Tot i que cada cop hi ha més dones que corren maratons a casa nostra i a Espanya, la diferència del nombre respecte a les de fora encara és molt gran. Només cal comparar el percentatge sobre el total de les que les corren a les deu maratons més importants del món occidental (36%) i a les d’Espanya (13%).
M'agradaria no haver de dir que, malgrat els avenços que s'han experimentat, les nostres ràtios Home/Dona són, en comparació, molt diferents. Amb precentatges molt baixos pel que fa als de les dones. I, especialment, si es té en compte que en les maratons que són més alts, com els de Barcelona i Palma de Mallorca, la majoria eren estrangeres.
Cal concloure, però, que a Espanya venim d’un temps fosc: l'atletisme femení va estar prohibit practicar-lo per la dictadura franquista fins els anys seixanta, amb la qual cosa, el percentatge de dones espanyoles que, miraculosament, corrien la marató de Barcelona en en els anys vuitanta era del 3%. I que mentre una francesa, Marie-Louise Ledru, participava per primer cop en una marató l’any 1918 a Paris, una
espanyola, la basca Lourdes Gabarain, no ho va fer fins el 1977.
Hi ha qui diu que a les dones no els agrada competir i tampoc participar a les maratons. Bestieses! Les dones són iguals a tot arreu del món. El que són diferents són les condicions culturals, econòmiques i socials.
-----------------------
Miquel Pucurull
13/04/2016