Amics i amigues, la marató de Barcelona de l‘altre dia la vaig viure
d’una manera totalment diferent a la de molts altres cops. Em vaig situar a la
zona del Litoral, allà on els corredors i corredores comencen a patir ‘El Mur’ després
de més de trenta quilòmetres, per tal d’animar-los. Hi vaig veure corredors
descalços, alguns espitxant un carret amb una criatura, i pocs disfressats, la
qual cosa em va alegrar perquè sempre m’han sobrat els pallassos en una marató.
També, vaig constatar la meva teoria de que les dones suporten millor que els
homes els estralls de la llarga distància. A elles les veia passar moltíssim
més lleugeres. Victorejar a molts i a moltes em va servir per apaivagar el punt
d’enyorança que em produïa no ser un d’ells. Tot i què, he de dir, no em va
resultar traumàtic. A vegades pensava quan de dolorós em seria el dia que ja no
pogués córrer una marató. Però no va ser així. Quan no es pot, no es pot. Vaig
gaudir aplaudint l’esforç dels que corrien, i vaig rebre el retorn dels seus
somriures d’agraïment. Unes mostres d’afecte impagables, emocionants. Des d’ara
en endavant, aquell serà el meu punt de vigia de la marató: el Km 32, al
Litoral. Ja l’he llogat per a l’any que ve. Fins el cap de setmana que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
29/05/2022
Ets un exemple, la teva presencia amb va agradar molt.
ResponEliminaMoltes gràcies, Vicenç. A mi veure't corrent.
Elimina