Amigues i amics, fa pocs dies s’ha celebrat a Tenesse, Estats Units, la que es considera la cursa més dura del món: la marató de Barkley. Ho deu de ser: té un recorregut endimoniat de 160 quilòmetres per boscos i muntanyes, amb un desnivell de 16.000 metres, i per fer-ho més difícil, s’ha de córrer en un temps màxim de 60 hores. En cada edició admeten quaranta participants i fa 35 anys que la fan, és a dir, l’han intentat de fer mil dos-cents, i fins ara només l’havien pogut finalitzar vint homes. Dic fins ara perquè l’altre dia també la va acabar la Jasmin Paris, una coneguda corredora anglesa d’ultra maratons. L’any passat va haver d’abandonar, exhausta, i aquest cop la va fer en 59 hores i 58 minuts, a un minut i escaig del temps límit, junt amb quatre atletes més, convertint-se en l’única dona al món que ho hagi aconseguit. Segons les imatges de l’arribada, per cert, rebentada, agònica, i a la vora de la mort, després d’haver estat corrent tantes hores i amb tanta adversitat. Més enllà de reconèixer i felicitar als que la fan, i en especial a la Jasmin Paris per la seva vàlua, em costa molt acceptar que aquest famós repte sigui realment una cursa esportiva. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
Miquel Pucurull
31/03/2024
