Fisonomia de la cursa del Barri de Sant Antoni'2023

Km 0 a l’1

Sortirem del carrer Floridablanca entre Viladomat i Borrell. En aquest moment de començar, cal dir que la Cursa del Barri de Sant Antoni és una de les més antigues de quantes se celebren a Barcelona, i això ja li assigna un grau de prestigi. Qui això escriu l’ha corregut diverses vegades, una d’elles la tercera que es va celebrar, i sempre li ha semblat molt cuidada i amb detalls de qualitat. Per posar-ne un: el lliurament de premis dels primers anys els feia l’insigne poeta desaparegut l’any 1986, Joan Oliver (Pere Quart), veí del barri.

Un nom força poètic, el del carrer de la sortida. Floridablanca correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa més de dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Com sigui, sortirem de Floridablanca en una lleugera i quasi imperceptible baixada. Fins fa poc, a uns dos-cents metres,  en el xamfrà amb Urgell, hi trobàvem un edifici d'una façana espectacular. Hi havia  un globus pintat, que sembla-va  fugir d’una ciutat que encadena els que hi viuen. Un grafitti impressionant, que no deixa-va indiferent. Era La Carboneria, una casa que va ser habitada per okupes i la van convertir en un centre social on s’hi feien un munt d’activitats per a la gent del barri: debats, xerrades, pràctiques artístiques; fins i tot un Taller de Pilates.  Una curiositat: l'edifici, antigament Casa Tarragó -Carrer Urgell, 30-, és el primer que va idear Ildefons Cerdà per a l'Eixample. Data de 1864. Malgrat la singularitat de ser la casa més antiga del pla Cerdà, i que els entesos diuen que té molt valor, va estar a punt de ser enderrocada. Ara és una casa amb pisos de luxe.

La Carboneria. Any 2016

Avançarem per Floridablanca, i abans de creuar el següent carrer (Villarroel), a l’esquerra, hi veurem la singular botiga El Espia. Si algú, ves a saber perquè, vol adquirir algun micròfon ocult o un detector de càmeres ocultes, ja ho sap. Avui no podrà perquè és diumenge i no treballen (curiosament perquè hom pensa que els espies no descansen mai), a més a més, ara no estarem per fer de James Bond, però potser qualsevol altre dia sí.

Per Floridablanca, passarem per davant del Cinema Floridablanca  i anirem a buscar Casanova (el carrer que honora al conseller en cap ferit el 1714) per pujar-lo.

En el xamfrà de la nostra esquerra hi veurem una casa de veïns que no té res d'especial, però fins fa uns cinquanta anys hi va haver una famosa sala, el Gran Price, on s’hi feia de tot: partits de bàsquet els dimecres; combats de boxa els dijous; de lluita lliure els divendres per la nit i els diumenges pel matí; s’hi anava a ballar les tardes dels dijous i diumenges: era el lloc preferit pels soldats i les minyones...Al Price s’hi feia de tot i més. Abans de la guerra, el polítics hi feien mítings. I després de la guerra, els capellans conferències quaresmals per Setmana Santa. La Vanguardia, al març de 1953 ho anunciava així: “Hoy jueves, a las ocho de la noche, el señor arzobispo-obispo, doctor Modrego, pronunciará una conferencia para empleados y obreros en el Gran Price, dentro del ciclo cuaresmal que estos días tiene lugar en dicho local.”.

El bisbe Modrego, a dalt del ring del Price, a punt de fer un sermó. Anys cinquanta

Girarem a l’esquerra per Casanova per pujar-lo cent metres, fins el carrer de damunt, el de Sepúlveda.

Pel carrer Sepúlveda -que es podria pensar que està  dedicat al poble de Segovia d’aquest nom, però honora a un governador que va promulgar una llei per ordenar la prostitució a Barcelona fa molts anys- anirem a trobar el carrer Llança en el punt del Paral•lel on comença. Abans, però, i a la meitat del carrer, passat Borrell, hem de trobar l’indicador del Km 1. 

Km 1 al 2

El carrer  Sepúlveda, per als que correm la marató de Barcelona, és un carrer emblemàtic perquè, durant anys, s’hi passava per acabar la mítica prova abans d’arribar a la meta. Li tenim afecte, i avui ens agradarà passar-hi, especialment perquè a aquestes alçades de la Cursa del Barri de Sant Antoni, tot just després d’haver-la començat, no estarem gens baldats (només faltaria), a diferència de quan hi passàvem , on hi havia el Km 41.

Deixarem Sepúlveda justament davant de La Fira, a l’altra banda del Paral·lel, en veure de reüll aquelles divuit o vint columnes que té (sense que sostinguin res per cert, talment com si estigués inacabat l’edifici), i agafarem Llança per pujar-lo fins la Gran Via.

Al girar per Llança -un almirall de la flota catalana del segle XII- veurem l’imponent i modern edifici de La Once a la nostra dreta, el centre més gran d’Europa per l’atenció dels cecs, en el lloc on en els anys cinquanta hi va haver el Pabellón del Deporte (i més tard un canòdrom). El pavelló tenia una singularitat: estava construït al mig de unes cases de pisos, des de les quals els veïns podien veure els espectacles esportius (partits d’hoquei sobre patins, combats de lluita lliure, bàsquet...) des de les finestres de la cuina sense pagar ni un duro.

Arribant a la Gran Via veurem a la nostra esquerra la plaça de Les Arenes, on, a banda de corrides de toros també s'hi feien esdeveniments esportius (boxa, bàsquet...). Ara és  un centre comercial i lúdic amb  un modern edifici de vidre adossat a la plaça, que veurem en front nostre, al mig del carrer Llança. Si la plaça de toros ja no agradava a tothom, ara, amb l’afegit de l’edifici, que déu n’hi do el nyap, encara menys. És una llàstima, perquè, a més a més, li resta visió a una casa modernista que té una bonica papallona al terrat.

Partit de bàsquet a Les Arenes. Anys cinquanta

 Agafarem la Gran Via girant a la dreta i avançarem pel lateral (en aquest punt és impossible passar al mig de l’avinguda perquè una tanca de protecció ho impedeix). Tot seguit, a l’alçada de Vilamarí (bonic nom de carrer per al meu gust), ens trobarem, no sé si l’espectre del senyor Vilamarí -un almirall de la armada catalanoaragonesa del segle XVI- però sí, segur, el senyal del Km 2

Km 2 al 3

Seguirem per Gran Via en la primera incursió que hi farem (més tard hi tornarem), i ja que hi estem posats -avui se m’ha disparat la vena crítica- diguem que, per mi, la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona, no és una avinguda gaire afortunada en la majoria dels seus trams. Per més que hi hagi dos bulevards amb dos passejos, no els utilitza gairebé ningú mai, i les voreres, estretes a més no poder, tampoc inviten a passar-hi. És més aviat una via ràpida, farcida de cotxes per creuar la ciutat, que altra cosa. Encara bo que avui, nosaltres, l’omplirem de vida.

La Gran Via, per cert, com tants i tants carrers, no s’ha lliurat dels canvis de nom. Des de 1939 i fins la democràcia es va dir Avenida de José Antonio Primo de Ribera, com es sabut, el fundador de la Falange i fill un dels dictadors que va governar Espanya. Abans, com ara que ho simplifiquem, es deia Gran Via de les Corts Catalanes, en record d’una de les més antigues corts d’Europa.

Seguirem, deia, per la Gran Via. Un vial que convida a córrer de valent perquè és pla, travessant carrers de noms il•lustres de la Catalunya antiga. Des d’en Llançà fins a Balmes, qui sap si se’ns apareixeran a les cruïlles, contents de veure’ns. Potser, tot passant, se’ns apareixeran, aplaudint-nos, a més a més de l’espectre de Vilamarí que dèiem abans, els de l’agosarat cabdill del almogàvers, Rocafort; i el del pintor Viladomat; o els dels comptes Borrell i Urgell; o els dels defensors de Barcelona, Villarroel i Casanova...qui sap.

El que no seran al•lucinacions serà la visió d’algun edifici singular, tot i que no gaires en aquest tram. Un d'ells, La Casa de la Lactància, a la nostra esquerra, entre Calàbria i Viladomat, que es agradable de mirar. És un edifici modernista de primers del segle XX que, curiosament, es va construir per acollir nens recent nascuts i actualment és una residència d’avis.

Una mica més enllà, en el xamfrà de Gran Via amb Viladomat, hi ha la Casa Golferichs (El Xalet per als veïns), també d’estil modernista com l’anterior però una mica més antiga -va ser construïda l’any 1901 per a vivenda d’un senyor forrat de quartos , de nom Macari, que comerciava amb fustes (potser per això la casa en té tanta).

El Xalet les ha passat de totes: Macari Golferichs i la seva família hi van viure uns anys; els negocis d’en Macari van minvar i se la va vendre a les Dominiques de la Presentació que la van convertir en una escola religiosa. Durant la guerra, les Joventuts Revolucionàries la van confiscar per fer-hi una universitat popular. Acabada la guerra, les monges la van recuperar, i en els anys setanta se la van vendre a Nuñez i Navarro per fer-hi pisos (ja se sap que aquesta constructora té autèntica dèria pels xamfrans). Però els veïns, l'associació de veïns del barri de Sant Antoni, precisament, van fer una campanya impressionant per evitar l’enderrocament del Xalet. Ho van aconseguir, i des del 1989, després de ser restaurat, és un centre cívic extremadament actiu. És també molt agradable de veure: ho recomano tot passant corrent, per més ràpid que es vagi.

Casa Golferichs

He dit que aquest tram de la Gran Via és una mica avorrit. S’anima, però, durant els dies d’abans de Reis. A banda i banda s’hi hi instal•len parades on s’hi poden comprar objectes fets per artesans, i també, però menys, joguets. Dic que menys perquè, des de fa uns anys, i comparat amb altres èpoques, no n’hi ha gairebé cap. És un fet que els grans centres comercials s’han cruspit el negoci de la venda de joguines que feien petits comerciants en aquests dies, i la possibilitat d’anar a comprar-hi un cavall de cartró per al nen (hi ha cavalls de cartró encara?), o una cuineta per a la nena (hi ha cuinetes encara?), s’ha esfumat. Inefable costum que s’acompanyava de la compra de xurros en alguna de les parades, que se’n està anant a orris. També, La Cavalcada dels Reis, ha deixat de passar per la Gran Via. Vaig anar fa un parell d’anys a veure-la per on passa ara, i és una altra cosa. Ara, que encara no cal esprintar, permeteu-me una llagrimeta per la pèrdua de l’encant d’una i altra tradició.

Malgrat tot, el tros de la Gran Via per on estem avançant té algun lloc interessant. Com per exemple, la façana d’un conjunt de tres edificis modernistes a la nostra dreta, fent xamfrà amb el carrer Villarroel abans de creuar-lo. Potser, de reüll, podrem veure la Farmàcia Mestre, que manté la decoració original de 1903. Més endavant, també a la dreta, passat la famosa Pastisseria Escrivà (quarta generació d'una família de pastissers de Barcelona),  hi ha un immoble que fa anys va estar okupat per La Rimaia. Van ser desallotjats pels mossos -ho havien estat també d’un altre del barri de Sant Antoni uns mesos abans- i se’n van anar a un altre edifici de la Gran Via, del qual van haver de sortir per cames l’endemà. Ara no sé on estan. Aquest escrit no vol ser, per descomptat, altra cosa que el que és, però no vull deixar de dir que el moviment okupa me’l miro sempre amb simpatia. En general, són joves molt sans, intel•lectualment i moralment parlant. Aquests de La Universitat Lliure la Rimaia, com s’autoanomenen, són una oposició a les universitats reglades i està formada per uns nois i noies del barri que són extremadament actius. A la casa desocupada d’on van haver de marxar impartien un munt de cursos gratuïts (d'electricitat, d'informàtica, d'anglès, de català, d'espanyol...) Hi tenien una sala amb ordinadors reciclats per donar classes d’alfabetització a persones grans, i un taller d’electrònica per xavals en risc d’exclusió Bona gent, si senyor!

Un pis d’aquest edifici buit, va ser fins fa uns anys la seu d’una associació d’allò més divertida. M’estic referint a l’Arca de Noè, una societat fundada el 1927 pel famós pintor i dramaturg Santiago Rusiñol i un crític d’art anomenat Ciervo, que s’ha mantingut com un reducte de bon humor des de llavors. La entitat va néixer com un peculiar club que acull tots aquells barcelonins amb un cognom d’animal. Els membres que el tenen de primer cognom pertanyen a la categoria A; la B és per als que el tenen de segon; i la C és per aquells que no tenen nom d’animal però són persones "proclius a fer animalades". Certament, els de l’Arca de Noè són gent de la conya. El local de la inefable Arca de Noè, que col•labora per cert amb la Cavalcada dels Tres Tombs que se celebra al barri de Sant Antoni el dia abans de la cursa que estem corrent, està ara a Ciutat Vella. Una llàstima que se’n hagin anat d’aquí, de la Gran Via, a pocs metres del carrer Casanova, just a l’alçada de l’indicador del Km 3. Ho dic perquè, en passar per davant (es la segona casa després de la Pastisseria Escribà), potser hauria sortit al bacó algun Colom o algun Pardal, o un Llop, o un Bou o un Conill...

Km 3 al 4

Seguint per Gran Via passarem els carrers de Muntaner -un escriptor medieval- i el d’Aribau -un poeta del segle XlX a qui se’l considera l’iniciador de la Renaixença per l’“Oda a la Pàtria”, que era un cant d’enyorament per la seva terra (no és d’estranyar: l’home residia a Madrid quan la va escriure), i albirarem de seguida l’edifici de La Universitat a la nostra esquerra.

Els entesos diuen que La Universitat, realitzada per l’arquitecte Elies Rogent, està inspirada en l’estil neoromànic català del monestir de Poblet (Quan anirem a córrer l’any que ve a la Cursa de l’Espluga ens hi fixarem, a veure si és veritat). La seva construcció va durar molts anys: va començar el 1863 i es va acabar el 1881 amb la instal•lació del seu rellotge (al meu parer, l’únic element que li dona personalitat a l’exterior de l’edifici). En el moment de fer-la, els treballs van causar un fort impacte a la ciutat perquè era una de les primeres construccions de fora de les muralles.

Creuarem la Plaça de la Universitat, que pren el nom de l’edifici, i no ens costarà gaire, al més veterans, recordar que l’espai va ser un lloc on fa uns anys eren freqüents les correries dels estudiants escapant dels grisos durant la dictadura. Tampoc ens sostraurem al record en veure el bar Estudiantil en front, un establiment mític, on fa més de quaranta anys que els cambres, servicials i discrets, són els mateixos. On fa més de quaranta anys que s’hi pot anar a menjar patates braves a altes hores de la nit, o un bon cafè de bon matí...si s’hi pot trobar taula.

La plaça Universitat ens l’hauríem trobat així l’any 1915, amb el monument al doctor Robert, que ara està a la plaça de Tetuán.

Passada la Universitat trobarem la cruïlla de la Gran Via amb Balmes. Em sap una mica de greu parlar-ne perquè avui estem de festa, però no hi ha més remei que dir, perquè cal recordar-ho, que justament aquí, en aquest xamfrà, es va produir l’any 1937 un dels episodis més cruents de la guerra a Barcelona, quan una bomba italiana va fer esclatar un camió carregat de trilita, provocant el nombre més alt de víctimes barcelonines de tota la contesa. He dit que cal recordar-ho, com un petit homenatge als que van perdre la vida, i per tal de no tornar a repetir barbàrie semblant. Una mica més enllà, hi veurem, davant del Coliseum, un monument abstracte compost per vuit barres metàl•liques i anomenat Encaix, al bell mig del passeig de l’esquerra de la Gran Via, erigit en memòria de les víctimes del tràgic  bombardeig.

Passarem tot seguit per davant del majestuós Coliseum, el cinema inaugurat el 1923 que darrerament s’ha convertit en teatre.  Un local  que malgrat que si projectaven pel•lícules de tota mena, un no pot evitar assimilar-lo amb aquell que  fa anys estrenava quasi sempre pel·lícules de romans com Dalila, Los diez Mandamientos, Cleopatra,  o d’altres per l’estil, que eren anunciades amb milers de bombetes a la façana encerclant els cartells amb les imatges de l’Elisabeth Taylor i el Richard Burton.

Cartell de la pel·lícula Cleopatra

Una mica més enllà creuarem la Rambla Catalunya. Si mirem de reüll a l’esquerra, veurem el Tibidabo a dalt de tot sí fa bon dia; i si no i en qualsevol cas, en primer terme, una petita escultura d’art no figuratiu d’un humorístic Toro meditant. I al creuar la rambla, una petita font circular amb quatre angelets damunt d’uns dofins, aquests d’art clàssic.  Deixarem la Gran Via a l’arribar al Passeig de Gràcia  i girarem a la dreta, a tocar una altra font circular, més gran que l’anterior però sense cap interès durant el dia (a la nit està il•luminada i llueix més), per baixar dos-cents metres del passeig més senyorial de Barcelona, a la meitat dels quals ens trobarem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Baixarem pel magnífic Passeig de Gràcia,  el carrer on hi vivia l’alta burgesia catalana de principis del segle XX, mentre ens fan costat les faroles encastades en uns bancs, que tots diem que són d’en Gaudí però que no ho són, per anar a parar a la Plaça de Catalunya. El Passeig i la Plaça són l’epicentre de la dreta de L’Eixample. No pertanyen  al barri de Sant Antoni però ens està bé  traspassar les seves fronteres.  De sempre, el Passeig de Gràcia ha estat un carrer que dóna prestigi a qui s’hi instal•la. Ho saben molt bé la gent de la moda  i per això  hi són presents les boutiques de les millors marques, tot el glamour del món es concentra aquí. I la Plaça de Catalunya el mateix. Ho sap molt bé El Corte Inglés, que hi va inaugurar el primer dels seus magatzems a Barcelona. Tant en un lloc com en l’altre tenen el metre quadrat més car de la ciutat. També són els indrets amb més densitat de vehicles. Nosaltres, avui, tindrem el privilegi de poder córrer per les calçades centrals dels carrers en lloc dels cotxes, un plaer afegit al goig de participar en una cursa de diumenge.

Passarem la Plaça de Catalunya, la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i sempre plena de gent. Avui no, no obstant, en part perquè encara serà molt  d’hora, però sobre tot perquè El Corte Inglés estarà tancat, potser. En acabar de passar enfilarem la Ronda de la Universitat. Una dada que segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: les Rondes d’aquest entorn coincideixen exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de la muralla de la ciutat. És a dir, que a més a més de poder córrer lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles, és un altre  plaer més dels que estem experimentant.

Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni. Abans però, una recomanació parlant de la Ronda Universitat: no us perdeu, sinó el coneixeu, el frankfurt i la cervesa de l’Alt Heidelberg, un local mític que està a la dreta del nostre camí, poc abans d’arribar a la plaça. No us ho perdeu, però no i entreu ara amb l’excusa d’avituallar-vos; deixeu-ho per un altre dia.

Deixarem la Plaça Universitat agafant la Ronda de Sant Antoni, on hi ha algunes de les botigues més antigues de Barcelona. Una d’elles, La Torre, al començament de la Ronda, que es dedica des de l'any 1900 a vendre roba i gèneres de punt. Avui no veurem el seu aparador farcit de calçotets i samarretes que semblen talment de fa cent anys, perquè la botiga estarà tancada. Tampoc que dins de l'establiment hi ha fins i tot cadires per a que s'hi asseguin els clients i les clientes mentre remenen i trien la peça que els interessa. Tot com si el temps no hagués passat. Un apunt: es diu que La Torre és el comerç en el qual es va inspirar Carlos Ruiz Zafón per escriure un dels capítols de la seva famosa novel•la “L’ombra del vent”, al referir-se a la botiga del senyor Fortuny.

Ronda de Sant Antoni avall, anirem a buscar Floridablanca.  Baixarem per la Ronda creuant la Plaça Goya. A l’esquerra veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, i a la dreta, a la plaça, un monument en memòria de l'advocat laboralista Francesc Lairet, assassinat l'any 1920. Abans passarem per davant de la Font de la Tortuga, que no m’estranyaria que estigués aquí com una metàfora per als que correm a poc a poc.

Font de la Tortuga. Plaça de Goya

 I per la Ronda passarem per davant de la mítica Casa Moritz, a la nostra dreta, abans d’arribar a Floridablanca. Ens agradarà veure els tres edificis que ocupen les cases restaurades per Jean Nouvel, l'arquitecte de la Torre Agbar. Tenen unes magnífiques façanes amb curiosos motius relatius a la cervesa: flors de llúpol, espigues d'ordi i un gran Gambrinus, el patró de la cervesa, a dalt de tot. Semblen cases de veïns de l'Eixample, però és una antiga fàbrica de cervesa, construïda l'any 1856. De fa pocs anys, acabada la rehabilitació de l’nterior d’aquestes cases, hi ha ara un restaurant, una cerveseria, un forn, una botiga, un museu...Un centre de cultura i gastronomia.

No és gaire conegut, però sota el terra d’aquest punt de la Ronda per on estarem corrent, hi ha un vestigi industrial del segle XIX. Enormes dipòsits, tancs i bodegues de la Fàbrica Moritz que va arribar a produir més de sis milions de litres de cervesa a l’any en el primer terç del segle passat. Des de fa uns anys ha tornat a fabricar-se en una planta de Parets del Vallés, i fins i tot, l’etiqueta de les seves ampolles és en català, que és una raresa molt d’agrair.

Casa Moritz. Primeries del segle XX

Un apunt: a primers dels segle XX, un local de l'empresa,  la Cerveseria Moritz (Can Moritz) que estava a la cantonada de Sepúlveda i Muntaner, a prop de la fàbrica, es va fer molt popular i es va convertir en la seu del Futbol Club Barcelona. S'hi reunien els jugadors després dels partits i s'hi celebraven els actes del club, com, per exemple, la segona elecció de Joan Gamper com a president del Barça l’any 1910.

Una mica més enllà de la Ronda tornarem a trobar la cruïlla amb Casanova i Floridablanca per on hem passat en el primer quilòmetre i hem tirat amunt. Ara ens trobarem l’indicador del Km 5 i haurem fet, com aquell que res (per a alguns), la meitat de la cursa.  

Km 5 al 6

Hi ha curses a Barcelona on, com aquesta, es passa per llocs que “van ser però ja no son”. No ho dic per cap mena de nostàlgia, us ho asseguro, però és un realitat: la ciutat es transforma constantment i, malauradament, no sabem com era en el passat, com vivien els que ens van precedir, quines costums tenien, què els agradava i què no.... Al carrer del Tigre, a molts pocs metres, a l'esquerra,  de la cruïlla de la Ronda amb Casanova i Floridablanca, hi ha la mítica sala La Paloma, un saló de ball que es va inaugurar fa més de cent  anys i va funcionar fins  que va haver de plegar pel soroll dels aparells d’audició, que no deixaven dormir als veïns. Ara, resolt el problema suposo,  sembla que aviat el tornaran a obrir.

El veurem de reüll: La Paloma de fora sembla una nau industrial, però de dintre, amb una decoració afrancesada i luxosa, amb llotges de vellut vermell, relleus daurats, motllures en forma de diademes en el sostre i una majestuosa pista de ball, tenia un atractiu especial, decadent, però de bon veure; els que hi han anat ho saben. El seu nom prové del fet que en aquest espai hi havia un hort que el guardaven tres gossos: Paloma, Tigre i Lleó. Quan es va urbanitzar es va posar el nom dels gossos als tres carrers i l’amo d’un local del carrer del Tigre, que hi feien ball, va voler que es digués com el primer. El local, a les primeries del segle XX, el freqüentaven pinxos de tota mena i els aldarulls eren constants; no hi podia fer res ni la policia. Però l’amo ho va arreglar: va contractar uns quants forçuts per fer de cambrers, més pinxos que els que organitzaven les trifulgues, i el problema es va solucionar en una setmana. Des de llavors, el saló es va convertir en una mena de símbol de l’ordre i “les bones costums”, només alterades quan un empleat que es passejava per la sala tot controlant a les parelles -li van posar el mot de “la Moral”- per reprendre les que a es mostraven massa efusives. Pablo Picasso i Salvador Dalí són alguns dels famosos que freqüentaven La Paloma abans de la guerra. La sala va experimentar un fort declivi durant la postguerra però va ressorgir en els anys de la transició, i en els darrers temps s’hi feien concerts de música moderna, que aplegaven molta gent i infinitat d’artistes i intel•lectuals per escoltar-los o ballar. No anar a La Paloma fa vint-cinc i trenta anys, era com un sacrilegi.

La Paloma. 1940

Com deia, a la cantonada de la Ronda de Sant Antoni agafaren el carrer Floridablanca per fer-ne cent metres fins Villarroel, que el baixarem, també cent metres, per enllaçar amb Tamarit (¿estareu d’acord que és un altre nom de carrer bonic? A més, Tamarit és el nom d’un diputat defensor de Barcelona durant la Guerra dels Segadors del segle XVII) , i el farem  fins al de Rocafort , per girar al trobar el de  Manso.

Per Tamarit  passarem a tocar el Mercat de Sant Antoni. El mercat, que ha estat restaurat per embellir-lo, va ser construït fa més de 125 anys en un punt que ningú hi volia fer cases. La raó és senzilla: era un dels llocs de Barcelona, fora muralla, on s’hi penjaven el reus en l’antiguitat. La Plaça de les Altes Forques en deien. Quan es van enderrocar les muralles i es va planificar l’Eixample, ningú volia comprar aquell solar per edificar-hi res perquè l’indret tenia fama de maleït, raó per la qual l’Ajuntament hi va fer el Mercat. Pel que sembla, els que es penjaven aquí, en les forques altes, eren els pitjors criminals, i els seus cossos es gronxaven al vent durant dies per a que estiguessin ben a la vista dels que sortien de la Porta de Sant Antoni. Tan mal nom tenia, que va costar molt en convertir-se en un mercat d’èxit: la gent no hi anava a comprar, ni tan sols acostar-s’hi.   Dit aixó, recomano als  corredors i corredores que vagin  de pressa al passar, no sigui cas que es reencarni algun d’aquells VIPs del crim medieval.

En arribar a Rocafort girarem a l'esquerra i ens trobarem el senyal del km 6. El baixarem cent metres per girar de nou en agafar el carrer de Manso. 

Km 6 al 7

Per Manso passarem per davant de l'entrada dels Jardins dels Tres Tombs.  Es diu així per recordar una tradició antiga del barri de Sant Antoni, que consistia en les voltes que feia un cavall amb les potes del darrera al voltant d'un capellà, quan un genet el duia a beneir per Sant Antoni Abad.  Els Jardins dels Tres Tombs ocupa l'espai de Dulces y Galletas Montes SA,  una important fàbrica de galetes que hi va haver durant cinquanta anys i fins a finals dels  setanta del segle passat. Can Montes va ser tota una institució al barri. Tenien una botiga on les mares enviaven els seus fills a comprar, per unes poques pessetes, un assortiment de galetes. Les més cares les banyades amb xocolata, tot un luxe.    Potser,  en passar per davant, sentirem l'agradable olor de neules i galetes que, segons els veïns, se sent sempre en aquest indret, malgrat la fàbrica va ser enderrocada fa gairebé trenta anys.  

Anunci de Galletas Montes. Anys trenta

Tornarem a trobar el Mercat de Sant Antoni, i a la nostra dreta, davant del mercat,  hi veurem una altra antiga botiga, Casa Gallofré, que va ser inaugurada fa més de cent anys. Des de 1914 fins ara, l’ establiment, amb la quarta generació al capdavant, ven roba de gènere de punt. De llavors es conserva la decoració: l’aparador, els prestatges i el taulell de fusta. Des de llavors fins ara, només venen gènere de fibres naturals. Ni parlar-ne de fibres sintètiques.  

Deixarem el carrer de Manso en trobar la Ronda de Sant Pau, on hi ha el col·legi dels Escolapis, emblemàtica escola pel que fa a l'esport: aquí va ser on es va començar a jugar a bàsquet a Catalunya. Eusebio Millán, un escolapi que coneixia el bàsquet arran de la seva estada a Cuba i a Estat Units, el va  ensenyar a jugar als estudiants. L’any 1922, un grup d’ex alumnes van formar un equip i li van posar el nom de Laietà. Van reptar els jugadors de l’equip de l’Europa de futbol. I en el camp del carrer de Sardenya,  el 8 de desembre de 1922, es va jugar el que es considera oficialment el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Van guanyar els futbolistes de l’Europa per 8 a 2. El partit es va fer amb set jugadors per bàndol enlloc de cinc. Els taulers amb les cistelles, per cert, els van col·locar a les porteries.

                 El pare Millán ensenyant a jugar a bàsquet 

Baixarem la Ronda, que és contra direcció però avui no en farem cas, i de seguida passarem per davant d'un establiment mític que hi ha al carrer de Parlament: l’Orxateria Sirvent, on serveixen la millor orxata del món sencer, València inclosa. Aquesta cantonada està sempre de gom a gom, plena a vesar de gent que frueix amb un got d’orxata a la mà. Si hi aneu, un dia després d’una carrera o d’una tiradeta, demaneu-ne una, o un cubanito o un blanc-negre, i ja m’ho sabreu dir. Se sap que la cursa està programada per celebrar-la, com així és, al gener, perquè els que la munten saben que si fos a l’estiu, la majoria dels que la correm passaríem de l’avituallament oficial i ens aturaríem a Can Sirvent.

En arribar al carrer de Campo Sagrado girarem a la dreta per anar a a buscar el Paral·lel i a poc del gir hi veurem l'indicador del Km 7. 

Km 7 al 8

Haurem anat a parar al Paral·lel, el tros més emprenyador de la cursa. S'ha de dir perquè,a diferència de la resta del recorregut, el Paral·lel puja. No molt, no és l'Everest, però puja. El nom de l’avinguda prové del fet - pensat expressament per Ildefons Cerdà l’any 1855- que el seu traçat coincideix amb el del paral•lel 41 de la terra; concretament 41 graus, 22 minuts i 34 segons, situat a la latitud nord. (No cal dir que no soc un entès en Geodèsia: ho he llegit en algun lloc...com tantes altres coses).

En la primera època, el Paral•lel era un carrer sense empedrar. La seva urbanització es va fer amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929. Al costat oest del carrer, a la nostra esquerra mentre el pujarem, s’havia format el barri del Poble Sec amb casetes i petits horts i molts tallers. El Paral•lel i el seu voltant es va desenvolupar molt ràpidament a finals del XlX i principis del XX en el moment que s’hi van instal•lar teatres, cabarets i cafès-concert. Tota la disbauxa que ens puguem imaginar concentrada, justament, al voltant d’on estem ara. Només cal dir que l'any 1910, en el Paral•lel hi havia 9 teatres i 11 music-halls. S’ha de dir, però, que el tram del Paral•lel on correrem, no era el paradigma de la xerinola. Ho era més avall, a la dreta, en l’area que es trobava entre la Ronda de Sant Pau i el carrer Nou de la Rambla. 

Poc desprès d'arribar al Paral·lel el  deixarem un moment el per fer un bucle pel carrer de Viladomat, cent metres, i cent metres més pel del Parlament, per tornar a l'avinguda.  Seguint pel Paral•lel passarem per davant d’un curiós edifici amb porxos i suportat per columnes, una Casa Porticada que s’explica pels orígens del Paral•lel. Quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Les discussions amb l'Ajuntament van acabar amb la Llei de Cases Porticades , que tractava d’arreglar-ho perquè permetia guanyar uns metres per finca a partir del primer pis. La llei es va obeir també a mitges. En seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos. A la vista d’això, l’Ajuntament en va dictar una altra de llei: la Llei dels barracons a precari , segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja feia anys que tenia locals per a fer-hi espectacles: es van construir barracons, que allotjaren més teatres, cafès-cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat.

Una Casa Porticada del Paral•lel 

Deixarem el Paral·lel per pujar pel carrer d'Entença, i en la primera casa de la dreta  hi veurem una casa de veïns curiosa: La Casa dels Cargols. Un edifici modernista amb esgrafiats a la façana de color granat que, si ens hi fixem, veurem que està plena de cargols per tot arreu. A les portes d’accés, als balcons, a les baranes... un misteri. No és una al•legoria dedicada a la velocitat que duem alguns a la cursa: a dalt de la casa, a cada cantonada, una escena en relleu tracta d’explicar la raó dels ornaments: s’hi veu dos pagesos amb cistells per anar a buscar cargols, i un altre que surt d’una cova. Segons una llegenda, el que surt de l’amagatall va trobar un tresor dintre de la cova. No se sap si el va compartir amb els altres dos, però sí que en fer-se ric va construir la finca, i amb la decoració va retre un homenatge als cargols.

Km 8 al 9

En arribar al carrer de Sepúlveda per Entença hi haurà el senyal del Km 8. Agafarem Sepúlveda (que ja el coneixem d'abans) per anar a parar  al carrer de Llançà i pujarem fins la Gran Via de nou, per fer ara el mateix recorregut que hem fet per aquesta avinguda en els primers quilòmetres, ara fins el carrer d’Urgell, que no repeteixo el que hem vist abans per a no cansar als (possibles) lectors. Apuntar, només, que a l’alçada del carrer de Calàbria ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Quan arribem al carrer d’Urgell (oficialment és “Del Comte d’Urgell” però tothom li diu Urgell i prou), girarem a la dreta abandonant la Gran Via  per baixar-lo fins a Floridablanca. Passarem per davant del que va ser el Cinema Urgell, ara  una illa d'esbarjo i un supermercat. L'Urgell va tancar fa uns anys per  la crisi del sector, un cine que deien que era un dels més grans d’Europa. 

Girarem a la dreta tot seguit per agafar el carrer de Floridablanca, que ja coneixem perquè és aquell des d’on hem sortit fa una estona. A l’enfilar-lo  albirarem de seguida l’arc vermell de l’arribada. No és un carrer amb res especial -llevat de l’arc-. Tot i que si hi  hagués alguna cosa interessant no la veuríem pas perquè és el final de la cursa  i anirem com cecs. Ens embalarem per tractar de fer, com sempre, marca personal, un clàssic encara que no ho diguem. Farem una mica més de tres-cents metres d’esprint per finalitzar una cursa emblemàtica i entranyable. I un cop passada la meta, ens proposarem tornar l’any que ve per tal de rebaixar, encara més, el magnífic temps que haurem aconseguit.

                                                -----o-----

Miquel Pucurull 

Web oficial de la cursa: http://www.cursasantantoni.cat/