Fisonomia de la Cursa de Sant Martí (Clot-Camp de l’Arpa-La Verneda)'2019

Km 0 a l'1

Desprès d’haver recollit el dorsal i deixat la roba en el lloc que els organitzadors habiliten a l’l’Institut Zafra, sortirem el  diumeneg 3 de novembre, precisament davant del camp d’esports del centre docent, per córrer una de les curses més antigues de quantes es fan a Barcelona. És així, perquè enguany serà ni més ni menys que la 40ena edició, que ja són curses.

És a dir que, aquesta cursa que estem a punt de fer, va celebrar-se per primera vegada l’any 1980 coincidint amb el moment que s’iniciava el primer boom de l’atletisme popular (Actualment es parla del boom de les curses, però s’ha de dir que és el segon. En els anys vuitanta, al recer de l’inici de la marató a Barcelona, se’n va produir un, que va quedar bastant aturat després dels Jocs Olímpics, i ara, des de fa uns deu anys, ha tornat a esclatar amb una força inusitada).

Bé, disculpeu la disquisició. Em centro amb la Fisonomia. Sortirem, com dèiem de davant del pati de l’Institut, a la nostra esquerra, i del local del Foment Martinenc, la secció de muntanyisme del qual és qui organitza la cursa, a la dreta. Dues institucions del barri del Camp de l’Arpa del Clot, amb molta història: l’Institut es va crear fa  més de cent anys, el 1911, i el Foment encara abans, el 1878.

Edifici modernista Institut J:M: Zafra. Façana del carrer Rogent

L’Institut duu el nom de Juan Manuel de Zafra, un enginyer nascut el segle XIX que va inventar un aparell mecànic per resoldre equacions. En un principi, el centre va ser concebut com un Alberg per a Dones Pobres (sense sostre diríem ara). Més tard, Escola d’Arts i Oficis (la façana de la seva entrada principal pel carrer Rogent -que no hi passarem corrent però val la pena arribar-s’hi- conserva el rètol “Escuela Municipal de Artes y Oficios”) i el 1954 es va convertir en institut.

Deia que val la pena fer-li un cop d’ull en acabar la cursa. Els entesos ens dirien que el seu autor, l’arquitecte modernista Pere Falquès, autor entre altres obres del Mercat de Sants, l’Església de Sant Andreu de Palomar o els bancs amb faroles del Passeig de Gràcia (que tothom atribueix a Gaudi), va dissenyar un edifici de molt valor, usant materials i formes pròpies del modernisme entre els quals el maó vist. I ens destacarien, segur, com ho fan en alguns documents, “...la façana, amb la ceràmica vidriada, el ferro forjat, així com les majòliques pintades, tant en el rètol que indica l'ús original de l'edifici com l'escut de l'Ajuntament situat a la part alta del cos central”.

Foment Martinenc

 Del Foment Martinenc cal dir que va fundar-se en un moment, el darrer terç del segle XIX, en el qual sorgiren grups de ciutadans interessats en la cultura. Creaven ateneus, un d'ells el Foment Martinenc en el 1877, i es dedicaven a formar culturalment als obrers i els seus fills, i amb el temps, l'entitat es converteix (copio de la història que conté la seva web el propòsit magnífic que van dur a terme) “...no solament en un lloc de formació i amistat, sinó també en refugi dels valors vells i nous que l'Estat espanyol no reconeixia, com la llengua, la cultura, la tradició, la consciencia social i la voluntat de justícia”. Ves a saber si, per això, després de la Guerra va haver de tancar les portes durant uns quants anys. Quan va reobrir va haver de fer-ho com a Cinema Fomento Martinense per veure-hi pel·lícules, fins recuperar activitats més tard. I mig d’amagatotis al principi, va seguir fent una feina constant per promocionar la cultura catalana, fet que li va suposar rebre la Creu de Sant Jordi el 1995. De les seves activitats actuals destaquen els escacs, el teatre, l’excursionisme (ja hem dit que la secció organitza la cursa) i una penya blaugrana.

Nosaltres, pocs metres després de la sortida de la cursa, deixarem el carrer Provença i girarem pel de Dos de Maig a l’esquerra cap avall, amb lleugera baixada. No cal dir que el nom del primer serveix per recordar la regió francesa i el segon el motí popular a Madrid que va encendre la guerra contra Napoleó.

Hospital del Nen Déu. Anys vint

Baixant per Dos de Maig, veurem a la nostra esquerra, al xamfrà amb el carrer de Mallorca, un gran edifici abandonat i en fase d'enderrocament. No té, al meu parer, gaire valor arquitectònic, però segur que pel barri ha tingut importància perquè va ser, en un temps, un centre hospitalari que oferien assistència mèdica a infants pobres o abandonats, conegut com l'Hospital del Nen Déu, introductor al país de la medicina alternativa homeopàtica. Regentat per monges franciscanes, van traslladar-lo a un altre lloc l’any 2008, després de vuitanta cinc anys de funcionar en aquest immoble que ha passat a millor vida.

Una mica més avall, a la dreta, passarem l’escola Immaculada Vedruna, també d’una congregació de religioses en els seus orígens, les carmelites, quan es va inaugurar l’any 1927, un parell d’anys després que comences a funcionar gràcies a la donació d’una senyora de l’alta societat i als jesuïtes.

I també, seguint per Dos de Maig, ens trobarem a la nostra dreta amb un altre edifici històric de la zona, els Encants Nous, que ocupa la planta baixa de gairebé tota una mansana. Els Encants Nous és, salvant molt les distàncies, una mena de superfície comercial en petit del tipus Glories o Illa Diagonal dels anys trenta del segle passat. Un centre ubicat en els baixos d’un bloc d'habitatges on s’hi pot trobar de tot excepte menjar, que el temps li ha passat factura. Els seus començaments provenen del 1930, quan un grup de comerciants de la Fira de Bellcaire, altrament anomenada Encants Vells (ara a la plaça de les Glòries) es van instal·lar en un solar que havia estat el camp de futbol del Martinenc per tal de disposar d’un lloc fix.

Parada dels Encants Nous

En els primers anys les vendes les realitzaven a l’aire lliure i l'espai va gaudir d’una llarga època d’esplendor. Ho demostra el fet de que, fins i tot, celebraven una festa cada any per escollir la Pubilla dels Encants Nous. A les primeries dels cinquanta van construir un recinte tancat, origen de l’actual, i l’èxit dels comerços va créixer encara més. Més endavant es va edificar l’immoble i les vendes van seguir. Però els temps i les modes canvien, i malgrat els esforços per adaptar-se no ho han aconseguit. Els clients han estat atrets per altres tipus de galeries i superfícies, i en els darrers anys, moltes de les botigues han anat tancant i el centre resulta més aviat decadent.


Arribarem per Dos de Maig al carrer Consell de Cent -a la llunyania veurem la Torre Agbar- i tombarem a l’esquerra per fer-ne cent metres i girar pel de la Independència. Una observació: el nom del carrer Independència es refereix, òbviament, a la guerra d’aquest nom contra Napoleó a les primeries del segle XIX.

Començarem a pujar (pujada pronunciada s’ha de dir) i a l’alçada del carrer de damunt, el d’Aragó, haurem fet el Km1.

Km 1 al 2

Pel que diuen els historiadors, el Camp de l’Arpa, on comença la cursa, va ser una zona agrícola fins a mitjans del segle XIX. Era la part alta de l’antic poble de Sant Martí de Provençals i, juntament amb el Guinardó, se la coneixia com el barri de la Muntanya. Es creu que el seu curiós nom no té res a veure amb la música -que podria semblar-ho- sinó amb el fet que hi havia un dolmen a la zona, descrit l’any 1037 com ad ipsa archa. I del mot “archa” es va passar a “Arpa”, que deuria ser més fàcil de pronunciar... i llestos.

Independència amunt (no és cap crit reivindicatiu) passarem per davant d’algunes cases d’estil modernista, com la que fa cantonada amb el carrer de València, o noucentista a la cantonada també amb Freser, el carrer que agafarem a la dreta en arribar-hi per fer-ne uns pocs mestres i baixar pel de Xifré, paral·lel al de la Independència.

Pedro Sampablo,“l’Home dels Coloms”,
veí del Camp de l’Arpa

On estem corrent (Fresser-Dos de Maig) hi tenia el seu modest habitatge un personatge molt estimat i conegut a la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Se’l coneixia per l’Home dels Coloms. El recordo com si fos ara, arrossegant un carret on hi duia uns coloms que havia ensinistrat. Cadascun d’ells tenien un nom; els feia volar i retornar a la seva mà en cridar-los. En Pedro, que és com es deia, es guanyava la vida amb les poques monedes que li donaven els vianants. Una vida que li havia estat molt dura. Nascut a Zamora el 1881, es va criar en un hospici perquè els seus pares el van abandonar al carrer. De gran es va casar i va tenir sis fills. Un dia va aparèixer en una platja del nord d’Espanya, desorientat, després que uns lladres el droguessin a Toledo per robar-li els diners que duia per comprar bestiar en una fira. Avergonyit, no va voler tornar a casa seva i se’n va anar a Amèrica. Al cap d’uns anys, el 1926, va tornar sense ni un duro i va treballar de cent mil feines a Barcelona, la darrera d’acomodador en un cinema de la Rambla, moment en el qual va decidir fer-se amb uns coloms i ensinistrar-los, pensant que podria fer diners i presentar-se de nou a la seva família. Era molt popular i el van fer sortir en un programa de televisió dels anys seixanta. Degut a això, va retrobar els seus familiars, però la seva dona l’havia donat per mort i s’havia casat amb un cunyat seu. Va seguir a Barcelona amb els seus coloms i va morir al cap de pocs anys. En el seu record, la colla de geganters de la Sagrada Família el va fer reviure l’any 1988 en forma de gegant i sovint el podem veure recreat en les festes dels barris de la ciutat.
   
El nom del carrer de Freser recorda el riu dels Pirineus, i el de Xifré a un català nascut al segle XVIII, Josep Xifré i Casas, que va emigrar a Cuba essent pobre com una rata i va tornar riquíssim (pel que diuen algunes biografies seves, el tràfic d’esclaus, com a altres indians, van ajudar-lo a fer una gran fortuna). De tornada a Barcelona, va fer construir la Casa dels Porxos del Passeig de Colom on hi ha el restaurant de les 7 portes. Filantrop, mecenes i també una mica excèntric, l’apassionava tot el que tenia que veure amb els bombers i va crear un cos alternatiu amb els seus diners l’any 1835 per fer-se’n el capità ell mateix. Certament, en aquella època disposava de millor equipament que els Bombers de Barcelona, fins el punt que aquests li demanaven sovint bombes i mànigues.

Per Xifré, a la cantonada amb Roselló, hi veurem la Casa Vermella, un immoble d’habitatges edificat el 1899 en maó vist i decorat amb franges horitzontals de ceràmica, bonic de veure. El barri del Camp de l’Arpa, on estem ara, està delimitat pel carrer Dos de Maig a l’oest i el de Navas de Tolosa a l’est; al nord pel carrer del Pare Claret, i al sud pel carrer d’Aragó i l’Avinguda Meridiana. Comprèn una mica de l’Eixample, el seu extrem dret, raó per la qual no és estrany que hi hagi algunes mostres de l’arquitectura modernista com les que trobem al nostre pas. La banda est de l’Eixample s’acaba precisament en aquesta zona: els carrers de Provença -d’on hem sortit- Roselló i Còrsega moren aquí -concretament al carrer de Rogent-, perquè per la resistència dels veïns i els amos dels terrenys, el Camp de l’Arpa es va oposar a que seguís el Pla Cerdà. Malgrat tot, s’hi van construir algunes cases que encara, afortunadament, es conserven.

I parlant de barris, tot i que la cursa s’anomena del “Clot - Camp de l’Arpa - La Verneda”, el recorregut que farem realment és el de Camp de l’Arpa, Clot, Sant Martí de Provençals, La Verneda, per aquest ordre, i per passar pels mateixos barris de tornada. (Amb això no vull pas dir que s’ha de canviar l’enunciat. Per alguna raó els organitzadors anomenen com anomenen la prova des que va néixer)

Continuarem baixant per Xifré tot trobant-nos pel camí amb una bona quantitat de boniques cases modernistes o noucentistes (si em pregunteu on està la diferència entre una arquitectura i l’altra recorro als entesos: la modernista és molt artística, amb formes arrodonides i ornaments inspirats amb la dona i elements vegetals; i la noucentista, com a reacció, tenia en compte no només els valors estètics, sinó també els socials), i poc abans del carrer de Mallorca haurem arribat al Km 2.

Km 2 al 3

Una mica més avall del Km 2, a la cantonada de Xifré amb Bassols hi ha una casa de pisos que ocupa l’espai del que va ser el cine Condal fins l’any 1969. Un cinema de barri -un més dels que van tancar a Barcelona el darrer terç del segle passat- amb seients de fusta, i on les famílies s'hi enduien el berenar o el sopar per menjar-se'l mentre veien dues pel·lícules i el No-Do. Cada setmana canviaven el programa, però no hi podia faltar una de l’oeste o d’espadatxins. Les mesures d’higiene del Condal no eren gaires, i era més conegut per “La Puça” que pel seu vertader nom. No cal dir perquè.

Quan arribem per Xifré al carrer de València girarem a l’esquerra i l’enfilarem per fer-ne dos quilòmetres ben plans -més aviat amb baixada excepte en el pas d’un pont a l’arribar al 3-, d’aquells que conviden a córrer de valent (uns més que uns altres, naturalment).

Font de l'Ànec

A cent metres hi veurem un parc infantil i una senzilla font pública amb una bonica escultura d’un ànec de bronze. La va realitzar el prolífic escultor Frederic Marès l’any 1925 per ornamentar una font de la Diagonal, però finalment la van situar aquí. S’anomena oficialment la Font de l’Ànec però els veïns diuen que no és un ànec i és coneguda com la “Font de l’Oca”. Un ànec o una oca? no ens hi entretindrem per descobrir-ho perquè altra feina tindrem.


En un moment, esperitats com anirem (uns més que uns altres, repeteixo) creuarem la Meridiana. Quin gust de creuar aquesta avinguda -el nom de la qual li ho van posar perquè coincideix gairebé amb el meridià de Greenwiich- sense, per un dia si més no, estar sotmesos a la tirania dels cotxes. En creuar-la abandonarem el barri del Camp de l’Arpa i penetrarem al del Clot. Un nom de territori que ja es deia Clotus Melis (Clot de Mel) a l’edat mitjana, un terreny on es cultivava una mel excel·lent segons diuen els historiadors, que es venia a la Barcelona medieval.

A poc de creuar la Meridiana hi ha un edifici de maó vist a l’esquerra, que són les restes de la fàbrica coneguda com el Vapor del Clot. Ha estat molt transformat, però la façana del carrer València que dóna accés a un passatge interior, conserva les característiques principals de quan es va construir a finals dels segle XIX, tot i que el seu valor arquitectònic no em sembla especial. Actualment hi ha oficines i habitatges.

Creuarem també el carrer del Clot, conegut fa anys com el Camí del Mig -es diu que fou una via romana en l’antiguitat-, i veurem l’Escola Tecnica Professional del Clot a la cantonada dreta, abans de pujar el pont que salva les vies del tren. L’escola, que és dels jesuïtes, es va inaugurar l’any 1900 amb 24 alumnes, fills de pagesos i obrers del barri. S’anomenava Col·legi Modern del Centre de Ntra. Sra. Del Carme i Sant Pere Claver i va ocupar l’edifici d’una antiga foneria. Amb el temps s’ha convertit en un centre de referència. En la dècada dels seixanta s’impartien cursos nocturns en la que era també la Escuela de Mandos Intermedios. El que subscriu recorda haver-hi estudiat un profitós curs, no tant per la qüestió professional, que també, sinó per haver estat en un lloc on es tractaven mig clandestinament aspectes de justícia social, una cosa de la qual no se’n parlava enlloc llavors.

Per València, a tocar d’aquesta escola, pujarem un emprenyador pont que salva les vies del tren, soterrades ara en aquest punt, i haurem arribat al Km 3 de la cursa.

Km 3 al 4

Un pont, pels que correm, és sempre emprenyador perquè es nota molt quan puja però molt poc quan baixa. I aquest de Clot, a l carrer de València, no és una excepció.

Un apunt (per a si, en recordar-ho quan pugem el pont, ens alleugereix l’esforç): El Clot és un barri on hi han nascut alguns personatges coneguts actuals. Com per exemple les actrius Mercè Sampietro (la mare de “La Riera” que donen per TV3); Silvia Munt (la sempiterna Colometa de “la Plaça del Diamant”); en Loquillo (el cantant dels ex Los Trogloditas); o l’escriptor Miquel Desclot.

Quan arribarem al carrer d’Espronceda, el de València per on estem corrent, no se sap perquè, canvia de nom. Segueix en línia recta la mateixa trajectòria, i així ho farem, però es diu Huelva. Li passa el mateix a molts carrers de Barcelona, com per exemple al que agafarem més tard, el d’Aragó, que passa a dir-se Guipúscoa quan travessa Navas. No ens hi trenquem el cap per voler conèixer la raó.

La Torre de Fang. Primeries del segle XX

Pel carrer de Huelva, quan després de creuar Espronceda començarem a baixar, tindrem a la nostra dreta el mur del Complex Esportiu Bac de Roda, i a esquerra la Torre de Fang. Aquesta no estarà exactament al nostre costat, però com que està a pocs metres em ve de gust resenyar una llegenda sobre la Torre. Ens anirà bé, si hi pensem, per recuperar-nos de la pujadeta del pont. Primer, però, cal dir que el nom de l’edifici prové del material amb que es va recobrir al ser construït, que uns diuen que va ser el segle XV i uns altres el XII; que antigament s’anomenava “Torre de la Verge Maria” i que, malgrat tot, va servir de punt estratègic als exercits borbònics per bombardejar Barcelona l’any 1714. Com sigui, és el més antic dels que es conserven en l’entorn (va estar en perill per les obres de l’estació de l’Ave, però, afortunadament, s’ha salvat). La llegenda, de Joan Amades, diu que “...la Torre del Fang encara que un xic apartada de la ciutat de Barcelona, agradava molt a la Reina Dolça de Provença, que acostumava a retirar-s’hi i fins i tot, era el seu lloc preferit d’estiueig. El rei Ramon Berenguer III, però, intrigat per l’interès de la reina la va fer vigilar i va descobrir que la seva dama estimava a un joglar que cada nit visitava la Torre. Al assabentar-se el rei de tal infidelitat, va fer capturar i matar al joglar. Aquella mateixa nit el rei va ordenar que en el sopar de la reina li donessin el cor del seu amant que ella va menjar sense sospitat res. Quan el propi rei li va confessar que el que havia ingerit era el cor del joglar, la dama es va recloure a la seva alcova, negant-se a menjar res més fins que va morir de gana i d’amor”.


Per Huelva creuarem el carrer de Bac de Roda. Si mirem a l’esquerra veurem l’imponent Pont de Bac de Roda, al qual tothom el coneix pel Pont de Calatrava, el nom de l’arquitecte que el va dissenyar i que va dir que s’havia “inspirat en les formes que pot desenvolupar el cos humà”. Veritablement, el pont és una obra magnífica. Però no hi sé veure el què diu l’autor. Deu de ser perquè d’art modern no hi entenc (i de l’antic tampoc).

Passat el pont tindrem a l’esquerra l’Escola Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des d’un carrer fins una parada de metro. Bac de Roda és el sobrenom del guerriller vigatà Francesc Macià, lluitador i heroi de la guerra de successió que va ser mort el 1713 en ser traït.

Haurem deixat el barri del Clot al creuar Espronceda i ara estarem al de Sant Martí de Provençals, nucli de l’antic poble del mateix nom que ja existia a l’edat mitjana. El erudits diuen que el nom prové de quan en el segle XI hi havia un petit temple dedicat a Sant Martí de Tours. I Provençals perquè havia estat ocupat per un petit grup d’habitants de la Provença, després que aquests haguessin conquerit la ciutat de Barcelona l’any 801 per als francs. No se sap del cert si el sant va estar mai a l’indret. però algunes llegendes diuen que sí. En Joan Amades n’explica una. (Aquest quilòmetre va de llegendes ja ho veieu!). Diu que un fred dia de tardor, Sant Martí s'allotja a casa d'un habitant del poble que es queixava del fred d'aquesta època i el mal que provocava en les seves terres, com la pobresa o la fam. Pel bé que ha estat tractat, el sant es proposa posar remei a la situació i aconsegueix que les temperatures se suavitzin durant les dates que hi va romandre, al voltant del que després va ser el dia de Sant Martí. Es diu que aquesta és la raó per la qual, i des de llavors, es produeix l’anomenat Estiuet de Sant Martí.

El que si és cert és que en el segle XII el poble es va anar formant poc a poc al voltant de la petita ermita, que una vegada reconstruïda era coneguda com Sant Martí Vell. A més a més de l’església, el formaven un ampli conjunt de masies (la zona era eminentment agrícola també, com la del Camp de l’arpa o el Clot), tres de les quals (Can Cadena, Can Planas i Ca’l Arnò) han perdurat fins els nostres dies.

Aviat, a l’esquerra, ens trobarem el Parc de Sant Martí, un magnífic espai verd que es va urbanitzar pocs anys després de la dictadura. Ha servit per preservar el que queda d’aquest antic nucli de Sant Martí, l’església, la rectoria (que conserva un rellotge de sol que duu aquesta inscripció “Jo sense sol i tu sense fe no som res”) i les tres masies. No ho veurem fàcilment quan passem, tot i que està a prop, perquè els arbres i les atraccions per la Festa Major del barri no ens ho permetran. I menys encara els que hem de dur ulleres i quan correm ens les traiem. Ja vindrem un altre dia perquè val la pena.

Esquela de l’alcalde de Sant Martí. 

Com és de suposar, d’un poble -Sant Martí de Provençals ho era- sempre hi ha històries (o llegendes) per explicar. La que segueix té a veure amb qui fou els seu alcalde a finals del segle XIX, el farmacèutic Joan Agustí i Carreras i la seva farmàcia. L’home, un mal dia, mai es va saber la raó, es va tancar al despatx de la botiga i es va disparar un tret al cap. Es va dir si havia estat per un desfalc o per una traïció d’un polític, però el cert és que es va suïcidar. Es va crear un forta polèmica perquè La Vanguardia va publicar una esquela amb una creu i alguns al•legaven que suïcidar-se era un pecat, per la qual cosa, el suïcida no podia rebre les mateixes atencions que un bon cristià. Com sigui, un cop mort, va començar a córrer la veu que la farmàcia estava maleïda. El cert és que un germà seu va morir d’una punyalada poc temps després; l’any 1936, el farmacèutic que la regentava va ser afusellat per milicians de la CNT; i el 1986, la mestressa de llavors va ser assassinada a la farmàcia pel seu marit, qui després es va matar d’un tret amb la mateixa escopeta. Atenció: No cal patir: la farmàcia estava al carrer Taulat, bastant lluny del circuit de la cursa, i a més a més ja no existeix.
I tot seguit, en acabar de passar el Parc de Sant Martí, haurem acabat de fer també el Km 4

Km 4 al 5

Seguirem pel carrer de Huelva i una mansana més enllà del Parc, en trobar-nos amb el de Cantàbria,  girarem a l’esquerra per pujar-lo.

Barri de barraques de La Perona. Anys setanta

 La zona on estem no té res a veure a com era de precària fa uns anys, i com que aquest escrit no està pensat per als turistes, m’hi vull referir: era un barri de barraques, un dels nuclis de barraquisme que va durar més a Barcelona, des de 1947 fins el 1989. Una bona part del Parc de Sant Martí que acabem de deixar, i un metres més a l’esquerra del carrer Cantàbria per on estem pujant, hi va haver el barri de La Perona. Hi vàren malviure 5.000 barraquistes durant més de quaranta anys amb molt males condicions: sense aigua corrent (l’havien d’anar a buscar a una de les sis fonts públiques), no cal dir res més. Al nucli se li va dir La Perona perquè la dona de Perón, que era el president de l’Argentina, hi havia de fer-hi una visita al principi de que s’hi instal•lessin els primers habitants. No hi va anar, però “agraïts”, ells, la majoria gitanos, la van voler “recordar” posant-li aquest castís nom per sempre més.


Pujarem pel carrer Cantàbria fins arribar al de Santander on enllaçarem amb el de Camp Arriassa per baixar-lo fins al de Binefar. M’agrada referir-me al significat dels noms dels carrers per on passem corrent les curses perquè em sembla que poden aportar informació del territori. Gairebé mai és així, vull dir que moltes vegades no tenen cap relació, però si més no, penso que pot ser interessant saber-ne l’etimologia per al que té la paciència de llegir les fisonomies. Quan el nom pertany a llocs o persones conegudes no hi afegeixo res. És el cas d’aquest grup de “Huelva”, “Cantàbria”, “Santander”...Ho faig quan crec que no ho són, com per exemple el de “Camp Arriassa”. Però he de confessar que, d’aquest, no he pogut esbrinar més enllà de que era un “Antic lloc anomenat "Arriassa", conegut posteriorment per "Camp de la Mata".

Pati de la Sección Recreativa de la Cooperativa de Viviendas N Sra de la Fe

Deia que pujarem pel carrer de Cantàbria. És una via ampla, amb alts edificis de pisos, gairebé gratacels, per encabir-hi molts veïns. A propòsit, un dels blocs de pisos que hi ha a la nostra esquerra, passat el passatge de la Ferradura, és un conjunt de 284 habitatges, que pertanyen a un grup d’afectats per l’estafa d’una constructora l’any 1958. Del cas se’n va parlar molt: cadascun d’aquests veïns havien comprat un pis a Santa Coloma a Construcciones San Andrés, que els havia venut a varies famílies. Estafats, es van unir i van crear la Cooperativa de Viviendas Nuestra Señora de la Fe. I per 270.000 pessetes de llavors (1.627 euros d’ara) van aconseguir aixecar aquest pisos al carrer de Cantàbria, on també, a pic i pala, es van encarregar ells mateixos d’asfaltar-lo, construir el clavegueram i fer arribar l’aigua i la llum. A més a més, s’hi van fer una Sección Recreativa al darrera, en el passatge, que és el punt de trobada dels socis. Un recinte que els hi serveix d’esbarjo, amb bancs de jardí, tauletes i cadires de bar per fer petar la xerrada. Tot té un aire de poble. S’hi van pintar uns murals -l’element més singular del lloc- que simulen uns arcs de maó i finestres a través dels quals hi veuen escenes rurals: cases de pagès envoltades d’arbres amb pou i tot, un rec, un pagès amb un gos...Inefable; com sí volguessin, immigrants com eren la majoria, que els hi servis per rememorar el lloc que van haver de deixar per tractar de guanyar-se la vida a la gran ciutat.


Pel carrer de Cantàbria i el de Santander haurem entrat al barri de La Verneda, oficialment La Verneda i La Pau. El nom de La Verneda fa referència a uns dels arbres que creixen al marge dels rius, els verns. I el de La Pau amb la campanya “25 Años de Paz”, un eslògan que va endegar la dictadura vint-i-cinc anys després d’acabada la guerra.

Deixarem el carrer de Santander quan trobem uns camps de petanca i baixarem pel de Camp Arriasa , a la meitat del qual ens trobarem també el senyal del Km 5

Km 5 al 6

Pel Camp d’Arriasa, un carrer estret amb blocs de vuit pisos a dreta i esquerra (per sort alguna petit parc també) anirem cames ajudeu-me perquè fa baixadeta, i farem quatre metres del carrer de Binefar (el nom del municipi d’Osca), fins el de Ca n’Oliva (el dels propietaris dels terrenys que tenien una antiga masia coneguda com la Casa Llarga, un lloc que a finals del segle XIX contenia el viver de plantes i flors més important d’Espanya, i on va néixer Ramon Oliva, el dissenyador dels jardins del Parc de la Ciutadella.)

A Ca n’Oliva hi veurem les pistes de bàsquet del Complex Esportiu La Verneda a la nostra esquerra. És com un oasi, en una zona plena de grans blocs d’habitatges amb una alta densitat de veïns i, diria, pocs equipaments i serveis per als que hi viuen. Força precàriament, em sembla a mi, els que ho fan en el tram del final del carrer.

I per Ca n’Oliva arribarem a la Rambla de Guipúscoa (curiosament se li diu “rambla” quan, normalment, una rambla és un carrer o avinguda perpendicular al mar i aquest n'és paral•lel). L’agafarem i l’enfilarem a la dreta. També, a banda i banda, ens trobarem amb grups d’habitatges alts i densos, però com que el carrer és molt ample, no resulta aclaparador com els anteriors.

"El llarg viatge"

En un no res crearem la Rambla de Prim (aquesta va a parar gairebé al mar), que és el vial que separa el nucli de La Pau, d’on venim, de La Verneda. La cruïlla és el rovell de l’ou dels dos sectors que conformen el barri. Hi ha una escultura d’acer de 6 metres d’alçada, obra de Francesc Torres, que s’anomena El llarg viatge, i que, segons l’autor, està “dedicada a la relació de l’home i el cosmos”. La veurem en passar si girem el cap a la dreta.


També, si ens hi fixem, al llarg del passeig central del carrer (o Rambla si és vol) de Guipúscoa hi ha un altre obra del mateix autor, La Linia de la Verneda, uns elements d’acer que ens faran costat durant un quilòmetre i mig. Van apareixent i desapareixent al terra i conté textos que expliquen la història de la zona. El que diuen les inscripcions és especialment interessant perquè reflecteixen, en poques paraules, les dificultats per les que ha passat aquest barri de la perifèria de la gran ciutat al llarg dels anys i l’esperit de la seva gent. Hi ha catorze trossos de La Línia. Estalvio el que diuen cadascun d’ells. Només, com a exemple, en transcric un: “Conten que quan el general Franco va venir a Barcelona per al Congrés Eucarístic de 1952, la seva muller, Carmen Polo, va anar a inaugurar el grup d'habitatges de La Verneda. Diuen que per evitar el mal efecte que feien els nens del barri, procedents de les barraques, aquell dia van portar a la guarderia de la Verneda nens de col•legis del centre de la ciutat, nets i uniformats”.

Una de les catorze parts de La Línia de la Verneda

Un apunt: pel passeig central hi he vist sovint a molta gent fent footing. No m’estranyaria que el començament i l’acabament de La Línia de la Verneda (1,5 Kms) els hi servís de referència quilomètrica.


Avançant per Guipúscoa, pla i còmode per córrer, creuarem el carrer de Cantàbria per la part de baix, on al xamfrà hi ha un concessionari de cotxes. Un local que fa anys era un altre cinema de barri, el cine Verneda, enderrocat el 1984. I una mica més enllà, a l’alçada del carrer del Treball, haurem fet el Km 6.

Km 6 al 7

Parlant de cinemes que han desaparegut, a la rambla de Guipúscoa n’hi havia un altre més. Estava a l’altre costat de la calçada per on correm, una mica més enllà del Km 6, exactament on hi veurem un impressionant bingo. Era el cine Levante, que va obrir a la dècada dels seixanta i va tancar vint anys més tard, per convertir-se en el Bingo Verneda. Els gustos canvien. No hi altre explicació. Segons diuen els que ho saben, en els darrers vint anys han desaparegut 36 cinemes a Barcelona.

Continuant per la rambla de Guipúscoa passarem pel costat, al xamfrà amb Bac de Roda, de l’edifici on hi ha la Federació Catalana de Bàsquet. No hi ha pèrdua: davant de l’entrada sobresurt del terra el segment d’una gegantesca pilota que ho confirma. També, en el mateix immoble, hi tenen la seu un munt d’altres entitats relacionades amb l’esport. Una d’elles, per exemple, la Federació Catalana de Bitlles, una pràctica profundament arrelada a Casa Nostra (a saber: tombar 5 de les 6 bitlles plantades és la forma més corrent) des de molts segles enrere. Ningú ho diria, però hi ha documents que constaten que ja s’hi jugava el segle XIV a Torroja del Priorat. Tampoc ningú ho diria, però sembla ser que hi ha actualment uns 2.000 practicants i més de 100 clubs a Catalunya. Està vist que, encara que no ens ho sembli, no tothom corrre.

Si a aquestes alçades de Guipúscoa hi veiem al terra del passeig una gran “A” no ens hem de sorprendre, correspon al començament de la Línia de la Verneda de la qual en parlàvem en el quilòmetre anterior. L’acabament de la Línia -una “B”- no l’haurem vist perquè el circuit de la cursa no hi passa: està a la frontera amb Sant Adrià.

Las Pajaritas

Passarem per la rambla de Guipúscoa la part del darrera de l’immens pati de l’Escola dels Jesuïtes del Clot i, dos carrers més enllà, en arribar al de Biscaia, la rambla es converteix en el carrer d’Aragó. A la llunyania, a l’esquerra, ja fa estona que estarem veient la Torre Agbar mentre avancem, una meravella a tota hora, tant de dia com de nit. I tot seguit, en aquest cas molt a prop nostre, al mig del passeig, hi veurem també una escultura singular anomenada Las Pajaritas. Una parella d’ocells que evoquen els de paper, que són una rèplica dels que hi ha a un parc d’Osca des de 1923 (aquestes del carrer Aragó són de 1991), obra d’un artista i destacat anarquista, Ramon Acín, que va ser afusellat, ell i la seva dona, durant la guerra del 36. Haurem deixat la Verneda i ara estarem de nou al Clot. La zona per on estem corrent -ja ho hem vist abans amb La Línia- és especialment compromesa i progressista. En el peu de l’escultura de Las Pajaritas hi ha un rètol que reprodueix l’article primer de la Declaració Universal dels Drets de l'Home, de 1948: “Tothom neix lliure i amb les mateixes igualtats i drets, i, dotats com estem de raó i consciència, devem comportar-nos fraternalment els uns amb els altres.” I en veure els simpàtics ocells de paper, semblarà que ens estiguin esperant per dir-nos que hem arribat al Km 7


Km 7 al 8

Seguirem pel carrer d’Aragó i creuarem el carrer del Clot i el de Muntanya, on hi ha el nou local de La Farinera Ateneu del Clot, a quatre metres del nostre pas. L’Ateneu, tot i que duu el nom de Farinera, no s’ha de confondre amb el centre cívic municipal que hi ha a la plaça de les Glòries. És un equipament especialitzat amb activitats musicals i teatrals –també té una activa secció de ciclisme- i es gestiona d’acord amb el model de Nacions Unides. Com no podia ser d’altra manera, i com es freqüent en els barris, van aconseguir el local després de varies reivindicacions i d’haver estat en altres llocs més durant 30 anys.

Més enllà passarem per davant de l’estàtua del canonge Rodó, en front de l’antiga parròquia de Sant Martí del Clot. El mossèn, que va ser rector de la parròquia a finals del segle XIX, era molt apreciat al poble de Sant Martí per la seva dedicació als desvalguts. El monument i l’església no són els originals, edificats a les primeries del XX i enderrocats i cremats durant la guerra. Van ser restituïts anys després, just on llavors s’acabava el carrer d’Aragó.

Equip del PEM. 1960. Servidor, el primer de la dreta, a baix, amb la pilota.

El que signa no  explica les seves vivències personals en les Fisonomies, però aquest cop trenca la regla. Darrera l’església hi ha un camp de bàsquet que dóna a la Meridiana, que deu de ser el més petit de Catalunya (si no ho és del món sencer), del qual no hi tinc gaire bon record: fa cinquanta anys vaig fallar dues personals al final d’un un partit que estàvem perdent per 1 punt. Ells eren el Rodó i nosaltres el PEM. Ho recordo sempre que passo per aquí: vàrem perdre pel mateix resultat (34 - 33) que veia en el marcador en el moment de llançar les dues faltes.

Tornem al nostre recorregut que, de sobte, puja una mica. Deixarem el passeig de la nostra dreta que hi ha al carrer Aragó per on venim, i també una altra parella d’ocells (Las Pajaritas) que hi ha al final, i creuarem la Meridiana. Passarem per davant del començament del carrer Rogent, el més bonic i agradable que travessa el Clot i el Camp de l’Arpa, on fa anys hi havia una lleteria de les Granges La Catalana, una d’aquelles entranyables on s'hi anava a berenar xocolata desfeta i una ensaïmada. Acabada la guerra s’hi anava també a comprar llet, un producte que les tendes estaven obligades a vendre a 4,50 pessetes el litre però els hi costava 5 a ells, raó per la qual -tothom ho sabia- hi afegien aigua. Eren anys en els quals, en aquestes botigues de barri no hi havia mai cap atracament ni robatori. En aquesta granja que dic, però, els amos explicaven que un dia va entrar un paio, va seure, i es va menjar una tassa de xocolata, dos croissants, un plat de nata i un cafè amb llet. Quan s'ho estava acabant va sortir com un esperitat al carrer tot cridant “Pepe!, Pepe!”. No cal dir que el tal Pepe no existia, i l’espavilat client no va tornar.

Decididament, el circuit de la cursa està molt lligat al cine. Al cines antics vull dir. A l’esquerra, al creuar la Meridiana, hi ha el carreró de la Sèquia Comptal, que en temps fou un canal construït el segle X per regar els camps que travessava des de Montcada fins aquí. A les primeries del XX hi havia un cinema (un altre) que s’anomenava Cinematógrafo El Recreo Martinense. Millor dit, la gent li deia “El cine del Molí” perquè en aquell indret n’hi havia existit un mogut per l’aigua del rec. En un llibre, el crític de cinema, Joan Munsó Cabús, que va escriure sobre l’història dels cinemes a Barcelona, s'hi refereix. Explica que el que més destacava del "cine del Moli" no eren les 400 localitats que tenia, que eren moltes per l'època, sinó les rates que campaven lliurement per la sala, provinents de la sèquia del costat del local.

Al carrer d’Aragó, xamfrà al de Rogent, passada la Meridiana, ens trobarem un establiment emblemàtic del barri, el bar La Coctelera. És un lloc modest, ambientat amb una decoració curiosa: les taules són paelles girades del revés; els tamborets, cassoles; i les llums, ampolles de cava. Però el més important és que el menjar és força bo, amb especialitats com els calçots arrebossats i els bolets a la planxa, i no és car. Està a prop de l’arribada. Ho dic perquè si algú hi vol anar en acabar la cursa. M’ho agrairà.

En front, a la nostra esquerra, hi ha una bonica casa modernista/noucentista de planta baixa i dos pisos -l’haurem vist tot travessant la Meridiana- en la qual un fotograf hi va tenir un laboratori. Per necessitats, hi va posar un vidre al segon pis, que va desgraciar la façana de l’edifici.

Travessarem el carrer de La Corunya i, justament en trobar el següent, el de la Independència (que el “coneixem” d’abans, quan fèiem el km 1) i començar a pujar-lo després d’abandonar el d’Aragó, veurem l’indicador del Km 8 a l’alçada del Club de Billar Clot a la nostra esquerra. Un club que es fa fundar l’any 1944 com a Club de Billar Sant Martí que durant molts anys estava al vestíbul del cine Niza a la plaça de la Sagrada Família, un altre cinema que ja no existeix.

Km 8 al 9

La meitat del quilòmetre del 8 al 9 el farem pel carrer de la Independència. Com que ja “el coneixem”, no repeteixo, per a no martiritzar als (possibles) lectors, el que ja he dit abans.

A dalt de tot del carrer, a pocs metres del punt on agafarem Freser per tal de fer l’altre meitat, hi ha una botiga curiosa a l’esquerra, la Gotthard Trens (un nom que fa referència a la via fèrria dels Alps que uneix Itàlia i Suïssa), que és un temple per als aficionats als trens de miniatura. Hi són des de 1995, i tenen reproduccions de locomotores i vagons de trens en petit de tot el món.

"Llar per a la tortuga dels vuit anells"

Enfilarem el carrer de Freser amunt, i aviat trobarem la Plaça de Sant Josep de Calassanç que honora aquell capellà aragonès que va fundar els col•legis dels escolapis a Roma el 1597, amb una primera escola que era gratuïta. La plaça és més coneguda com la de la Tortuga perquè quan es va començar a urbanitzar, a finals dels seixanta, hi van posar una tortuga de ciment per a que hi juguessin els nens que es va fer molt popular. Anys més tard, un artista mallorquí va dissenyar per encàrrec l’escultura Llar per a la tortuga dels vuit anells que veurem en passar, a la nostra esquerra. Se li va demanar que crees una figura que tingués relació amb la primerenca tortuga. L’home es va inspirar amb les boies que hi ha al mar i així la va construir, pintades de colors vius. Potser si la veiéssim d’esquena ens semblaria que, en efecte, simula la closca d’una tortuga, però de cara, tal com ens la trobarem, ens costarà relacionar-ho. Si més no a mi, que ja he dit més d’una vegada que soc un analfabet en art no figuratiu.


Després de la plaça passarem el carrer de Conca. No ho veurem, però en aquest carrer, a 100 metres de nosaltres, hi sobreviu una antiga masia dintre de l’agradable parc anomenat de Can Miralletes. És una petita i modesta construcció de pedra i fang de l’any 1736, desfigurada per les moltes transformacions que ha patit, però que conserva l’encant de les cases rurals de fa uns segles. L’amo del mas, un tal Pere Miralletes, servia esmorzars als traginers que anaven d’Horta al port de Barcelona. Ara -com si ho rememorés d’alguna manera- hi ha un restaurat de moda, el Sibar, on hi van sovint els jugadors i tècnics del Barça per celebrar els triomfs.

A mesura que ens aproparem al carrer de la Nació, albirarem, al fons del de Fresser per on venim, una xemeneia i una alta torre rectangular de pedra vista. Ambdós elements (la torre era per emmagatzemar aigua) pertanayen a un espectacular edifici dissenyat per Francesc Mitjans, l’arquitecte que va fer el camp del Barça (casualitat que parlem altra vegada del club). Construït en el 1948 per a la fàbrica de filats i teixits Costa Font, va arribar a ser una de les més importants del districte de Sant Martí durant la postguerra, però la crisi del tèxtil no la va deixar durar gaire. L’any 1980 va tancar les portes i ara és un pàrquing. I en el moment del gir per abandonar el carrer de Freser i baixar pel de la Nació, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Baixarem pel carrer de la Nació, un nom que té una curiosa i llarga història. En temps remots es va dir “Concòrdia”. Quan el poble de Sant Martí -Camp de l’Arpa inclòs- es va agregar a Barcelona el 1897, es va canviar perquè ja n’hi havia un a Les Corts amb aquest nom i se li va posar “La Internacional”. Al finalitzar la guerra civil l’any 1939, això de l’himne dels obrers revolucionaris no els agradava gens al règim franquista i el van canviar immediatament per “La Nación”, en clara referència a la nació espanyola. Finalment, en democràcia, va passar a dir-se “La Nació”.

El carrer és una mica estret, sobre tot al principi, però -molt important- fa baixada. Anirà bé perquè durant una estona (un quilòmetre) haurem estat pujant, i qui més qui menys ho agrairà. A l’esquerra del carrer, poc abans de girar pel de Ripollés, passarem per davant d’una bonica casa modernista on hi ha l’Escola de Ballet de David Campos, el coreògraf barceloní de fama internacional que dirigeix l’escola juntament amb la seva dona, la també famosa ballarina filipina Irene Sabas.

Pel carrer de la Nació agafarem el del  Degà Bahi  (un doctor en medecina i botànica de fa dos-cents anys). Planejarem uns pocs metres tenint a la dreta  el modern edifici que fou de Laboratoris Uriach, la central del qual està a Palau de Plegamans. És una empresa centenària, creada per dos emprenedors farmacèutics l’any 1872, Joan Uriach i Joaquim Alomar. Van començar en una drogueria del carrer Montcada i ara l’empresa és una multinacional, fabricants de reconeguts productes, un dels quals la Biodramina.

Girarem pel carrer de Muntanya i tornarem a pujar uns dos-cents metres fins el de Joan de Peguera. El primer es diu així perquè es refereix a aquesta zona muntanyosa de l’antic poble de Sant Martí (el nom li escau...per descomptat), i el segon correspon a un cavaller del Camp de l’Arpa nascut el segle XVIII, hereu d’un llinatge de nobles.

Art urbà al carrer de Finestrat

Al final de Muntanya agafarem Joan de Peguera tot passant per davant del Col•legi de les escolàpies Sant Josep de Calassanç i la Parròquia del costat, també dedicada al sant. Creuarem el carrer de Rogent (més avall en parlem una mica d’aquest vial, tot i que només el creuarem) i enllaçarem amb el de Finestrat (un baró, amo del terreny), on hi veurem, a l’esquerra, una casa okupada des de fa anys, coneguda com la Vila Vila Kula, amb un elaborat grafiti a la paret, i una altra en front, a la dreta, a la façana de la qual els okupes han instal•lat una cistella de bàsquet amb una inscripció que diu: “La vida pirata es la vida mejor”.

Un apunt sobre el carrer de Rogent: aquesta via és de ben segur la que té més vida del barri. Fins a finals del segle XIX hi corrien les aigües de l’antiga riera del Bogatell que baixaven cap el mar. Es va cobrir, i quan es va construir l’Eixample d’en Cerdà, el carrer va fer de muralla per a goig dels veïns de Sant Martí, que no volien que s’expandís cap el seu poble. I en efecte, els seus carrers van morir aquí. Si es van equivocar o no és difícil de dir-ho perquè l’Eixample va significar un impressionant avenç, però el Camp de l’Arpa va mantenir el seu caràcter rural, que a fi de comptes era la voluntat dels que hi vivien. Amb el temps, el carrer es va anar convertint en una artèria comercial, i més encara quan, a finals del anys noranta, es va transformar en zona exclusiva de vianants. Respecte del nom: durant anys es va dir carrer de Bogatell; durant la guerra, de Benito Pasanau, el nom d’un obrer anarquista que va morir al front, i en acabar-se li van posar l’actual Rogent. que honora a Elies Rogent, l’arquitecte de la Universitat de Barcelona entre altres importants edificis.

Deixarem el carrer de Finestrat girant a l’esquerra pel de Xifré i el baixarem uns cent metres i escaig fins trobar el de Provença. I amb quatre gambades creuarem l’arribada en el mateix lloc de la sortida, feliços d’haver fet una cursa pel que fou l’antic poble de Sant Martí. Moment en el qual serà cosa de fer (amb compte) els que deien els vells de l’indret: ” Per Sant Martí, beu del bon vi i deixa l'aigua pel molí”

                                                           --------o--------

Miquel Pucurull 

Web oficial de la cursa: http://www.cursapopularsantmarti.cat/