10.4.20

Córrer per una causa


Permeteu-me un joc de paraules: el món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia més, que renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes de nens i adults que tenen serioses limitacions. Va més enllà del córrer quan, uns altres, acompanyen corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a l’estranger com el run for charity i corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I, definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres disciplines esportives.

Miquel Pucurull
28/07/2019
 

Per què mig milió de persones (calculo) corren a Catalunya?

No és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. 


A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. 

Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia.

Una altra raó ha estat la incorporació de la dona a aquesta afició, especialment espectacular en els darrers anys. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren és cada vegada més alt. En la marató, per exemple, un centenar de catalanes van córrer la de Barcelona fa quinze anys, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. 

Una raó més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. 

Tot plegat a fet que ara, que calculo  que som mig milió els que correm a Catalunya en les dos mil curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones encara uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. 

Miquel Pucurull
10/04/2020

Sokratis Lagoudakis, l'últim classificat a la 1ra marató olímpica


No és gaire conegut que un dels atletes que van participar en la  primera marató olímpica l'any 1896 a Atenes, el grec Sokratis Lagoudakis, el darrer dels nou que la van acabar, ha passat a la posteritat per haver contribuït a la Ciència al cap d’uns anys. D'una forma, per cert, que esborrona.


Era metge de professió i va prendre la decisió de realitzar un experiment esfereïdor: el d’ inocular-se la bactèria de la lepra per investigar sobre el mal i comprovar, en el seu mateix cos, la seva evolució.

Curós per no contagiar a ningú, se'l considerava una persona esquerpa i poc sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se'i coneixia com “l’home que no dóna mai la mà”. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme extrem, el metge i maratonià Sokratis Lagoudakis, va ajudar a que la Medicina utilitzes el seu sacrifici i les seves experiències per erradicar una malaltia aterridora com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort.

Miquel Pucurull
10/04/2020