Totes les curses es fan per un motiu o altre. La raó per córrer aquesta és excepcional: la idea amb la qual va ser concebuda, en homenatge als esportistes que no van poder realitzar l'Olimpiada Popular del 36 per culpa de la Guerra (veure annex al peu), i el nom de la prova, Lluis Companys, és de les que tenen una càrrega emotiva per damunt del normal.
I així, entusiasmats pel goig que suposa participar en una cursa
d'aquesta naturalesa, ens aplegarem a Montjuïc, al bell mig de l’Estadi,
on enguany hi haurà la sortida i arribada. Començarem a córrer per la
pista recordant que el terra va ser trepitjat pels atletes dels Jocs del
92 i, qui més qui menys, aprofitant la planura, sortirà esperitat per
tal d'emular-los. Compte, no sigui que l'eufòria del moment ens faci
pensar que l'única diferència amb ells és que el tartan de llavors era
de color vermell i el nostre d'ara es blau...que a més a més diuen que
és més apte per fer marques.
Sortirem de l'Estadi, contents, i després de fer cent metres d’anar i venir davant del coliseu creuarem pel mig del cor de l’Anella Olímpica, el Passeig de Minici Natali, nom que honora el primer olímpic barceloní.
Avançant pel passeig tindrem a la dreta el Jardí d’Aclimatació, un espai concebut fa més de vuitanta anys per veure com s’adaptaven determinats arbres i plantes d’altres indrets al nostre clima -un dels més exòtics l’arbre del safrà- , molt agradable pel poc concorregut que resulta. A dintre del jardí hi ha el Memorial Permanent del Sida, un lloc per al record i la reflexió inaugurat el 2003, que va ser el primer que es va fer a Europa. Simbolitza a totes les persones mortes per la malaltia i les que les l’han acompanyat. Consisteix en una olivera, sota la qual unes lloses contenen un poema de Miquel Martí i Pol. "Parlem de tu / Parlem de tu, però no pas amb pena / Senzillament, de com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / el que estimaves / del que feies i deies i senties / de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc serà / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".
A l’esquerra del passeig ens farà costat el Palau Sant Jordi. De fora, una meravella, i de dins una altra. Només cal veure que, per la seva versatilitat, s'hi pot celebrar de tot, fins i tot campionats del món de...natació, com va ser el cas fa uns anys!
Apropant-nos a la monumental Torre de la Telefònica que està al final del passeig, tindrem a la dreta el darrere de les Piscines Picornell. Rodejarem la torre i anirem a buscar el carrer de Pierre de Coubertein tenint al davant un altre espai esportiu, en aquest cas el Camp de Beisbol Perez de Rozas, el nom del qual és en record de qui va ser un reconegut fotògraf de premsa barceloní, membre de la dinastia Pérez de Rozas, gran aficionat i impulsor del beisbol.
A propòsit del nom del carrer: Pierre de Coubertein era aquell senyor que va engegar els Jocs Olimpics de l'era moderna a Atenes l'any 1896 recollint la idea d'un altre visionari uns anys abans. No és gaire sabut: la glòria se la va endur ell -per això se li posen carrers en el seu honor- , però Evangelios Zappas, un multimilionari grec, va dedicar una gran part de la seva fortuna per organitzar unes olimpíades a Grècia de tant en tant. No van tenir èxit; les proves no es realitzaven als estadis, i malgrat se’n van celebrar quatre -la darrera el 1889 organitzada pel seu cosí perquè ell s'havia mort- gairebé sempre acabaven en baralles i arrestos dels atletes. A l'home se li van acabar els quartos (la il•lusió, que no els diners) i es van deixar de fer. Però el francès Pierre Fredy, baró de Coubertein, més llest, va fer ressuscitar la iniciativa aprofitant les restes de la fortuna que havia deixat l'Evangelios al morir per a que se celebressin uns jocs a Grècia com déu mana, el seu somni.
A la muntanya de Montjuïc no tot és lúdic. Si mirem a l'esquerra en qualsevol moment d'aquest tram, a la llunyania, veurem la part del darrere del Cementiri del Sudoest. Però, per no posar-nos tràgics, deixeu-me explicar una anècdota de l'indret. Es diu que en Santiago Rusiñol, un polifacètic personatge de la Barcelona de les primeries dels segle XX, escriptor, pintor i bromista per excel•lència, va invitar als seus amics a una cargolada en una explanada de Montjuïc. Res d'especial, fins el moment en el qual els hi va comunicar que els cargols que degustaven amb fruïció, havien estat collits per ell mateix dintre del cementiri.
Deixarem el carrer de Pierre de Coubertein quan trobem el del Jocs del 92 i el pujarem per anar a buscar l'Avinguda de l'Estadi. A la dreta hi ha les instal•lacions de l'INEFC, i a l'esquerra, si mirem, veurem un camp de futbol on hi va jugar el Sants durant uns anys, fins la meitat dels vuitanta. Una entitat mítica, la Unió Esportiva Sants pel que fa al futbol i al ciclisme que, dit sigui de passada, des de fa poc temps també té una activa secció d'atletisme. I és que de boixos per córrer cada dia n'hi ha més.
En arribar a l'Avinguda de l'Estadi girarem a la dreta i ens trobarem l'entrada de l'INEFC. Un edifici d'estil "noucentista" segons diuen (tot i dissenyat el 1987 per Ricard Bofill), on es preparen els professors d'educació física. En passar per davant no està gens malament que ens facin costat l'escultura de Rosa Serra, Tors Atlètic, que hi ha en front de la façana, i la copia de les restes d'un monument ofert per Luci Minici Natalis, el primer barceloní que va participar en uns Jocs Olímpics. Ho va fer a la ciutat grega d'Olímpia en el segle I, després de guanyar una cursa de quadrigues (en realitat no la va guanyar ell sinó un esclau seu, però es va endur la glòria perquè era l'amo dels cavalls i el carruatge). No està gens malament, deia, per a inspirar-nos.
Tirant cap amunt per l'Avinguda de l'Estadi veurem de seguida la monumental Torre Calatrava a la nostra dreta. A mi -són coses meves- aquesta torre de comunicacions que li va encarregar la Telefònica a Santiago Calatrava no m'agrada gaire. Hi ha gent entesa que diu que és un prodigi arquitectònic perquè la seva base és molt petita per la grandària i el pes que té; altres diuen que l’estructura vol representar una figura agenollada fent una ofrena als déus...Què voleu que us digui...
Seguint cap amunt, tot seguit trobarem les Piscines Picornell a la nostra dreta. Varen ser inaugurades l’any 1979, i remodelades més tard per als Jocs del 92. El seu nom és un tribut a Bernat Picornell, a qui se’l recorda per haver estat qui va introduir la natació a Espanya a principis del segle passat. Un autèntic pioner que també va introduir el waterpolo: es diu que a falta de piscines, els primers partits es jugaven al mar, a la Barceloneta, i el senyor Picornell els arbitrava des de dalt d’una barca.
Si mirem a l'esquerra, veurem el Palau Nacional, una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí dalt. Ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats ho són de la Giralda de Sevilla. Serà veritat?
En acabar les Picornell passarem per davant d'una enorme campana de bronze, La Campana de la Pau, popularment dita La Mercè. És una campana que va ser col•locada aquí amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, obsequi d'uns alemanys. És la més pesada de Catalunya. No sé si es posarà a tocar quan passem perquè a vegades està espatllada. A més a més, sona només a les dotze del migdia i a les set de la tarda. (Excepte quan es posava a tocar a qualsevol hora, especialment a la matinada. Va passar fa uns anys i els veïns del Poble Sec se’n recorden molt bé).
Més enllà, fent costat a la campana, hi ha l'interessant Jardi d'Aclimatació. Diuen que és un dels espais amb major interès botànic de Barcelona, amb una gran quantitat de plantes i arbres únics. No ens hi entretindrem; no hi anirem ara, per més bonic que sigui; ja ho farem en un altre moment.
Avançant per l'avinguda, albirarem l'Estadi, cada vegada més a prop. Quan estiguem davant de la magnífica Porta de Marató -que s'ha mantingut intacte a com era quan es va construir el vell estadi l'any 1929- tindrem en front a la nostra esquerra, unes curioses escultures: un conjunt en homenatge a Young–Cho Hwang, el guanyador de la marató dels Jocs del 92 en 2h13'23, que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona. Que ningú s'esforci en traduir el rètol mentre correm; diu així "Catalunya, país afavorit per l'art i la història. Barcelona, antiga i gloriosa ciutat. Kyonggi-do estat de Corea, terra d'oriental tranquil•litat. La seva llum brillant ens uneix, Ah! Que sigui perpètua aquesta càlida amistat". Es probable que, en passar, hi veiem turistes orientals llegint-lo i fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi.
Deixarem l'Avinguda de l'Estadi per girar cap a la dreta i agafar el Passeig Olímpic quan passem per davant del Peveter de l'Estadi, un element molt valorat perquè, segons diuen, està inspirat en les formes arrodonides de les obres de Gaudí. En un altre sentit, també hi ha qui diu -quatre malpensats que els hi agrada el marro- que en la inauguració dels Jocs del 92 no es va encendre per la fletxa de l'arquer Rebollo, sinó per un interruptor que hi havia preparat a l'efecte.
Un apunt: l'Estadi va esser remodelat per la celebració dels Jocs del 92. Originàriament, va ser inaugurat l'any 1929 formant part de les construccions que es van fer a Montjuïc amb motiu de la Fira Internacional d'aquell any. Tenia unes grans dimensions i capacitat, que el convertien en el segon més gran d'Europa després del de Wembley. Per inaugurar-lo es va fer un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, un equip anglès, i també un de rugby entre Espanya i Itàlia. Hi van assistir 62.000 persones, i van ser-hi presents els Reis d´Espanya, el baró Pierre de Coubertein i el llavors president de la FIFA, Jules Rimet.
En aquest Estadi, i fins que no va entrar en decadència en els anys seixanta, s'hi feien esdeveniments de tot tipus: a banda dels derbis de futbol entre el Barça i l'Espanyol, combats de boxa (famós un que varen protagonitzar Primo Carnera i el basc Paulino Uzcudun), trobades d'orfeons, un congrés missional catòlic, un final d'etapa del Tour de França, curses de motos "dirt track"... Proves d'atletisme en la seva pista de cendra de 500 metres, s'ha de dir que no gaires. Amb els anys, el recinte es va anar degradant per manca d'activitats i es va estar a punt d’enderrocar-lo. (El que subscriu recorda haver-hi entrenat molts dissabtes pel matí, escortat per unes grades en runes i uns vestuaris que feien pena). Afortunadament, els Jocs del 92 van rescabalar-lo.
Pel Passeig Olímpic, amb l'Estadi a la nostra dreta, mentre anem corrent per anar a trobar el vial per entrar al recinte, no ens podrem estar de recordar que en un passat, aquest espai, ara tan lluït i ben urbanitzat, estava ple de barraques. Pot semblar sorprenent potser, però és així. De fet, el barraquisme va ser molt present a la muntanya de Montjuïc durant més d'un segle, fins a finals dels setanta, i en aquest punt, enfilant-se cap el Castell i el Cementiri, era on més n'hi havia. Barris sencers -si se’ls hi pot dir barris- conformaven nuclis on malvivien milers de persones (30.000 en 6.090 barraques segons un cens de 1957). Molt a prop d'on estem, Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero...on els seus habitants vivien en unes condicions extremes, especialment per la manca d'aigua. No hi havia clavegueram ni aigua corrent. Només set fonts públiques per a tota la població.
Can Valero era la barriada més concorreguda. Es va formar al voltant d'un bar berenador que un home va obrir darrere l'Estadi quan es va inaugurar. Era conegut pels exquisits entrepans de botifarra que servien, i el nom de l'amo (Valero Lecha es deia) va donar nom a l'assentament de barraques que es va anar estenent per la muntanya. Amb el temps, a prop del seu establiment, Bar Casa Valero, se’n van obrir dos més: Bar Noche y Dia y Bar Serrano. Segons deien, però, bocatas com els de Casa Valero, cap ni un.
Tot baixant pel Passeig Olímpic anirem a trobar un vial a la dreta que ens deixarà arribar a la porta d'entrada de l'Estadi i penetrarem a dintre per un túnel que ens conduirà a la pista d’on hem sortit fa una estona. No sé si podrem contenir les emocions aquest matí. No només estarem corrent la cursa en honor dels esportistes que no ho van poder fer en aquest mateix lloc fa més de vuitanta anys, sinó que, per acabar-ho d'adobar, el nom de la prova i el recinte ens recorden a Lluis Companys, el president de Catalunya afusellat pel franquisme l'any 1940.
Un altre apunt: el nom de Lluis Companys se li va posar a l'Estadi l'any 2001 en reconeixement a qui, en tant que president de la Generalitat l'any 1936, havia promocionat l'iniciativa de la celebració de l'Olimpiada Popular que estava prevista realitzar en aquest lloc i que ell mateix hauria d'haver presidit. A propòsit: no ens posarem de mal humor; serà millor no recordar que alguns desmemoriats -o el que siguin- volien canviar el nom de l'Estadi fa uns anys per posar-n’hi un altre.
Donarem una volta a la pista i passarem l’arc vermell que ara serà el Km 4, i més tard, després de la segona volta que farem tot seguit pel mateix circuit, serà la meta. Una segona volta que uns la faran més ràpida que la primera, uns més lentament, uns altres caminant; tots però, feliços per haver participat en una cursa -ho deia al principi- amb tant de simbolisme
 |
| Estadi durant els Jocs Olímpics del 92 |
Sortirem de l'Estadi, contents, i després de fer cent metres d’anar i venir davant del coliseu creuarem pel mig del cor de l’Anella Olímpica, el Passeig de Minici Natali, nom que honora el primer olímpic barceloní.
Avançant pel passeig tindrem a la dreta el Jardí d’Aclimatació, un espai concebut fa més de vuitanta anys per veure com s’adaptaven determinats arbres i plantes d’altres indrets al nostre clima -un dels més exòtics l’arbre del safrà- , molt agradable pel poc concorregut que resulta. A dintre del jardí hi ha el Memorial Permanent del Sida, un lloc per al record i la reflexió inaugurat el 2003, que va ser el primer que es va fer a Europa. Simbolitza a totes les persones mortes per la malaltia i les que les l’han acompanyat. Consisteix en una olivera, sota la qual unes lloses contenen un poema de Miquel Martí i Pol. "Parlem de tu / Parlem de tu, però no pas amb pena / Senzillament, de com / ens vas deixar, del sofriment lentíssim / que va anar marfonent-te de les teves / coses parlem i també dels teus gustos / el que estimaves / del que feies i deies i senties / de tu parlem, però no pas amb pena. I a poc a poc esdevindràs tan nostra / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te, a poc a poc serà / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".
A l’esquerra del passeig ens farà costat el Palau Sant Jordi. De fora, una meravella, i de dins una altra. Només cal veure que, per la seva versatilitat, s'hi pot celebrar de tot, fins i tot campionats del món de...natació, com va ser el cas fa uns anys!
 |
| Cartell dels primers Jocs Olímpics. Atenes 1896 |
Apropant-nos a la monumental Torre de la Telefònica que està al final del passeig, tindrem a la dreta el darrere de les Piscines Picornell. Rodejarem la torre i anirem a buscar el carrer de Pierre de Coubertein tenint al davant un altre espai esportiu, en aquest cas el Camp de Beisbol Perez de Rozas, el nom del qual és en record de qui va ser un reconegut fotògraf de premsa barceloní, membre de la dinastia Pérez de Rozas, gran aficionat i impulsor del beisbol.
A propòsit del nom del carrer: Pierre de Coubertein era aquell senyor que va engegar els Jocs Olimpics de l'era moderna a Atenes l'any 1896 recollint la idea d'un altre visionari uns anys abans. No és gaire sabut: la glòria se la va endur ell -per això se li posen carrers en el seu honor- , però Evangelios Zappas, un multimilionari grec, va dedicar una gran part de la seva fortuna per organitzar unes olimpíades a Grècia de tant en tant. No van tenir èxit; les proves no es realitzaven als estadis, i malgrat se’n van celebrar quatre -la darrera el 1889 organitzada pel seu cosí perquè ell s'havia mort- gairebé sempre acabaven en baralles i arrestos dels atletes. A l'home se li van acabar els quartos (la il•lusió, que no els diners) i es van deixar de fer. Però el francès Pierre Fredy, baró de Coubertein, més llest, va fer ressuscitar la iniciativa aprofitant les restes de la fortuna que havia deixat l'Evangelios al morir per a que se celebressin uns jocs a Grècia com déu mana, el seu somni.
A la muntanya de Montjuïc no tot és lúdic. Si mirem a l'esquerra en qualsevol moment d'aquest tram, a la llunyania, veurem la part del darrere del Cementiri del Sudoest. Però, per no posar-nos tràgics, deixeu-me explicar una anècdota de l'indret. Es diu que en Santiago Rusiñol, un polifacètic personatge de la Barcelona de les primeries dels segle XX, escriptor, pintor i bromista per excel•lència, va invitar als seus amics a una cargolada en una explanada de Montjuïc. Res d'especial, fins el moment en el qual els hi va comunicar que els cargols que degustaven amb fruïció, havien estat collits per ell mateix dintre del cementiri.
Deixarem el carrer de Pierre de Coubertein quan trobem el del Jocs del 92 i el pujarem per anar a buscar l'Avinguda de l'Estadi. A la dreta hi ha les instal•lacions de l'INEFC, i a l'esquerra, si mirem, veurem un camp de futbol on hi va jugar el Sants durant uns anys, fins la meitat dels vuitanta. Una entitat mítica, la Unió Esportiva Sants pel que fa al futbol i al ciclisme que, dit sigui de passada, des de fa poc temps també té una activa secció d'atletisme. I és que de boixos per córrer cada dia n'hi ha més.
 |
| Reproducció dels vestigis del monument que Luci Minici va oferir a Olímpia |
En arribar a l'Avinguda de l'Estadi girarem a la dreta i ens trobarem l'entrada de l'INEFC. Un edifici d'estil "noucentista" segons diuen (tot i dissenyat el 1987 per Ricard Bofill), on es preparen els professors d'educació física. En passar per davant no està gens malament que ens facin costat l'escultura de Rosa Serra, Tors Atlètic, que hi ha en front de la façana, i la copia de les restes d'un monument ofert per Luci Minici Natalis, el primer barceloní que va participar en uns Jocs Olímpics. Ho va fer a la ciutat grega d'Olímpia en el segle I, després de guanyar una cursa de quadrigues (en realitat no la va guanyar ell sinó un esclau seu, però es va endur la glòria perquè era l'amo dels cavalls i el carruatge). No està gens malament, deia, per a inspirar-nos.
Tirant cap amunt per l'Avinguda de l'Estadi veurem de seguida la monumental Torre Calatrava a la nostra dreta. A mi -són coses meves- aquesta torre de comunicacions que li va encarregar la Telefònica a Santiago Calatrava no m'agrada gaire. Hi ha gent entesa que diu que és un prodigi arquitectònic perquè la seva base és molt petita per la grandària i el pes que té; altres diuen que l’estructura vol representar una figura agenollada fent una ofrena als déus...Què voleu que us digui...
 |
| Bernat Picornell, a l'esquerra de la foto, amb barret blanc i bigoti |
Si mirem a l'esquerra, veurem el Palau Nacional, una mica lluny, però val la pena mirar-lo des d’aquí dalt. Ens servirà per estar d’acord, o no, amb els que diuen (hi ha entesos amb arquitectura que ho afirmen) que la cúpula central és una copia de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, i les torres dels costats ho són de la Giralda de Sevilla. Serà veritat?
En acabar les Picornell passarem per davant d'una enorme campana de bronze, La Campana de la Pau, popularment dita La Mercè. És una campana que va ser col•locada aquí amb motiu dels Jocs Olímpics del 92, obsequi d'uns alemanys. És la més pesada de Catalunya. No sé si es posarà a tocar quan passem perquè a vegades està espatllada. A més a més, sona només a les dotze del migdia i a les set de la tarda. (Excepte quan es posava a tocar a qualsevol hora, especialment a la matinada. Va passar fa uns anys i els veïns del Poble Sec se’n recorden molt bé).
Més enllà, fent costat a la campana, hi ha l'interessant Jardi d'Aclimatació. Diuen que és un dels espais amb major interès botànic de Barcelona, amb una gran quantitat de plantes i arbres únics. No ens hi entretindrem; no hi anirem ara, per més bonic que sigui; ja ho farem en un altre moment.
 |
| Conjunt escultòric en honor de Young –Cho Hwang |
Deixarem l'Avinguda de l'Estadi per girar cap a la dreta i agafar el Passeig Olímpic quan passem per davant del Peveter de l'Estadi, un element molt valorat perquè, segons diuen, està inspirat en les formes arrodonides de les obres de Gaudí. En un altre sentit, també hi ha qui diu -quatre malpensats que els hi agrada el marro- que en la inauguració dels Jocs del 92 no es va encendre per la fletxa de l'arquer Rebollo, sinó per un interruptor que hi havia preparat a l'efecte.
Un apunt: l'Estadi va esser remodelat per la celebració dels Jocs del 92. Originàriament, va ser inaugurat l'any 1929 formant part de les construccions que es van fer a Montjuïc amb motiu de la Fira Internacional d'aquell any. Tenia unes grans dimensions i capacitat, que el convertien en el segon més gran d'Europa després del de Wembley. Per inaugurar-lo es va fer un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, un equip anglès, i també un de rugby entre Espanya i Itàlia. Hi van assistir 62.000 persones, i van ser-hi presents els Reis d´Espanya, el baró Pierre de Coubertein i el llavors president de la FIFA, Jules Rimet.
 |
| Partit de rugby durant la inauguració del'Estadi. Any 1929 |
Pel Passeig Olímpic, amb l'Estadi a la nostra dreta, mentre anem corrent per anar a trobar el vial per entrar al recinte, no ens podrem estar de recordar que en un passat, aquest espai, ara tan lluït i ben urbanitzat, estava ple de barraques. Pot semblar sorprenent potser, però és així. De fet, el barraquisme va ser molt present a la muntanya de Montjuïc durant més d'un segle, fins a finals dels setanta, i en aquest punt, enfilant-se cap el Castell i el Cementiri, era on més n'hi havia. Barris sencers -si se’ls hi pot dir barris- conformaven nuclis on malvivien milers de persones (30.000 en 6.090 barraques segons un cens de 1957). Molt a prop d'on estem, Las Banderas, La Fosa, Tres Pins, Can Valero...on els seus habitants vivien en unes condicions extremes, especialment per la manca d'aigua. No hi havia clavegueram ni aigua corrent. Només set fonts públiques per a tota la població.
 |
| Can Valero |
Tot baixant pel Passeig Olímpic anirem a trobar un vial a la dreta que ens deixarà arribar a la porta d'entrada de l'Estadi i penetrarem a dintre per un túnel que ens conduirà a la pista d’on hem sortit fa una estona. No sé si podrem contenir les emocions aquest matí. No només estarem corrent la cursa en honor dels esportistes que no ho van poder fer en aquest mateix lloc fa més de vuitanta anys, sinó que, per acabar-ho d'adobar, el nom de la prova i el recinte ens recorden a Lluis Companys, el president de Catalunya afusellat pel franquisme l'any 1940.
 |
| Lluís Companys |
Donarem una volta a la pista i passarem l’arc vermell que ara serà el Km 4, i més tard, després de la segona volta que farem tot seguit pel mateix circuit, serà la meta. Una segona volta que uns la faran més ràpida que la primera, uns més lentament, uns altres caminant; tots però, feliços per haver participat en una cursa -ho deia al principi- amb tant de simbolisme
| ---------O---------- | |
Miquel Pucurull
Annex: Motiu de la cursa: homenatge a la frustrada Olimpiada Popular de 1936:
http://calaixsastremoncorrer.blogspot.com.es/2012/07/lolimpiada-que-no-va-poder-ser.html
Web oficial de la cursa:
http://www.cursacompanys.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada