27.7.15

El Tapering

Ara que falta poc per a la marató de Barcelona pot ser interessant saber -sí no se sap- en què consisteix el Tapering. (No m'agrada el terme anglès, però no sé com traduir-lo en una sola paraula).

Per als nord-americans, que l'utilitzen, significa reduir la càrrega d’entrenament abans d’una prova de llarga distància.

Sempre s’ha recomanat que la darrera setmana abans d’una marató es redueixin els quilòmetres i es descansi dos dies abans de la prova. Però els partidaris del Tapering accentuen aquest descans. Recomanen que el període de Tapering sigui de entre 14 a 21 dies abans, durant els quals, i de manera progressiva, però dràstica, es vagi reduint la intensitat i el volum de quilòmetres diaris.

A grans trets, el Tapering més utilitzat és el de que 2 setmanes abans de la marató es redueixi a la meitat la mitjana setmanal de quilòmetres de l'últim mes, i la setmana abans de la prova, la meitat d’aquesta. És a dir, que si la mitjana era de 60 kms, dues setmanes abans han de ser només 30, i la darrera setmana 15.

Les experiències que s’han dut a terme (els americans fan estudis de tot) han permès arribar a la conclusió que amb aquest descans augmenta el nivell de forma del corredor i millora el seu rendiment en un 3%. La qual cosa significa que a un maratonià de nivell mitjà li suposi acabar al voltant de 5-10 minuts més ràpid del que hauria estat el normal amb un entrenament continuat.


La majoria de corredors defugen del descans llarg abans de la marató perquè tenen por de perdre la forma. S’hauria de dir que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que demostren que és al revés. Alguns atletes de renom s’han vist obligats, per circumstàncies, a no poder entrenar una bona quantitat de dies abans de proves molt importants, i els seus resultats han estat excel•lents. 

El portuguès Carlos Lopes, per exemple, va guanyar la marató olímpica de 1984 després que un accident 10 dies abans li impedís entrenar-se ni un sol quilòmetre més. En els mateixos Jocs del 84, la nord-americana Joan Benoit va guanyar també l'or a la marató després d’haver passat pel quiròfan per una lesió de genoll que la va obligar a descansar 17 dies abans de la prova. 

Un altre il·lustre atleta que va haver d'estar aturat abans d'una competició fou l'Emil Zatopek. Va estar hospitalitzat dues setmanes per una infecció. El van donar d'alta just abans del Campionat d'Europa de 1950 i va córrer el 5.000 i el 10.000 guanyant les dues proves amb rècord. Els metges van dir que la inactivitat i el repòs li havien anat molt bé i va néixer l'Efecte Zatopek, que consistia en una important reducció d'entrenament uns dies abans d'una competició. D'alguna manera, el que avui en dia se’n diu Tapering.


Emil Zatopek

Excuso dir que un servidor és taperingista (o com se digui).

Miquel Pucurull

20.7.15

Semblança de Doug Kurtis, guanyador de la Marató de Barcelona de 1989

Tinc un especial interès en saber sobre els atletes guanyadors de la marató de Barcelona, tant en homes com en dones. I de tant en tant esbrino i escric alguna cosa sobre ells o elles.

El que que ho va fer l'any 1989 fou el nord-americà Doug Kurtis, acabant-la en 2h16.37, a qui recordo bé. No el vaig veure a la marató, per descomptat (vaig entrar 1h20 més tard), però sí a l'entrega de premis a l'Hotel Expo per la tarda d'aquell diumenge de març (hi vaig anar per acompanyar la meva filla, que havia quedat tercera).

Portada de la revista Marathon amb l'arribada 
de Doug Kurtis a la Marató de Barcelona'1989
Doug Kurtis ostenta rècords molt notables i un currículum excepcional.

- Va córrer un total de 205 maratons, 200 de les quals en menys de 3 hores.

- Va guanyar 40 de les 205 maratons en les quals va participar.

- És el maratonià al món que ha corregut més vegades la prova per sota de 2h20; en concret, 76 cops.

- Té una marca personal de 2:13:34, aconseguida l'any 1982 a la marató de Nova Orleans

- El mateix any que va guanyar a Barcelona en va córrer dotze a menys de 2h20

- La majoria de corredors d’elit corren dues o tres maratons a l’any. Ell en va fer una mitjana de dotze cada any entre 1981 i 1997.

- Va ser el guanyador, sis vegades, de la marató de Detroit

- Als 42 anys va córrer la marató de Boston en 2h15'52, quedant primer de la categoria de més de 40 anys.

- Ara ja no competeix. Però fa tres anys, a l’edat de 61, va baixar de les tres hores. A la marató d'Ontario (Canadà) va acabar en 2h58’12”.



                                               -------o------

Miquel Pucurull
27/02/2016

8.7.15

Carmen Auñón, metgessa pionera i atleta de nivell

En una operació pionera a l'Estat, un equip mèdic de l’Hospital Trueta de Girona extirpa amb èxit total un tumor al pàncrees d'un pacient que tenia una esperança de vida de 6 mesos. La doctora que hi ha intervingut, Carmen Auñón, bona amiga, és una molt notable corredora popular, guanyadora, entre altres proves, de la marató de Vitòria (3h00.24) l'any 2009.

La notícia és un orgull per als que formem part del món del córrer.

1ª foto: Carmen Auñón, al costat del pacient, i dos metges.
2ª foto: Carmen Auñón entrant vencedora a la marató de Vitòria. 
En una revista de l'Institut Català d'Oncologia li van fer una entrevista l'any passat. En ser preguntada si trobava alguna semblança entre la feina que fa i l'esport va respondre: "Les dues activitats impliquen valors i atributs com la disciplina, la dedicació, l’esforç, les ganes de millorar..."

Miquel Pucurull
08/07/2015


1.7.15

¿S’haurien de “compensar” les classificacions de les maratons per edats i sexe?

El que arriba primer en una cursa és el que corre més ràpid i ha de ser el vencedor, això és inqüestionable, però no és menys cert que l’edat i el sexe és un condicionament fonamental perquè sigui així. I si una prova popular està formada per participants de totes les edats, homes i dones, potser seria just que es considerés aquesta circumstància més enllà de que hi hagin premis per categories, on, per cert, els trams d'edats dels reglaments són sovint molt discutibles.

Dic que potser seria just, però no tinc gens clar que la idea prosperés. I tampoc vull abanderar cap proposta. Només abordo el tema com a constància en aquest Calaix del món del córrer.

El cert és que quan s'ha fet algun intent en aquest sentit no ha tingut cap èxit. A les maratons de València dels anys 1995 i 1996 es va tractar que les diferents edats o sexe dels participants no fos el que determinés la classificació. La modalitat es basava amb el fet de que els corredors sortien per grups d’edat, esglaonadament. Com més veterans més temps d’avantatge. Per posar un exemple, els de més de 65 anys, sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre 60 i 64, trenta minuts...i així successivament fins arribar als de menys de 40 que tenien la sortida a l’hora establerta com oficial.

La primera vegada no va passar res especial, però el 1996, Manuel Rosales, un veterà molt bo, de 60 anys llavors,  va entrar primer aprofitant l’avantatge de sortir abans. Va necessitar 2 hores 41 minuts i 28 segons, però el rellotge de l’arribada senyalava que havien transcorregut 2h13'51" (el temps des de la sortida oficial) i va guanyar. Es va produir un gran desencís -per no dir una altra cosa-  dels corredors que en circumstàncies normals s’haurien classificat per davant. Alguns no s’havien llegit el reglament i afirmaven que havien corregut la prova en menys temps i els corresponien els premis en metàl•lic que s’enduien els veterans. Es van desencadenar fortes polèmiques i l’experiment  es va deixar de fer.

Manuel Rosales
Com sigui, existeix una Taula establerta per la IAAF fa temps, que segons l’edat i el sexe del participant en una prova, atorga determinats punts al temps realitzat, amb la qual cosa, en té més qui, amb una mateixa marca, té més anys. L’anomenen la Taula Compensada. La van realitzar perquè entenien que no es pot posar en el mateix sac el temps que fa  un atleta jove amb el d’un atleta veterà, i havia de ser valorat.

Per posar uns exemples, el càlculs de la Taula estableixen el següent:

Un corredor de 36 anys que acabi una marató en 3h30 obté 59,55 punts
Un corredor de 56 anys que l’acabi en 4h00 obté 61,41 punts

Una corredora de 36 anys que l’acabi en 3h45 obté 61,36 punts
Una corredora de 56 anys que l’acabi en 4h30 obté 64,18 punts

Es a dir que, el temps d’un corredor que fa la marató en mitja hora més que un altre, però té 20 anys més, és millor (segons la Taula). I el d’una corredora que la fa en tres quarts d’hora més que una altra que és 20 anys més jove, també és de més qualitat. I a més a més, el seu temps, tot i ser el més alt, és el millor dels quatre de l’exemple.

S’ha de dir que el sistema no ha generat mai cap interès. Recordo que fa uns anys, algunes proves cronometrades per Championchip (la marató del Mediterrani i altres) varen afegir a la classificació oficial una de paral•lela amb els resultats d’acord amb aquesta Taula, però no va quallar i ha deixat de fer-se.

En qualsevol cas, com un divertiment curiós, la Taula en qüestió té la virtut de permetre comparar la “qualitat” de la marca d’un mateix amb la d’un altre participant de qui se sàpiga l’edat.

En aquesta web,
http://www.xtec.cat/~aparra1/zancadas/taulacompensadaequip.htm, que es va confeccionar per valorar els temps d’uns equips de 4 d’una acció anomenada “Corre la marató amb amics i amigues” que es va fer fa uns anys per a la marató de Barcelona, es poden comprovar de forma automàtica els punts que corresponen a cada cas. Insisteixo, és un entreteniment, qui sap si adequat per aquests dies d'estiu. 

Miquel Pucurull