Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici; els grans l'hem de fer per obligació. Es difícil dir a quina edat, en quin moment, la gent ha de prendre la decisió de començar a recuperar la forma física perduda. Com més aviat millor. Als quaranta? als cinquanta? Ja m'entens. El que és segur és que hem de fer-ho. Sense excuses. Un servidor corre des dels quaranta, exactament. Aquest any, al desembre, en faré vuitanta i podria omplir un llibre sobre els beneficis físics i psíquics que em suposa fer-ho. Un dia del mes d'agost de 1979 em vaig decidir a posar-me unes bambes (de tennis) per començar.
Ho vaig fer, corrent a pas de tortuga i caminant, per perdre pes: pesava catorze o quinze quilos més del que em corresponia per la meva constitució. Ho vaig aconseguir. I és per això que des de llavors m'he convertit en un dels guillats del córrer. Una activitat de la qual faig apostolat, especialment aconsellant-t’ho als que fa temps que han perdut la forma. Ho recomano a tort i a dret. Ja em sabràs disculpar la meva passió. Potser hi haurà qui cregui que, pensant específicament per a que les persones maduretes facin esport, recomano exercicis molt suaus. Doncs no. En la meva opinió i per la meva experiència, els sedentaris i sedentàries que vulguin rejovenir els seus ossos i músculs han de fer-ho amb intensitat. No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure amb energia.
Miquel Pucurull
23/01/2018
