22.6.22

Fisonomia de la Cursa del Poble Sec 2024


En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdem mai: la del Poble Sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running. És de 5 quilòmetres i té un recorregut bastant suau i de dues voltes idèntiques, força interessant. 

Interessant només començar: ho farem a la Plaça del Sortidor, un lloc amb història. Com en tot el barri, perquè el Poble Sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.

Podríem dir que la plaça és el cor del Poble Sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà i li deien L’Eixample de Santa Madrona. Tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poble Sec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on correrem aquesta cursa, un espai singular.

Deia que la Plaça del Sortidor és l’ànima del barri. Hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. L’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut com Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie de TV3, “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "Molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel". 

Diguem que el nom de la plaça prové del fet que a les primeries del segle passat hi havia un sortidor al bell mig, coronat amb l’estàtua de la Deessa Ceres, que va ser traslladada a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant quan es puja cap a l’Estadi). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha una rèplica de la font de Canaletes. Anirà bé, abans de sortir, beure una mica d’aigua.

Plaça del Sortidor a les primeries del segle XX

Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està a la plaça, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona i d’Espanya. Fundat l’any 1925, ha anat amunt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre del Surti (nom popular que els veïns li donen a la plaça).

En sortir de la plaça agafarem el carrer de Magalhäes, nom en honor del navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes, i en farem uns cent metres fins el de Radas. En aquest, l’honor se li fa a un militar del segle XVII que va defensar el convent de Santa Madrona durant un setge de Barcelona.

Baixant per Radas hi veurem la botiga La Fabrique, un dels millors forns de Barcelona, guardonat com a forn de La Ruta del Bon Pa 2022 de Catalunya (atenció: croissants boníssims). Girarem a la dreta en arribar de seguida al carrer d’Elkano. que l’enfilarem a la dreta. En aquest tros de la cursa estarem a la part ‘més fina’ del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com el primer eixample de Barcelona-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre els més cars del barri.

Pel carrer d’Elkano, el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522, travessarem els de Margarit i de Tapioles, el carrer on hi ha la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, l’església més important del barri.


L'església de Santa Madrona en el segle XIX

Si girem el cap veurem el campanar. Un apunt: tot i que no es gaire sabut -crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si la relíquia el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Una llegenda diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que, pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina. La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobre Santa Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lourdes, i després a aquesta del carrer Tapioles.

Continuant pel carrer d’Elkano passarem per davant del local de l’Ajuntament que alberga entitats del barri, una d’elles la seu del Club Atlètic Running que ja em dit que són els que organitzen la cursa que estem corrent. Una associació molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de quaranta anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.

El carrer d’Elkano el deixarem tot seguit, quan arribem al de Salvà (un metge que va crear la primera estació meteorològica de Catalunya), per baixar-lo fins al Paral•lel. A la dreta, veurem un bonic edifici d’obra vista que fou una prestigiosa impremta, la Talleres Gráficos M y R Gilabert, especialitzada en calendaris de sobretaula, els famosos Tacos Myrga.



Taco Myrga il·lustrat. Any 1967

En arribar al Paral·lel girarem a la dreta en trobar-nos la Plaça Bella Dorita. La plaça és en honor d’una llegendària vedette, de nom Maria Yañez, que va viure 100 anys i va ser la ‘Reina del Paral·lel. Tot seguit passarem per davant  d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, es va restaurar fa uns anys però no va funcionar. Ara, el propietari és l’Ajuntament i vol convertir-lo en un espai cultural.

El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".


Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va ser la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deia El Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada. Per cert, en els primers anys, l’entrada al local era gratuïta; només es cobrava la consumició.


Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.


   La Rosa i l'Armand, els gegants del Poble-sec     

Un apunt per conèixer -sí no se sap, que segur que sí- el per què al Paral•lel se li diu així: el nom prové del fet que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 de la Terra (41º 22’34” per a ser exactes). En qualsevol cas, el nom original, posat en acabar d’urbanitzar el carrer a finals del segle XIX, no era "Paral•lel" sinó "Paralelo", la qual cosa significa que l’assumpte de l’idioma sempre ha estat molt complicat a casa nostra.

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la Guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la “Quaranta cèntims” , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot cridant a la vaga. Un grup que no tan sols va destrossar el mobiliari dels cafès del carrer, que es negaven a tancar les portes, sinó que va tombar tramvies i es va enfrontar als guàrdia civils.

Del Paral·lel es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor,  però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut. Passat el teatre Victòria, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra dreta -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de seixanta anys.


Passat el carrer Nou de la Rambla hi veurem una altra reliquia del Paralél, el teatre Apolo, seu fa anys, de las 'Chicas de Colsada'.  


Pel Paral·lel passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra dreta. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. A banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver aquella empresa. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar.

L’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de vuit  treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.



La Canadenca ocupava l'espai del parc de les tres xemeneies

Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran, que ja hem quedat que era com s’anomenava inicialment l’indret, tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.

Pel Paral·lel creuem  el que fou el terreny de Les Hortes de Sant Bertran, un espai que té una llegenda: en el segle XVII, aquí mateix, un dissabte de 1640, va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I la llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

Deixarem el Paral·lel en trobar el carrer de Puig i Xoriguera -un eclesiàstic del segle XVlll-  i anirem a buscar el de  de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona . (Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa i Blai, els més concorreguts del Poble-sec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.


Parlant de fonts, el barri del Poble-sec, i malgrat el seu nom, va ser una zona on hi va haver un munt de fonts: la Font Honrada, la Font Trobada, la Font del Gat, la Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia... Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo durant el segle XIX i primeries del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi anava a fer “Fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una font, on es menjava, es bevia, es ballava...i es lligava (en aquella època es deia “es galantejava”). 


           Fontada a la Font del Tres Pins. Primeries del Segle XX

Al fer el bucle dels  carrers de Blesa i Blai passarem molt a prop d’un bar emblemàtic, la Gran Bodega Saltó, la façana del qual té un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. Aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.


                            Gran Bodega Saltó

A dalt de tot del carrer d’En Fontrodona trobarem el de Magalhäes i l’agafarem girant a la dreta. El gir el farem a tocar, a l’esquerra, a quatre passes, del Refugi 307, un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys (la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), i aquest refugi, que tenia una capacitat per a 2.000 persones va ser cabdal. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. El visitarem, no avui, però el visitarem.

Enfilarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) cap a la dreta, per fer-ne un bon tros en terreny pla, que ja tocava, i una mica més enllà creuarem el carrer de Salvà i el del Poeta Cabanyes, a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat


A propòsit, ve a tomb la cançó que va compondre sobre el seu carrer:

El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.

Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa. 

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos. 

És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol. 

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada. 

El meu carrer
és gent d'arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,

o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.

El meu carrer
és un infant

que va berenant
pa amb oil i sucre,
i juga a daus
i a 'cavall fort',
mig bo, mig bord
escolà i cuca.

El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l'album 'Nestlè'
i ells trossos
d'una vella estufa.

I a poc a poc se'm fa malbé
el meu carrer.

Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, al barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; en Joan Bayen (amo del Bar Pinotxo de la Boqueria, maratonià per cert); el novel•lista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.
              
Seguint pel carrer de Magalhäes creuarem el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada d’aquest hi havia fins fa poc restaurant molt popular, La Tomaquera, on feien uns cargols a la llauna que es deia  que eren els millors de la ciutat. Era també molt peculiar: no es podia demanar taula perquè no tenien telèfon; s'hi havia d'anar... i si tenies sort dinaves; també havies d'anar amb diners  en metàl·lic perquè això de les targetes no sabien el què era; i a la paret hi havia  un rètol que advertia que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que era l'amo.

Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit -nom d’un heroi català durant la Guerra dels Segadors- hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa més de 90 anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya per on estem). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club molt modest de primera catalana, un  any es va permetre el luxe de fitxar Raducanu, un ex jugador internacional de l’Espanyol. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...


U.E. Poble Sec. Campió de la Copa General Moscardó. Any 1958

I tot seguit ens trobarem la Plaça del Sortidor, el punt de la sortida, i haurem fet la meitat de la cursa (km 2,5). Tornarem a fer el mateix circuit en una segona volta, i en trobar altre cop aquest punt, que serà la meta (Km 5), estarem contents d’haver arribat al final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt feliços per haver fet marca en una distància tan poc habitual.
                                        .....................
Miquel Pucurull
17/07/2024

3 comentaris:

  1. Felicitats per aquest escrit tant interessant sobre el Poble-sec, és una bona manera de fer arribar la història del nostre barri a la gent que ens visita. Només voldria fer un petit aclariment, el Bar Genius és d'Apple, el de la Plaça del Sortidor es deia Jeniu, tot i que en molts llocs d'internet apareix com a Genius, suposo que perquè ens deu sonar més (coses de la publicitat :-) )

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Orpai, pel teu comentari.

      Elimina
  2. Anònim28.6.23

    un escrit molt bo feliçitats

    ResponElimina