27.11.14

Un català, l'atleta en actiu més longeu d'Espanya

A Catalunya tenim l’atleta més longeu d’Espanya. Té 95 anys i es diu Valentí Huch More.

Va començar a practicar atletisme quan tenia 62 anys. Va córrer una cursa d’El Corte Ingles i va quedar enganxat. Després d’uns anys de participar en curses populars es va dedicar a les proves de pista de veterans.

De petit corria 20 quilòmetres al dia per anar a l'escola. Estava a cinc quilòmetres de casa seva, però hi anava i venia dues vegades diàries. Ara, als 95 anys, corre, salta o llença un disc com si fos un jovenet. En una entrevista que li van fer fa dos anys, deia: "M’entreno una mica cada dia al Serrahima de Montjuïc. Uns dies faig llançaments, altres salt o faig curses ràpides. Ho faig pel meu compte, sense entrenador, perquè amb l'experiència de tants anys vas guanyant en coneixements. No faig res especial, fins i tot puc menjar normal. Això sí, fa 50 anys que no fumo. L'esport m'ha tret de fumar i em permet fer una vida saludable. Et fa distreure't i superar-te cada dia".


Ni l'aspecte físic ni la seva agilitat mental encaixen amb els d'un home que va complir 95 anys aquest dimarts 25 de novembre. No ha sofert cap operació des que va acabar la Guerra i assegura no recordar quan va tenir l'últim refredat.

En Valentí treballava a la Seat com a mestre mecànic i es va jubilar fa 33 anys. Viu sol des que va morir la seva dona, fa quatre anys. Ella no compartia la seva afició, però la comprenia. Mentre va poder, el va acompanyar a totes les competicions. Es nega a anar-se’n a viure amb el seu fill. "No podria fer la meva", argumenta. Únicament va acceptar, a contracor, contractar una persona per fer netegés i la compra. Però només una vegada cada dues setmanes. La resta del temps se’n ocupa ell. La compra, el menjar, la bugada, la planxa ...Ho fa ell tot.

Des que va complir 80 anys ha dominat totes les seves proves en els campionats d'Espanya de veterans. Ha perdut el compte dels títols que acumula, però afirma que sempre que competeix aconsegueix medalla. Diu "No m'agrada participar per fer bulto, jo competeixo per guanyar". La seva assignatura pendent són els Mundials. Durant els últims 10 anys no ha pogut participar per diferents motius, però ja té els bitllets i l'hotel per als del 2015, que seran a Lió. Segons el responsable de veterans de la federació espanyola, en Valentí Huch és favorit en totes les seves proves.

Vídeo de fa dos anys, quan en tenia 93: http://vimeo.com/64513788

La meva més profunda admiració.

Miquel Pucurull
27/11/2014                                                          

21.11.14

Baixar de 3 hores a la marató és difícil; de 2h30 una proesa

Baixar de 3 hores

En el món popular del córrer a casa nostra, cada cop són més el que participen en les maratons, però el temps en que les acaben són també cada vegada més alts.

Anys ha, els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Era el sà propòsit (gairebé una obsessió) de la majoria dels que ens calçàvem unes bambes per entrenar i córrer una marató. Ara, l'objectiu majoritari està en baixar de 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. Però em resulta sorprenent que siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.

Per parlar de números, a la marató de Barcelona d'aquest any 2014 només van baixar de 3 hores el 4% de tots els arribats. Concretament, 545 dels 14.225 que van creuar la meta. Dic que només perquè, per comparació, fa trenta anys, amb sis vegades menys de finalistes (2.387 la van acabar) van ser 429 els sub 3 hores, el 18% del total.

Baixar de 2h30

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, hem de concloure que, a diferencia del que passava fa aquests 30 anys que deia, la fita està actualment “reservada” a molt pocs. La davallada, per comparació, és enorme. Enguany han estat 12 i l’any 1984 van ser 42.

I si ens centrem en els de Catalunya i Resta de l’Estat, obviant els corredors estrangers, aquest any han baixat de 2 hores i mitja únicament 3 maratonians, dos catalans i un gallec que viu a Barcelona, mentre que en el 1984 ho van fer 28. I no cal dir que cap d'aquells de llavors eren professionals.

Posem-li noms:



Posem-li un gràfic:


Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no en sorgeixin que siguin capaços de fer marques de qualitat i que aquestes hagin baixat tant pel que fa als de davant.

Miquel Pucurull
01/04/2014

20.11.14

Baixar de 3 hores a la marató, una fita "oblidada"

Cada dia hi ha més maratonians i maratonianes. I això és una molt bona cosa. Però el percentatge dels que baixen de 3 hores -una fita a la qual fa anys hi aspiraven molts i moltes- és cada vegada menor.


El quadre ens permet també observar que el gruix de participants a la marató que fan entre 3 i 4 hores és el més gran. I sempre ha estat així.

Per altra banda, excepció feta de les maratons dels anys 1980 i 1990, el percentatge dels que arriben en més de 4 hores és cada vegada més alt. I en consonància, els que fan menys de tres hores és percentualment molt més baix.

Crec que no hi ha misteris:  està determinat pel nombre creixent de participants que corren la marató havent fet un entrenament molt menys exigent i intens que en altres èpoques.

Com sigui,   ha anat quallant la filosofia de córrer pel plaer del córrer i  la marató ja no sembla una cosa  només a l'abast d'uns quants. Això significa, com és fa palès, que cada vegada hi ha més gent que s’atreveix a córrer la prova. I en aquest sentit, benaurada sigui aquesta tendència. Però no deixo d'enyorar el moment en el qual els que corrien maratons s'esforçaven per baixar de les 3 hores.

L'objectiu majoritari, ara, és baixar de les 4. Plantejar-se menys de 3.30 és excepcional, i menys de 3 hores, un somni.   

Miquel Pucurull

13.11.14

La primera Jean Bouin Open. Any 1979

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular a finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la  referència- va ser un dels que va córrer aquella primera prova.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.


                     Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979

Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora.

L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".

                                    Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt

Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.


Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar;  treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.

Antonio Valle
Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una fotografia abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta), uns quants quilos més que ara i 35 anys menys, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars. 


                                                    ----------o----------

Miquel Pucurull

1.11.14

L'últim esnobisme: córrer dins d'un globus

Hi ha qui diu que els que correm estem una mica pirats. 

N’hi ha que (amb tots els respectes) ho són de veritat, i no una mica. 

El passat dissabte 4 d’octubre, l’iranià resident a Estats Units, Reza Baluchi, corredor de maratons, va haver de ser rescatat per un helicòpter al mig del mar, a Florida, quan intentava córrer en 15 dies de Miami a les Bermudes (1.650 Km), dins d’un globus inflat amb hidrogen que rodolava damunt de les aigües. 


El pla de l’home era córrer per la nit , dormir pel matí i descansar per la tarda. Baluchi, qui portava a la bombolla barres energètiques, ampolles d'aigua, un GPS i un telèfon satèl·lit, va refusar tres dies abans del rescat el suggeriment d’un guardacostes d’abandonar el seu peculiar projecte (l’interior del globus podia arribar a 47 graus). Els guardes van mantenir vigilat al corredor, que va demanar auxili quan duia 130 Km.

Miquel Pucurull
01/11/2014