24.6.12

Una "perla" sobre l'atletisme de fa més de 70 anys

Una perla que confirma que, malauradament, l’atletisme federat sempre ha estat un esport minoritari. A casa nostra i a tot l’Estat.

Ja en l’any 1935, la premsa es queixava de la poca participació d’homes en el Campionat de Catalunya de cros, i de dones en el d’Espanya.

L'endemà de les proves, que es van celebrar al Prat de Llobregat, el diari Mundo Deportivo deia:

“Ahir, 18 de març de 1935, malauradament, va quedar ben provat que el Campionat de Catalunya de cross ja no interessa a ningú. 28 participants per a un Campionat de Catalunya, són molt pocs participants. (...) Es va celebrar també el Campionat d'Espanya femení de cross. D'un campionat d'Espanya, sigui l'especialitat que es vulgui, al qual només s'inscriuen tres participants, se'n presenten dues i només n'arriba una a la meta, ja faran el favor de dir-nos quin campionat és aquest i quin interès pot despertar parlar d'ell"

El Campionat de Catalunya el va guanyar l’Angel Mur, que va ser durant molts anys el massatgista del Barça de futbol –feina que va fer també el seu fill fins fa uns anys-, i la campiona d’Espanya va ser la Joaquima Andreu, una magnífica atleta que, curiosament, era també florista de la Rambla.

            

A les fotos del retall del diari, l’Angel Mur entrant destacat a la meta, i les dues participants en el Campionat d’Espanya, la primera de l’esquerra i única arribada, la Joaquima Andreu.

Oscar Pistorius, el corredor sense cames

Oscar Pistorius, l'atleta sud'africà que corre amb dues cames ortopèdiques, explica que sempre ha estat molt estimulat per la seva família.

Sa mare li va escriure, quan era molt petit, aquesta frase en la seva llibreta:

"Un perdedor no és qui arriba últim, sinó qui es queda assegut, mirant, i mai intenta córrer"

                   

20.6.12

Pla d'entrenament per començar a córrer

(Pla per iniciar-se en la pràctica del còrrer, basat en el mètode establert per Ramon Oliu el 1978)



1a setmana: Trotar minuts i caminar 1 minutvegades.
Total: 15 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-----------------------------------------------------------------
2a setmana: Trotar minuts i caminar 1 minut. vegades.
Total: 20 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
------------------------------------------------------------------
3a setmana: Trotar minuts i caminar minut. vegades.
Total: 25 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
4a setmana: Trotar minuts i caminar 1 minutvegades.
Total: 30 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
5a setmana: Trotar minuts i caminar minut. vegades.
Total: 35 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
6a setmana: Trotar minuts i caminar 1 muntvegades.
Total: 40 minuts diaris. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
7a setmana: Trotar 10 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau i minut de caminar1 vegada. + 24 minuts de trotar.
Total: 45 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
8a setmana: Trotar 15 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau i minut de caminar1 vegada. + 24 minuts de trotar.
Total: 50 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
9a setmana: Trotar 20 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau i 1 minut de caminar. 1 vegada. + 24 minuts de trotar.
Total: 55 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
10a setmana: Trotar 25 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau i 1 minut de caminar. 1 vegada + 24 minuts de trotar.
Total: 60 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
11a setmana: Trotar 25 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau. 1 vegada. + 25 minuts de trotar.
Total: 60 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
12a setmana: Trotar 25 minuts. 1 vegada. + 10 minuts a ritme suau. 1 vegada. + 25 minuts de trotar
Total: 60 minuts. Tots els dies de la setmana, excepte un de descans.
-------------------------------------------------------------------
Observacions:

Trotar” no és córrer en el sentit literal del terme. Significa anar a un pas extremadament còmode, gairebé que et permetés cantar mentrestant.

- “ritme suau” significa córrer a un pas també molt còmode, que et permetés parlar amb un company.

Una mida per saber si els ritmes - sobre tot els del primers dies - són massa ràpids, és la de que l’endemà de l’entrenament no has de tenir “agulletes”; com a molt un lleuger “formigueig” a les cames. Si tens “agulletes”, has de trotar més lentament.

-----O------

18.6.12

Malgrat els avenços, les maratonianes del país són poques

No cal donar-hi voltes. Tot i que a Espanya hi ha cada dia més dones que corren, i tot i que a les maratons de Barcelona dels darrers anys s’ha notat un important augment respecte als passats, participar en una marató segueix essent per a elles una assignatura pendent. Comparant-ho, naturalment, en el que passa en altres països.

Segons la meva opinió,  les causes respecte de les estrangeres són les diferencies culturals i socials que encara subsisteixen, la qual cosa no els hi permet dedicar el temps necessari per entrenar una marató, que requereix molta estona. També compta el fet que, comparat amb elles, les de casa nostra i la resta de l'Estat van començar a córrer maratons molt més més tard, a finals dels setanta, mentre que a Anglaterra, per exemple, ja ho feien cinquanta anys abans (Violet Percy figura com la primera dona que va baixar de quatre hores (3h 40'22) el 3 de octubre de 1926). No crec que hi hagi gaires més raóns.

A propòsit, he volgut veure que és el que ha passat en dotze mesos recents pel que fa a la participació de dones en totes les maratons celebrades a l’Espanya, i al Món, i els resultats (nombre i percentatges sobre el total, extret de les classificacions oficials de les proves) són  força eloqüents:


A més a més, cal tenir present el següent: de les dones arribades a la marató de Barcelona, el 70% eren estrangeres. A la de Madrid ho eren el 61%; a la de València el 28%; a la de Sevilla el 37%...a la marató de Palma de Mallorca només hi van córrer 7 espanyoles; les altres 211 eren estrangeres. 

Per fer-nos una idea del que succeeix a la resta del Món (de l’Àsia només he pogut trobar les dones que van participar a la de Tokio), valgui aquest quadre:


No cal donar-hi voltes, les dones espanyoles -catalanes incloses- que corren maratons, encara són molt poques. Segurament, si tinguessin el mateix temps que tenen les estrangeres, on els horaris laborals i la conciliació familiar és diferent a la d'aquí, n'hi hauria moltes més.

Miquel Pucurull
 

9.6.12

Per què, al nostre país, les dones no corren maratons?

És un fet incontrovertible, cada dia hi ha més dones que corren a les nostres contrades. És més, l’actual boom de l’atletisme popular té molt a veure amb la seva notable incorporació des de fa uns anys. Tot i així, la participació femenina a la marató de Barcelona del passat mes de Març -encara que ha augmentat molt en els últims dos anys- va ser molt minsa. I més encara si es té en compte que la majoria de les que hi vàren córrer -gairebé el 70%- eren estrangeres. Dic la de Barcelona, però a les de la resta de l'Estat la situació encara és pitjor

¿Què hi fa que, comparat amb el que succeeix en altres països, hi corrin tan poques dones a les maratons d’Espanya? Les ràtios Homes/Dones de les Top Ten de l'Estat comparades amb les Top Ten d’Europa i d’Estats Units fan mal als ulls.


La de Barcelona, tot i tenir el tant per cent de dones més alt de l’Estat (llevat de la de Palma)  tampoc “se salva”.  (No vull referir-me a que és molt alt perquè hi corren moltes estrangeres perquè segurament passa el mateix arreu. A Palma, per exemple, hi van córrer només 7 espanyoles). Resulta anguniós saber que el nombre de dones sobre el total de participants a la marató nostra, i a la de Madrid, València, etc, és tant raquític en relació al de la de Londres, Estocolm, Berlín...i no diguem del de les nord-americanes, on hi ha maratons com la de Portland on les dones són més de la meitat del total.

Quins són els motius de les diferències tan abismals?

Tinc la teoria que les dones que corren maratons a Catalunya i a la resta de l’Estat són poques en comparació a altres països per raons purament culturals i també socials. No pot ser d’altra manera. Ningú  pot pensar que són diferents a les estrangeres.

Per córrer maratons, s’ha de dedicar moltes hores  a entrenar. I, ¿no serà que els horaris laborals -molt diferents dels de fora- no les ajuden? O el que és més greu: ¿no serà que les dones d’aquí encara estan poc emancipades? ¿No serà que, a banda de treballar fora de casa, dediquen molt temps a cuidar dels fills i a les feines domèstiques, molt més que el que hi dediquen, en comparació, en altres països, on els homes fan també aquesta funció?.

Malgrat els "brots verds" que s'estan produint (aquest any han corregut la marató de Barcelona més del doble de dones de l’Estat -el 70% catalanes- que fa dos anys), encara estem molt lluny de poder dir que la corredora de casa nostra participa també en la marató com ho fa l'estrangera, que és on ens hem d’emmirallar.

És d’esperar que la seva eclosió en el món del córrer pel que fa a les curses de menys quilometratge (a les de 10 Km la famosa ràtio és actualment de 72/28 de mitjana), serveixi també per nodrir la marató de manera progressiva. Són molts anys d'una cultura social diferent -i nul·la en l'esportiva- i s'ha de donar temps al temps. Això no ha fet més que començar.
                                                         
Miquel Pucurull i Fontova
09/06/2012
 

5.6.12

Evolució de les dones a la Marató de Barcelona

 S’ha dit sempre (jo també ho he dit) que la participació de les dones catalanes i espanyoles a la marató és una "assignatura pendent".

No és un tòpic; és cert. Però en els darrers anys, si més no a la de Barcelona, ha crescut molt. Val la pena veure com ha estat la seva evolució des dels primers temps fins ara per fer-nos una idea d'on estem, i de com pot ser el futur.

A la primera marató popular que es va celebrar a Espanya, la de 1978 al poble de Palafrugell (origen de l’actual), hi varen córrer 3 dones. Dos anys després, ja a la ciutat de Barcelona, el nombre de participants femenines que la van acabar seguia essent testimonial. Van ser 20, totes catalanes, i la relació Homes/Dones, del 97/3.

Deu anys més tard, en el 1990, la xifra va pujar a 144 i la ràtio Homes/Dones va ser 95/5. Passats uns altres 10 anys, en el 2000, la atonia continua: hi van participar 157 i la ràtio 94/6. Després d’una altra dècada, l’any 2010, en ple boom de la marató de casa nostra, la cosa ha canviat molt, tant pel que fa a la participació de corredors com de corredores, i hi participen 1.343 dones. I en la darrera, la d’aquest 2012, han estat 2.159, amb una ràtio de 87/13.

L’augment de participació femenina a la marató de Barcelona en els darrers anys és doncs inqüestionable. Però no es pot deixar d’admetre que, com una constant, la gran majoria han estat i són estrangeres. 
Centrant-nos únicament en l’evolució de les maratonianes de l’Estat (per dades que he esbrinat, considero que el 80% són catalanes) podem dir que l’augment, després de la marató recuperada (a recordar que el 2005 no es va celebrar) és espectacular.















Fixem-nos en els últims cinc anys; de les 176 del 2008 es passa a 667 en la darrera d’enguany. És a dir que el nombre de maratonianes de l’Estat és tres vegades més gran que quatre anys enrere. I molt especialment, destaca el creixement dels dos darrers anys, un 125% més del 2012 respecte del 2010.
Per concloure, una observació que afegeix una mica d’optimisme pel que fa a la ràtio Homes/Dones que sempre ha estat molt desigual. Referida únicament als participants de l’Estat, dos anys enrere, el 2010, va ser de 94/6 i enguany ha estat 92/8. I també en relació a l’augment en percentatge del participants d’ ambdós sexes: ha estat major el de les dones en aquests dos anys (+125%) que el dels homes (+84%)















Miquel Pucurull 
05/06/2012