Cursa de la Vila Olímpica. Fisonomia del recorregut 2017

Km 0 a l'1

De bon matí -convé que ho sigui perquè estarem ja a l'estiu-, a les 8,30, se sortirà per fer una cursa d’aquelles que en diem emblemàtiques. No en debades és de les més antigues de Barcelona. Vint-i-set anys fa que se celebra, que ja són anys.

Serà al carrer de l’Arquitecte Sert, davant mateix del Poliesportiu Nova Icària a l’esquerra, i a pocs metres, al darrere, de la Presó de Dones. Del poliesportiu, cal dir que, inaugurat l’any 1992, va servir de gimnàs per als atletes dels Jocs Olímpics d’aquell any a Barcelona, que com és sabut, es van allotjar en els diferents pisos que conformen l’actual barriada. D’aquí ve que se l’anomeni La Vila Olímpica. De la presó no en sé gran cosa; només que en un temps va ser un reformatori de menors i se la coneix com la de Wad-Ras perquè està en un carrer que es deia així (ara Doctor Trueta), prenent el nom d’una batalla al nord del Marroc entre l'exercit marroquí i l'espanyol el 1860.

Avançarem pel carrer que duu el nom d’un dels arquitectes i urbanistes més important del país, poc conegut (potser per això li posen la professió davant del cognom: Arquitecte Sert) perquè en acabar la guerra es va haver d’exiliar, com molts altres cervells. Se’n va anar a Estats Units, on va ser ni més ni menys que el director de la facultat d’arquitectura de Harvard. Retornat a Catalunya, va dissenyar la Fundació Miró de Montjuïc.

Avançant, deia, passarem per davant de les galeries comercials del Centre de la Vila a la nostra dreta, veurem al fons el mar, cada vegada millor i més a prop -especialment els més alts- i anirem fins al carrer de Salvador Espriu on girarem a la dreta per enfilar-lo. En fer-ho tindrem les torres de Mapfre i de l’Hotel Arts a quatre passes, i abans el bonic Parc del Port Olímpic en front nostre al girar.

Sens dubte, aquesta cursa respira olimpisme pels quatre costats. Una mostra: en aquest mateix parc, tot i que no ho veurem -per més alts que siguem- perquè està dins, hi ha un estany dedicat al Cobi, l’icona dels Jocs del 92. I més endavant, els 169 mastelers que van servir per fer onejar les banderes dels països a l’Estadi durant aquells dies.

No sé si es gaire conegut que el Cobi de l’estany, per cert, estava pensat per a que tingués moviment. En Xavier Mariscal, el seu autor, havia previst que, activant un mecanisme amb una moneda, la mascota nedés per damunt de l’aigua perseguit per un tauró de metall fins amagar-se en una cova. No va funcionar; no va quallar el projecte vull dir, i el Cobi es manté immòbil al mig de l’aigua. Vestit d’atleta grec, amb faldilles, com és de rigor, i sostenint una àmfora, però quiet, impertèrrit. Una llàstima.


L’estany del Cobi al Parc del Port Olímpic 

Avançant per Salvador Espriu, un carrer per on passem també corrent algunes proves més a Barcelona, com la Marató o la Cursa dels Nassos i no sé si alguna més, no ens oblidarem que l’Espriu va ser un insigne poeta de les lletres catalanes. Diuen d’ell, que era taciturn, solitari i poc conversador. També que era molt seriós i no reia gairebé mai, I quan o feia, normalment no era per res que fes gràcia, més aviat al contrari, era d’una forma tan estentòria que deixava a tothom descol•locat. Això sí, com a escriptor i compromès amb Catalunya, únic. La pell de brau, una obra escrita com un lament per la incomprensió de la península respecte de la seva terra -que ara es tant vigent o més que llavors, tot sigui dit de passada- és un cant i un prec, precisament, a la necessitat d’enteniment entre els pobles de l’Estat. D’un valor immens, reconegut per tothom. Un tast: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor"

En arribar a la Plaça dels Voluntaris, anomenada així per recordar la valuosa feina que varen fer 30.000 persones anònimes durant els Jocs Olímpics del 92 de Barcelona, girarem a l’esquerra vorejant la gran font circular que hi ha al mig, per anar a trobar immediatament l’Avinguda del Litoral i enfilar-la en sentit Besòs.

No ho hem dit, potser no cal, aquesta és una de les curses més planes de la ciutat, sinó la que més. La qual cosa vol dir que el circuit, que tampoc no té gaires girs i bastants rectes, és d’aquells que convida a córrer de valent. Som'hi doncs! Immediatament després de fer el gir a la Plaça dels Voluntaris passarem per sota de la Torre Mapfre, el que és, juntament amb l’Hotel Arts, el gratacel més alt de Barcelona amb 154 metres. (No és l’edifici més alt de la ciutat, que ho és, diuen, la Sagrada Família amb 172). A l’esquerra hi veurem l’escultura de colors Marc, que els seu autor, Robert Llimós, va voler dedicar al seu únic fill, mort en un accident de cotxe. Una curiositat: a Atlanta, seu dels Jocs Olímpics quatre anys després dels de Barcelona, hi ha també una escultura idèntica, obra del mateix escultor, que la va fer abans que la d’aquí. L’artista es trobava allí l’any 1996, instal·lant-la, quan el seu fill va perdre la vida.

 
Marc. Escultura de Robert Llimós dedicada al seu fill 

I en un no res arribarem a l’indicador del Km 1, situat a tocar de l’edifici cilíndric del Centre Meteorològic, que voldrà dir -una obvietat- que haurem fet el 10% de la cursa. Mirarem el crono, i com ens passa a la majoria de curses, ens semblarà que anem massa poc a poc.

Km 1 al 2

Passat el Centre Meteorològic, un donut enorme si el veiéssim des de dalt, que va donar molts mals de cap als interioristes per col·locar mobles a l'interior perquè gairebé totes les parets són corbades, ens trobarem un dels tres fanals gegants d’acer i alumini que hi ha a la zona, de 23 metres d’alçada, que tenen una mica la forma de full de sabre samurai. Els altres dos ens els trobarem més endavant, dins d’aquest quilòmetre. Tots tres duen el nom de símbols del Zodiac: Taure, aquest primer, Piscis, el segon que veurem, i Aquari el tercer. L’escultor Antoni Roselló, que els va dissenyar, els hi va posar aquests noms, que són els de la seva dona i les seves filles.

Seguint per l’Avinguda del Litoral, a la nostra dreta tindrem la Platja de la Nova Icaria, i no ens podrem estar de recordar que exactament en aquest magnífic lloc per on estem ara corrent, hi havia fa anys el barri del Somorrostro. Barri és una manera de dir: el Somorrostro era un nucli de barraques -un dels més grans de Barcelona-, moltes d’elles construïdes a la sorra de la platja, al costat del mar, que va perdurar fins el juny de 1966.

El significat de la paraula Somorrostro és incert, o almenys no l’he pogut esbrinar del tot. Es diu que potser prové del què deien els pescadors de l’indret quan tornaven pel matí després d’una nit de pesca: “treure el cap”, perquè era el primer que veien des de la seva barca. Va derivar en “asomar la cara”, i finalment “somorrostro”.

Sigui com sigui, se sap que hi havia barraques abans del 1900, i en els anys cinquanta van arribar a viure-hi -insisteixo, viure és un dir- més de 20.000 persones, la majoria d’ètnia gitana, en un espai que s’estenia entre l’Hospital del Mar i el Bogatell. L’any 1966 en van desmantellar 600, i els seus habitants els van enviar al Barri de Sant Roc de Badalona. Cal saber que no va ser per cap acció humanitària: es va fer perquè s’havien de realitzar unes maniobres navals a la platja, que les tenia de presidir en Franco.

Aquí, al Somorrostro, es va filmar una pel•licula en els anys seixanta que va tenir molt èxit: Los tarantos. El seu argument era una versió de Romeo i Julieta: després d’un violent enfrontament entre dues famílies gitanes rivals del barri, el noi, de los tarantos, s’enamora de la noia sense saber que pertany a l’altre família . Els dos joves es juren amor etern amb un pacte de sang. Després d'una nit d'amor, descobreixen amb desesperació que pertanyen a les dues famílies enemigues. La interpretava Carmen Amaya, una mítica bailaora de fama mundial, que va néixer, precisament, en una de les barraques del Somorrostro.


Somorrostro

Seguint per l’avinguda, tindrem tot seguit la Platja del Bogatell a la dreta, i a l’alçada del començament del carrer Llacuna -el nom recorda que a l’Edat Mitjana la zona era un aiguamoll- trobarem l’indicador del Km 2.

Km 2 al 3

Molts quilòmetres d'aquesta cursa els correrem en unes zones que han experimentat una enorme transformació. Observant els llocs per on farem els primers trams, a tocar del mar, no podrem per menys de dir -els que hem conegut com era- que aquells que diuen que “qualsevol temps passat va ser millor” no saben el què diuen.

La Platja del Bogatell, a la nostra dreta, conserva el nom d'una riera per la qual arribaven al mar els detritus del barri, i d’això no fa tant. O, per exemple, les vies dels trens que passaven justament per on estarem corrent, impedien l’accés fàcil a les platges. De fet, durant molts anys de la postguerra, aquesta platja i les del costat es pot dir que no existien com a tal. La gent anava a la Barceloneta, però aquí no. Era un lloc on s’amuntegaven runes i deixalles. La brutícia imperava a tort i a dret. Afortunadament, les obres de la Vila Olímpica per als Jocs Olímpics del 92 van fer desaparèixer les vies del tren, les platges es van transformar, i ara, diuen que són de les més netes del litoral. I, posats a dir-ne bondats, a la del Bogatell, a pocs metres d’on estarem corrent, hi ha un restaurant -L’Escamarlà- on es menja un dels millors arrosos de Barcelona.

També, a pocs metres, a l’Espigó del Bogatell, hi ha un curiós rellotge de sol al terra, instal•lat l’any 93. En diuen Temps Vertader i és del tipus bifiliar. Sembla ser que n’hi ha molt pocs al món. No m’estranya, francament, perquè no és fàcil que mirant-lo puguis saber l’hora que és. Llegeixo en unes instruccions que “L’hora ve donada pel punt de tall de dues ombres que van movent-se en el sòl amb el pas de les hores. Els elements que marquen aquestes dues ombres són una recta horitzontal nord-sud, situada a 2 m d'altura, i una paràbola est-oest, amb un vèrtex a 1 m d'altura.”. Déu n'hi do! Però fa bonic. Òbviament ningú sap per a què serveix, però aquí, on està, fa patxoca.


Rellotge de sol bifiliar de formigó i acer inoxidable.

Més enllà, i seguint per l’avinguda, a bon pas -ja hem dit que convida a fer-ho- passarem a tocar de les pistes d’atletisme del Parc Esportiu de la Mar Bella -que encara ens estimularà més per allargar la petjada- i del complex esportiu del mateix nom. Per no cansar al personal, no repetiré que aquest espai no te res a veure amb el que era fa trenta anys. Però un servidor, que pertanyia al Club Canaletes i anava sovint a aquestes pistes -de terra llavors- es sorprèn cada vegada que passa per aquí, en veure la transformació que ha experimentat l’indret.

Parlant del Canaletes, cal dir que és el organitzador d'aquesta cursa. Com he dit, vaig ser-ne membre fa més de trenta cinc anys, quan vaig començar a córrer. Presidia el club un carismàtic metge, el doctor Lluís Bertran, que juntament amb el seu germà Ramon, farmacèutic, excel·lents corredors velocistes tots dos en la seva joventut, engrescaven a tothom a fer atletisme. En conservo un molt bon record dels anys que vaig córrer amb el club com a veterà. 
 

El doctor Bertran (al mig), ànima del Canaletes. Anys vuitanta

I gairebé sense adonar-nos -es va de pressa i els quilòmetres passen ràpids- arribarem a l’indicador del Km 3

Km 3 al 4

A punt de deixar l’Avinguda del Litoral per pujar per Selva de Mar abandonarem també les platges que ens han acompanyat durant una bona estona. La darrera, la de la Mar Bella, era un lloc on fa cent anys, a les primeries del segle XX, es celebraven concursos d’enlairament de globus aerostàtics. Constituïa un espectacle, per als barcelonins de l’època, la contemplació d’aquests enginys aixecant-se cap els núvols, a quin més amunt.

 
Concurs de globus a la platja de la Mar Bella. Any 1909

Girarem tot seguit a l’esquerra a l’arribar a Selva de Mar com dèiem, i pujarem el pont que ens farà seguir fins al carrer de Garcia Faria, que l’agafarem a la dreta. En passar el pont veurem, en front nostre, a dreta i esquerra, una bona quantitat d’edifics d’habitatges singulars i avantguardistes. Potser cap, però, com el de la dreta, cantonada a Garcia Faria, anomenat Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini.

Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, cases barates. Gairebé la meitat de les construïdes són per fer-hi el negoci del tipus apartaments turístics, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poblenou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, el que abunda són habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.

Seguirem pel carrer de García Faria, que era un senyor que va enginyar els sistema del clavegueram modern de Barcelona fa més de cent anys, i anirem a buscar el carrer de Josep Pla, que era un altre senyor que escrivia. De meravella per cert. El pujarem uns dos-cents metres mentre tindrem a la nostra esquerra un tros de l’esplèndid Parc de Diagonal Mar, fins trobar el Passeig de Taulat -que es diu així perquè la zona era antigament de conreu, i “un taulat” és una peça de terra-, on girarem a l’esquerra per fer-ne un tram fins al carrer de Provençals (bonic nom). I a pocs metres del gir trobarem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Pel Passeig de Taulat creuarem pel bell mig del Parc de Diagonal Mar, una meravella de parc (ja vindrem un altre dia), que va ser dissenyat pel malaurat arquitecte Enric Miralles i la seva dona. Diuen que quan van anar a veure el terreny després d’un dia que havia plogut molt, l’aigua del terra els hi va inspirar el projecte i van fer-lo assimilant el parc a un aiguamoll, on l’aigua i el verd hi és molt present. Una observació: els fulletons del parc indiquen que hi ha un Drago de 150 anys d’edat. No es tracta de cap drac -que ningú s’espanti en passar-, sinó d’un arbre del tipus Dracaena tamaranae o Drago de Canàries, que es caracteritza per la seva copa en forma de paraigües i la seva longevitat.

Creuarem pel passeig el carrer Selva de Mar i ens trobarem en front nostre, a la dreta, la Torre de les Aigües. Va ser construïda per l’arquitecte Falqués el 1882, el mateix que va fer els fanals del Passeig de Gràcia (aquells que tothom atribueix erròniament a Gaudí). La torre formava part de la desapareguda Macosa, on es fabricaven trens, tramvies i vagons de metro, tot i que, originàriament va ser concebuda per extreure aigua del riu Besòs i comercialitzar-la. Un objectiu, aquest, que no es va poder realitzar perquè l’aigua no va ser potable: per la proximitat del mar, sortia salada i no apte per al consum. Un desastre per a l'industrial que va voler construir-la, qui no va poder superar el fracàs i es va suïcidar llançant-se des del cap de munt de la Torre.


La Torre de les Aigües del Poblenou

Uns tres-cents metres més pel passeig i girarem a la dreta pel carrer de Provençals. Un nom que no se sap gaire d’on prové, però alguns estudiosos diuen que eren els primers repobladors de l’indret (estem al districte de Sant Martí de Provençals) en els segles IX i X, que venien de Provença després de la reconquesta de Barcelona. Sigui com sigui, el nom és molt bonic -ja ho he dit abans- i el carrer també, amb moderns edificis i arbres a cada costat.

Anirem endinsant-nos a l’interior del barri (hi ha qui escriu Poble Nou, però em sembla que és més correcte Poblenou), a mesura que ens apropem al centre. L’origen del nom cal buscar-lo en el fet de que va ser un dels nuclis habitats de la zona agrícola de Sant Marti de Provençals -el rebost de la ciutat de Barcelona- , on hi van anar a viure els treballadors de les industries que s’hi havien instal•lat. El Poblenou era l’àrea industrial de Catalunya per antonomàsia, i una de les més importants de tot l’Estat. Tant és així, que durant la guerra del 36, el Poblenou va ser una de les zones més castigades de Barcelona, donat que era un lloc on es fabricaven armes per a la resistència. L’objectiu dels avions italians de Mussolini que ajudaven a Franco era molt clar: destruir les fàbriques, i minar, de retruc, la moral dels obrers del barri.

Però no ens posem seriosos. Per mirar d’arreglar-ho, em faig ressò del que deia l'escriptor Joan Amades en referir-se a que el Poblenou era un lloc on es generaven moltes frases fetes, que resulta més divertit. Una d’elles és una que anys enrere s’utilitzava molt, la de “...això és de Can Paquetilla”, per indicar que una cosa és de baixa qualitat i d’escàs valor. Amades deia que Can Paquetilla era una mena de pensió del barri, un cau de recollidors de burilles on hi dormien per pocs diners, i a la vegada, una fàbrica clandestina de burilles que convertien en paquetilles de tabac. Les venien pels carrers del Poblenou a deu cèntims la paquetilla, i es va fer tan conegut l’us, que el paquet va donar nom popular a la casa i tot.

Quan pel carrer de Provençals arribem al de Ramon Turró, l’agafarem tot girant a l’esquerra. Ens endinsarem en el barri creuant carrers molt significatius del Poblenou -i també de nom maco- com Fluvià, Bac de Roda i Espronceda, a l'alçada del qual ens trobarem l’indicador del Km 5.

Km 5 al 6

Haurem passat per davant dels Jardins de Gandhi a la nostra dreta, en els quals hi ha una escultura del líder de la revolució pacifica de l’India. Va ser realitzada pel que fou premi Nobel de la Pau, l’escultor i arquitecte Adolfo Pérez Esquivel, i col•locada aquí l’any 2000. Té una singularitat remarcable: a diferència de les estàtues en honor d’algú, que solen estar dalt d’un pedestal, aquesta de Gandhi està a ran de terra. No sé si està fet expressament, però el cert és que constitueix tota una metàfora: aquest home, que com tothom sap va aconseguir l’alliberament del seu país mitjançant la no violència, va viure amb total austeritat i modèstia -no li agradava el títol de Mahatma (Ànima Gran) que li havien atorgat-, i l’escultura i la seva situació semblen reflectir-ho.


Escultura en bronze de Gandhi

Seguirem una mica més pel carrer de Ramon Turró, un nom posat en honor d’un biòleg i filòsof, de qui s’explica la següent història: l'home era cap del Laboratori Municipal de Barcelona l’any 1914 quan va declarar-se una mortífera epidèmia de tifus. Es va demostrar que era degut a l’aigua que arribava de Montcada, i el doctor Turró va anar a veure l’alcalde per exigir-li una solució, a la qual si va oposar un advocat present en la reunió, que defensava ves a saber quins interessos. El biòleg va entrar en còlera. Tot i que era petit i una mica esquifit, va agafar l'advocat pel coll i poc va faltar per que l'escanyés. Finalment, l’alcalde va acceptar la proposta de Ramon Turró i es van pintar de vermell totes les fonts de la ciutat que rebien aigua de Montcada -en aquella època la majoria de cases no tenien aigua corrent, i les fonts públiques era el lloc d’es d’on s’abastien els veïns-. “Compte amb la font vermella”, va ser la consigna, i en pocs dies es va eradicar l’epidèmia. Quan passarem pel carrer de Ramon Turró, potser hi pensarem i li agrairem la seva decisió. Si no hagués estat per ell, la sinistra xifra de morts que hi va haver, 2.036, hagués pogut ser descomunal.

Deixarem Ramo Turró quan arribarem a Lope de Vega, el Fenix de los Ingenios, i el pujarem suaument. Travessarem carrers de tota la vida del Poblenou, com Llull, Pujades, Pallars (entre mig passarem al costat dels Jardins de Josep Trueta) i quan arribem a La Diagonal, sense trepitjar-la, girarem a l’esquerra per agafar Pere VI, després de quedar astorats per l’alçada del gratacels de la cantonada esquerra (el de la dreta també, però no tant), que sembla com si volgués competir amb la veïna Torre Agbar.

Hem dit que no travessarem La Diagonal. Sí ho féssim, aniríem a parar al parc que hi ha en front d’on hem fet el gir, darrera del qual s’hi va trobar no fa gaire una vila romana dins de l’antic recinte fabril de Can Ricart. Resulta curiós el contrast: entre mig d’edificis d’habitatges futuristes, gratacels d'oficines i hotels de luxe, un jaciment arqueològic del segle I. “El Poblenou es mou”, diuen pel barri, amb raó.

I per Pere IV avall (avall però no és una gran baixada ni molt menys), passat el carrer de Bilbao, nosaltres també farem una troballa (disculpeu l’acudit): la de l’indicador del Km 6.

Km 6 al 7

Continuant per Pere IV ens trobarem, a la dreta, poc després del senyal del K 6, l’antiga botiga L'Africana. Està aquí des del 1917 i la regenta la tercera generació de la família Poblet, un referent pel que fa al vestuari laboral. No sempre ha estat aquest el seu negoci. Quan va ser fundada es dedicava a la transacció de teixits amb el Nord d’Àfrica -d’aquí li ve el nom-. Més tard va ser una sastreria, per derivar finalment al que ara es dediquen: roba de treball i calçats per a qualsevol sector.


Botiga L'Africana del carrer Per IV

El carrer de Pere IV per on estem baixant va ser, durant molts anys del segle XX, un eix de comunicació molt important. I la cosa venia de lluny, perquè en un temps, aquest carrer era l’antiga carretera de Barcelona a França passant per Mataró. També es diu una altra cosa: que al voltant del segle X, i abans de que s’anés guanyant terres al mar, les onades arribaven fins el que ara és el carrer. I pel que fa al nom, correspon a qui va ser rei de Catalunya i Aragó durant dos anys del segle XV. Va morir molt jove, als 37 anys, i està enterrat a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Una curiositat: Pere IV és l’àlies que va adoptar l’escriptor Joan Oliver, premi d’honor de les lletres catalanes, que signava com Pere Quart. Però com ha quedat dit, el carrer per on passarem correspon al monarca i no a ell. No obstant, l’il•lustre autor d’obres memorables, com “Vacances pagades”, té també un carrer al seu nom, justament a tocar del Parc de la Nova Icària per on hem passat el Km 1 al 2.

Ho veurem al passar-hi: Pere IV és un carrer en el qual la seva estructura no ha estat gaire modificada. Els habitatges i les façanes de les empreses conserven encara l’aspecte típic del Poblenou industrial, un barri de treballadors fins l’eclosió dels Jocs Olímpics. El mateix passa en el d’Almogàvers, que enllaçarem en creuar el de la Llacuna. Però aquest és un carrer lleig -que cap poblen-oví se m’enfadi!- : el carrer d’Almogàvers té pocs habitatges. A banda i banda gairebé tot són plantes baixes industrials, i a més a més, no té ni un arbre. Per acabar-ho d’arreglar...fa una mica de pujada. El salva un imponent edifici del primer terç del segle passat que veurem a la dreta, al creuar el carrer de Roc Boronat, un polític que va crear el cupó dels cecs. És una antiga cotxera d’autobusos i li deien de La Ciutat Groga, no he pogut esbrinar per què.

Seguirem pel carrer d’Almogàvers (el nom correspon a uns guerrers catalans del segle XII, al quals s'honora, però pel que diuen alguns historiadors eren uns paios de poc fiar) i girarem a l'esquerra pel d’Alava i ens trobarem l'indicador del Km 7.

Km 7 al 8

Del carrer d’Alava en farem uns cent metres, per arribar al de Pallars, a l’esquerra, que l’enfilarem, per fer-ne, en aquest cas, un quilòmetre. Anirem passant per davant d’antigues i noves industries i algun edifici singular, com la Casa Antònia Serra i Mas a la cantonada amb Pere IV, un bonic immoble d’habitatges noucentista, obra de Ramon Puig i Gairalt, als baixos de la qual hi ha una ferreteria des de fa més de seixanta anys.

A propòsit de les antigues industries del barri del Poblenou on estem ara, n’hi ha moltes que ja no existeixen. A l'alçada del carrer de la Llacuna n'hi havia una de molt important, la Metales i Plateria Ribera, més coneguda com Can Culleres perquè es dedicava a la fabricació de coberts d’alpaca i llautó. Va ser reconeguda com a Empresa Modelo pel règim franquista, al qual hi estava molt vinculat el seu amo. Curiosament, va anar de baixa quan el dictador va morir, i va tancar portes en els anys noranta.

Pel carrer de Pallars creuarem la Rambla del Poblenou, l'eix principal de l'antic barri. Un barri on hi ha un bon nombre d’agrupacions, clubs, associacions... Una d’elles, molt curiosa, en aquest mateix carrer Pallars on estem: l’Associació Amics de la Baldufa.


Ballada de baldufes

En el seu ideari proclamen que està formada per gent que organitza activitats adreçades a conèixer, revaloritzar i difondre el patrimoni cultural del món de la baldufa, una de les joguines més antigues i esteses del món. Certament, ¿qui no ha jugat amb una baldufa? ¿qui no l’ha fet ballar amb l'ajuda d’un cordill embolicat al seu cos, llençant-la enèrgicament a terra mentre el cordill es manté agafat amb la ma?. M’assabento que fan concursos i tot per veure qui aconsegueix més habilitat, un dels quals consisteix en el següent: “Amb la punta de la baldufa es fa una rodona gran a terra. Tots els jugadors han de llançar-la al mig i han d'aconseguir que hi surti tot ballant. Si no fos així, i quedés a dins, els altres jugadors intentaran de treure-la-hi fent un pinyac (cop), i se la quedarà, el jugador que ha aconseguit de treure-la de la rodona.”

Tot un món. No m’estenc més. Finalitzo dient que, pel que afirmen, les baldufes ja existien en el neolític, on les utilitzaven per predir el futur. I més a prop nostre, a l’Edat Mitjana, els creients les llançaven des de les portes de les esglésies cap a l’”espai profà” per "guarir-se dels pecats". Si algú està interessat en l’assumpte, els membres de l'Associació d’Amics de la Baldufa es reuneixen cada dimecres a Can Felipa, un centre cívic que ens el trobarem tot seguit, a la nostra esquerra, poc després d’haver creuat la Rambla.


Can Felipa

Can Felipa era una fàbrica que es va construir el 1885. Destaca per l’elegància de l’edifici, en contrast amb les construccions fabrils de l’època. Ningú diria que va ser una fàbrica -més aviat sembla un palauet- però ho era: es dedicava al blanqueig de teixits. Es diu que s’anomena així perquè el seu primer propietari es deia Felip Ferrando, i en castellanitzar el nom per imperatius, a la gent del barri li era més fàcil afegir-hi una a que una e, i Felipa es va quedar. La fàbrica Can Felipa, més tard Industria Catex, es va veure afectada per la crisi del tèxtil i va tancar l’any 1978, moment en el qual es van succeir importants mobilitzacions veïnals per tal de preservar l’espai que havia de convertir-se en un grup d’habitatges. Van guanyar el veïns, i el primer que es va fer va ser un poliesportiu annexionat a l’edifici i una piscina, petita per cert, on hi juga a waterpolo el C N Poblenou. L’any 1991 va ser inaugurat el centre cívic, actual seu de diverses associacions del barri.

I precisament, a l’alçada de Can Felipa haurem arribat al Km 8 de la cursa.

Km 8 al 9

Deixarem el carrer de Pallars de seguida, en trobar el de Bilbao, que l’agafarem girant a la dreta per baixar-lo. En fer-ho passarem el petit carrer de Llatzeret, a l’esquerra, nom posat com a record que en aquest indret, que està a prop del cementiri, hi va haver a finals del segle XVIII un llatzeret que no volia ningú. Resulta sorprenent que pel lloc del Poblenou on estem corrent, en aquella època hi havia molt poca cosa: el llatzeret on es tractaven malalties infeccioses, el cementiri, camps d’indianes, un camp de tir, pastures i para de comptar. Va ser un segle més tard quan es va començar a habitar, en instal·lar-se fàbriques a la zona.

Bilbao avall, girarem a la dreta per Ramon Turró, on hi veurem una xemeneia i un edifici d’obra vista que fou la fàbrica Can Saladrigas, que com la de Can Felipa estava especialitzada en el blanqueig de teles. Inaugurada el 1865, és una de les primeres que hi va haver al Poblenou. Com tantes altres fàbriques del barri, va tancar les portes, aquesta molt abans que cap altra. A les primeries del segle passat, l’espai, que era molt gran, va ser ocupat per diversos tallers i empreses. I a finals del segle fins i tot servia de plató de cinema. Actualment, i després d’una intensa reivindicació veïnal, Can Saladrigas s’ha conservat com a mostra del patrimoni fabril amb nous usos, un dels quals una magnífica biblioteca.

També, a Can Saladrigas, és on es reuneixen la els Gegants del Poblenou, una colla gegantera que té un singular gegant anomenat El Lloro del 36, una icona del barri. Deixeu-me que ho expliqui: la cosa ve de quan, al Poblenou, hi circulava un tramvia de la línia 36. Tenia la parada de final de trajecte just davant d'un bar del carrer de Taulat, a poc més de cent metres d'on estem ara, que tenien un lloro a la porta de l'establiment. L'ocell imitava perfectament el xiulet del empleat que anunciava la sortida. Ho feia sovint, i el tramvia es posava en marxa mentre els passatgers estaven pujant, sense que el conductor se n'adonés que havia estat el lloro. Per conservar la seva memòria, va ser convertit en gegant l'any 1992.


El Lloro del 36

Enllaçarem tot seguit pel carrer de Joncar -nom que recorda que l’indret era un aiguamoll farcit de joncs- i travessarem de nou la Rambla del Poblenou, just a tocar, al rodejar la rotonda de la cruïlla per la dreta, la famosa orxateria El Tio Che. Famosa per la seva orxata i famosa per ser un dels establiments més emblemàtics del barri. El va obrir l’any 1932 l’alacantí Pere Joan Iborra en un altre lloc, a prop d’aquí, on s’hi va instal·lar a finals de la guerra del 36. L’Iborra es va fer molt popular venent gelats i orxates, en dir-li als vianants “Che, tasta aixó”, i van ser els mateixos clients que van suggerir-li que li poses el nom de Tio Che a la gelateria.

A l’altre costat de la placeta, a l’esquerra, hi ha l’Aliança del Poblenou, una entitat centenària. Més que centenària, vull dir, perquè es va fundar l’any 1868, tot i que en un altre lloc del barri, fins que a finals del quaranta es va inaugurar el local actual. L’Aliança va néixer amb finalitats culturals, recreatives i mutualistes. El teatre ha estat una de les activitats més significatives -actualment s’imparteixen cursos de teatre per a totes les edats-, i a la seva sala hi ha actuat des de Joan Capri a Mary Santpere, passant per Enric Majó i altres actors i actrius de renom. S’hi fan regularment espectacles i concerts i s’hi han rodat pel·lícules, com “Si te dicen que caí” de Vicente Aranda.

En deixar la rotonda, el carrer de Joncar per on venien canvia de nom i recupera el de Ramon Turró. Avançarem per ell, i poc més endavant, veurem a l’esquerra un modern hotel de 4 estrelles, el Confortel. Ocupa una part de la que fou una enorme fàbrica que elaborava el cànem per fer sacs, la Godó Hnos, propietat dels amos de La Vanguardia. Construïda l’any 1882, va funcionar fins ben entrat el segle XX, i fins fa poc hi imprimien el diari aprofitant una de les naus. En el xamfrà amb el carrer de Llacuna, a l’alçada del km 9, veurem a la dreta restes de la gran fàbrica, a la que anomenaven popularment El Cànem. Hi treballaven 2.000 obrers, la majoria dones, i també nens, que ho feien en condicions extremadament dures. L'escriptor Xavier Benguerel ho va descriure descarnadament a la seva novel·la "Icària, Icària...", quan es refereix a la fàbrica dels germans Godó: "Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornades de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d'una misèria que les arrapava fins que morien als vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort, fins als quaranta."


Fàbrica Godó Hnos. (El Cànem) 1915

No voldria afegir més tristor; potser no hauria de parlar-ne perquè avui estem de festa, fent una cosa tan divertida com és còrrer una cursa. Però no vull que aquest escrit, que està ple de referències a la afortunada transformació de les zones més precàries del Poblenou, deixi de reflectir la realitat del seu passat. Cal dir que, acabada la Guerra, una de les naus de la fàbrica d'El Canèm es va fer servir com a camp de concentració per empresonar-hi més d'11.000 republicans que l’havien perdut, dels quals 1.619 van ser afusellats al Camp de la Bota. Sí algú, en recordar tot això, accelera el pas en córrer per davant per tal de passar-hi ràpid, s’entendrà molt bé perquè ho fa.

Km 9 al 10

Aviat albirarem el campanar de l’església de Sant Francesc d’Assis que ens trobarem a l’esquerra tot seguit, davant d’una altra fàbrica antiga, la de les Industrias Waldes. Va inaugurar-se el 1919 i encara hi treballen. Va estar a punt de tancar en els anys setanta, però es va reconvertir en una cooperativa obrera, una fórmula que és bastant comú al Poblenou. Fabriquen, entre altres productes metàl·lics per al tèxtil, botons per a texans, molt apreciats al mercat.

Dèiem abans, que el Poblenou és un barri on abunden moltes associacions. N’hi ha un munt. Només ho dic per a deixar constància de que el barri on estem, que va ser durant més de cent anys el nucli de l’obrerisme a Barcelona, conserva, en certa manera, agrupacions de les classes populars, que tenien necessitat d’estar junts per ser més forts...a banda de divertir-se una mica. Una d’elles està més endavant, la de l’Ateneu Colon, una entitat centenària que ha tingut diverses seccions, però on, ara, bàsicament, juguen a l’escacs. Una societat que, malauradament, tot i tenir jugadors que han estat moltes vegades campions d’Espanya, ha d’anar peregrinant d’un local a un altre. Fins fa poc estaven al carrer de Pujades i ara estan aquí, en el número 144 d’aquest carrer, de manera provisional pel que diuen, ningú sap fins quan. L’origen del nom ve de quan va ser fundat, l’any 1889, per uns veïns que es reunien en un bar, el Cafè Colon -d'aquí ve el nom-, a l’antiga carretera de Mataró.


Jugadors d’escacs a l’Ateneu Colon

Una curiositat: un dels diversos locals que ha ocupat l'Ateneu Colon, que estava al carrer de Pere VI, va ser la seu de patrulles anarquistes durant la guerra civil. Allí hi varen jutjar al que era el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Va ser condemnat a mort, tot i que mai s'ha sabut amb certesa si va morir o no perquè van sorgir veus que deien haver-lo vist viu en acabar la conflagració. Fins al punt que, volent beatificar-lo durant el franquisme com a màrtir, el Vaticà té aturada la petició des de fa molts anys.

I avançant per Ramon Turró, a bon ritme, que la cursa s’està acabant, passarem per davant dels bonics Jardins de Mercè Plantada, en honor d'una soprano catalana que va ser molt famosa el primer terç del segle passat. Vorejarem el parc tot girant a l’esquerra en trobar el carrer de Pamplona i tirarem cap avall, a la recerca de l’arribada. A pocs metres de la meta passarem per davant de la Presó de Wad Ras, a l’esquerra, i creuarem l’avinguda del Bogatell per entrar al barri de la Vila Olímpica.

Un apunt: tot i que els pisos de la Vila Olímpica són molt cars, la zona té problemes amb les pudors que generen les clavegueres del barri i el col•lector del Bogatell. Sovint surten a la premsa les queixes del veïns de l’avinguda del Bogatell que creuarem. No tindrem problemes, perquè, a punt d’acabar la cursa, hi passarem corrent a tot drap. I ja se sap que l'olfacte està desactivat quan s'esprinta.

Dues passes més i la cursa s’haurà acabat. Haurem arribat al Km 10 del circuit. Un espai que, d'haver estat un dels sectors més precaris de la ciutat, passarà a ser -asseguren els que en saben- el nucli central dels negocis i l'àrea moderna de la Barcelona del futur. Aquest haurà estat un altre dels molts atractius d'aquesta antiga Cursa de la Vila Olímpica.

                                     -----------------O----------------

Miquel Pucurull
30/06/2016 (Actualitzat)

Web oficial de la cursa: http://cursavilaolimpica.cat/