Km del 0 al'1
La sortida d'aquesta cursa la realitzarem a la Rambla de Fabra i Puig, davant del local del Club de Natació Sant Andreu, que
és l'entitat que l'organitza. Una cursa de molts atractius, un d'ells
la seva antiguitat: celebrada per primer cop l'any 1979, li cap l'honor
de ser una de les primeres de les més de seixanta que es fan actualment a
Barcelona ciutat; un altre més el seu recorregut, bastant planer i molt
amè, farcit de llocs carregats d'història.
Tant de bo, aquest treball d’un lletraferit aficionat, sàpiga plasmar el
que és agradable de veure i admirar en el circuit de la prova. Serà així
si ens ho permet el ritme, que ja se sap que quan una cursa és curta
com aquesta -5 quilòmetres- anem tots com esperitats i no ens fixem en
gaires coses. (Un servidor el primer...per això faig la "crònica"
abans).
En sortir, baixarem per la Rambla fins el carrer Gran de Sant Andreu, que l’agafarem
girant a la dreta. Abans d'arribar-hi passarem per davant de la superfície
comercial Merca Odeon. El nom
recorda un cinema que hi havia en aquest lloc fa anys. És difícil imaginar que
en aquest espai on ara hi venen peix s’hi hagin passat els santandreuencs i
santandreuenques milers de tardes, des de 1921, quan es va inaugurar, i fins el
seu enderrocament en els anys vuitanta. Però és així, aquí hi havia el Cine Odeon, on hi veien programes dobles
de pelis romàntiques, d’aquelles que feien somniar.
En arribar a Gran de Sant Andreu farà un moment que ha començat la cursa, però
tot i així, comprovarem que aquell amic
que ens havia dit fa uns segons que estava fotut i no podria apretar gaire, ja
l'hem perdut de vista.
Fotografia històrica. Sortida de la primera Cursa de Sant Andreu que es va celebrar. Any 1979
A
qui això escriu li agrada saber i compartir què hi ha d’interessant
pels llocs on transcorren les curses que realitza. També, perquè creu
que ajuda a entendre millor l’espai, a qui o a què corresponen els noms
dels carrers on trepitjarà. Així, el de la Rambla honora a Ferran Fabra i Puig,
un polític que va ser alcalde de Barcelona durant dos anys del primer
terç del segle passat, especialment recordat per haver estat fundador de
la fàbrica Fabra i Coats, en la qual hi treballaven molts santandreuencs.
El Gran
de Sant Andreu per una església on
es venerava el sant en una via romana que unia Barcelona i el Vallès en l’antiguitat.
Pel carrer Gran de Sant Andreu enllaçarem amb el
del Pare Manyanet (un capellà i mestre). En fer-ho trobarem a la
cantonada de l'esquerra el Turo Blau, una escola que ocupa el que va ser Can
Borni.
Can Borni
fou una de les moltes masies en el que era Sant Andreu de Palomar, una
població agrícola independent de Barcelona fins el segle XIX. Aquest
mas, potser per la seva privilegiada situació -la primera casa del
poble, que s'estenia fins a una altra masia, la de Can Tisó (més
tard els terrenys de les desaparegudes casernes militars de més amunt)-
era una casa de referència. El que deien els seus amos anava a missa.
Can Borni. Actual escola Turó Blau. Primeries del segle XX
Tot seguit passarem a tocar un col•legi, el
de Jesús, Maria, i Josep, fundat per
mossèn Manyanet l'any 1877. En front, a la nostra
dreta, ens farà costat una altra escola, en aquest cas la Superior de Disseny i
Art (la Llotja). Antigament estava ubicada a la Plaça Palau i li cap
l'honor d'haver tingut entre el seus alumnes a un jovenet Pablo
Picasso.
Uns metres més enllà ens trobarem amb el camp de futbol de la Unió Esportiva Sant Andreu -estarem d’acord que el lloc de la sortida és emblemàtic?- ,
una entitat a la qual tampoc li manca història. Només cal dir que ha
complert ja 100 anys des que es va fundar. El club dels "quadribarrats",
coneguts així pel seu equip: samarreta amb les barres de la bandera
catalana (excepte durant els primers anys del franquisme, del 1940 al
1954, que va ser de barres grogues i blaves per imposició, com no podia ser d'altra
manera; com tampoc el fet que entre 1940 i fins el 1973 en lloc de Unió
Esportiva es va dir Club Deportivo). Lluitant sempre per pujar de
categoria, el club té pàgines glorioses en aquest sentit. També en té de
malaurades: és famosa, per desgraciada, la data del 22 de juny de 1992,
en la qual, a Lugo, un àrbitre no va voler xiular un clamorós penal que
li van fer a Calderé -el que havia estat jugador internacional
del Barça- que a més a més va ser expulsat, i el Sant Andreu no va poder
aconseguir l'ascens. En passar per davant del camp, no pregunteu pel
senyor Japón Sevilla per si de cas: és el nom de l’àrbitre autor del que es coneix al barri com l'Escàndol de Lugo.
Jordi Gonzalvo, l'entrenador del Sant Andreu, en veure que l'àrbitre no va pitar el penal.1992
En arribar al final del carrer del Pare
Manyanet girarem pel de Josep Soldevila a l'esquerra, on hi veurem una xemeneia
que han deixat (una mica torta s'ha de dir) a l'espai de la que fou la fàbrica
tèxtil La Societat Llanera Barcelonesa a Can Portabella. Ara és un complex
d'habitatges, els inquilinos dels quals veuen com circula l'Ave per
davant. Una tanca metàl•lica a la
nostra dreta, que tindrem mentre hi passem, confirma que s'estan fent les obres
del nou parc ferroviari de Sant-Andreu-La Sagrera. Resulta curiós, a propòsit,
que aquests pisos, que semblen d'alt estànding, estiguin tan a prop de les vies
del tren; anys enrere, les cases a tocar de les vies del ferrocarril eren molt
modestes. I justament, en arribar a la
seva alçada, haurem corregut el primer
quilòmetre.
Les
obres de l'Ave a Sant Andreu i la Sagrera han facilitat, no fa gaire
per cert, el descobrir jaciments molt antics, de més de 5.000 anys
enrere fins a restes de fàbriques del segle XIX. A la zona de Can Portabellla, precisament, hi van trobar trams de l'antiga sèquia medieval del Rec Comtal, a pocs metres d'on passarem corrent, quan agafarem el carrer de Josep Soldevila
. No ens hi aturarem, òbviament, perquè ara no estarem per restes
arqueològiques, però haver-n'hi, n'hi han, i han resultat ser molt
importants.
Descobriment d'un pont a la sèquia del Rec Comtal de l'Edat Mitjana a Can Portabella. Foto de 2011
Km 1
al 2
Per Josep Soldevila (un alcalde de Sant Andreu de Palomar entre 1886 i 1888, quan era una vila) passarem
pel començament d’un carrer que té un nom èpic, la Rambla de l'Onze de
Setembre (data per a no oblidar). En el carrer de després, el del
Borriana, hi vivia fa uns setanta anys un home una mica estrafolari. Es
feia dir "El Menjabombilles". Per la festa major del carrer, i per
distreure als veïns, pujava al taulat dels musics i es cruspia una
bombeta. Com aquell que res, s'empassava els vidres que havia triturat, i
depenent dels aplaudiments de la gent, era capaç de menjar-se’n fins a
mitja dotzena.
Deixarem Josep Soldevila per enllaçar tot seguit amb el del Segre (el
riu de casa nostra, afluent de l'Ebre). A mesura que anirem pujant (pujant és
una manera de dir perquè no puja) ens anirem endinsant en el que era el poble
de Sant Andreu de Palomar. Annexionat a Barcelona el 1887, copsarem, en passar,
que encara manté un bon grapat de cases antigues, edificis i placetes, on
sembla que els temps s'hagi aturat.
També,
de totes maneres, hi ha molts llocs que s'han reconvertit i
modernitzat. Així, per exemple -i ho veurem davant nostre, a l’esquerra,
i una mica de reüll quan comencem el carrer del Segre- , una
moderna i gran biblioteca a la Plaça de Can Fabra que ocupa part de
l'espai de la que fou una de les fàbriques més importants de Catalunya,
la Fabra i Coats.
Originàriament, la fàbrica s’anomenava El Vapor del Rec perquè les aigües del Rec Comtal,
que circulava pel costat, feia anar les màquines de vapor amb que
treballava la indústria. Durant bona part del segle XX va ser pionera a
Espanya en la fabricació de fils per cosir i brodar. La Fabra i Coats era,
segons diuen el que hi varen treballar, molt més que una fàbrica. De
manera semblant a altres industries on els treballadors vivien en
colònies a prop del treball, "Can Fabra" proporcionava serveis als
obrers, uns 1.500 l’any 1915: metge, economat, guarderia, esport,
lleure... (no en debades, un dels sobrenoms de la Fabra
i Coats era el de "Can Mamella"), segurament, no ens enganyem, amb
l'objectiu paternalista de que la fàbrica es convertís en el centre de
la vida dels treballadors i poder obtenir el seu màxim rendiment.
Malgrat tot, no hi van faltar reivindicacions i conflictes al llarg de
la seva història, en especial després de traslladar-se a fora de
Barcelona el 1970.
Obrers sortint de la Fabra i Coats. Porta que donava al carrer Gran. Actual delegació d’Hisenda.
La biblioteca de la Plaça de Can Fabra duu el nom d’Ignasi Iglesias, honorant així a un santandreuenc il•lustre. Dramaturg i poeta, Ignasi Iglesias
va ser un autor d’èxit vinculat amb el modernisme i se’l considera
cabdal pel que fa a l’evolució del teatre català de finals del XIX i
principi del XX.
Aviat, pujant per Segre (quina mania!; el carrer no puja), albirarem la Parròquia de Sant Andreu de Palomar, l'església de llarga història que ha estat incendiada i renovada diverses vegades (es diu que el cabdill Almanzor
la va destruir per primer cop l'any 985), i va donar nom al poble i al
barri. En passar tan a prop, i per de pressa que anem, no podrem deixar
d’evocar que va ser exactament aquí mateix on va començar la revolta
d'uns cinquanta segadors l’any 1640, descontents perquè els soldats de
l'exercit de Felip IV, que es mantenien a Catalunya tot i acabada
la guerra contra el francès, saquejaven poblacions i violaven drets
bàsics dels seus habitants. Origen, aquest afer del 7 de Juny - que es
coneix com El Corpus de Sang- de la famosa Guerra dels Segadors.
En front, a l'esquerra, hi veurem la Plaça Orfila (nom
en honor d'un metge del segle XIX), un altre lloc essencial del barri,
on hi pots trobar qualsevol cosa. Fins i tot, com en el març de 2010,
un piano al mig de la plaça, a disposició de qui el volgués tocar.
"Toca’m soc teu", una iniciativa per dur la música al carrer. Plaça Orfila. Març 2010
Passada la Plaça Orfila haurem acabat de córrer pel carrer del Segre i començarem el passeig de Torras i Bages (un
bisbe de Vic de finals del XIX, de qui es recorda que en aquella època
va establir l'ús del català a l'esglesies de Catalunya), i en aquest punt haurem fet el segon quilòmetre.
Km 2 al 3
Passeig de Torras i Bages amunt passarem pel costat dels Jardins de la Casa Bloc, a l'esquerra, La Casa Bloc és
un interessant conjunt d'habitatges amb una àrea enjardinada al mig que
es va projectar abans de la guerra, l'any 1932, concebut per a que hi
visquessin els treballadors del barri. És obra dels arquitectes Sert i Torres Clavé,
i diuen que és un dels millors exemples d'arquitectura racionalista que
hi ha a Barcelona. M'assabento que aquest tipus d'arquitectura, de la
qual el famós Le Corbusier va ser el precursor, persegueix la
puresa de les formes en les seves construccions, amb predomini de les
rectes. Un luxe que ens ho trobem pel camí...ara que està rehabilitat
l'edifici. Ho dic perquè l'obra no va complir el seu objectiu inicial i
va ser deformada pel franquisme. Finalitzada la guerra es va acabar de
construir, i una part de l'edifici fou cedit a orfes i viudes del règim guantador. S'hi va afegir també un bloc per allotjar-hi policies nacionals
(els grisos) i un dels patis va servir de quadra de la seva cavalleria.
Afortunadament, en democràcia es va rehabilitar tot el conjunt. Al
juliol de 2008 es va enderrocar l'afegit -el nyap que havien annexat a
l'immoble principal de la Casa Bloc- conegut pels santadreuencs com "El Bloc Fantasma".
En front, al costat dret del passeig per on pugem (ara si que pugem una miqueta; res de l’altre món), hi veurem l'Escola Municipal Ignasi Iglesias,
un col•legi inaugurat l'any 1931 que ha estat un autèntic referent
educatiu de Sant Andreu. Agradable de mirar-lo en passar, i emotiu,
especialment si tenim en compte que va ser una de les escoles on
ensenyaven a l'aire lliure. Tot passant veurem el jardí on ho feien,
seguint el model d'escola activa promogut per la República.
Alumnes de l’Escola Ignasi Iglesias fent classe a l’aire lliure. Primeries dels anys trenta
Després de l'Escola Ignasi Iglesias, fent paret amb l'edifici, hi ha un pavelló on hi juga el Sant Joan de Mata. Un club de bàsquet amb més de 50 anys d’història, que pertany a una parròquia del barri, no gaire lluny d’aquí.
Seguirem avançant amb la lleugera pujada del passeig Torras i Bages
i estarem en mig del lloc que van ocupar unes antigues casernes
d'Artilleria i Maestrança. L'emplaçament, a prop del qual hi havia un
prostíbul anomenat la Gamba,
va deixar de ser una seu militar i es va degradar fins que va ser
enderrocat. Avui, l’espai que travessarem és un gran àrea dividida pel
final del passeig, en plena construcció d’habitatges socials i
equipaments llargament reivindicats pels veïns durant anys fins
aconseguir-ho. Cosa que no és d’estranyar, perquè a les reivindicacions
hi estan molt acostumats els habitants de Sant Andreu.
Aquest escrit no vol ser una crònica de les vicissituds dels veïns de
Sant Andreu, però no vull estar-me de dir que el barri ha estat un
paradigma de les conquestes socials. I no fa gaire de tot això. Sant
Andreu va ser un indret resistent a la sublevació franquista del 36, i
després de la guerra ho va pagar car. No únicament per la repressió que
va patir: la barriada va créixer molt a partir dels anys cinquanta i els
problemes van aflorar. Van desaparèixer empreses “de tota la vida” on
hi havien treballat la meitat dels santandreuencs i santandreuenques;
van abundar plans urbanístics especulatius... i la reacció dels veïns va ser
extraordinària. Protestes, tancades, lluites, vagues, van esser una
constant a partir dels anys cinquanta, la qual cosa ha servit -no hi ha
mal que per bé no sigui- per crear un actiu i potent teixit associatiu
al barri.
És així, el barri ha estat un lloc de Barcelona on els seus habitants
han aconseguit moltes coses gràcies a la força que tenen les moltes
associacions de tot tipus que hi ha. Ser de Sant Andreu no és poca cosa.
També és un barri on han nascut il•lustres escriptors, artistes,
pintors...i també dibuixants famosos de tebeos (còmic), com és el cas
dels Bernet, pare i fill, creador el primer amb el pseudonim Jorge, i seguidor el segon, del personatge Doña Urraca, del Pulgarcito
que va aparèixer el 1948 i va durar fins passats els seixanta. Amb un
aspecte terrible, de bruixa, vestida de negre de cap a peus i un
caràcter de mil dimonis, Doña Urraca era capaç de fer les
malifetes més espantoses al pròxim. Tant era així, que la censura va
obligar, després dels primers números, a que el personatge fos menys
horrorós perquè "afectava a la moral".
Doña Urraca. Personatge de còmic creat per Jorge, nascut a Sant Andreu
Girarem a l’esquerra per agafar el Passeig de Santa Coloma,
passant per davant d’una moderna però grisa comissària dels mossos
d’esquadra que fa cantonada, formant part del nou complex que
substitueix el que fou les casernes militars . I poc desprès del gir haurem arribat al tercer
quilòmetre.
Km 3 al 4
Farem un petit tram del passeig fins arribar al carrer Gran de Sant Andreu, a l’esquerra del nostre camí, i l’enfilarem. El carrer Gran de Sant Andreu
el farem gairebé tot, de dalt a baix. És una mica tobogan: pla, puja,
baixa, puja, baixa...però no matarà a ningú. Corrent en un dia festiu
per aquest carrer no ens permetrà copsar plenament la vitalitat que té,
però podrem apreciar senyals que ens faran entendre que, sens dubte, és
la principal artèria comercial del barri. I la cosa ve de lluny.
Manllevo un paràgraf del llibre “Sant Andreu de Palomar, més que un poble”,
de l’historiador Pau Vinyes i Roig, que ens ho explica magníficament:
“Pel carrer Gran de Sant Andreu passava la via romana que unia la Roma Imperial
amb Tàrraco, passant per Barcino. Amb el temps, en aquest carrer s’hi
establiren botigues i artesans; hi solien passar els carros amb cinc o
sis cavalls que venien de Sabadell i Terrassa i portaven teixits cap a la Ciutat Comtal.
En dies de mercat i de fires, les vies de comunicació que arribaven a
Sant Andreu de Palomar eren molt concorregudes, ja que era lloc de pas
entre el Barcelonès i el Vallès. La carretera de Barcelona a Puigcerdà,
coneguda popularment com la carretera de Ribes (actual carrer Gran de
Sant Andreu), travessava Sant Andreu. També hi havia camins, que el
tenien com a punt de referència o el creuaven, com el de Sant Joan
d’Horta, que passava per Santa Eulàlia de Vilapicina; el camí Vell de
Barcelona a Girona, i el que anava a Santa Coloma de Gramenet”
Creuarem tot seguit el carrer de Palomar, que vol recordar l’antic nom
del poble. És diu que el de “Sant Andreu” prové de quan en el segle X hi havia
un temple en honor del sant al voltant d’una sagrera on s’hi van anar
aplegant veïns; i el “Palomar”, perquè, probablement, es relaciona amb la
cacera de coloms silvestres que s’hi feia a l’indret.
Un apunt: fa uns cinc o sis anys, fent prospeccions dels terrenys per on
estem passant, es va descobrir, aquí mateix, a tocar del carrer
Palomar, les restes d’un aqüeducte romà que portava l'aigua del riu
Besòs fins un altre aqüeducte que hi havia a la Plaça Nova de Barcelona, a tocar de la catedral.
Pel carrer Gran passarem per llocs molt agradables, com el de la Plaça de Mossèn Clapès (a banda de la bonica fesomia de la plaça, hi ha un bar brasiler, el Bombo Maracaná,
on serveixen unes excel•lents caipirinhas). Passada la plaça, seguirem,
ara en lleugera baixada (compte que convida a córrer de valent) fins
arribar, de nou, al nucli central del barri. Ho farem passant per davant
d’algunes botigues “de tota la vida”, que li donen un caràcter especial
al carrer. Com per exemple la que fa cantonada amb el carrer de Santa
Marta, la Farmàcia Guinart, d’estètica modernista, oberta fa 114 anys i magníficament conservada, a l’alçada de la qual haurem fet el quart
quilòmetre.
Antiga Farmàcia Guinart del carrer Gran de Sant Andreu.
Km 4 al 5
En aquest punt de la cursa estarem arribant a la zona més carismàtica i concorreguda de Sant Andreu, amb la Plaça del Comerç
a la nostra esquerra, tot seguit, on segur que hi haurà més d’un veí
saludant les nostres correries. Haurem fet, arribats a aquesta plaçeta,
una mica més de quatre quilòmetres. Si algú no du crono i vol saber quan
portem de cursa, pot mirar l’hora en un històric i gran rellotge que hi
ha a la façana de la rellotgeria de la plaça. Cal saber que el rellotge
en qüestió, que és molt apreciat pels santandreuencs (de fet, molta
gent en diu Plaça del Rellotge en lloc de Comerç), va ser
col•locat l’any 1929 i fa uns anys, el 2005, es va retirar per restaurar
l’edifici. Quedar-se sense el tradicional rellotge, un símbol del
barri, va significar molt mal rotllo per als veïns (va córrer la bola de
que se l’havien endut a Nova York i estava instal•lat en una plaça de
la “Little Italy”), i una associació va fer un enorme soroll
reivindicant-lo, fins que el van tornar a posar.
En front de la plaça, a la nostra dreta, hi ha també un altre establiment emblemàtic en els baixos de la Casa Vidal, un edifici modernista de 1906 de bonics balcons. Es tracta del Bar Versalles, inaugurat el 1928 i reformat no fa gaire. El Versalles, nom que li van fer posar en els primers anys de la dictadura en lloc de Petit Versailles, que era l’original perquè no hi podien haver establiments amb noms estrangers, és tota una institució al barri.
Abans de ser un bar, el local va ser una botiga de roba del poble anomenada “Can Trenta”, on tot el que es venia valia 30 cèntims. Un cop inaugurat el Petit Versailles
va ser un lloc de trobada, on s’hi aplegaven burgesos
benestants i modestos obrers. S’aplegaven és un dir, perquè en realitat
no s’ajuntaven. La classe era la classe. Però, a més a més, uns se’n
anaven a dormir d’hora perquè havien de matinar, i els altres s'estaven al
local jugant-s’hi els quartos fins altes hores de la matinada. Com
sigui, no es barrejaven i es repartien l'establiment d’acord amb el sol
que hi tocava: mentre hi arribava, el bar era “propietat” dels
treballadors, i quan s’amagava, i fins a les tantes, era dels burgesos.
En qualsevol cas, el Versalles ha estat sempre l'epicentre de
moltes iniciatives socials i culturals a Sant Andreu. I fins i tot,
segons es diu, el local va inspirar el Bar del Peris de la sèrie de TV3 de fa uns anys, El cor de la ciutat.
Interior del Versalles els anys trenta. Ara no gaire diferent
Pocs metres més avall (més amunt, perquè en aquest tram el carrer Gran puja un pel), un altre establiment, en aquest cas sense la història del Versalles però molt interessant: la Xurreria Marisa.
Dono fe que fan la millor xocolata amb xurros del barri...què dic del
barri, de Barcelona. Per anar-hi més tard o un altre dia; ara no convé.
Una peculiaritat d’aquesta part del carrer Gran de Sant Andreu
per on estem corrent és la decoració d’algunes de les parets
mitjanceres, amb mosaics i pintures que fan que s’ennobleixin els murs
interiors de cases que queden al descobert. La més espectacular, la que
veurem a la dreta un cop passada la xurreria. Són dos pintures, una
d’elles el retrat d’Ignaci Iglesias, i l’altra una copia d’un quadre d’en Dalí
que va pintar el 1977 per ajudar al Sant Andreu. El club, que estava
patint una forta crisi econòmica llavors, li va demanar al pintor un
quadre per poder vendre’l. Va acceptar i va fer “El Gol”, una obra que
va anar a parar a un col•leccionista alemany. En front, dues pintures
més, la del pare Manyanet i la del doctor Puigvert, que
estan en la paret mitgera de la casa del costat que queda a la nostra
esquena. Ho veurem tot passant (les que ens queden a l’esquena, difícil),
tot i que, ara que s’està acabant la cursa, alguns no en veuran cap,
donada -quina sort que tindran!- la velocitat a la qual aniran.
Anirem deixant aquesta zona central de Sant Andreu que està farcida de llocs històrics. Com la Plaça Mercadal, que no veurem perquè queda dins de l’entramat de carrers i carrerons, tot i que a cent metres de nosaltres. Seguint pel carrer Gran de Sant Andreu
continuarem passant per punts significatius del barri, un d’ells, per
exemple, la casa que hi ha a la cantonada amb el de Sòcrates, on es
conserva una bomba incrustada a la façana. És una “relíquia” d’un
bombardeig que va patir Barcelona i les seves rodalies el 1842 des de el
Castell de Montjuïc. L’amo de la casa va voler conservar el projectil
que van llençar les tropes del general Espartero quan el govern
espanyol reprimia els ciutadans que, per negar-se a la implantació de
les quintes, creaven aldarulls. No veurem la bomba, a menys que ens
girem, perquè queda darrere nostre...i prou feines tindrem.
Bomba incrustada a la casa del carrer Sòcrates-Gran de Sant Andreu
Més enllà, a punt d’acabar el nostre periple pel carrer Gran, passarem per davant del Centre Civic, un actiu local cultural que ocupa el que van ser les Cotxeres de Sant Andreu
a finals dels segle XIX, on es reparaven uns vehicles que funcionaven a
vapor -un medi de transport de viatgers que substituïa el tramvia de
cavalls-, l’anomenat Tramvia de Foc, que servia per unir Sant Andreu i Barcelona, i va ser el primer que va funcionar a Espanya. El Tramvia de Foc - es deia així pel foc i el fum que expulsava de la caldera i de la xemeneia- no anava gaire de pressa, a 8 km
per hora. Però tot i així, la gent no estava acostumada a aquestes
velocitats i va haver alguns ensurts, per la qual cosa no era apreciat.
Una mostra: un dia d’agost de 1902, el tramvia va atropellar un porc a
prop d’una masia de Sant Andreu i el va matar; l’endemà els diaris deien
que a partir de llavors s’hauria de deixar de dir “tramvia de foc” per
dir-li “l’assassí de porcs”.
Farem uns darrers metres del carrer Gran de Sant Andreu, amb una mica de més de pujada que abans, i girarem a la dreta per la Rambla de Fabra i Puig.
Avançarem per la rambla creuant el carrer Neopàtria on, a la dreta del
seu començament veurem de reüll l’entrada d’un modern teatre, el Sat, que ocupa l’espai d’unes antigues cotxeres d’autobusos. A la nostra dreta, tot passant, veurem el
Cinema Lauren. Durant anys no hi va haver cap cine a Sant Andreu -tot i les
reivindicacions al barri (com sempre)-, fins que es va inaugurar el 2002
aquest, que venia a omplir el buit que havia deixat l’antic Odeon que estava l’altra
banda.
Tot seguit arribarem al final de la prova situada en el mateix punt de la Rambla de Fabra i Puig des d’on hem sortit, davant per davant de les portes del CN Sant Andreu. Creuarem
la meta i haurem acabat la cursa. Feliços d’haver-la fet, no importa el
temps. També cansats, perquè qualsevol cursa cansa, sigui quina sigui
la seva distància (un servidor acaba -i ha acabat sempre- fet pols, tant
en una de 5 kms com aquesta com en una marató), però decidits a
tornar-hi l’any que ve per lo bé que ens ho haurem passat.
De ben segur, acabarem la cursa tan contents com el guanyador de la de fa anys. Cursa de Sant Andreu 1986
-----------o------------
Miquel Pucurull
