1.1.13

Fisonomia del recorregut de la Cursa La Maquinista'2013




La Cursa de La Maquinista del diumenge 9 de juny té una particularitat:  passa pels carrers i avingudes d’una zona que s’ha transformat molt els darrers anys, després d'haver estat un barri obrer amb moltíssimes mancances. Aquesta circumstància, però, gairebé no l'apreciarem mentre fem les dues voltes de cinc quilòmetres cadascuna que té el circuit (o una volta si es vol). Convé saber doncs, que la zona era en un temps, no únicament un barri de treballadors, sinó un desemparat suburbi de Barcelona.

Correrem en dos barris del districte de Sant Andreu: el del Bon Pastor  -que és en el que hi farem més quilòmetres- l'origen del qual es remunta al segle XII, quan els torrents d'Estadella i el de Sant Andreu van propiciar que les terres de l'indret fosin de regadiu i s'hi cultivés, i el del Baró de Viver, un dels més petits de Barcelona, format a les primeries del segle XX.  

Ho farem sortint just de davant de La Maquinista, els organitzadors de la cursa, una superfície comercial que ocupa el lloc de la que fou una fàbrica del mateix nom (com se l'anomenava popularment vull dir, perquè l'empresa es deia La Maquinista Terrestre i Maritima), que va configurar el caràcter obrer del barri, donat que molts dels seus treballadors vivien a quatre passes de la factoria. Resulta curiós, i és d’agrair, que els grans magatzems duguin un nom que recorda una fàbrica, acostumats com estem a que els centres comercials siguin sinònim de glamour i consum.


La Maquinista Terrestre i Marítima, que originalment es va instal•lar a mitjans del segle XIX a la Barceloneta després de la fusió de varies fàbriques en una, es va desplaçar en una bona part a aquesta àrea on estem a principis del XX, en el 1917 exactament. Va arribar a ser una de les empreses metal•lúrgiques més importants d’Espanya. Tenia 3.000 treballadors i es dedicava a la construcció de vaixells de vapor, de locomotores, de maquinaria industrial i d’estructures en ferro forjat (tota la de  l’Estació de França o el Mercat de Sant Antoni, per exemple, en són una mostra). L’any 1965 es va desmantellar el que quedava de la fàbrica de la Barceloneta i en el 1993 la del Bon Pastor, on ara estem ara a punt de sortir.

La Maquinista va construir la primera màquina per fabricar pessetes per a La Casa de la Moneda de Madrid. Any 1863.

El nom de Bon Pastor, per on correrem, li va ser posat al barri per un bisbe que hi havia a Barcelona durant la República, de nom Irurita, a qui volen beatificar. Es diu -tot i que sense validesa històrica- que l’home era molt influent i va aconseguir canviar el nom del barri (es deia d’Estadella) i imposar el nou, per tal que els immigrants que s’amuntegaven en habitatges molt precaris de la zona (que en deien i se'n diuen Cases Barates) se sentissin reconfortats per la referència evangèlica. El que si que es cert es que el procés de la beatificació s’ha aturat perquè hi ha molts dubtes: l’Església diu que el bisbe Irurita va ser afusellat per milicians a l’esclatar la guerra del 36 -i per tant el consideren màrtir- però han sorgit molts testimonis d’haver-lo vist viu l’any 39, i en perfecte estat de salut, a l’acabar-se la malaurada contesa.

Segurament perquè no seria possible, la cursa no passarà pel mig de les Cases Barates, un grup d'habitatges modests aixecats a finals dels anys 20 que, en la meva opinió, conformaven el que era el barri. Ara estan en procés d’extinció, a punt de no quedar-ne ni rastre. Un procés no gens fàcil perquè molts veïns no volien marxar de casa seva, per més que poguessin estar millor en un altre habitatge vertical, producte de la transformació del barri. Barcelona, en aquella època, rebia molta immigració del sud d’Espanya i tenia un greu problema per ubicar als nouvinguts. La dictadura de Primo de Ribera va impulsar la construcció de cases unifamiliars en llocs apartats del centre que, com les del Bon Pastor,  van constituir durant molts anys els signes d’identitat dels barris on n’hi havien.

Enderroc de Les Cases Barates del Bon Pastor

Haurem sortit del carrer de Ciutat d'Asunción, un carrer llarg del qual en farem gairebé un quilòmetre. A poc de sortir passarem per davant del camp de futbol del Centre  Esportiu Bon Pastor, a la nostra esquerra. Una curiositat: en l’espai on es desenvolupa la cursa hi ha molts carrers amb noms de ciutats i referències a l’Amèrica Llatina. Per exemple, el mateix carrer on comencem ens recorda la capital del Paraguai; creuarem tot seguit el carrer de la peruana Lima, i al cap de res per davant del d’Augusto Cesar Sandino, el mític nicaragüenc que dirigia les guerrilles nacionalistes contra la dominació nord-americana i la dictadura del seu país. I n’hi ha uns quants més que estan dedicats a països sud-americans en aquest indret, per algun dels quals hi passarem més endavant.

Quan per Ciutat d'Asunción arribem a una rotonda, girarem a l’esquerra per agafar el carrer de Sant Adrià. Hi veurem alguns habitatges, però fins ara, pel carrer d’abans, l’únic que haurem vist a dreta i esquerra han estat, a banda del camp de futbol, empreses i magatzems, de cases cap ni una. No era doncs un carrer distret; en tot cas, el terreny era pla -com gairebé tot el circuit- que és d’agrair. En avançar, intuirem que a la nostra esquerra hi havia el nucli de les Cases Barates que li donaven vida i personalitat al barri.  


El barri del Bon Pastor està a tocar Sant Adrià i Santa Coloma, i el carrer de Sant Adrià era el camí que servia per comunicar els nuclis. No era fàcil. Fins el 1978 no es va inaugurar l’actual Pont del Molinet sobre el riu Besós -a quatre passes d’on estarem corrent quan deixem el carrer de Sant Adrià per enllaçar amb el d’Enric Sanchis- i els veïns que anaven d’un lloc a l’altre -els treballadors que anaven a La Maquinista, a diari- no tenien altre remei que fer-ho mitjançant uns talons de fusta que hi havia al final del carrer. L’anomenaven la Passera del Molinet. Dels taulons se’n encarregava un bon home que havia penjat un cartell per a que, en passar, algú deixés una propina en una mena de guardiola tancada amb un cadenat. Hi deia "Por favor ayúdeme para el pago del fluido y  conservación de la pasera". Atenció, no estem parlant de l’Edat Mitjana; va ser així fins fa menys de quaranta anys.
















Passera de fusta que permetia passar el riu als treballadors de La Maquinista, o altres veins, que vivien a Sant Adrià. Foto de 1968 del lloc on ara hi ha el Pont del Molinet, a tres-cents metres d'on correrem. Dir que el barri del Bon Pastor era una zona oblidada en els temps del franquisme no és cap mentida.

Deixarem el carrer de Sant Adrià i girarem a la dreta pel d’Enric Sanchis, un alcalde que fou de Santa Coloma, i al girar ens trobarem a la nostra dreta la Parròquia del Bon PastorEn els anys de la postguerra van venir a parar a aquesta parròquia uns capellans obrers que treballaven a La Maquinista i deien missa amb la granota de la feina. Es van instal·lar en una caseta amb teulada, tan precàriament, que el veïns els van dir: “Mirin, si el que vénen a predicar és que visquem com vostès, ja se’n poden anar per on han vingut”. El cert és que van fer una gran feina a la barriada per millorar la qualitat de vida dels seus habitants. 

Un d’ells, mossèn Joan Cortinas, que va arribar l’any 1940, va convertir unes dependències de l’església en un ambulatori per pal·liar les mancances sanitàries del nucli. També va ser l’artífex de que unes comunitats tradicionalment enfrontades, les Cases Barates i les barriades Sanchis i Estadella, es fusionessin en el barri del Bon Pastor. A més, sembla ser que per les seves gestions es va poder recuperar el nom del barri, que s'havia perdut. Ho explica Josep Maria Huertas Claveria en un dels seus llibres “ Creia que Cases Barates era una denominació pejorativa i va preguntar a Correus si a sota de Cases Barates si podia posar Bon Pastor, que era el nom de l’església. Els funcionaris de Correus, per treure-se’l de sobre li van dir que afegís el que volgués i el barri va començar a dir-se Bon Pastor”Desafiava obertament el règim franquista. Tant li feia recriminar públicament a l’alcalde Porcioles la manca d’obres socials, com es negava a beneir habitatges públics per “indignes” o cedia la parròquia per a que les llavors clandestines Comissions Obreres hi fessin reunions.  Al mossèn Joan Cortinas l’anomenaven el Padre Botella; li van posar aquest mot perquè recollia ampolles per tot arreu per vendre-les al drapaire i poder fer una escola pel barri. Era molt estimat; tant és així, que a l’església hi ha un rosassa de vidre a la façana -ho veurem al passar- en la que hi ha un reguitzell d'ampolles, un disseny inaugurat fa uns anys, costejat pels feligresos en homenatge al mossèn, que va morir l’any 1991.

Una curiositat: aquesta mateixa parròquia va engegar fa uns anys una iniciativa solidaria anomenada El Banc del Temps, que consisteix en l'intercanvi de serveis entre les persones del barri (oferir-ne i rebre'n) amb la finalitat d'ajudar a resoldre necessitats de la vida quotidiana. Així, cada usuari intercanvia serveis puntuals (tasques domèstiques com fer la compra, cuinar, cosir, petites reparacions, cuidar animals, etc) o coneixements (ensenyament d'informàtica i idiomes, etc). Cada hora que un ofereix a un altre es cobrada pel donant per mitjà d’un taló de temps que ingresa en el seu compte corrent d’hores. Aquest capital el podrà fer servir així mateix per demanar qualsevol tipus de servei que figuri al llistat del Banc del Temps.



















Parroquia del Bon Pastor


Una mica més avall, a la nostra dreta, hi veurem un modern edifici de color blau i blanc, la Biblioteca del Bon Pastor. A banda de les publicacions que fan referència al barri i les usuals en una biblioteca, disposa d'un interessant fons bibliogràfic i audiovisual dedicat a tot el que té a veure amb les cultures fluvials de tot el món, segurament per la relació i proximitat del Bon Pastor amb el riu Besós. 

Per Enric Sanchis travessarem carrers de nom curiosos, com el de Foc Follet i el Dels Cresques. El primer serveix per recordar una altra obra teatral d’Ignasi Iglèsias, tot i que en aquest cas un drama (no en debades els focs follets són les llums pàl•lides que poden veure’s de nit o al capvespre flotant a l'aire en els cementiris). I el dels Cresques fa honor a dos cartògrafs mallorquins del segle XIV, pare i fill, constructors d'instruments de nàutica. I a l’alçada d’aquest carrer hem de trobar l’indicador del Km 1 (i el del 6 de la segona volta)

A l’arribar per Enric Sanchis al carrer Santander desprès de vorejar la plaça dedicada a  Mossèn Cortinas, a la nostra esquerra, girarem a la dreta per fer-ne un petit tram envoltats d'empreses , fins agafar el del frare mallorquí Fra Juniper Serra, que el pujarem (és un dir perquè es molt pla) fins un carrer de nom força simpàtic, La Formiga, que s’ho diu no perquè sigui petit, que ho és, sinó perquè vol recordar una obra teatral de molt èxit a les primeries del segle XX, d’Ignaci Iglésias, nascut a Sant Andreu, el districte on estem ara.

Farem el carrer de La Formiga i arribarem al  de Sant Adrià altre vegada, on, abans d'agafar el Passeig de l’Habana, trobarem el Km 2 (i 7). Girarem en arribar al passeig i, en lleugera baixada l’enfilarem passant a tocar, a la nostra esquerra, el Parc de La Maquinista -per a mi, el millor i més agradable espai de la cursa- , la proximitat del qual ens relaxarà, escopetejats com anirem.

En passar, veurem el monument a La Roda, una reproducció exacte de la primera màquina de vapor que va construir La Maquinista el 1855, i una estructura metàl•lica que vol ser la proa d’un vaixell, una mostra del que produïa l’empresa en els terrenys que avui són el parc.

La Roda i La Proa al Parc de la Maquinista

Per entre mig dels arbres del Parc veurem, a l’esquerra, a pocs metres, el campanar de l’església mil•lenària de Sant Andreu de Palomar. Reconstruïda després de la guerra del 36, és una església amb molta historia. Té l’honor d’haver estat , el dia de Corpus del juny de 1640, el punt de reunió i sortida de 3.000 segadors per anar cap a Barcelona (Sant Andreu llavors era un poble de les rodalies) a protestar amb contundència contra les tropes del compte-duc d’Olivares, el virrei de Castella d’infausta memòria, pels abusos en saquejar poblacions i violar drets bàsics dels seus habitants. Un episodi cabdal en el desencadenament de fets que desembocaren en la Guerra dels Segadors, que va durar 12 anys, fins que, com tantes vegades, ens va tocar el rebre, i a la tardor de 1652, Barcelona es va haver de rendir després d'un llarg setge.

D’aquí ve allò de l’himne de Catalunya:

"Ara és l'hora segadors!
Ara és l'hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!
Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!..."


El Corpus de Sang, oli d’Antoni Estruch i Bros (1872-1957) que recorda la revolta dels segadors congregats davant de l’Esglèsia de Sant Andreu de Palomar

Avançant pel Passeig de l’Habana passarem el començament del carrer de La Barcelonesa, un nom que serveix per recordar una empresa de 1838, que va ser una de les precursores del que seria La Maquinista Terrestre y Marítima. I seguint pel passeig arribarem, ara planejant, al carrer de Sao Paulo, la ciutat brasilera agermanada amb Barcelona. Girarem a l’esquerra per agafar-lo, i anirem fins a Ferran Junoy, passada una de les entrades del centre comercial de La Maquinista. 

Per una cosa o una altra, les reivindicacions en el barri per on estem corrent ha estat una constant durant molts anys. Ara segueixen. I no és que aquest escrit vulgui ser una proclama de les mancances que encara té l’indret, però no em puc estar de fer esment a que, potser, en passar per aquest carrer de Sao Paulo, ens vindrà a la memòria el que sovint diuen els diaris i les televisions sobre una escola que no s’acaba mai de fer. Els pares del CEIP La Maquinista demanen des de fa temps que no s’endarrereixi més la construcció d’una escola definitiva, perquè els seus fills fan les classes en uns barracons des de fa anys.

Manifestació dels pares dels alumnes del CEIP La Maquinista al carrer Sao Paulo-Ferran Junoy. Maig 2010

En arribar a Ferran Junoy, un carrer posat en honor d’un enginyer que va ser director de La Maquinista, girarem a la dreta per seguir-lo, i tot seguit veurem l'indicador del Km 3 (i el 8 de la segona volta).. Per aquest carrer, que és a tocar les vies del tren a l’esquerra del nostre pas i a la dreta el complex comercial, creuarem el de Potosi (Bonic nom, aquest, que està posat per recordar una ciutat boliviana que ha donat valor a l’expressió castellana “Te quiero un potosí”, de quan aquella ciutat imperial era una inesgotable font de riqueses per a la Corona Espanyola).º

Més enllà, i després d’una pujadeta que no matarà a ningú, girarem a la dreta quan arribem al carrer de Tucuman -una altra via que té a veure amb l’Amèrica Llatina, en aquest cas d’Argentina-, per trobar-nos el Km 4 (i 9) abans d’arribar al de Caracas -un altre més- .

En aquest indret, i des que haurem passat el carrer Potosi, estarem en el petit barri de Baró de Viver (un aristòcrata, de nom Dariu Rumeu i Freixa, que va ser alcalde Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera en el primer terç del segle XX), on hi correrem un petit tram. El barri, que va estar farcit també de cases barates en uns terrenys que pertanyien a la marquesa de Castellvell, va ser un lloc de Barcelona amb molta precarietat, d'aquells on, com deia l'escriptor Paco Candel...la ciudad cambia su nombre. S’ha anat transformant -per on passarem ho veurem- tot i que ha quedat bastant aïllat.

Avançarem pel carrer de Caracas fins el carrer de Potosi, on girarem per baixar-lo. Un apunt: en el carrer de Caracas, una mica més avall d’on es fa el gir, hi va haver la primera fàbrica que hi va haver al Bon Pastor. S’anomenava Industries Sala i era coneguda com Can Sala. Es va inaugurar el 1905 i es dedicava al blanqueig de teixits. Anys més tard es va traslladar una mica més enllà, a tocar del riu, perquè necessitava més espai i es va convertir en una important i emblemàtica empresa, on hi treballaven més de 400 obrers a mitjans del segle, la pràctica totalitat veïns de la barriada. Va arribar la crisi del tèxtil i en els anys setanta va ser adquirida per Rumasa; en els vuitanta el Govern Espanyol la va haver d'expropiar, i l’any 1990 va tancar les portes.  
  
 






Can Sala en els anys seixanta. En primer terme, les Cases Barates del Bon Pastor


Abandonarem  Caracas i girarem pel carrer de Potosí. El baixarem fins el de Ciutat d’Asunción, que l’agafarem a l’alçada d’una benzinera, i per aquest carrer, "que ja coneixem", arribarem al punt de sortida i arribada. Haurem fet quilòmetres; uns es quedaran, i uns altres seguiran, per tornar a fer el mateix circuit.

Uns i altres estaran (estarem) més que feliços, perquè, a banda de que molts hauran fet marca, haurem participat en una cursa que té aparellat un objectiu de molta volada, no gaire comú: els organitzadors en diuen “Per la integració de les persones amb discapacitat”. A casa nostra hi ha, per descomptat, curses amb participants amb cadires de rodes -com aquesta, que també n'hi haurà- i campionats específics per a minusvàlids, però no és gaire freqüent que hi hagin curses populars per a nois i noies amb discapacitats, i menys encara que participin simultàniament amb la resta de corredors i corredores que han tingut la sort de no patir cap minusvalidesa. L’enhorabona, per endavant, a ells (alguns, per cert, són atletes de molt bon nivell) i als organitzadors que han tingut la bona pensada de fer-los partícip d’un esdeveniment que a nosaltres ens omple molt.

                                         --------o--------

Miquel Pucurull i Fontova
29/05/2013


Web oficial de la cursa: http://www.lamaquinista.com/W/do/centre/cursaintegraciolamaquinista

Cap comentari:

Publica un comentari