Pedres a la Carretera de les Aigües

La Carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per córrer. Tanmateix, fa quinze anys, la mida de les pedres que hi havia  en algun tram era tan gran que era impossible fer-ho amb normalitat. Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, Km 0, per recollir signatures per tal de demanar a la Regidoria de Sarrià que fes alguna cosa. En vam recollir més de tres-centes. Al mateix temps, vaig engegar una campanya amb cartes de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era veïna de la zona, “...no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. Potser em vaig passar una mica. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig pujar a la Carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient tornar a fer una altra campanya.

Miquel Pucurull

23/08/2019

Peter Norman, l’atleta oblidat

Aquests dies s’està veient alguns esportistes nord-americans agenollats o amb el puny en alt protestant contra Donald Trump. Rememoren un gest que va tenir un gran ressò fa cinquanta anys: el de dos atletes negres protestant per les diferències racials al Jocs Olímpics de Mèxic’68. Durant el lliurament de medalles dels 200 metres, els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar un braç amb el puny enfundat en un guant negre mentre sonava l’himne d’Estats Units. Ho feien per fer saber al món que els negres no gaudien de llibertat. Castigats, no van poder tornar a competir mai més. És una imatge coneguda que va donar la volta al món. El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, l’australià Peter Norman, un blanc que va quedar segon, es va implicar en la seva lluita. A Austràlia, els aborígens patien exclusió i va voler fer-los costat. Al xandall duia la insígnia d’una campanya que denunciava el racisme. El govern australià el va reprendre severament, i no li va perdonar mai aquesta acció reivindicativa. Va patir rebuig i va morir al cap de molts anys, repudiat encara  pels estaments oficials i mitja societat. Va rebre, però, un emotiu reconeixement: Smith i Carlos, els dos atletes negres, van viatjar a Austràlia per assistir al seu funeral, per, al final de la cerimònia,  dur a les seves espatlles el fèretre de Peter Norman, l’atleta oblidat, medalla de plata dels Jocs del 68. 

Miquel Pucurull

23/08/2019

 

Encara corres?

Sovint em trobo gent que em diu allò tan clàssic de “Encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que en realitat voldrien dir-me és “Encara corres a l’edat que tens?” Si m’ho preguntessin així els hi respondria que corro per tractar de mantenir-me físicament i mentalment, i per allunyar tot el que puc els problemes de la vellesa. I els hi diria que ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Els hi diria que em trobo bé. Que mantinc les il•lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc molta sort. Em sento il·lusionat, per exemple, en pensar que, encara que sigui a poc a poc, correré la marató de Bcn de l'any que ve. Tinc molta sort. Em sento animat  en veure que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix.  He dit que ‘tinc molta sort’, però és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament una qüestió de sort; un hi ha de posar de la seva part.  Els hi diria que val la pena moure’s amb certa intensitat per gran que se sigui. Els beneficis que reps, tan físics com anímics, són molts. No sé si m’entendrien. Però potser, algun dia, els podria ajudar recordar les raons de per què corre algú que està a punt de complir els vuitanta-un. Un besavi que ho necessita, com necessita el respirar.

Miquel Pucurull

22/08/2019

Els gossos i els corredors

El doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys vuitanta, deia, amb humor però amb molta raó, que els gossos són els enemics del corredor. També deia que ho són els cotxes i els metges, però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui, la cosa va de gossets: dels que ens trobem quan correm. Tots els que suem la cansalada per aquests mons de Déu  hem tingut, segur, alguna experiència amb algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home...però deu ser de l’home sedentari, no del que corre 😊. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions. Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu territori, i quan et veuen córrer s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un et persegueix, i et sents valent o valenta, para’t en sec, no el miris als ulls, fes-li un crit ben fort, i aprofitant la seva confusió fot al camp sigil•losament. I el més important, no discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que ‘No fa res’, que ‘Tranquil, que només vol jugar i que no mossega’. No critiquis el seu gos, que és el que més s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un cop vaig fer-ho i em van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No l’increpis perquè llavors seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu propietari.  

Miquel Pucurull
22/08/2019

 

El coratge de Betty Robinson

Als Jocs d’Amsterdam de 1928, una adolescent va guanyar la medalla d’or dels 100 metres llisos, la primera que va aconseguir una dona atleta en uns Jocs Olímpics. Fou la nord-americana Betty Robinson, una noia de setze anys que temps després va ser protagonista d’una inspiradora història de coratge i força de voluntat. El 1931 va patir un terrible accident a l’estavellar-se una avioneta on viatjava. Va passar set mesos en coma profund després de donar-la per morta. Va recuperar la consciència però estava clar que no podria córrer, i caminar en prou feines. La millor velocista del món havia quedat coixa. L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant dos anys es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a córrer. Era una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els velocistes s’han d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll degut als claus que duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va decidir que faria relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes, i va entrenar intensament. I tant va ser així, que la van seleccionar de nou pels Jocs del 36 a Berlín per córrer el tercer relleu del 4x100. Estats Units va guanyar, i la Bettty Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un esforç personal titànic, que la van convertir en una de les esportistes més admirades de la historia de l’atletisme.

Miquel Pucurull

22/08/2019