El mètode de l'1% de Chris Nikic per entrenar un Ironman

Amigues i amics, poc es podia pensar el Dr. Guttmann, quan fa 80 anys es va inventar els jocs adaptats per a persones discapacitades, que els esports paralímpics adquiririen la importància que estan tenint. Fins al punt que alguns dels seus esportistes aconsegueixen gestes extraordinàries. Com és el cas de Chris Nikic, un noi nord-americà que el 2020, amb 21 anys, va ser la primera persona amb síndrome de Down en finalitzar un Ironman. Un aspecte important és el mètode que va fer servir com a entrenament. El va dissenyar el seu pare. El va començar dos anys abans de la prova, que va ser l’Ironman de Florida, i el va anomenar “L’1% millor”, un concepte que fan servir algunes empreses i que implica una millora constant. Es basa en augmentar una mica en cada exercici. Per posar un exemple, si corria 100 metres, l’endemà en feia 101. I així en totes les disciplines. I en no tenir la pressió d’aconseguir grans avenços de manera rapida, feia que l’entrenament fos assequible i agradable. Ja ho tinc, si un dia em proposo fer un Ironman com va fer el Chris (la prova de 3.800 metres de natació,180 quilometres de ciclisme i una marató), utilitzaré el mètode de l’1%. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/05/2025

Häkansson, el ciclista aficionat venerable

Amigues i amics, l’any 1951, un suec anomenat Gustav Häkansson era un jubilat que s’havia aficionat a córrer amb bicicleta. Tenia 66 anys i no el van deixar participar en una cursa de 1.800 kms, perquè superava el límit d’edat que era de 40. Per als organitzadors, era massa gran per competir en una prova de ciclisme tan llarga. Però va ignorar les restriccions. I va fer la cursa amb un dorsal amb un cero que li va cosir la seva dona a una camisa. Va començar un minut després de tothom, i al cap de 6 dies i 14 hores, després de pedalejar sense parar i dormir menys que ningú, va entrar primer, vint-i-quatre hores abans que cap dels corredors oficials. La seva història no va acabar aquí. Va continuar participant en carreres, i amb 74 anys, va anar amb bicicleta des de Suècia a Jerusalem. Häkansson deia que l'edat és sovint una excusa que fan servir molts per no moure’s, i que la vida és una cursa que només es guanya si es continua pedalejant sempre. I la seva filosofia li va permetre viure amb bona salut, i corrent en bicicleta fins els 100 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/05/2025

Vivències de la marató de Londres

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat la marató de Londres, una prova de la que en conservo molt bons records. Un, el que més, és de l’any 1991. No la vaig córrer però vaig anar-hi. Se celebrava la Copa del Món i corria la meva filla gran. L’arribada estava davant del Palau de Buckingham. En veure-la arribar no em vaig poder contenir i vaig cridar a cor què vols “She is my dougther!!!, She is the first!!!” La gentada del meu costat segur que encara recorden els crits desaforats d’algú, exultant de felicitat, en veure l’arribada de la seva filla, que no era la primera, però ho era de l’equip femení que havia enviat Espanya. El segon bon record és de quan la vaig córrer, set anys després, el 1998. Treballava en una companyia anglesa que va convidar als maratonians de l’empresa: un mexicà, un nord-americà, tres anglesos i un servidor : inscripció, viatge, allotjament... tot de franc. En tinc un bon record, com deia; no per haver baixat de les quatre hores (vaig fer 3 hores i 49 minuts) sinó perquè l’efemèride no em va costar ni un duro. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/05/2025

Lloyd Martin i el maratonià més jove amb síndrome de Dawn

Amigues i amics, el diumenge passat, un noi de vint anys anomenat Lloyd Martin va córrer la marató de Londres. És probable que no us digui res el nom. Com tampoc a mi, fins que no vaig saber que l’any passat també la va fer i es va convertir, amb 19 anys, en la primera persona al món amb síndrome de Dawn en acabar una marató. Us explico: Lloyd Martin va néixer amb aquesta síndrome i els metges van advertir als seus pares que potser no seria capaç de caminar ni una passa. Tot i aquestes pessimistes prediccions, de ben petit va sorprendre a tothom per la seva energia i voluntat per superar les dificultats amb les que s’enfrontava. I engrescat per la seva mare, atleta, per cert, es va anar apassionant per l’esport. Jugava al futbol en un equip de discapacitats i va començar a participar en curses curtes fins que es va il·lusionar per fer-ho a la marató del 2024 i acabar-la. I ho va aconseguir, i enguany ha repetit. Està clar que, a vegades, els metges s’equivoquen. Sobre tot quan no pensen amb la capacitat que pot arribar a tenir un vailet estimulat per sa mare. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

03/05/2025