Corrinyar

Amics i amigues, fa uns dies vaig buscar un sinònim de la paraula ‘córrer’ per utilitzar-lo a fi i efecte de no donar la llauna amb repeticions en els meus escrits o piulades al Twitter . En vaig trobar bastants: “circular”, “discórrer”, “fluir”, “transcórrer”, “apressar”, “activar”, “accelerar”, “empènyer”, “instar”. N’hi ha un munt. Fins i tot composicions, com “fer via”, o “anar per feina”. La que més em va agradar va ser la paraula “corrinyar”, que figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que a Internet està tot, he buscat sobre el mot i he trobat que un escriptor reconegut com en Murakami -corredor de fons com és sabut- utilitza el verb. En la traducció al català que hi ha de la seva novel·la ‘Kafka a la platja’, per exemple, hi ha una frase on diu “En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant”. També he trobat que la fan servir molt a Tortosa, a les terres del Baix Ebre. A mi em va de conya. Segons l’esmentat Institut d'Estudis Catalans “Corrinyar” significa “Córrer sense posar-hi una gran pressa”. Que ni pintat. És el que jo faig des de fa temps. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

29/11/2022

Wilma Rudolph, ‘la gasela negra’

Amics i amigues, dissabte passat es van complir 28 anys de la mort d’una atleta nord-americana mítica: Wilma Rudolph -‘la gasela negra’, li deien- i m’hi vull referir a mode d’homenatge. Durant els primers sis anys va haver de caminar amb un aparell ortopèdic per una minusvalidesa. Va anar millorant gràcies a una intensa rehabilitació, sempre estimulada per la seva mare, i d’adolescent, va començar a destacar en l’atletisme al seu institut. Tenia un enorme potencial com a velocista i aviat va formar part de la selecció nord-americana. Va participar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956, i amb l’equip del 4x100 va aconseguir una medalla de bronze. Quatre anys després, als de Roma, va guanyar en els 100 i 200 metres i un altre cop en el 4x100, la primera nord-americana en guanyar tres medalles d’or en uns mateixos Jocs. Convertida en glòria nacional, en retirar-se es va dedicar a entrenar els joves marginats. La seva vida va ser una mostra del que és possible aconseguir amb tenacitat. De petita va haver de lluitar contra la pobresa, i més tard contra la discriminació racial. I sobre tot, per superar una seriosa discapacitat. Una lesió per la qual els metges deien que no podria caminar mai. La seva mare, però, li deia que sí; que podria. I ella la va creure: el 1961, amb vint-i-un anys, va ser la dona més ràpida del món. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

21/11/2022

Els temps per acabar les curses s’escurcen

Amics i amigues, m’agrada córrer curses de tant en tant, i em trobo, cada cop més, amb l’inconvenient del límit de temps per acabar-les. Hi ha una tendència a escurçar-los. Segurament es degut a que els responsables del trànsit de les ciutats i pobles deuen exigir als organitzadors que la cursa s’acabi aviat per a que els automobilistes no es queixin. Les guàrdies urbanes manen més que els alcaldes i les alcaldesses, i les normes son cada vegada més estrictes: curses de 10 quilòmetres que anys enrere no tenien ni límit, ara donen 1 hora i vint minuts i gràcies. Com és el cas de la dels Nassos de Barcelona. I dic al respecte: és sorprenent que una prova popular com aquesta de l’últim dia de l’any, que hauria de ser festiva al màxim , hagi de ser tan rigorosa per classificar-se. Per posar un altre exemple, encara més radical, el de la mitja marató de Terrassa del mes de gener: El temps límit per acabar-la és de 2 hores i 30 minuts. Això significa que si no corres a 7 minuts el quilòmetre –que és força velocitat per alguns veterans i no diguem els ultra veterans com un servidor-, no pots fer-la. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull

14/11/2022