La gran fita de Jesse Owens

Amigues i amics, fa 89 anys, el llegendari Jesse Owens, un atleta prodigiós, va aconseguir una fita històrica: A Berlín se celebraven els Jocs Olímpics i Hitler els aprofitava per a la seva propaganda nazi d'enaltiment de la raça ària i de menyspreu pels africans. Però Jesse Owens, un negre, nét d’esclaus, va guanyar quatre medalles d'or: en 100 i 200 metres, en 4 × 100 i en salt de llargada. En aquesta prova, la seva victòria va ser aclaparadora. Va vèncer a l'alemany Long saltant 19 centímetres més que ell, i amb 8:06 fer un nou rècord mundial. La llegenda diu que Hitler no va assimilar l’ofensa. Un negre al primer graó del podi, per sobre d'un alemany, era massa, i se’n va anar de l'estadi abans del lliurament de medalles, a corre cuita, per no haver de donar-li la mà. Hi ha qui diu que allò no va ser exactament així, però el mite és manté. Vuitanta-nou anys després, Jesse Owens és recordat com el negre que va fer emprenyar Adolf Hitler, i vèncer el racisme dels nazis. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

15/06/2025

El mètode de l'1% de Chris Nikic per entrenar un Ironman

Amigues i amics, poc es podia pensar el Dr. Guttmann, quan fa 80 anys es va inventar els jocs adaptats per a persones discapacitades, que els esports paralímpics adquiririen la importància que estan tenint. Fins al punt que alguns dels seus esportistes aconsegueixen gestes extraordinàries. Com és el cas de Chris Nikic, un noi nord-americà que el 2020, amb 21 anys, va ser la primera persona amb síndrome de Down en finalitzar un Ironman. Un aspecte important és el mètode que va fer servir com a entrenament. El va dissenyar el seu pare. El va començar dos anys abans de la prova, que va ser l’Ironman de Florida, i el va anomenar “L’1% millor”, un concepte que fan servir algunes empreses i que implica una millora constant. Es basa en augmentar una mica en cada exercici. Per posar un exemple, si corria 100 metres, l’endemà en feia 101. I així en totes les disciplines. I en no tenir la pressió d’aconseguir grans avenços de manera rapida, feia que l’entrenament fos assequible i agradable. Ja ho tinc, si un dia em proposo fer un Ironman com va fer el Chris (la prova de 3.800 metres de natació,180 quilometres de ciclisme i una marató), utilitzaré el mètode de l’1%. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/05/2025

Häkansson, el ciclista aficionat venerable

Amigues i amics, l’any 1951, un suec anomenat Gustav Häkansson era un jubilat que s’havia aficionat a córrer amb bicicleta. Tenia 66 anys i no el van deixar participar en una cursa de 1.800 kms, perquè superava el límit d’edat que era de 40. Per als organitzadors, era massa gran per competir en una prova de ciclisme tan llarga. Però va ignorar les restriccions. I va fer la cursa amb un dorsal amb un cero que li va cosir la seva dona a una camisa. Va començar un minut després de tothom, i al cap de 6 dies i 14 hores, després de pedalejar sense parar i dormir menys que ningú, va entrar primer, vint-i-quatre hores abans que cap dels corredors oficials. La seva història no va acabar aquí. Va continuar participant en carreres, i amb 74 anys, va anar amb bicicleta des de Suècia a Jerusalem. Häkansson deia que l'edat és sovint una excusa que fan servir molts per no moure’s, i que la vida és una cursa que només es guanya si es continua pedalejant sempre. I la seva filosofia li va permetre viure amb bona salut, i corrent en bicicleta fins els 100 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/05/2025

Vivències de la marató de Londres

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat la marató de Londres, una prova de la que en conservo molt bons records. Un, el que més, és de l’any 1991. No la vaig córrer però vaig anar-hi. Se celebrava la Copa del Món i corria la meva filla gran. L’arribada estava davant del Palau de Buckingham. En veure-la arribar no em vaig poder contenir i vaig cridar a cor què vols “She is my dougther!!!, She is the first!!!” La gentada del meu costat segur que encara recorden els crits desaforats d’algú, exultant de felicitat, en veure l’arribada de la seva filla, que no era la primera, però ho era de l’equip femení que havia enviat Espanya. El segon bon record és de quan la vaig córrer, set anys després, el 1998. Treballava en una companyia anglesa que va convidar als maratonians de l’empresa: un mexicà, un nord-americà, tres anglesos i un servidor : inscripció, viatge, allotjament... tot de franc. En tinc un bon record, com deia; no per haver baixat de les quatre hores (vaig fer 3 hores i 49 minuts) sinó perquè l’efemèride no em va costar ni un duro. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/05/2025

Lloyd Martin i el maratonià més jove amb síndrome de Dawn

Amigues i amics, el diumenge passat, un noi de vint anys anomenat Lloyd Martin va córrer la marató de Londres. És probable que no us digui res el nom. Com tampoc a mi, fins que no vaig saber que l’any passat també la va fer i es va convertir, amb 19 anys, en la primera persona al món amb síndrome de Dawn en acabar una marató. Us explico: Lloyd Martin va néixer amb aquesta síndrome i els metges van advertir als seus pares que potser no seria capaç de caminar ni una passa. Tot i aquestes pessimistes prediccions, de ben petit va sorprendre a tothom per la seva energia i voluntat per superar les dificultats amb les que s’enfrontava. I engrescat per la seva mare, atleta, per cert, es va anar apassionant per l’esport. Jugava al futbol en un equip de discapacitats i va començar a participar en curses curtes fins que es va il·lusionar per fer-ho a la marató del 2024 i acabar-la. I ho va aconseguir, i enguany ha repetit. Està clar que, a vegades, els metges s’equivoquen. Sobre tot quan no pensen amb la capacitat que pot arribar a tenir un vailet estimulat per sa mare. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

03/05/2025

La marató de Boston

Amigues i amics, si totes les maratons tenen histories per explicar, què no dir de la de Boston, la més antiga del món, celebrada per primer cop fa 128 anys. De curiositats en té un munt. N’he seleccionat tres. La primera és que, van ser el primers en exigir que, per participar-hi s’ha d’acreditar una marca mínima segons l’edat; per exemple, 2 hores i 55 minuts els homes entre 18 i 34 anys, i 3 hores 30 les dones. La segona és del passat dilluns. La va córrer, amb 78 anys, i en l’excel•lent temps de 4 hores i 51 minuts, l’Amby Burfot, que és l’atleta que la va guanyar el 1968, fa 57 anys. I la tercera, més una efemèride que una curiositat pel que va significar. Quan no estava permès que les dones participessin a les maratons, la nord-americana Kathrine Switzer s’hi va inscriure l’any 1967 amb unes inicials i un nom que els organitzadors van suposar que era el d’un home, la va córrer i la va acabar. A Boston, la primera dona a la història en fer-ho i es va convertir en una icona de l’esport femení. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

28/04/2025

Un pastor, guanyador d'una Ultra-marató de 875 qms.

Amigues i amics, fa quaranta anys, amb l’esclat del córrer, es van començar a fer ultra-maratons. A Austràlia se’n feia una, entre Sidney i Melbourne, de 875 quilòmetres que durava set dies. El primer cop, l’any 1983, els participants eren atletes joves i professionals, entrenats especialment. Però la va guanyar un home de 61 anys, Cliff Young, gens relacionat amb l’atletisme. La seva feina era fer de pastor. Quan va començar la ultra, molts van pensar que no acabaria ni el primer dia, ja que corria molt a poc a poc. Però es van equivocar. Per la nit, quan tots dormien, ell continuava corrent. I després de 6 dies - nou hores abans del corredor que el seguia-, va acabar els 875 quilòmetres en primer lloc. Una proesa per a algú de la seva edat i sense preparació. La clau era que, des de ben petit, pasturava ramats d’ovelles de la família, i corria darrere d’elles, amunt i avall, durant dos o tres dies seguits. Quan li van preguntar que com havia pogut estar sis dies corrent sense dormir, en Cliff Young els va dir que havia corregut sense parar, però no sense dormir: "Estic acostumat a fer becaines mentre corro. De fet, fins i tot he somiat que perseguia les ovelles en una tempesta". Insòlit, però cert. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/04/2025

Marató de Bcn'2025

Amigues i amics, la marató de Barcelona de l’altre dia va constituir un èxit em molts aspectes: temps rècord per part dels guanyadors, rècord de participació, rècord del nombre de dones, del nombre d’estrangers... Amb seguretat, la de l’any 2025 quedarà per a la història com ‘la marató dels rècords’. També, confirmant el que es diu sovint, de que les capacitats de la gent gran són un misteri, destaco dues fites: en Josep Maria Cheliz, l’única persona al mon que ha fet totes les maratons de Barcelona, del 1980 al 2025, als 84 anys la va córrer més ràpid que fa un any. I la Quima Casas, la dona que ha guanyat tres cops aquesta marató, hi va participar amb 73, rebaixant en deu minuts el temps que va fer l’any passat. S’ha de dir, però, que tot no va ser tan bonic. A les maratons de totes les ciutats del món, la samarreta oficial que reben els participants duen un anagrama amb l’idioma del país. En canvi, sorprenent-ment, l’eslògan de la marató de la nostra ciutat no era en català. Era en anglès. Hi deia ‘BCN runs with you’. A mi, que estimo molt aquesta marató, em dol qualsevol error que tingui. I aquest, tenint en comte que veus autoritzades diuen que la nostra llengua està en perill, no s’ha aprofitat l’ocasió i la pífia, al meu parer, ha estat monumental. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/03/2025

Marató de Bcn'1990

Amigues i amics, avui s’ha celebrat la marató de Barcelona. Per a tots els que l’han corregut, el record que en tindran serà molt especial. La de l’any 1990, que la vaig córrer, es especialíssim per a mi. Va ser el primer any en que es va fer la sortida de Mataró. Vam passar pels pobles de la costa: Vilassar, el Masnou, Sant Adrià... fins a Barcelona, amb l’arribada a l’Estadi de Montjuich. El danès Zachariasen va ser el vencedor. I la vencedora... aquí va el que volia dir d’una marató especialíssima per a un servidor. Mentre anava pujant la rampa que conduïa a l’estadi, algú, a l’alçada del Poble Espanyol, em va dir que la primera dona que havia passat per allí era la meva filla Elisenda. Mai he fet els dos o tres quilòmetres finals d’una marató tan ràpids com aquell dia per tal d’acabar-la. Ni mai tan feliç. Un periodista ens va veure i va publicar en un diari l’endemà: “Quan una hora més tard que la guanyadora va entrar a la meta el pare d’ella, que també hi participava, es va produir una escena commovedora: els dos es van fondre en una abraçada plena d’emoció.” Disculpeu l'orgull de qui us ha explicat aquesta batalleta arqueològica sobre la marató de Barcelona de fa 35 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/03/2025

L'alpinista Carlos Soria

Amigues i amics, la capacitat d'algunes persones d'edat avançada és un misteri pels metges. L'actriu d'Hospitalet, Núria Espert, de vuitanta nou anys, ha fet teatre fins els vuitanta set, i un senyor de Barcelona, de noranta, s'ha llicenciat en Belles Arts. Per no parlar de la longevitat d'alguns esportistes. Carlos Soria, un alpinista nascut a Avila que té 86 anys, escala les muntanyes més altes del planeta. És l'alpinista de més edat al mon que ha pujat més vuit-mils; n'ha fet dotze del catorze que hi ha. Fa un parell d'anys va caure pujant a l'Himalaia i es va trencar la tíbia i el peroné. Va patir dues operacions, i tot i que li recomanaven que deixés l'alpinisme, va seguir fent escalades com si res. Fa dos mesos l'han tornat a operar: ara d'una hernia inguinal; es va recuperar de seguida i se'n va anar a l'Argentina a fer l'Aconcagua, la muntanya més alta d'Amèrica, de 6.962 metres. I ja s'està preparant per pujar aquesta primavera al Manaslu, de 8.163. No li ho impedirà una pròtesi que du al genoll esquerra des de fa sis anys. Ja ho deia: per a la ciència, el que pot arribar a fer un iaio o una iaia és una veritable incògnita. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

10/03/2025

Kiplimo, futur 2 h a la marató

Amigues i amics, l’altre dia, a Barcelona, l’ugandès Jacob Kiplimo va polvoritzar el rècord del món de la mitja marató amb un temps estratosfèric de 56 minuts i 42 segons i ha estat notícia arreu. També, el que fossin 30.000 els participants, que suposa la mitja més multitudinària d’Espanya i de les més altes d’Europa. Barcelona és un lloc on proliferen els rècords: aquest d’ara dels homes s’afegeix al que va conquerir fa deu anys la kenyana Kiplagat, revalidant el que havia aconseguit un any abans a la mateixa prova. I això és un reclam per a la nostra ciutat: només cal dir que els estrangers i estrangeres eren la meitat del total. Felicitem-nos. I, tornant a parlar d’en Kiplimo, crec que és un fenomen fora de mida. El 2021 ja va aconseguir el rècord del món de la mitja a Lisboa, amb 57.31, i el va retenir fins l’any passat, que li van prendre per un segon menys. I ara l’ha recuperat rebaixant-lo en 48 segons, entrant a meta amb un somriure a la cara. I voleu que us digui el que penso: doncs que no trigarà gaire a ser el primer a la història que baixi de les mítiques dues hores a la marató, amb marca homologable. Qui sap si a Berlín, al setembre, o a Londres d’aquí dos mesos, quan faci el seu debut en els 42 quilòmetres. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

24/02/2025

No fem cas a l'Organització Mundial de la Salut

Amigues i amics, els metges no paren de parlar dels beneficis que reporta fer esport diari, només que sigui una mica. Afirmen que tant sols caminant mitja hora cada dia es redueix l’estrès, l’estat d’ànim augmenta, s’evita l’ansietat, els ossos i els músculs s’enforteixen, baixa la pressió arterial si la tens alta, i un llarg etcètera d’avantatges. Fins i tot, ajuda a mantenir un pes òptim i fa que millori el son per la nit. Però no se’n fa cas, i el sedentarisme creix de manera alarmant. Segons un informe de la Unió Europea, el 45% dels adults d’Europa no han practicat mai cap exercici físic. La doctora catalana Montserrat Romagosa, que ha participat en un debat sobre l’informe, diu que si es complissin les recomanacions d’activitat física moderada que ha fet l’Organització Mundial de la Salut (un mínim de 150 minuts a la setmana) a Espanya s’evitarien en els propers trenta anys uns 410.000 casos de malalties del cor, 353.000 de depressió, 110.000 de diabetis 2, i 43.000 de càncer. Per pensar-hi una mica! L’Eurostat diu, per altra banda, que una recomanació tan senzilla com caminar 30 minuts al dia per mantenir la salut no es fa prou: a França, per exemple, ho fa el vint per cent dels adults, i a Espanya encara menys: no arriba al sis. No en parlem més: fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

17/02/2025

Fa 20 anys no es va fer la marató de BCN

Amigues i amics, d’aquí uns dies es farà la marató de Barcelona amb rècord de participants. Fa vint anys, la del 2005, no es va fer. L'Ajuntament va considerar que per 3.000 corredors, que érem llavors els que la corríem, no es podia tancar la ciutat al trànsit. L’anunci de la suspensió no deia que tornaria. La marató era una nosa. Els mitjans no ajudaven, sinó tot el contrari. Un articulista de la Vanguardia va arribar a dir: “El año que viene, Barcelona retirará su nombre de la lista de ciudades que condenan a sus automovilistas a morirse de asco en un semáforo, mientras supuestos atletas ocupan durante horas la vía pública”. Uns quants, indignats, ens vam mobilitzar i vam engegar una Plataforma per reivindicar el retorn de la marató. Amb cartes als diaris, amb proclames a les emissores de ràdio, a les curses...arreu demanàvem que la prova no se n’anés a norris. I no diré que fóssim nosaltres, els del món del córrer, els artífex, però la del 2006 va retornar. I des de llavors, l’èxit ha estat creixent. No sé si l’articulista que dèiem s’haurà assabentat. Si ho ha fet, haurà sabut que vint anys després de la seva mala gaita, la marató de Barcelona ha tancat les inscripcions dos mesos abans de la prova amb 27.000 corredors i corredores. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Pucurull

09/02/2025

L'efecte Bannister

Amigues i amics, ¿heu sentit a parlar de l’”efecte Bannister”?. Us l’explico. Fa 70 anys, el 6 de maig de 1954, a Oxford, l'anglès Roger Bannister va ser el primer atleta que va córrer la milla (els 1.609 metres) en menys de quatre minuts. Una fita perseguida pels millors corredors de mig fons, semblant llavors al que és ara baixar de les dues hores a la marató. L’objectiu era superar el record del món que estava en 4.01 des de feia nou anys. I ho va aconseguir. Va fer 3 minuts 59 segons i 4 dècimes. Fins aleshores es deia que cap ésser humà podia baixar dels 4 minuts. Fins i tot, alguns metges asseguraven que qui ho provés podia morir en l’intent. Però Bannister, un estudiant de medecina i atleta no professional, va creure que si que podria. Va ser el primer en creure que els 4 minuts era una barrera que podia superar. Va pensar que no era impossible d'aconseguir, sinó que tothom deia que era impossible. Va estar convençut que podria, i va poder. I després d’ell ho van fer molts. El temps es va anar reduint , fins el punt que  actualment el record és de 3 minuts 43.13. Es diu que l'”efecte Bannister” es un fenomen psicològic: quan un rècord dels inabastables és batut per primer cop, és relativament factible que sigui superat per altres aviat, i demostra que, a l’atletisme, les barreres són moltes vegades més mentals que físiques. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

01/02/2025

Recordant Ramon Oliu

Amigues i amics, d’aquí uns dies farà vint anys que va morir Ramon Oliu, el químic nascut a Cantonigròs que va crear la primera marató popular que es va celebrar a Catalunya i a l’Estat el 1978. He parlat algun cop d’ell. No sé, però, si he estat capaç de glossar prou bé la seva figura. Tampoc sé si es prou sabut el que va representar per a l’esport amateur aquell home obstinat, que, com que no li van donar permís per engegar aquella marató a Barcelona ho va fer al petit poble de Palafrugell. I no tant sols va posar en marxa la prova reina de l’atletisme: també va engrescar a molta gent a córrer pels carrers. Una novetat, perquè fins llavors només es corria a les pistes dels estadis i només si s’era atleta federat. No va parar d’exercir el seu mestratge en xerrades, i també va escriure un llibre, ‘L’essència del córrer’, que va ser una mena de bíblia de tots els que, entusiasmats, el seguíem. No n’hi havia per menys. El que deia resultava sempre alliçonador i valuós. Com, per exemple, “ Quan corro una estona pel matí, els problemes d’ahir s’han reduït i soc capaç d’afrontar els més complexos.” L’Oliu va deixar una enorme petjada. Un monòlit a Montjuic, una cursa al poble on va néixer, i parlar d’ell com ara, serveixen, tot i que modestament, per mantenir la seva memòria. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/01/2025

Una marató diària

Amigues i amics, no m’entusiasmen gaire els rècords Guiinnes, però vull parlar-ne d’un, en vies de ser homologat, que té a veure amb el córrer. El 31 de desembre -l'últim dia del passat 2024-, Hilde Dosagne, una corredora popular belga de 55 anys, bioenginyera química i mare de quatre fills, va dur a terme una proesa sense precedents. Va finalitzar la seva marató número 366, després d’haver-ne fet una cada dia. Treballava pel mati en una empresa , i corria per la tarda: 42 quilòmetres diaris donant voltes a un gran llac de les afores de la ciutat de Gant. Va tenir mil problemes, sobre tot amb els isquiotibials, i va haver de vèncer-se a si mateixa sovint per la tensió mental que li va suposar estar a la línia de sortida tots els dies, però, resistent i coratjosa, va assolir la fita. A Bèlgica, la Hilde Dosagne és molt coneguda i fa anys que corre recaptant diners per causes benèfiques. Aquesta vegada, el compromís ha estat per contribuir a la investigació sobre el càncer de mama i ha aconseguit 60.000 euros de donacions. En acabar va dir que el fet que tanta gent es preocupés pels demès li donava forces per perseverar. He dit que la proesa no té precedents. Alguns homes han fet el repte de córrer una marató diària durant un any, però ara ha estat el primer cop que ho ha fet una dona. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/01/2025

L'atletisme, absent dels 125 anys del Barça

Amigues i amics, fa uns dies es va celebrar una gran acte al teatre del Liceu per celebrar els 125 anys del Barça. Soc culer, i el repàs de la seva brillant història em va agradar. Però he de dir que em va decebre molt el nul reconeixement que se li va fer a l’atletisme, la secció més antiga després de la de futbol. El presentador de la gala va dir que el Barcelona ha tingut un important nombre d’atletes olímpics... i res més. Altres seccions del club van tenir fins i tot la presència dels seus esportistes. Dels atletes, cap ni un. No els hi costava res, crec jo, que es mencionés a alguna glòria atlètica de l’entitat, com per exemple, en Tomàs Barris, 35 vegades campió d’Espanya, o el mític atleta i entrenador, Gregorio Rojo...I si no volien parlar dels que ja no hi són, podien nomenar, o, millor, fer venir, per exemple, a l’Abascal, un mite medalla de bronze del 1.500 als Jocs de Los Angeles. I dels més actuals, la Yulimar Rojas, l’atleta de triple campiona olímpica fa quatre anys, que té el rècord del món i és la primera dona de la història en aconseguir quatre títols mundials consecutius. En definitiva, en el gran esdeveniment del club es va ignorar l’esport base de tots els esports: l’atletisme. Em va saber molt greu. Fins l’any que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

23/12/2024

L'esport català amb València

Amigues i amics, els esportistes catalans han estat dels primers en bolcar-se en ajudar els damnificats per la tragèdia de l’aiguat de València. Pel que fa a l’atletisme, varies curses populars (a Terrassa, La Seu d’Urgell i Vilamajor, per dir-ne algunes) han col•laborat aportant part de les inscripcions. Del futbol, el Girona, va donar tots els ingressos de les entrades del seu parit contra el Leganés. L’Espanyol i el Barça, amb una recollida de diners i aliments, també van ajudar a les víctimes de la Dana. Molts clubs importants del país, i també entitats modestes, han tingut la iniciativa de fer recaptes. A banda, hi ha hagut jugadors que han anat a la zona afectada per ajudar en tasques de neteja. Com, per exemple, l’equip femení de waterpolo del Mediterrani en pes, que ho van fer un cap de setmana a Paiporta i Catarroja. El Manresa de bàsquet a donant tots els ingressos de les entrades d’un partit. I a Montmeló, també el mateix en el campionat del món de motos. Aquesta setmana el Departament d’Esports de la Generalitat de Catalunya, en col·laboració amb la Creu Roja, ha llançat la campanya solidària “L’esport català amb València”, implicant esportistes, clubs i federacions. I de ben segur que hi ha moltes iniciatives més que no conec. En definitiva, l’esport de casa nostra està mostrant la seva solidaritat. Em sento orgullós de ser, tot i que modest, esportista català. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.        

 Miquel Pucurull

09/12/2024                                            

 

Marató popular/marató dels JJOO

Amigues i amics, aquest mes d’agost, a París, durant els Jocs Olímpics, a més a més de la marató olímpica se’n va fer una de popular. El mateix dia que van córrer els atletes professionals, per la nit, i en el mateix circuit que ells. Era el primer cop que es feia una cosa semblant amb motiu d’uns Jocs. Ajuntar un esdeveniment com el d’una marató olímpica i una marató popular va significar un èxit espectacular. En clara referència a que el córrer és un dels esports més practicats a tot el món, la van anomenar ‘Marató per a tothom’. També, pels menys agosarats, van fer una cursa de 10 qms, i entre les dues, s’hi van aplegar 40.000 participants. Les van fer corredors i corredores amateurs, però també esportistes de renom. Com. per exemple, la Kathrine Switzer, la primera dona en córrer una marató el 1967 contravenint les normes que els hi ho impedien, que va fer la de 10, o el conegut atleta discapacitat català Alex Roca, que va fer la marató. Capítol apart mereix Barbara Humbert, una corredora francesa de 85 anys que la va acabar en un molt bon temps per la seva edat (6 hores i 44 minuts). En la meva opinió, relacionar una marató olímpica i una marató popular va ser una molt bona pensada: una extraordinària iniciativa que tant de bo tingui continuïtat. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

25/11/2024

Catalans i catalanes guanyadors de la marató de Bcn

Amigues i amics, darrerament, la marató de Barcelona l’han guanyat atletes africans. També eren estrangers i estrangeres els guanyadors de les primeres fa més de quaranta anys i després. Podria semblar que sempre ha estat així. Però no. Hi ha hagut atletes de Catalunya que també han aconseguit ser els guanyadors. Tres homes i cinc dones. En homes, Rafa Garcia, que havia estat un notable migfondista, campió d’Espanya del 1500, va ser el vencedor l’any 1985, Fernando Diaz, deixeble del llegendari Gregorio Rojo, el 88, i Benito Ojeda, que la va guanyar el 1994 i ho va tornar a fer dos anys més tard. En dones, la sabadellenca Matilde Gómez la va guanyar l’any 1978, una de les tres noies que van córrer una primera marató a l’estat. La Quima Casas, la mítica corredora de la comarca de la Selva la va guanyar tres cops, el 1980 el 85 i el 87. L’Elisenda Pucurull (per si ho voleu saber, la meva filla gran) ho va fer l’any 1990. El 95, la primera va ser la Núria Pastor, assídua vencedora de curses populars. I el 99, l’Eva Sanz, també guanyadora de moltes curses curtes. Valgui, aquesta ‘Contra’ de l’UltraEsports d’avui com a reconeixement dels atletes catalans -tres pioners i cinc pioneres, tots i totes el segle passat-, que en el seu palmarès tenen un triomf tan extraordinari com el de la Marató de Barcelona. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

20/11/2024

Proposta solidaria per València

Amigues i amics, ens durarà molt el desencís per la catàstrofe de l’altre dia a Valencia. Els valencians els tenim molt a prop i són com germans nostres. I em va saber greu que el passat cap de setmana no es cancel·lessin les manifestacions esportives a tota Espanya en senyal de dol. No es van celebrar a la comunitat valenciana –només hagués faltat-, però a la resta es van fer. Per interessos econòmics es van jugar gairebé tots els partís de futbol, de bàsquet, de handbol... de tots els esports, com si res hagués passat. Com si el que s’estava vivint no mereixés respecte. Només un minut de silenci per les víctimes i endavant. Va ser exemplar que els futbolistes afirmessin que s’havien d’ajornar tots els encontres. Però el president de la seva patronal va forçar-los dient que “el millor missatge de condol era no parar enlloc.” Per llogar-hi cadires!!!. Els espectacles no es van suspendre. Però s’està a temps d’esmenar-ho.¿Per què no es fa que tots els esdeveniments esportius d’un cap de setmana siguin solidaris? Vull dir, que les recaptacions de les entrades de tot arreu vagin a parar als damnificats, com s’ha anunciat que es farà al campionat del món de motoGP que s’ha de celebrar a Montmeló. Mai no és tard. Seria la millor aportació de l’esport per ajudar a pal·liar els efectes d’aquesta colossal tragèdia. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

11/11/2024

La 'Cursa de l'Amistat' Consummatum est

Amigues i amics, la icònica ‘Cursa de l'Amistat’ del dia de Tots Sants es va deixar de fer el 2019 després de vint-i-nou anys de celebrar-se. L’organitzava amorosament la família de Francesc Mates, un ex atleta del Barça que la va instaurar el 1981. Amorosament perquè era una prova amb un munt de detalls que la feien molt estimada pels corredors i corredores: un d’ells era que cada participant havia de dur qualsevol cosa a la sortida (unes galetes, un llibre...) per fer-ne un sorteig en acabar la cursa. La comercialització de les curses actuals no existia. No era competitiva: era una prova amb l’esperit de ‘córrer pel plaer de córrer’. No es donaven trofeus als guanyadors; només una flor al primer i la primera. El recorregut era de Montjuic al Tibidabo. Se sortia davant de les portes del Castell, es travessava Barcelona pel carrer Entença, i, muntanya amunt, acabava sota l’avió de les atraccions. Ja no es fa. Ara, una empresa de màrqueting organitza un succedani de 10 Qms que surt també del Castell i acaba a Can Caralleu, i un altre de 21 que ho fa al Parc de l’Oreneta. Tot i així, emfàticament li diuen ‘Montjuic-Tibidabo’. Un apunt important per acabar: mentre l’altruista família del malaurat Mates l’organitzava va ser gratuïta, ara, la ‘Cursa de l’Amistat’ Consummatum est, el dorsal de la de 10 costa disset euros i la de 21, trenta. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

4/11/2024

L'angle Q de les atletes

Amigues i amics, l’estratosfèrica marca de 2 hores i 9 minuts d’una dona a la marató (la kenyana Ruth Chepngetich l’altre dia a Chicago) està propiciant parlar-ne molt. Entesos i aficionats es fan preguntes de tot tipus. ¿Com és possible que les maratonianes s’estiguin acostant, cada cop més, als registres que fan els homes? Fins i tot els metges diuen la seva. El doctor Xabier Leiba exposa una teoria: diu que el cos de les atletes s’ha anat modificant. Són cada cop més altes, i l’angle Q de les seves cuixes (un angle que fa que els malucs siguin més o menys grans; que el de la dona és de 16 graus de mitjana i el de l’home de 12), s’està reduint a base de bé i és cada cop més semblant al dels mascles. Pel doctor, aquesta transformació física explica que cada vegada les dones corrin més. Cal dir que fa cinquanta anys, el rècord del món de la marató masculina era de 2h 08 i ara és de 2h 00; o sigui , que ha baixat 8 minuts i el de la femenina era de 2 hores i 46 minuts i ara és de 2h 09, és a dir, ha baixat 37 minuts. ¿Serà això de l’angle Q la clau de tot? Me’n guardaré prou de discutir la revolucionaria teoria d’aquest doctor, que per cert és un prestigiós metge gallec, especialitat en esport.

Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

28/10/2024

Nou rècord del món de la marató femenina

Amigues i amics, de sempre, tinc un interès especial en seguir la progressió de les dones en el món del córrer. Singularment pel que fa a la marató, i vaig gaudir molt el diumenge passat en saber que una vegada més, només un any desprès de l’últim cop, algú tornava a batre el rècord mundial de la prova. Ara, a més a més, amb una marca excepcional: 2 hores 9 minuts i 56 segons aconseguida per la kenyana Ruth Chepngetich a la marató de Chicago. Un temps que és gairebé dos minuts menor que el rècord anterior, el de l’etíop Assefa de fa dotze mesos. Un temps d’una dona (baixar de 2 hores 10), que és podria dir que és tan sensacional com que un maratonià baixés de les dues hores. I això no és tot: a Chicago, la Chepngetich va entrar a la meta en desena posició absoluta, i va avançar en més de set minuts a la segona classificada, precisament l’Assefa, que era la recordwoman. Amb una gesta tan gran, i com no podia ser d’altra manera, a les xarxes han aparegut els xafà-guitarres de sempre que opinen que la noia anava dopada. Estic en un grup de whatsapp on un deia que, tenint en compte que el seu representant és el mateix que el +de dues maratonianes que van ser sancionades per dopatge fa anys, no havíem de tenir cap dubte que aquesta també ho estava. No cal que digui que el vaig engegar a fer punyetes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/10/2024

Les tres heroïnes dels Jocs

Amigues i amics, per a tothom, acabar una marató suposa moltes vegades realitzar una acció èpica. A les olímpiques, també. A la dels Jocs de Paris del mes passat la van protagonitzar tres dones; tres heroïnes. Una d’elles va ser la britànica Rose Harvey. Va acabar la marató en 2 hores i 51 minuts, mitja hora més que el temps que va fer a Chicago l’any passat i que li havia valgut la selecció. La raó no es va saber fins que li van fer un reconeixement: va córrer amb el fèmur fracturat des del Km 3. No cal dir res més. L’altre gesta va ser la de la neerlandesa d’origen etíop, Sifan Hassan, que va voler córrer la marató després d’haver aconseguit la medalla de bronze en el 5.000 i en el 10.000. La va córrer i la va guanyar, lluitant fins l’últim moment amb la plusmarquista mundial de la distància amb un final antològic. I per a mi, la tercera gesta, la va fer la corredora que va arribar última, la Kinzang Lhamo de Bhutan, un minúscul país de l'Himàlaia. Va participar per invitació dels Jocs, i la marató olímpica era la primera cursa urbana que feia a la seva vida perquè corre sempre proves de muntanya. No importa gens que caminés durant moltes parts del circuit i que arribés una hora i mitja més tard que la guanyadora; la noia, volent acabar, va demostrar que el respecte a la seva petita nació, i a ella mateixa, estava per damunt de tot. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

14/10/2024

Esportistes catalans als Jocs

Amigues i amics, els resultats del esportistes de Catalunya als Jocs Olímpics que s’han celebrat a París han estat força reeixits. Van aconseguir onze medalles d’or en waterpolo, set en futbol i una en vela. I medalles de bronze, quatre en handbol, quatre en natació artística, i una en piragüisme. A més a més, 39 diplomes en esports individuals: judo, tir, tir amb arc, rem i piragüisme. I en esports d’equip: hoquei sobre herba masculí i femení, waterpolo masculí, futbol femení i bàsquet femení. És a dir, que la contribució de les catalanes i els catalans a les seleccions espanyoles va ser importantíssima. Altra cosa és si va ser reconeguda. Que no ho va ser. Mai, les televisions que retransmetien els esdeveniments, i els mitjans de Madrid, feien esment de si els atletes guardonats eren catalans. Ja hi estem acostumats; només emfatitzaven que eren espanyols. Per cert, ja no ens en recordem, però abans dels Jocs, el president del comitè olímpic espanyol esbombava per tot arreu que a París, “com que l’esport a Espanya ha millorat molt, se superarien les 22 medalles dels Jocs de Barcelona de 1992”. La realitat és dura: es van quedar en 18 i gràcies. I deixeu-me dir que si no hagués sigut per les que van guanyar els catalans i les catalanes, el paper de la delegació espanyola -comparat amb les d’altres països- hauria estat mediocre. Un paper d’estrassa, vaja. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/09/2024

L'ambició d'en Jakob Ingebrigtsen

Amigues i amics, a tots ens ha passat: Quan veus que córrer se’t dóna una mica bé, perds el senderi i t’apuntes a totes les curses que es fan i es desfan. Passa a tots els corredors populars i sembla que també als professionals. Diumenge passat, el noruec Jakob Ingebrigtsen, medalla d’or del 5.000 als Jos de Paris i una de les grans estrelles actuals de l'atletisme, va córrer la mitja marató de Copenhaguen 48 hores després de fer a Brussel·les un 1.500 en 3.30 i guanyar la Lliga Diamond. El seu entorn li recomanava no apuntar-s’hi perquè duia moltes curses al damunt. Però el noi, de 23 anys, eufòric per la brillant temporada que estava fent, volia debutar en els 21 per veure si podia vèncer al recordman del món de la mitja, que també la feia. El seu germà gran, que és el seu entrenador, li deia que era una estupidesa córrer una mitja marató sense estar preparat específicament per la distància, i menys al ritme del plusmarquista mundial. Però no li va fer cas. Resultat: els deu primers quilòmetres va anar molt bé. Els va fer amb el grup capdavanter en uns excel·lents 27 minuts i 27 segons,. Però els onze següents li van suposar un calvari. Va haver de caminar en diversos moments, i va acabar com va poder, entrant en el lloc 34, a cinc minuts d’aquell a qui volia guanyar. A meta, completament destrossat, va dir que havia aprés la lliçó i no tornaria a fer una mitja marató mai més. O fins d’aquí dos anys mínim. A l’esport, com a la vida, l’ambició és bona...però fins a cert punt. Fins el cap de setmana que ve, correu corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/09/2024

Els dos ors d'un matrimoni d'atletes.

Amigues i amics, acabades les vacances de l’Ultraesports, torno a intervenir al final de l’espai, per - deixeu-me presumir i agrair-vos-ho- vuitena temporada. Avui s’hi adiu parlar dels Jocs Olímpics i els Paralímpics, els dos grans esdeveniments esportius que sempre contenen històries curioses i emotives. Com la dels atletes nord-americans, Tara Davis-Woodhall i Hunter Woodhall. Ella va guanyar la medalla d’or del salt de llargada dels olímpics, i ell, també la d’or, dels 400 metres dels paralímpics uns dies després. La curiositat està en el fet que són un matrimoni. La seva història d’amor va començar un dia en que la Tara va veure entrenar al Hunter amb pantalons de xandall, sense saber que fa servir una pròtesi a les dues cames perquè de petit les hi van haver d’amputar sota genoll. La seriosa discapacitat del noi no va ser cap inconvenient per a ella. Van començar un nuviatge de pocs mesos, i es van casar l’octubre de fa dos anys. Va ser un goig veure’ls esclatar d’alegria l’altre dia, després que ell revés la medalla d’or. Les imatges dels petons i les abraçades de felicitat exuberant dels dos, ella negra i ell blanc, per cert, han donat la volta al món. Només per coses com aquestes valdria la pena que els Jocs es fessin sovint. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

16/09/2024

Dopatge a l'Àfrica

Amigues i amics, no m’hi acabo d’acostumar: cada cop que llegeixo als diaris que un atleta ha estat suspès per dopatge, em fa mal. Fa pocs dies s’ha sabut que la corredora que va quedar segona a la marató de Sevilla al febrer, la kenyana Josephine Chepkoech -coneguda a casa nostra perquè va quedar segona a la mitja de Barcelona del 2019- ha donat positiu per testosterona i l’han suspès per 7 anys. Malauradament, les notícies sobre dopatge a Occident estan a l’ordre del dia. Però, ara, també ho són a l’Africa. La llista de corredors i corredores d’aquest continent que estan suspesos per donar positiu és llarga. La cosa és tan seriosa que fins i tot que el govern de Kenia està prenent mesures dràstiques per tal de resoldre el problema. Diuen que als que detinguin pel frau, els tractaran com si fossin traficants de drogues. És una autèntica desgràcia: també es dopen els atletes africans. A mi em sap greu pel que significa per la puresa de l’esport, i em sorprèn, perquè, per les seves marques, sempre havia considerat als kenyans i etíops com d’un altre planeta i em pensava que no els hi feia falta fer trampes. Està clar que no és així. Amigues i amics, farem vacances, i d’aquí unes setmanes -si ho voleu- ens tornarem a trobar. Mentrestant, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

10/06/2024

Més tems per acabar una cursa

Amigues i amics, fa temps que reivindico que els temps per acabar les curses populars siguin més llargs. Ho demano, per tal que –disculpeu el meu interès- les puguin córrer veterans i veteranes que no poden perquè cada cop són més curts. Per això, avui vull felicitar públicament als organitzadors de la Cursa de la Diagonal del diumenge passat a Barcelona, perquè, sortosament i insòlitament, van ampliar el seu temps límit. Era d’una hora i 15 minuts i va ser d’1 hora i mitja. I amb aquesta iniciativa, la participació va augmentar notablement: la prova de 10 quilòmetres la van acabar 6.700 corredors i corredores, mentre que l’any passat van ser 5.200. A banda, n’hi va haver una de 5 amb 1.300. Així que, entre les dues, van ser gairebé 3.000 participants més que fa un any, la qual cosa confirma que donar temps per acabar una cursa és un benefici per tots; pels que la munten i pels que la volen córrer. Deia que donar més marge afavoreix els més grans d’edat. Però no únicament. També a les dones. L’any passat, les que van fer aquesta cursa no arribaven a dos mil. L’altre dia van ser tres mil quatre-centes. No sé com s’ho hauran fet els organitzadors per convèncer a l’ajuntament –gens procliu a que els diumenges hi hagi atletes pels carrers perquè fan difícil la circulació de ses majestats els automobilistes- i se’ls ha d’agrair de tot cor que ho hagin aconseguit. Tant de bo no hagi estat un miracle. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

03/06/2024

95 anys de l'Estadi

Amigues i amics, aquest dilluns s’han complert 95 anys de la inauguració de l’estadi de Montjuic. La història ens diu que en aquella època començava ha desenvolupar-se l’esport a casa nostra, i coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, la inauguració de l’estadi –amb 65.000 espectadors, el més gran d’Europa- va constituir un èxit clamorós. El recinte, que llavors era conegut com l’’estadi de l’exposició’ i ara duu el nom de Lluis Companys, ha estat l’escenari de grans esdeveniments. Era on s’havia de celebrar una olimpíada popular l’any 36, frustrada per l’esclat de la guerra espanyola, i on s’hi ha fet atletisme, rugbi, boxa, esgrima, hoquei, beisbol, fins i tot proves de motociclisme i automobilisme, i futbol, on hi ha jugat l’Espanyol i ara el Barça. El 1955 s’hi van fer els Jocs del Mediterrani, en els setanta va entrar en decadència, i en el 92, remodelat magníficament, els Jocs Olímpics d’aquell any. Qui no els recorda!, També ha estat el lloc d’arribada de la marató de Barcelona vuit cops, del 1990 al 97. Per cert, hi ha qui demana que es torni a acabar allà dalt perquè és un marc esplendorós. És veritat; acabar la prova a l’estadi de Montjuic fa molta patxoca. Però els tres quilòmetres finals de pujada són per sucar-hi pa. Es nota que els que ho demanen no en van córrer cap d’aquelles vuit maratons. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/05/2024

Atac de gana en una marató

Amigues i amics, avui va de vivències. Els avituallaments de les maratons són cada cinc quilòmetres, però a vegades no n’hi ha prou. A la de Barcelona de 1986 no en vaig tenir prou. En aquella edició es baixava Rambla avall els últims quilòmetres per anar a buscar el final al Parc de la Ciutadella. En el 40, de sobte, em va agafar una gana terrible . Em quedaven dos quilòmetres per arribar i poder menjar alguna cosa. Però estava afamat i vaig haver d’adoptar una decisió agosarada. Vaig veure una senyora a la vorera. Una espectadora de la marató que s’estava menjant un entrepà. No la coneixia de res. Però em vaig atrevir. M’hi vaig acostar i li vaig dir: “-Perdoni… no me’n donaria pas un tros?” Va quedar esmaperduda; sense saber què dir a un moribund que corria. “-Només en vull una miqueta”, vaig mirar de justificar-me. “-Si, home, per què no? Queda-te’l sencer.” I, amb un somriure, em va donar l’entrepà. L’hi vaig agafar, Gairebé l’hi vaig arrencar de les mans. Era de tonyina; boníssim. Agonitzant com estava, amb dos mossegades me’l vaig cruspir i vaig tornar a córrer com un energumen, sense dir-li res. No vaig agrair-li el gest. He estat 38 anys amb remordiments, pensant que vaig ser un mal educat amb la dama que em va ‘salvar la vida’. Com que val més tard que mai, aprofito l’ocasió per donar-li les gràcies avui, des de l’Ultraesports de Rac1, per si escolta l’espai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

19/04/2024

La Cursa d'El Corte Inglés agrada a tothom

Amigues i amics, el passat diumenge es va celebrar a Barcelona la Cursa d’El Corte Inglés, una de les proves més antigues de la ciutat i més multitudinària. De sempre; des de la primera el 1979 amb 17.000 participants o 109.000 l’any 94. Ha anat minvant, i ara no som tants, però deu n’hi do: l’altre dia érem 33.000. La cursa, que és de les poques a Catalunya que és gratuïta, és per antonomàsia divertida i festiva. Ho és tant, que hi ha qui no li agrada perquè trenca tots els canons d’una prova atlètica: la corren corredors espitxant un cotxet amb el seu fill, una gran part dels participants la fan caminant, molts altres la corren amb el seu gos, i alguns la fan disfressats d’Spiderman, de Carnestoltes o del que sigui. He dit que hi ha qui no li agrada, però hauria d’haver dit que això passava el primers anys; ara està totalment acceptada. Han estat milers els que l’han corregut després dels 45 anys que fa que se celebra i per a molts i moltes ha estat el seu debut en això de córrer curses. És una disbauxa, ja se sap, però agrada a tothom: petits i grans. O molt grans: l’altre dia, per exemple, la va fer una senyora que s’ajudava d’un taca-taca. La vaig veure i vaig pensar: “Això és la Cursa d’El Corte Inglés. Visca! Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/05/2024

El maratonià Felix Carvajal

Amigues i amics, fa 120 anys, la marató era una prova desconeguda. El cubà Félix Carvajal, alies "El Andarin", va participar en la deis Jocs Olímpics de 1904 a Saint­ Louis, sense entrenament. Havia caminat molt; això sí, perquè feia d'home anunci' a l'Habana duent cartells de propaganda. També, com que no tenia diners, va caminar durant un mes, des de Nova Orleans, on havia arribat en vaixell, a la ciutat de Saint Louis. L'home es va presentar a la sortida amb uns pantalons llargs, una camisa i sabates. Amb tot, els cronistes diuen que aviat es va situar al capdavant de la prova i era un ciar aspirant a la medalla d'or. Però com que tampoc sabia com avituallar-se, tenia gana i es va afartar de pomes verdes d'un pomer que hi havia al Km 25. Un gran error: va patir una diarrea i va haver d'aturar-se sis cops -no cal dir per què-. Va acabar com va poder, en quart lloc, i no va aconseguir l'or que l'hi hauria permès gaudir d'una bona vida al seu país. No va ser així. Tot i que a Cuba el van rebre com un heroi, amb el temps la seva gesta es va oblidar, les coses no li van anar bé, i Félix Carvajal va acabar vivint míserament sota d'un pont. Per culpa de no saber com afrontar una marató, per un tip de pomes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

06/05/2024

El fals Dorando Pietri

Amigues i amics, a propòsit dels imminents Jocs Olímpics d’enguany, es moment de parlar de fets curiosos de la història de l’esdeveniment. Em remunto a l'any 1948, quan a Londres, un immigrant italià es va fer passar per Dorando Pietri, l'heroi de la marató dels Jocs del 1908, famós pel dramatisme de la seva arribada, quan, segur que ho sabeu, va caure a pocs metres de la meta, a punt d’entrar primer, i va ser desqualificat per haver estat ajudat a aixecar-se. Quaranta anys després, va aparèixer un fals Dorando Pietri. Un dia, el diari Evening News publica una entrevista amb l’impostor, amb algunes fotos, passejant per Londres rememorant la seva odissea. L'home diu que desprès dels Jocs va córrer curses durant uns anys i va guanyar unes lliures, es va fer cambrer i viu a Birmingham, on té un bar amb el nom de Café Dorando. La notícia s’estén per Itàlia i provoca la indignació de la família de l’atleta perquè l’han enterrat fa sis anys. Quatre dels familiars se’n van a Anglaterra a desemmascarar-lo. El falsari els hi ensenya algunes medalles que han estat encunyades recentment, però no entén les preguntes que li fan: li parlen amb romanyol, el dialecte de la zona on va néixer Dorando Pietri: es queda astorat i això el delata. El farsant es diu en realitat Pietro Palleschi. Scotland Yard el deté, i, òbviament, no va a Londres, on era el convidat d'honor de la cerimònia d’apertura dels Jocs Olímpics de 1948. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

29/04/2024

L'uniforme de les atletes nord-americanes als JJOO

Amigues i amics, ha sorgit la polèmica en el món de l’atletisme per l’uniforme que lluiran les atletes d’Estats Units als Jocs Olímpics d’aquest estiu. Sembla ser que podran escollir el que vulguin, i no necessàriament el que s’ha presentat oficialment, però aquest (amb un disseny semblant al d’un extremat vestit de bany) està causant enrenou entre les esportistes olímpiques. “És una falta de respecte", afirmen. "No estan fets en absolut pensant en el rendiment", "Les atletes haurien de poder competir sense haver d’estar cohibides per les mirades de la gent als seus pubis". Aquestes són algunes de les queixes que estan proferint. No és una cosa nova: la qüestió dels vestits de les esportistes generen controvèrsies de fa temps. L'atleta paralímpica anglesa Olivia Breen, que té paràlisi cerebral, va rebre una amonestació en un campionat previ als Jocs Olímpics de Tòquio, per portar una roba esportiva “massa reveladora” segons els jutges. Fins i tot, alguns dels debats ho són en un sentit contrari. Fa tres anys, curiosament, la Federació Europea de handbol va multar l'equip de Noruega por jugar el Campionat d'Europa de handbol platja amb unes malles curtes en lloc de fer-ho amb el vestit reglamentari: la normativa obligava a les jugadores a utilitzar biquini. El cert és que és lògic que les noies posin el crit al cel i es queixin, perquè als homes, diuen, i tenen raó, no els obliguen a res pel que fa als seus vestits. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

22/04/2024

Apostes esportives per Internet

Amigues i amics, s’acosten els Jocs Olímpics i ja hi ha empreses de jocs online que s’estan fregant les mans perquè faran grans negocis amb les apostes esportives. Calculo que, amb l’apogeu que estan tenint, n’hi haurà en moltes modalitats, fins i tot a les proves d’atletisme. De fet, les apostes per internet ja s’estan fent en campionats europeus o del món i a les grans maratons. Amb tot, les apostes estan lligades al futbol des de temps immemorial, la qual cosa genera a vegades escàndols amb diners pel mig, protagonitzats per jugadors i clubs. I també altres esports. Com el bàsquet. S’ha publicat fa pocs dies que l’NBA està investigant el jugador dels Toronto Raptors, Jontay Porter, per irregularitats en el seu rendiment vinculades a una trama d'apostes. Unes actuacions seves estan sota sospita en referència als seus triples. És un líder en aquesta distància, i en un partit clau no en va llençar cap. I en un altre en va intentar només un, abans de demanar el canvi perquè deia que no hi veia bé. El cert és que alguns apostadors van registrar guanys extraordinaris en aquests dos partits, per apostar que Porter no arribaria als seus registres habituals. En resum, que l’esport s’associï amb les apostes és un seriós problema. I no cal dir que, per altra banda, la facilitat per jugar online és una porta oberta a la ludopatia. Tot i que d’aquest perill (les apostes esportives per internet assequibles tant a adults com a adolescents), dóna per a molt i en podem parlar un altre dia. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

15/04/2024

Els Jocs Millorats

Amigues i amics, els que entenem l’esport com una eina de valors, estem perplexos amb l’anunci d’uns jocs esportius a celebrar l’any que ve, on estarà permès el dopatge. Uns milionaris estan promovent els ‘Enhanced Games’ (la traducció seria ‘Jocs Millorats’) com a alternativa als Jocs Olímpics, on els atletes no hauran de passar cap control antidòping. És més, se’ls encoratjarà a que prenguin el que vulguin per a que obtinguin el màxim rendiment. La idea és d’un empresari londinenc, ex jugador de rugbi, que està rebent el suport econòmic d’amos d’empreses nord-americanes, una de les qual utilitza drogues psicodèliques en medicaments per combatre malalties mentals. Els ‘Enhanced Games’, que es volen centrar en cinc esports: atletisme, natació, gimnàstica, lluita i halterofília, han promès premis d’un milió de dòlars als atletes que aconsegueixin records mundials. L’Agència Mundial Antidopatge, que ha qualificat l’esdeveniment com una pallassada, ha advertit als esportistes que, de participar-hi, s’arrisquen a importants sancions. No obstant, alguns estan engrescats, com el nedador olímpic James Magnussen, ja retirat, que hi anirà “dopat fins les celles”, diu, per poder batre el rècord del món dels 100m lliures. Per cert, un dels impulsors d’aquests polèmics ‘Jocs Millorats’ és el magnat Peter Thiel, financer de campanyes de polítics de l’orbita de Donald Trump. Déu els crea i ells s’ajunten. Per la necessària netedat de l’esport, tant de bo no prosperi el projecte. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

08/04/2024

La Marató de Barkley és esport?

Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat a Tenesse, Estats Units, la que es considera la cursa més dura del món: la marató de Barkley. Ho deu de ser: té un recorregut endimoniat de 160 quilòmetres per boscos i muntanyes, amb un desnivell de 16.000 metres, i per fer-ho més difícil, s’ha de córrer en un temps màxim de 60 hores. En cada edició admeten quaranta participants i fa 35 anys que la fan, és a dir, l’han intentat de fer mil dos-cents, i fins ara només l’havien pogut finalitzar vint homes. Dic fins ara perquè l’altre dia també la va acabar la Jasmin Paris, una coneguda corredora anglesa d’ultra maratons. L’any passat va haver d’abandonar, exhausta, i aquest cop la va fer en 59 hores i 58 minuts, a un minut i escaig del temps límit, junt amb quatre atletes més, convertint-se en l’única dona al món que ho hagi aconseguit. Segons les imatges de l’arribada, per cert, rebentada, agònica, i a la vora de la mort, després d’haver estat corrent tantes hores i amb tanta adversitat. Més enllà de reconèixer i felicitar als que la fan, i en especial a la Jasmin Paris per la seva vàlua, em costa molt acceptar que aquest famós repte sigui realment una cursa esportiva. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

31/03/2024

Menypreu a la xarxa.

Amigues i amics, fa un mes es va celebrar la marató de Sevilla. Els organitzadors van publicar un vídeo al Twitter que es va fer viral: era el d’una noia que va entrar última. Ells ho van fer per lloar la dificultat que li va suposar acabar la proba, però està vist que els usuaris de les xarxes socials, a vegades, reaccionen de diferent manera del propòsit que ha mogut a l’emissor de la piulada. La majoria de comentaris eren indignants. Molts, emparats en l’anonimat, la posaven de volta i mitja perquè la va fer en 6 hores i nou minuts. Consideraven que una marató en una ciutat no es pot fer en aquest temps perquè dificulta el trànsit, una cançoneta que l’hem hagut d’escoltar a Barcelona durant anys i panys. Una minoria la felicitaven perquè saben el que és córrer una marató. Però de saberuts i milhomes el món n’està ple, sobre tot a les xarxes+. Potser no n’han corregut mai cap ni la correran tampoc mai, però postulaven que per una marató n’hi ha prou en cinc hores; que sis és anar a passejar per Sevilla. Alguns, fins i tot, ofenien greument a la corredora ficant-se en el seu físic. En resum, llegir-ho em va fer vergonya. Em va fer recordar èpoques llunyanes, quan a les dones que corrien els hi deien que on havien d’estar era ‘a la cocina’ i no fent esport pel carrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

23/03/2024

Primera marató

Amigues i amics, avui ha estat un gran dia per a la marató. Molt especialment pels debutants. En el calaix de la memòria on recordo vivències, conservo, com si fos ahir, la del dia que vaig fer la meva primera. Va ser a Barcelona el diumenge 16 de març de 1980. Tenia 41 anys, i després de 10 de sedentarisme, feia nou mesos que havia començat a córrer. Una bestiesa, però en aquella època no havia informació com ara del què és una prova com aquesta. A la sortida, la incertesa i la por eren absolutes. Hi contribuïen la meva dona i les meves dues filles. Havien vingut a acomiadar-me i ploraven com si me n’anés a les croades. Estava nerviós. Em suaven les mans. El cor estava accelerat. M’enfrontava al misteri. Sentia un formigueig a la panxa que em baixava per les cames. Pensava, estic preparat? Acabaré? Em toparé amb el mur?. L’esclat d’un canó del castell de Montjuïc va ser el senyal de sortida, i vaig anar a la conquesta del desconegut. Una mica més enllà del Km 30 em vaig trobar amb el Mur. M’havien avisat. M’havien dit que em quedaria sense forces. I va ser així. Per no cansar-vos amb dramatismes us estalvio l’explicació de les sensacions. No sé encara com, però, vaig seguir, córrer que correràs, perseguint la glòria que em suposava arribar a la meta. I vaig poder. Vaig córrer aquells primers 42.195 metres de la meva vida en quatre hores i vint-i-sis minuts. La dona i les nenes m’esperaven a l’arribada. Les llàgrimes, en aquest cas d’alegria, van tornar a brollar. Les emocions de l’arribada van ser extremes. M’han quedat marcades a l’ànima de per vida. En aquells moments, estava trinxat. Si m’haguessin preguntat si en faria alguna més hauria dit que no. Però la realitat és que l’endemà ja vaig començar a pensar amb la pròxima, i en vaig fer 45 més. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/03/2024