95 anys de l'Estadi

Amigues i amics, aquest dilluns s’han complert 95 anys de la inauguració de l’estadi de Montjuic. La història ens diu que en aquella època començava ha desenvolupar-se l’esport a casa nostra, i coincidint amb l’Exposició Universal de Barcelona de 1929, la inauguració de l’estadi –amb 65.000 espectadors, el més gran d’Europa- va constituir un èxit clamorós. El recinte, que llavors era conegut com l’’estadi de l’exposició’ i ara duu el nom de Lluis Companys, ha estat l’escenari de grans esdeveniments. Era on s’havia de celebrar una olimpíada popular l’any 36, frustrada per l’esclat de la guerra espanyola, i on s’hi ha fet atletisme, rugbi, boxa, esgrima, hoquei, beisbol, fins i tot proves de motociclisme i automobilisme, i futbol, on hi ha jugat l’Espanyol i ara el Barça. El 1955 s’hi van fer els Jocs del Mediterrani, en els setanta va entrar en decadència, i en el 92, remodelat magníficament, els Jocs Olímpics d’aquell any. Qui no els recorda!, També ha estat el lloc d’arribada de la marató de Barcelona vuit cops, del 1990 al 97. Per cert, hi ha qui demana que es torni a acabar allà dalt perquè és un marc esplendorós. És veritat; acabar la prova a l’estadi de Montjuic fa molta patxoca. Però els tres quilòmetres finals de pujada són per sucar-hi pa. Es nota que els que ho demanen no en van córrer cap d’aquelles vuit maratons. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

27/05/2024

Atac de gana en una marató

Amigues i amics, avui va de vivències. Els avituallaments de les maratons són cada cinc quilòmetres, però a vegades no n’hi ha prou. A la de Barcelona de 1986 no en vaig tenir prou. En aquella edició es baixava Rambla avall els últims quilòmetres per anar a buscar el final al Parc de la Ciutadella. En el 40, de sobte, em va agafar una gana terrible . Em quedaven dos quilòmetres per arribar i poder menjar alguna cosa. Però estava afamat i vaig haver d’adoptar una decisió agosarada. Vaig veure una senyora a la vorera. Una espectadora de la marató que s’estava menjant un entrepà. No la coneixia de res. Però em vaig atrevir. M’hi vaig acostar i li vaig dir: “-Perdoni… no me’n donaria pas un tros?” Va quedar esmaperduda; sense saber què dir a un moribund que corria. “-Només en vull una miqueta”, vaig mirar de justificar-me. “-Si, home, per què no? Queda-te’l sencer.” I, amb un somriure, em va donar l’entrepà. L’hi vaig agafar, Gairebé l’hi vaig arrencar de les mans. Era de tonyina; boníssim. Agonitzant com estava, amb dos mossegades me’l vaig cruspir i vaig tornar a córrer com un energumen, sense dir-li res. No vaig agrair-li el gest. He estat 38 anys amb remordiments, pensant que vaig ser un mal educat amb la dama que em va ‘salvar la vida’. Com que val més tard que mai, aprofito l’ocasió per donar-li les gràcies avui, des de l’Ultraesports de Rac1, per si escolta l’espai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

19/04/2024

La Cursa d'El Corte Inglés agrada a tothom

Amigues i amics, el passat diumenge es va celebrar a Barcelona la Cursa d’El Corte Inglés, una de les proves més antigues de la ciutat i més multitudinària. De sempre; des de la primera el 1979 amb 17.000 participants o 109.000 l’any 94. Ha anat minvant, i ara no som tants, però deu n’hi do: l’altre dia érem 33.000. La cursa, que és de les poques a Catalunya que és gratuïta, és per antonomàsia divertida i festiva. Ho és tant, que hi ha qui no li agrada perquè trenca tots els canons d’una prova atlètica: la corren corredors espitxant un cotxet amb el seu fill, una gran part dels participants la fan caminant, molts altres la corren amb el seu gos, i alguns la fan disfressats d’Spiderman, de Carnestoltes o del que sigui. He dit que hi ha qui no li agrada, però hauria d’haver dit que això passava el primers anys; ara està totalment acceptada. Han estat milers els que l’han corregut després dels 45 anys que fa que se celebra i per a molts i moltes ha estat el seu debut en això de córrer curses. És una disbauxa, ja se sap, però agrada a tothom: petits i grans. O molt grans: l’altre dia, per exemple, la va fer una senyora que s’ajudava d’un taca-taca. La vaig veure i vaig pensar: “Això és la Cursa d’El Corte Inglés. Visca! Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

12/05/2024

El maratonià Felix Carvajal

Amigues i amics, fa 120 anys, la marató era una prova desconeguda. El cubà Félix Carvajal, alies "El Andarin", va participar en la deis Jocs Olímpics de 1904 a Saint­ Louis, sense entrenament. Havia caminat molt; això sí, perquè feia d'home anunci' a l'Habana duent cartells de propaganda. També, com que no tenia diners, va caminar durant un mes, des de Nova Orleans, on havia arribat en vaixell, a la ciutat de Saint Louis. L'home es va presentar a la sortida amb uns pantalons llargs, una camisa i sabates. Amb tot, els cronistes diuen que aviat es va situar al capdavant de la prova i era un ciar aspirant a la medalla d'or. Però com que tampoc sabia com avituallar-se, tenia gana i es va afartar de pomes verdes d'un pomer que hi havia al Km 25. Un gran error: va patir una diarrea i va haver d'aturar-se sis cops -no cal dir per què-. Va acabar com va poder, en quart lloc, i no va aconseguir l'or que l'hi hauria permès gaudir d'una bona vida al seu país. No va ser així. Tot i que a Cuba el van rebre com un heroi, amb el temps la seva gesta es va oblidar, les coses no li van anar bé, i Félix Carvajal va acabar vivint míserament sota d'un pont. Per culpa de no saber com afrontar una marató, per un tip de pomes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

06/05/2024