31.1.21

En la mort de Sergi Mingote


Amics i amigues, quan es va començar a fer esport a les primeries del segle passat, era freqüent que un mateix esportista en practiques diversos. Ara no. Per això m’ha semblat adient destacar que en Sergi Mingote, el malaurat alpinista català mort fa uns dies mentre baixava del K2, en practicava molts. No únicament havia pujat dues vegades a l’Everest , sinó que també havia corregut maratons. No tan sols va fer sis vuitmils sense oxi-gen artificial en només un any, sinó que també corria triatlons i Ironmans. A més a més d’haver encadenat el K2 i el Broad Peak en només set dies, també havia acabat la Titan Desert de ciclisme. Compromès amb la solidaritat, va crear una fundació per integrar els discapacitats amb l’esport. i en aquest vessant de finalitats benèfiques, va fer la travessa de l’estret de Gibraltar nedant al costat d’un paralímpic. En qualsevol cas, la muntanya era l’espai on destacava més i s’hi trobava millor. Generador de projectes (En Mingote sempre en tenia algun de pendent) no podrà conquerir l’últim que s’havia proposat: coronar els 14 vuitmils del planeta sense oxigen artificial en 1.000 dies. A la muntanya que tan estimava, a deixat, precisament, la seva vida. Ens commou i ens dol, però potser per a ell, també era la millor manera de morir. Valgui aquesta modesta glossa a mode d’homenatge d’un esportista complet . Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc. Però molt. 


 Miquel Pucurull

31/01/2021

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada