Els que correm pel plaer de córrer cada cop som menys.
Els esports d’extrema dificultat s’estan posant de moda. Fa dos mesos, per exemple,
es va celebrar una prova, la 'X-Alps’, on els participants corren i escalen
muntanyes per llançar-se en parapent. I així, volant i corrent, travessar els
Alps per fer els 1.100 km que separen Salzburg de Mònaco. En total, milers de metres
de desnivell acumulat i centenars de quilòmetres de córrer i grimpar, amb 10
quilos de material al damunt, parapent inclòs. La fan en dotze dies, i per si
no fos prou exigent tot plegat, el que arriba últim desprès de cada etapa,
queda eliminat. Una altra prova extrema és l’anomenada ‘Spartan’, que a Catalunya
ja se celebra. Una noia que ha fet una d’aquestes proves m’ha explicat,
encisada, que es troben pel camí amb xarxes per on han de pujar i baixar,
bassals de fang que han de travessar, sacs de sorra que han de carregar a
l’esquena... Em costa acceptar que se les pugui assimilar a una cursa atlètica,
perquè, pel que em sembla, córrer és el de menys. El que importen són els
obstacles màxims i els perills. De totes maneres, he d’admetre que, desprès que
a Estats Units i al nord d’Europa causen furor, arribarà un dia que també ho
faran a casa nostra. Serà el dia, deixeu-me lamentar-ho, que córrer la marató
de Barcelona serà considerada una cosa de nens.
Miquel Pucurull
08/08/2019
