Quan es va
començar a fer esport a les primeries del segle passat, era freqüent que un mateix
esportista en practiques diversos. Ara no. Per això m’ha semblat adient
destacar que en Sergi Mingote, el malaurat alpinista català mort fa uns dies
mentre baixava del K2, en practicava molts. No únicament havia pujat dues
vegades a l’Everest , sinó que també havia corregut maratons. No tan sols va fer
sis vuitmils sense oxi-gen artificial en només un any, sinó que també corria
triatlons i Ironmans. A més a més d’haver encadenat el K2 i el Broad Peak en
només set dies, també havia acabat la Titan Desert de ciclisme. Compromès amb
la solidaritat, va crear una fundació per integrar els discapacitats amb l’esport.
i en aquest vessant de finalitats benèfiques, va fer la travessa de l’estret de
Gibraltar nedant al costat d’un paralímpic. En qualsevol cas, la muntanya era
l’espai on destacava més i s’hi trobava millor. Generador de projectes (En
Mingote sempre en tenia algun de pendent) no podrà conquerir l’últim que
s’havia proposat: coronar els 14 vuitmils del planeta sense oxigen artificial
en 1.000 dies. A la muntanya que tan estimava, a deixat, precisament, la seva
vida. Ens commou i ens dol, però potser per a ell, també era la millor manera
de morir. Valgui aquesta modesta glossa a mode d’homenatge d’un esportista
complet .
Miquel Pucurull
31/01/2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada