs amb quatre rajoles que s’aguanten malament; és recomanable no utilitzar-los per recolzar els palmells de les mans per fer estiraments dels bessons. Dono fe: una assídua corredora que ho va fer no fa gaire va haver de ser rescatada per uns quants, agafada pels peus, quan ja baixava per la pendent del solar.

Els que estem habituats a córrer a la CdlA ens en hem trobat de totes. Deixeu-me’n dir una que pot semblar mentida però no ho és. Algun veterà  potser ho recordarà: fa anys, a la Carretera t’hi podies trobar cavalls al galop. Sí, si, cavalls d’aficionats a la hípica, que hi pujaven a fer-los trotar, i fins i tot galopar, per entre mig dels que corríem (ja he dit que érem quatre). Alguns genets eren aguerrits militars de graduació; altres, hereus de casa bona, venien d’una escola d’hípica de Pedralbes. Van desaparèixer un bon dia i mai més se’n ha sabut d’ells, afortunadament. Era molt bonic, però no ajudava a poder fer sèries amb comoditat...

També, si hi anem un dia de cada dia, ens hi podem trobar soldats de la caserna del Bruc fent-hi maniobres militars. Ja he dit que la CdlA és tot un món. Tranquils. Tot i que no resulta gens bucòlic córrer per entremig de guerrers armats, ens han assegurat que als fusells no hi duen municions i que és com si juguessin. Tranquils, però, per si de cas, en veurel's pot ser un bon moment per accelerar el pas.

Maniobres miltars a la Carretera de les Aigües

Tot i així, i malgrat el descrit en els paràgrafs anteriors, que són per posar-hi una mica d’emoció, no és cosa de parlar de perills a la CdlA, que no n’hi ha. Fins i tot, no cal espantar-se si ens trobem una família de porcs senglars al mig del camí -que per poc que hi anem una mica sovint ens els trobarem- perquè són molt mansos. Els diaris en parlen a vegades, i és ben cert: per aquest indret de la Carretera és on s’acostumen a veure. Potser per la proximitat del veïnat -les deixalles del qual deuen ser un bon aliment d’aquests animals feréstecs- és abans del Km 5 on més vegades els he vist. Quan van aparèixer fa uns anys era sorprenent. Et fotien un bon susto, tot i que se’n anaven quan et veien; ara ja ens hi hem acostumat tots, nosaltres i ells.

Porcs senglars a la Carretera de les Aigües

I parlant d’animals, la CdlA és un lloc on alguns acostumen a abandonar gossos i gats. Els gats s’espavilen -sobretot tenint en compte que sempre hi ha algú que els hi dóna alguna cosa. Com  un bon home conegut com El Gallego, que vivia en una cabana damunt del Pla dels Maduixers, tenia cura de tots, per més que n’hi haguessin. Però els gossos, pobres, els veus perduts buscant l’amo.

La majoria dels que corren a la CdlA giren en trobar el Km 5, poc abans d’arribar a la carretera de Vallvidrera per fer-ne deu. Els que segueixen fins el 8 es troben amb un avantatge respecte al que succeïa fins fa uns anys: ara hi ha una passarel•la per damunt de la carretera, amb la qual cosa s’evita el perill de creuar-la per anar a l’altre costat que és el que s'havia de fer. Molts vàrem dubtar de l’eficàcia del pont i, juntament amb alguns col•lectius, vam posar el crit al cel quan es va plantejar perquè suposàvem que afectaria al medi ambient i a l ’estètica del lloc, però s’ha de dir que el resultat va ser  força lluït. Es van respectar  les condicions naturals de l'espai i certament és més còmode: corredors i ciclistes no ens hem de jugar la vida per passar d’un costat a l’altre. Un apunt: pel que em van dir els que ho van mesurar amb un Fore (o com es digui), amb la passarel•la, el circuit llarg de la CdlA té ara ...15 metres menys de recorregut!

Enginyosa solució de la passarel•la de la CdlA per damunt de la carretera de Vallvidrera, per tal d’evitar tallar alguns arbres

No podem deixar de dir, ara que estem corrent per la passarel•la, que per sota de la mateixa hi passa una de les curses mes estimades de quantes es fan a Barcelona, la de l’Amistat. En aquesta prova, que es fa cada primer de novembre per Tots Sants, els participants venen des del castell de Montjuïc, pugen per la carretera de Vallvidrera i arriben al Tibidabo. També estan lligades amb la CdlA algunes curses més, que hi passen o hi passaven per alguns dels seus trams, com per exemple, la Cursa de Muntanya del CEC de Collserola i la Cursa Nocturna al novembre; el Cros de Muntanya de Can Caralleu a l’abril, o les del Test Homologable del Juliol. Més encara: fa uns trenta anys, el CN Catalunya va organitzar una mitja marató que en un tram pujava per la carretera de Vallvidera, entrava a la CdlA per fer els cinc quilòmetres fins el Pla del Maduixes i baixava per l’Avinguda del Tibidabo.

Un cop acabada la passarel•la s’arriba a la Vil•la Paula, una torre noucentista de bon mirar, just a la corba per enfilar el tram d’uns dos quilòmetres i mig que ens farà arribar al Mirador dels Xiprers des d’aquí. En aquest punt, i fins una altra casa -no tan bonica- que hi ha una mica més enllà, al costat del Camí de la Lliça que dóna accés a Can Caralleu, la CdlA va ser  asfaltada durant uns anys. Ho van fer per desviar els cotxes que baixaven de Vallvidrera mentre feien unes obres a la seva carretera, a l’alçada del Peu del Funicular. Feliçment, en acabar-les van aixecar l’asfalt de nou i la 'nostra Carretera' va tornar a ser de terra, que és com ens agrada i li correspon.

Del per què el nom de Vil•la Paula de la torre no n'he pogut esbrinar-ne res. Del nom de Can Caralleu, sí: que era una antiga masia; i del de Camí de la Lliça també: era un antic sender que conduïa a La Lliça (el barri) de Sarrià.

Vil•la Paula

Des d’aquest punt de la CdlA, la visió de la llunyania és extraordinària. I la de prop, en primer terme, als nostres peus, el barri de Sant Gervasi de Cassoles a l’esquerra i el de Sarrià i Pedralbes a la dreta, magnífica. Un plaer córrer per aquí.

A propòsit dels orígens dels noms dels llocs que veiem, sembla ser que 'Gervasi' se’n diu perquè en el segle X hi havia una capelleta (on ara hi ha l’església de la Bonanova) en honor de dos sants que eren germans bessons, Gervasi i Protasi (amb el temps, la gent es va oblidar del segon); 'de Cassoles' se’n diu per l’existència, fa segles, d’una bòbila per fer plats, olles i cassoles. El de 'Sarrià' es deu, segons els historiadors, a un terreny propietat d’un patrici romà de nom Syrianus que amb el temps es va deformar el mot fins convertir-se en Sarrià en el segle XI. I 'Pedralbes', pren el nom de Petras Albas pel color blanc de la roca d’aquesta zona (quan hi havia roques, és clar, en lloc d’habitatges d’alt estading).

Una constatació: en aquest tram de la CdlA no hi ha tanta gent corrent -ni de bon tros- com en els cinc que van del Pla del Maduixers a la carretera de Vallvidrera. Són pocs els que ho fan. Malgrat això, gairebé mai se saluda ningú en creuar-se (no em refereixo, òbviament, als amics o amigues; un dels encants d’allà dalt és que sempre te’n trobes algun o alguna que, com tu, sua la cansalada preparant alguna cursa o marató); em refereixo als col•legues desconeguts amb els que et creues: Ja pots dir adéu, que ni cas. S’ha de dir, en descàrrec, que en aquest tros hi acostumen a córrer els iniciats. Van a tota pastilla i no se’ls pot demanar gaires mostres de cortesia.

Ja hem dit que a la CdlA qui vol hi pinta un número per indicar els punts quilomètrics. Passat el Camí de la Lliça hi ha una cabana, a la dreta, que té pintat un 6,5 des de fa molts anys. Se suposa que el que ho va fer el va posar aquí perquè la mesura coincidia exactament amb el lloc. No cal entretenir-s'hi perquè, a banda de que ens serveixi d'indicador, en el seu interior té dos seients de pedra i res més.

Cabana de la CdlA. Km 6,5

A la nostra dreta, i des que hem travessat la carretera de Vallvidrera, tenim  el Turó d’en Corts fent-nos costat tota l’estona. Una lloma, aquesta de Collserola, on hi abunden els pins...i, curiosament, sobretot poc abans del Km 7, les figueres de moro. Ja he dit que de botànica no hi entenc un borrall; si en sabés, segurament no em sorprendria que sorgeixin aquí aquest tipus de plantes, que em semblen més pròpies de Texas que d’enlloc. En qualsevol cas, m’està bé que n’hi hagin. No per collir-les perquè s’ha de fer amb guants i amb molta cura per no punxar-te -i quan estem corrent no estem per orgues- sinó per la vistositat de les seves flors grogues a l’estiu, que ens alegren la vista durant aquesta etapa del circuit.

I parlant de collir, en aquest i en altres trams de la Carretera, sovint s’hi veu gent que cull espàrrecs. Vaig parlar amb una senyora un matí que em va dir que estava molt contenta perquè n’havia 'caçat' molts. Em va fer un curset accelerat de com trobar-ne i collir-los. Deia, la bona dona, que s’han d’escapçar el més amunt possible per no fer malbé la planta, i així pugui subsistir per a un altre 'caçador'. Afegia que els espàrrecs són molt diürètics i ideals pel cor. I sobretot, que aquests de la Carretera de les Aigües eren especialment bons...i barats. Ja ho sabeu els que hi pugeu sovint.

Després d’una curta pujadeta de quatre passes per salvar un torrent sec, exactament al Km 7 (si més no és el que diu un d’aquests números posats per algú, al qual no deixarem mai prou d’agrair-li-ho), ens trobem amb un element de la CdlA que crida l’atenció. En refereixo a un travesser de metall posat aquí pels del Colacao em sembla, per estimular a fer exercicis als que hi passen per davant. La veritat és que no hi he vist mai a ningú que ho faci. I és que, si ja ens costa molt fer estiraments abans de començar o en acabar ¿qui pot suposar que en farem a mig camí?

Travesser per fer exercicis

Avançant trobarem un parell de cases, a l’esquerra, que semblen mig abandonades. Una pena. Quan hi passo per davant, sempre penso que és una llàstima viure a la ciutat  en lloc de en una d’aquestes cases on aparentment no hi viu ningú. No sé si vosaltres, lectors aficionats a la cosa aquesta del córrer, penseu el mateix: si hi visquéssim, amb la facilitat de poder entrenar en un lloc tan magnífic només creuant la porta de casa, podríem ser campions del món de marató o de qualsevol distància.

Una mica més enllà, a l’esquerra, hi ha un tancat metàl•lic que encerca un terreny amb pins que correspon a una gran finca. S’aprecia una moderna mansió darrera la pineda, que té l’entrada per l’avinguda Pearson. La qüestió és que, unes càmeres de video-vigilància als angles del cercat enfoquen a tot arreu, i també el nostre pas quan correm pel costat. No és que ens hagi de preocupar, però està vist que no podem gaudir de privacitat enlloc; el Gran Hermano ens controla a tothora, fins i tot a la nostra Carretera.

Al voltant del Km 7,5  veurem, a la dreta una altra barraca, aquesta pintada de blau i decorada. Un grafitti amb una estranya efígie que, com és usual, no se sap que vol dir. Sembla com si el personatge de la il•lustració, amb un gest d’un braç enorme, desproporcionat, ens estigués enviant a fer punyetes. A la porta hi ha com una signatura de l’autor: hi diu 'fragil'. Si és una firma, pertany a la d’un dels més reconeguts grafiters de Barcelona. Un honor. Potser, però, l’imatge vol representar el moviment que fan els que es dediquen a l’enlairament d’avions sense motor, que era una diversió que s’havia practicat fa uns anys aquí dalt, gairebé davant, per aficionats a l'aeromodelisme que feien volar els seus aparells casolans per damunt dels barrancs que pengen del lloc.

Barraca a la CdlA

Els que som una mica curts de vista no aixequem gaire els ulls del terra pel temor a les pedres, que tot i que ja em dit que no n’hi ha gaires, la Carretera no és el la pista del Serrahima. Però si ho fem, el lloc on estem ara ens ofereix una visió esplèndida: a la llunyania Montjuïc, el delta del Llobregat, l’aeroport d’El Prat...I en primer terme, molt a prop nostre, el Camp Nou, que buit de gent, produeix, per cert, una estranya sensació.

També, encara més a tocar, veurem el Parc de l’Oreneta, les torres residencials per sucar-hi pa del voltant, i les cases del nucli de La Mercè, a dos-cents metres de nosaltres. La Mercè és un petit barri gairebé desconegut, creat després de la guerra amb el nom de Barrio de Las Cinco Rosas, en referència a un dels símbols de la Falange. Es van construir 123 habitatges protegits, i durant molts anys, com que el barri no tenia església, uns capellans hi pujaven una Mare de Déu en una capelleta ambulant. En deien 'El Camirro' (Capilla Misionera Rodante) perquè la  duien damunt d’un carruatge. Hi anaven molt de matí els diumenges, i reunien els veïns tot cridant:“Levántate, fiel cristiano, / levántate que ya es hora, / que a tu puerta está llamando / nuestra celestial Señora”. Encara que costi de creure, no estem parlant de fa segles: era fa cinquanta anys, durant la dictadura.

I en un no res, pujant una miqueta (la Carretera és molt plana sempre, excepte els dos-cents metres finals del quilòmetre vuit) passarem a tocar el Mirador dels Xiprers i arribarem a un pont de fusta, on girarem per tornar.

Ara, des que van condicionar el Mirador -que per cert, no té únicament xiprers sinó també pinets, que m’agraden més (disculpeu si us estic donant la tabarra amb els meus gustos)- hi tenim una font. Fa uns anys no n’hi havia cap, i el Jordi. un altruista amic,  tenia amagada a l’estiu una garrafa entre uns matolls, coneguda la seva existència només pels íntims. Ara, resolt com està l’assumpte, els que sabíem de l’amagatall ens penedim de no haver-lo condecorat amb una medalla per la seva filantropia. Ningú va saber mai on omplia la bombona ni com la transportava fins allí.

L’arribada té -una llàstima- un element que, al meu parer, trenca l’encant del paisatge. Em refereixo a la antiga antena que hi ha a la nostra dreta, a dalt del cim de Sant Pere Màrtir. Instal•lada el 1958, és el primer repetidor que va tenir TVE a Barcelona per emetre la televisió. I no és que no m’agradi perquè em faci recordar alguns programes insofribles de l'única televisió possible de llavors...(que també); no m’agrada perquè, per mi, produeix un impacte visual anacrònic pel lloc on està. Ara sembla que ja no serveix per a res i sempre es diu que la volen treure. Si ho fan que m’avisin; els ajudaré a desmantellar-la.

Mirador dels Xiprers. Al fons l’antena de TVE

A prop de l’antena hi ha les runes d’una petita ermita construïda en el segle XVII en honor de Sant Pere Màrtir, un frare dominic que en ser un dels artífexs de l’anomenada Santa Inquisició del segle XIII el van fer sant. Per la seva privilegiada situació, l’ermita es va convertir en un fortí militar amb el temps. Fins i tot, durant la passada guerra, hi havia una bateria antiaèria, de la qual encara es conserva la base dels canons. Deixem-ho. Com que no hi pujarem, deixem-ho.

Girarem doncs en arribar al pont de fusta, exactament en el Km 8, i de tornada, gaudirem també amb el panorama que teníem abans a l’esquena i ara a la dreta. En dies clars, arribarem a veure el Maresme i fins i tot el Montseny. I, de nou, fins retornar al Pla dels Maduixers, les mateixes coses, tot i que des d’un altre angle. Que no pateixi ningú: no repetiré les descripcions d’abans per més que canviï la perspectiva i per més que m’agradi la Carretera de les Aigües. No vull mortificar als soferts lectors, que ja, de ben segur, en tenen prou i massa.

                                                             ------o------

Miquel Pucurull

(Actualitzat el 17/04/2020)