La primera marató a Espanya

El córrer a Catalunya ve de lluny. Al gener es compliran 110 anys de la primera marató que es va celebrar a Espanya. A Barcelona concretament. Se’n havia començat a fer a Estats Units i a Europa. Se'n parlava a tot el món, i, envoltada de misticisme, va arribar a casa nostra el 30 de gener de 1910. Com que era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l’illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, els quatre havien de fer 163 voltes a la pista. Sospitant que no l’acabarien, els organitzadors van establir com a premi una medalla de plata per a tots, encara que n'haguessin corregut només 25. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer 3 hores i 52 minuts i li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap marató més enlloc de l’Estat fins molts anys més tard. Un apunt: el Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal•lació esportiva on es va celebrar la primera marató a Espanya.

Miquel Pucurull

15/08/2019 

Què és el córrer

He trobat, en aquell bagul de records que tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer. És d’una publicació belga, la Spiridon, de fa gairebé 40 anys, en què un corredor  anònim, poeta, es preguntava què és el córrer. Diu així:

Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món.

És descobrir l’ésser que érem antigament.

Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries.

Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se al mateix temps que les pedres del camí.

És escoltar el silenci del bosc.

Córrer és anar enlloc sense trobar ningú.

És posar-se en vacances de l’existència.

Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames.

És afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus.

Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts.

Córrer és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils.

És, també, parar-se a veure el rierol.

Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta.

És forçar-se, trencar-se; és deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima.

Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites felicitats, de joies sense igual.

Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida?

Anònim

Miquel Pucurull (per la transcripció)

14/08/2019

La marató compensada

Una prova atlètica curiosa, la de la ‘Marató Compensada’. A València se’n van celebrar dues: els anys 1995 i 1996. Volent innovar, els organitzadors van establir un reglament per fer de manera que tots els atletes, malgrat les diferències d'edat, competissin en igualtat en fer els 42km,195m. Ho van fer utilitzant unes sortides que donaven avantatge als corredors veterans. Ho feien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per exemple, els de 65 o més anys sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que ho feien a l’hora establerta. El primer any, un corredor nord-americà de 70 anys, de nom John Keston, va córrer sol, davant de tothom, aprofitant el plus de sortir abans, però va ser absorbit a dos o tres kms de la meta pels sèniors i no va passar res. Però l’any següent, un veterà gallec molt bo, de 60 anys, en Manuel Rosales, va entrar primer sense que l’atrapés ningú i va guanyar. Quan tot seguit van arribar els sèniors –que havien sortit mitja hora més tard que ell- es va formar un bon sidral. Es queixaven iradament perquè els premis en metàl•lic se’ls enduien els veterans. Es va formar un cristu de cal ample i l’experiment de la ‘Marató Compensada’ no es va tornar a fer mai més. 

Miquel Pucurull

13/08/2019 

Rara avis: un esportista d'elit es pronúncia en política.

Són molt pocs els esportistes d’elit que es mullin en política. Hi ha qui ho justifica afirmant que “no s’ha de barrejar política i esport”. Crec que això és absurd:  els homes i les dones son essers polítics per definició. Per això, i en les circumstàncies actuals, cal destacar les veus d'esportistes de nivell -poques, insisteixo- que es manifesten en favor de la independència del nostre país. Dels que conec més, els atletes Núria Picas i Kilian Jornet, els alpinistes Ferran Latorre i Oscar Cadiach, del futbol, Pep Guardiola, els motoristes Aleix i Pol Espargaró, del bàsquet,  Salva Maldonado i Carme Lluveras i Ona Carbonell i Anna Tarrés de la sincronitzada. 

També n'hi ha un altre l'Andreu Ballbé, una glòria de l'atletisme, ja retirat de la competició per raons d'edat, que proclama a tort i a dret la necessitat d'una Catalunya independent. En Ballbé, olímpic i recordman d’Espanya de 800m durant vint-i-dos anys, va rebre una invitació del president del Comitè Olímpic Espanyol fa dos anys convidant-lo a un homenatge als esportistes que van participar als Jocs de Montreal. Es va publicar en alguns mitjans de comunicació (el Marca un d’ells) que l’atleta li va contestar amb una carta dient-li que no hi aniria. I no hi va anar. No volia participar en l’homenatge ni acceptar el diploma que havia de rebre. La raó: condemnar la repressió que el govern espanyol  exerceix sobre Catalunya. L’atleta li deia que va participar en els Jocs representant Espanya, però amb els anys se n’havia adonat del menyspreu i la humiliació permanent que ha patit la seva terra. I en Ballbé, a qui felicito per la defensa del nostre país, s’acomiadava amb un contundent missatge: "Ya me pueden eliminar de la lista de olímpicos españoles, porque soy olímpico pero ya no soy español ni lo seré nunca más. Por imperativo legal mi DNI lo pone, pero espero que eso pueda modificarse en un futuro muy próximo". 

Miquel Pucurull

12/08/2019