18.4.18

Kawauchi el maratonià d'elit, conserge d'un institut


L’any passat, al setembre, ens en fèiem creus de que a la marató del Mundial de Londres, un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, havia acabat novè, davant de molts professionals. Doncs ara hem de tornar a destacar-lo, perquè aquest dilluns, 16 d’abril, ha guanyat, ni més ni menys que la marató de Boston, la més antiga i la de més prestigi del món. Va fer 2h15 en unes condicions extremes: intensa pluja, 4 graus de temperatura i un fortíssim vent. I amb tot, va ser capaç d’avançar a un munt de maratonians d’elit, i a l’actual campió del món, el kenyà Geoffrey Kirui quan faltaven dos quilòmetres per l’arribada, i treure-li dos minuts i mig.

És un cas excepcional: no entrena gaire: no arriba a 150 km a la setmana, i només fa una sessió diària, que comparat amb els maratonians d’elit, que en fan entre 200 i 250 i dues sessions, és molt poc.
Té 30 anys i va començar a córrer maratons en fa nou.   Tot i no entrenar sense els estandars per córrer maratons a un alt nivell, les fa amb molt bons resultats: de les 81 que ha fet fins ara n’ha guanyat 34. Ha baixat de 2h10 onze vegades i és el corredor del món que n’ha acabat més per sota de 2h20, concretament 78 de les 81. (Taula de més avall).

Curiosament, no té entrenador. Quan li pregunten la raó, afirma: “Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui”. La manera com, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador. Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars,  que, fins i tot, li perdonen excentricitats com la de  quan, amb vestit i corbata, va córrer -i guanyar- una mitja marató.
 
En Kawauchi treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar contractes de patrocinadors, només els premis de les moltes curses de tot tipus que fa (maratons, al voltant d’una cada mes). Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Sóc feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no corre pels quartos".
I té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat que li dóna el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, he llegit que el diumenge 22 d’abril, sis dies després de vèncer a la marató de Boston, tenia previst córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés. 


Yuki Kawauchi va començar a córrer de molt petit. Quan tenia sis anys, la seva mare, una ex corredora de mitja distància, el duia cada dia a les set i mitja del matí a una pista d’atletisme per a que fes 1.500 metres. Ja a l’escola secundària, on feia durs entrenaments (de força de 30 minuts pel matí i carreres per la tarda que sovint passaven de dos hores) el nen va sobresortir. Però durant un entrenament d'11Km en el seu segon any, es va lesionar el genoll. Va ser el començament d'un cicle que el turmentaria i l'estancaria.
Tanmateix, a la universitat, un enfocament d'entrenament moderat va donar els seus fruits, i en poc temps va millorar molt en les proves de fons. En el seu últim any, Kawauchi va córrer la seva primera marató, la d’Oita Mainichi’2009 al sud del Japó, en 2:19:26. El mes següent, va córrer la  Internacional de Tòquio en 2:18:18, i va arribar el 19è.
Maratons on ha participat

No se sap sí, degut a la duresa dels entrenaments a que el van sotmetre quan era un nen i un adolescent, no ha volgut professionalitzar-se. En qualsevol cas, si Yuki Kawauchi ja era famós, ara, després que com a amateur o popular -com se li vulgui dir- ha arribat abans que molts maratonians professionals i d’elit a Boston, pocs li discutiran el seu mètode. O, més ben dit, la seva falta de mètode.

Miquel Pucurull
18/04/2018

10.4.18

Serrells de la primera marató olímpica

El 10 d'abril de 1896 es va celebrar la primera marató dels Jocs Olímpics de l'era moderna. La va guanyar el grec Spiridon Louis. Sobre una distància aproximada de 40 quilòmetres, la va córrer en 2h58.

En acabar-la, el rei de Grècia li va donar una copa i li va oferir el regal que volgués. I l’ l'home, que era pastor, li va demanar que li comprès un ase per transportar aigua.

Fa uns anys, la família d’Spiridon Louis es van vendre la copa de plata que li van donar com a vencedor.

Van dir que l'havien guardat durant generacions, però la crisi econòmica els va obligar a vendre el trofeu. Va ser subhastada a Londres i va obtenir un valor de 655.454 euros, la xifra més gran que s’hagi pagat mai per un objecte relacionat amb els Jocs Olímpics.

No és gaire conegut que un dels atletes que varen participar en aquesta primera marató olímpica, el també grec Socratis Lagoudakis, el darrer dels nou que la van acabar, ha passat a la posteritat per haver contribuït a la Ciència al cap d’uns anys. D'una forma, per cert, que esborrona.

Poc després d’haver corregut aquella marató, l’atleta, que era metge de professió, va perdre la seva dona i els seus fills en un accident automobilístic.

Científic com era, mai se sabrà si aquesta desgraciada circumstància va ser la que el va portar a prendre la decisió de realitzar un experiment esfereïdor: el d’ inocular-se la bactèria de la lepra -una malaltia que causava enormes estralls a l’ humanitat a les primeries del segle XX- per investigar sobre el mal i comprovar, en el seu mateix cos, la seva evolució.

L'acció d’aquest metge maratonià va servir així, decisivament, per a que la Medecina utilitzes les seves experiències i mètodes per aturar una malaltia com la lepra. Un sacrifici que, finalment, el va dur a la mort.

                                                       ---------o---------

5.4.18

La motivació d'un avi


Km 36 de la marató de Bcn'2018


Per què corro a una edat (en compliré 80 enguany) en la qual, normalment, la gent no ho fa? I menys encara córrer maratons, com he fet fa un mes? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Corro per tractar que el cervell estigui atent. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que mantenir la forma física i mental no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar a la loteria o al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Omplint, dia a dia, mentre es pugui, la guardiola de la vitalitat.
Miquel Pucurull
01/04/2018

1.4.18

Aquests bojos que corren

Marciano Durán és un escriptor d’èxit a l'Amèrica Llatina. La seva web rep centenars de visites cada dia. Em vaig permetre traduir al català el seu famós article “Esos locos que corren” i li vaig enviar. Pel que em va dir li va fer molta gràcia i el va penjar en el seu blog. Uruguai és un país on hi ha molts catalans, i en una setmana va tenir més de mil lectures.



"Aquests bojos que corren" de Marciano Durán

Jo els conec.
Els he vist moltes vegades.

Són rars.
Alguns surten d’hora al matí i s’obstinen en guanyar al sol.
Uns altres es torren al migdia, es cansen per la tarda o intenten que no els atropelli un camió per la nit.
Estan bojos.
A l’estiu corren, troten, suen, es deshidraten i finalment s’esgoten… només per gaudir del descans.
A l’hivern es tapen, s’abriguen, es queixen, es refreden, i deixen que la pluja els mulli la cara.
Jo els he vist.
Passen ràpid per la rambla, a poc a poc entre els arbres, serpentegen camins de terra, pugen costes plenes de pedres, troten en una carretera perduda, esquiven ones a la platja, creuen ponts de fusta, trepitgen fulles seques, pugen turons, salten tolls, travessen parcs, es molesten amb els automobilistes que no frenen, fugen d’un gos i corren, corren i corren.
Escolten música que acompanya el ritme de les seves cames, escolten a les cotorres i a les gavines, escolten els seus batecs i la seva pròpia respiració, miren cap a davant, miren els seus peus, oloren el vent que va passar pels eucaliptus, la brisa que va sortir dels tarongers, respiren l’aire que arriba dels pins, i quasi paren quan passen enfront dels gessamins.
Jo els he vist.
No estan bé del cap.
Porten sabatilles amb aire i sabatilles de marca, corren descalços o calçats.
Vesteixen amb samarretes, porten gorres, i controlen una vegada i una altra el seu propi temps.
Estan tractant de guanyar a algú.
Corren amb el cos relaxat, passen a la del gos blanc, esprinten després de la columna, busquen una font per refrescar-se… i segueixen.
S’inscriuen en totes les carreres… però no en guanyen cap.
Comencen a córrer-la la nit anterior, somien que l’acaben i al matí s’aixequen com els nens el Dia de Reis.
Han preparat la roba i l’han deixat damunt d’una cadira, com ho feien en la seva infància la vigília de les vacances.
El dia abans de la cursa mengen pasta i no beuen alcohol, però es premien descaradament i amb un bon rostit tot just acaba la carrera.
Mai puc calcular-los l’edat però segurament tenen entre 15 i 85 anys.
Són homes i dones.
No estan bé.
S’inscriuen en curses de vuit o deu quilòmetres i abans de començar saben que no podran guanyar encara que faltessin tots els altres.
Tenen molta ansietat en cada sortida i uns minuts abans necessiten anar al lavabo. Ajusten el seu cronòmetre i tracten de fixar-se amb els quatre o cinc a qui cal guanyar.
Són les seves referències de cursa: “Cinc que corren més o menys com jo”.
Guanyar solament a un d’ells serà suficient per anar a dormir a la nit amb un somriure. Gaudeixen quan passen a un altre corredor… però l’encoratgen, li diuen que ja falta poc i li demanen que no afluixi.
Pregunten pel lloc d’avituallament i s’enutgen perquè no apareix.
Estan bojos, ells saben que a casa seva tenen l’aigua que vulguin, sense esperar que la hi doni un nen que aixeca un got quan passen.
Es queixen del sol que els mata o de la pluja que no els deixa veure.
Estan malament, ells saben que allí prop està l’ombra d’un arbre o el resguard d’una teulada..
No les preparen … però tenen totes les excuses per al moment que arriben a la meta.
No les preparen …són part d’ells mateixos: “El vent en contra, no corria una gota d’aire, les sabatilles noves, el circuit mal mesurat, els que van quasi caminant i no et deixen passar, l’aniversari que vam celebrar ahir nit, la llaga en el peu dret per la costura dels mitjons nous, el genoll que em va tornar a trair, vaig sortir massa ràpid, no ens van donar aigua, al arribar podia esprintar però no vaig voler”.
Gaudeixen al explicar-ho, gaudeixen al córrer, i quan arriben gaudeixen d’aixecar els braços perquè diuen que ho han aconseguit.
Què van guanyar una vegada més!
No se’n adonen que van quedar darrere d’un centenar o d’un miler de persones… però insisteixen amb que van tornar a guanyar.
Són rars.
S’inventen una meta en cada cursa.
Es guanyen a si mateixos, als que els miren des de la vorera, als que miren les curses per televisió i als que ni tan sols saben que hi ha bojos que corren.
Els tremolen les mans quan es punxen la roba al col•locar-se el dorsal, simplement per que no estan bé.
Els he vist passar.
Els hi fan mal les cames, tenen rampes, els costa respirar, tenen punxades en el costat… però segueixen.
A mesura que avancen en la cursa els músculs sofreixen més i més, la cara se’ls desfigura, la suor corre pels seus rostres, les punxades comencen a repetir-se, i dos quilòmetres abans de l’arribada comencen a preguntar-se que estan fent allí.
Per què no ser un dels entenimentats que aplaudeixen des de la vorera?
Estan bojos.
Jo els conec bé.
Quan arriben s’abracen a la seva dona o al seu marit, que dissimulen, enamorats, la suor de la seva cara i del seu cos.
Els esperen els seus fills, i fins i tot algun nét o algun avi els fa un crit solidari quan travessen la meta.
Duen un cartell en el front que s’apaga i s’encén que diu “He arribat. Feina feta”.
Tot just arriben beuen aigua i es mullen el cap, es llencen a l’herba a descansar però s’han d’aixecar de seguida perquè els saluden els que van arribar abans.
Es tornen a llençar a l’herba, i altra vegada s’aixequen perquè van a saludar als que arriben després que ells.
Intenten tirar a terra una paret amb les dues mans, pugen la cama des del turmell, abracen a un altre boig que arriba més fotut que ells.
Els he vist moltes vegades.
Estan malament del cap.
Miren amb afecte i sense llàstima al que arriba deu minuts després, respecten a l’últim i al penúltim perquè diuen que són respectats com si fossin el primer i el segon.
Gaudeixen dels aplaudiments encara que vagin tancant la marxa, guanyant solament a l’ambulància o al tio de la moto.
S’agrupen per equips i viatgen 200 quilòmetres per córrer una cursa de 10.
Compren totes les fotos que els treuen i no adverteixen que són iguals a les de la carrera anterior.
Pengen les seves medalles en llocs de la casa de forma que les visites puguin veure-les i hagin de preguntar.
Estan malament.
“-Aquesta és del mes passat-” diuen, tractant d’usar el seu to de veu més humil.
“-Aquesta és la primera que vaig guanyar-” diuen, ometent informar que aquesta la hi lliuraven a tothom, incloent al que arribava últim i a l’inspector de trànsit.
Dos dies després de la cursa ja estan de bon matí saltant tolls, pujant turons, bracejant rítmicament, saludant ciclistes, copejant els palmells de les mans dels col•legues que es creuen.
Diuen que poques persones en aquests temps són capaços d’estar sols –amb sí mateix- una hora per dia.
Diuen que els pescadors, els nedadors i alguns més.
Diuen que la gent no suporta tant silenci.
Diuen que ells ho gaudeixen.
Diuen que fan projectes i fan balanços, que es penedeixen i es congratulen, que es qüestionen, preparen els seus dies mentre corren, i conversen sense pors amb ells mateixos.
Diuen que la resta busca excuses per a estar sempre acompanyat.
Estan malament del cap.
Jo els he vist.
Alguns únicament caminen… però un dia… quan ningú els mira, s’animen i troten una mica.
En uns mesos començaran a transformar-se i acabaran tan bojos com ells.
Estiren, es miren, giren, respiren, sospiren i es llencen.
Esprinten, frenen i tornen a esprintar.
Em sembla que volen guanyar a la mort.
Ells diuen que volen guanyar a la vida.
Estan completament bojos.

Marciano Durán
Març 2008

18.3.18

Marató de Barcelona 1990

Tal dia com avui, de fa 28 anys, el danès Allan Zachariasen (2h16.30) i la catalana Elisenda Pucurull (2h43.11) van guanyar la marató de Barcelona '1990.
18/03/2018

13.3.18

Crónica de la meva marató de Barcelona'2018

Les cròniques personals de les curses són un rotllo. No n’escric mai cap. Avui faig un extra amb la de la meva marató d’abans d’ahir. He procurat fer-la curta.
 Miquel Pucurull
13/03/2018

5.3.18

Consells per als debutants a la marató de Bcn

Algun cop he assessorat corredors i corredores per a la seva primera marató. Aquestes són les recomanacions del dia abans.

1 -La tarda/nit del dissabte beu una mica més aigua del normal


2 -Sopa poc i ves a dormir d’hora.


3 -Esmorza 3 0 4 hores abans de la prova. Uns flocs de blat de moro (o una torrada amb melmelada), un iogurt natural i un plàtan madur. Per beure, un vas d’aigua o una beguda isotònica.


4 -Ves al lavabo abans de sortir de casa.


5 -Si vius en un pis, baixa les escales a peu. L’ascensor podria patir una avaria.


6 -No et preocupeu si, pels nervis, que són molt naturals, no dorms bé per la nit.  No t’afectarà per l’endemà.


7 -Posat abundant vaselina als dits dels peus, entrecuix, darrera els braços...


8 -Si fa fred, posat una samarreta vella damunt i tira-la al moment de sortir.


9 -Arriba a la prova amb temps. Escalfa –trota- una mica. Poc i lentament, i fes dos o tres estiraments molt suaus abans de col·locar-te a la sortida.


10 -Sobre tot, en sortir, controla les emocions del moment i no surtis de pressa.


11 -Els primers kms, fins arribar al Km 4 o 5 són vitals. Fes-los tranquil, a un pas còmode. Entre l’1 i el 2 hi ha una mica de pujada al Carrer Marina. No forcis.


12 -No deixis de beure aigua en cada avituallament. Cada 5km. 


13 -No pensis en els Kms que et falten per acabar. Pensa en els que has fet i felicita’t.


13 -Si no estàs acostumat als gels, no te’ls recomano. La fruita que et donaran, i alguna barreta energètica, sí.


14 -Corre sol. Si t’enganxes amb algú, que sigui després de 15 o 20 kms. Quan vegis clarament que va al teu pas. De sortida no t’ho recomano.


15 -Procura no parlar amb ningú mentre corris. Evitaràs pèrdua d’energia.


                                      ---------------


-Gaudeix-la!
 
Miquel Pucurull



1.2.18

TÍPIC DEL CÓRRER

A tots els que correm ens acostuma a passar coses. Aquestes són algunes.

-Posar-se de mal humor si s’està 4 dies parat per una petita lesió.
-Convertir-se en un energumen si els dies parat són més de 4.
-Posar-se el dorsal a l'esquena en la 1ª cursa que es fa.
-Dir que no t’has plantejat fer cap temps concret en una cursa (quan fa setmanes que el somies).
-Comprovar, a la sortida d’una cursa multitudinària, que el desodorant ha abandonat a més d’un.
-Que t’acabi agradant menjar coses tan estranyes com els gels, les barretes o el muesli,
-Vestir-se més a la Decathlon que al Zara.
-Que et desitgin “Sort” abans de córrer una cursa, com si anessis a jugar al bingo.
-Maleir el ben cargolats que estan els taps de les ampolles dels avituallaments.
-Que vagis fet pols en una cursa i quan t’avanci un conegut et digui, per misericòrdia cristiana, que vas molt bé.
-Que a la sortida d'una cursa et diguin: "No te'n perds ni una, eh?".
-Tenir més samarretes que camises.
-Que se’t foradi la zona del dit gros i la resta de la sabatilla segueixi nova.
-Fotre’t pel damunt l’aigua que et donen en un got als avituallaments i no beure ni gota.
-Fer 100 kms un matí de diumenge per anar a córrer una cursa de 10.
-Trobar-te aquell veí a l’ascensor que et pregunta sempre “Encara corres?”
-Fer-te un forat a la panxa amb un imperdible en posar-te un dorsal.
-Agafar un disgust de Cal Déu en una cursa per haver fet 10 segons més del compte.
-Arribar fet pols de la feina i, per descansar, anar-te’n a fer sèries.
-A la sortida d’una cursa, escoltar dir a tothom que està fotut.
-Que l’endemà d’una cursa et preguntin a la feina en quin lloc has quedat.
-Dir al Facebook els Kms i el temps que has trigat en el teu entrenament diari encara que no li importi a ningú.
-Alegrar-te que et diguin que t’has aprimat molt i fas mala cara.
-Pensar a la meitat de la teva 1a cursa que malgrat t’han dit el bonic que és córrer no hi tornaràs mai més.

-Preguntar a la sortida d'una cursa si té pujades i baixades, quan se sap que totes tenen pujades i cap baixada. 
-Tenir sempre una ungla negra a un peu, o als dos.
-En acabar una cursa afanyar-se a mirar per Internet a quans has avançat.
-Que et diguin en una cursa que ‘ja arribes’ quan encara et falten 4 km.
-Creure't, ufanós, que vas a 4’30 el km, mirar el crono i veure que vas a 6’.
-Que et faci vergonya demanar vaselina a la farmàcia el dia abans d'una cursa.
-Tenir més sabatilles que sabates.
-Que et preguntin si has fet alguna vegada la marató d’El Corte Inglés.
-No acabar d’entendre mai la diferència entre supinador i pronador.
-Preguntar-li de seguida a un col•lega que acabes de conèixer quin millor temps té a la marató.
-Començar a gaudir de veritat en una cursa quan s'engega a fer punyetes el crono.

                                                     --------------------
Miquel Pucurull
23/08/2015

29.1.18

Què diuen els metges sobre el córrer

És sabut que fa uns anys, els metges eren extremadament reticents a recomanar a la gent gran que fes exercici. De fet, si mirem enrere, no ho recomanaven ni als de mitjana edat. Com a molt, els hi deixaven fer esport amb estrictes normes de prudència.
Avui en dia això està superat i és la classe mèdica la que estimula la seva pràctica a totes les edats. I a fer-ho amb una intensitat entre moderada i alta per aconseguir el màxims beneficis. Pel que fa al córrer, coincideixen amb les seves virtuts. Amb afirmacions com la del doctor Sanjay Sharma, director mèdic de la marató de Londres: “Córrer ½ hora al dia perllonga la vida 7 anys”. O la del doctor Mikel Izquierdo del Departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Navarra, que després de fer estudis comparatius de persones sedentàries i actives, conclou amb aquesta: "Si ets físicament actiu, si corres, redueixes en uns 12 anys l'arribada de la dependència per incapacitat".
Permeteu-me una personalització: crec que, com a tothom, un dia em vindrà a buscar la parca. Però si faig esport, si corro, aquest dia serà més tard del que seria si no ho fes. I el que és més important, l'inexorable període de dependència serà molt més curt del normal.


Miquel Pucurull
29/01/2018

23.1.18

No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure.

Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici; els grans l'hem de fer per obligació. Es difícil dir a quina edat, en quin moment, la gent ha de prendre la decisió de començar a recuperar la forma física perduda. Com més aviat millor. Als quaranta? als cinquanta? Ja m'entens. El que és segur és que hem de fer-ho. Sense excuses. Un servidor corre des dels quaranta, exactament. Aquest any, al desembre, en faré vuitanta i podria omplir un llibre sobre els beneficis físics i psíquics que em suposa fer-ho. Un dia del mes d'agost de 1979 em vaig decidir a posar-me unes bambes (de tennis) per començar.
Ho vaig fer, corrent a pas de tortuga i caminant, per perdre pes: pesava catorze o quinze quilos més del que em corresponia per la meva constitució. Ho vaig aconseguir. I és per això que des de llavors m'he convertit en un dels guillats del córrer. Una activitat de la qual faig apostolat, especialment aconsellant-t’ho als que fa temps que han perdut la forma. Ho recomano a tort i a dret. Ja em sabràs disculpar la meva passió. Potser hi haurà qui cregui que, pensant específicament per a que les persones maduretes facin esport, recomano exercicis molt suaus. Doncs no. En la meva opinió i per la meva experiència, els sedentaris i sedentàries que vulguin rejovenir els seus ossos i músculs han de fer-ho amb  intensitat. No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure amb energia.

Miquel Pucurull

23/01/2018