He escoltat i llegit moltes coses
sobre les raons de perquè no són gaires les dones a Espanya (de Catalunya i de la resta de
l’Estat) que corrin maratons. Tothom diu la seva. Des qui diu que és perquè prefereixen anar al gimnàs en lloc de
córrer, fins al que assegura que la llarga distància és massa dura per a elles. Barbaritats.
Si no hi ha tantes noies que les facin, comparat amb les que ho fan en altres
països d’Europa o Estats Units, és per altres motius.
Quan les estrangeres ja en corrien, aquí l’atletisme femení, marató inclosa, estava prohibit
pel franquisme (ho va estar durant vint-i-un anys en acabar la guerra). Es podrà dir que ha plogut molt des
dels anys seixanta i ja podria estar superat aquest handicap. És cert, però
n’hi ha d’altres, com, per exemple, que les feines de
casa i la cura de la família (al meu parer encara més a càrrec de la dona que de l'home) i els horaris laborals, no ajuden gens a que elles,
en arribar de la feina, se’n vagin a entrenar una llarga estona com requereix la
marató.
Però, malgrat els inconvenients, s’albira
que les coses estan canviant de fa un temps. Per veure-ho amb perspectiva, val la pena recordar com ha
estat la seva evolució des que van començar a córrer-la.
A la primera marató popular que es va celebrar, la de
1978, hi van córrer 3
dones, totes catalanes. Dos anys després el nombre
seguia essent testimonial: van ser
20. Deu anys més tard, en el 1990, la xifra de catalanes més les de la resta de l'Estat va pujar a 35. Passats uns altres
deu anys, en el 2000, la van acabar 85. Després d’una altra dècada, l’any 2010, en ple boom del
córrer, la cosa havia canviat i les finalistes van ser 296. I en la darrera que s'ha celebrat,
la del 2019, han estat 1.275
L’augment de participació de catalanes més resta de l'Estat a la marató de Barcelona en els darrers anys és doncs inqüestionable (per dades que he esbrinat, considero que el 80% són catalanes) i podem dir que la seva evolució és molt estimulant.
---------o---------
Miquel Pucurull
Actualitzat 13/11/2020