Ell va ser el primer que va ser engrescat per en Ramon Oliu a organitzar una primera marató a Catalunya. De fet, la primera que es va realitzar va ser al poble de Palafrugell, on en Pere Pujol hi estiuejava, i on amb altres vuit o deu amics feia una cosa semblant a una marató cada any (38 Kms des de Palafrugell a Girona).
Des del primer dia es va integrar a l’equip liderat per Ramon Oliu, la Comissió Marató Catalunya, per impulsar les curses a peu i la marató, essent la seva mà dreta en matèria organitzativa, no únicament mèdica. Un pou de saviesa, els més veterans el recordem a la seu de la Comissió al carrer de les Jonqueres –també al seu pare, l’entranyable avi Pujol- atenent a tots els novells que li consultàvem fins i tot com s’havien de cordar les sabatilles.
A finals des anys seixanta, durant una estada a Alemanya, havia conegut al doctor Van Aaken, el precursor del revolucionari mètode d’entrenament per a la marató basat en fer molts quilòmetres a ritme lent. En deia l’LSD (Long Slow Distance) . I en Pere Pujol el va seguir i el va posar en pràctica: 160 km setmanals era la mitjana. Així mateix, fou un fervent partidari i introductor de les càrregues de carbo-hidrats els dies previs a la marató.
Pere Pujol (dorsal 25) en un avituallament de la marató de Barcelona de 1980. La va acabar en 2h48
Els arguments del Dr. Pujol no deixaven indiferent a ningú. Recordo que fa uns 10 o 12 anys va aixecar una forta polèmica una de les seves afirmacions: recomanava no beure tanta aigua als avituallaments de la marató com s’havia estat fent fins llavors, perquè, segons postulava, uns seriosos estudis demostraven que era perjudicial.
El Dr. Pere Pujol, endocrí de molt prestigi, tenia un currículum excepcional: Director Metge de la marató, pentatló i marxa dels Jocs Olímpics de Barcelona’92; membre de l’equip mèdic dels Jocs Olímpics d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de Barcelona i Nova York durant anys; director metge del CAR de Sant Cugat...
Va escriure llibres, d’entre els quals “Del Jooging a la Marathon” i “Nutrición, salud i rendimiento deportivo”, i centenars d’articles sobre el córrer. A banda, fou un conferenciant brillantíssim fins els seus darrers dies, a qui, en els albors del córrer a peu, escoltàvem embadalits els que començàvem. Alguna vegada li vaig sentir dir: “Com l’àrab a la muntanya, vaig començar a fer maratons perquè la marató estava aquí davant, i no cerco res, però trobo. Trobo una part important de mi mateix. Cada marató que corro m’apropa als meus límits i em fa sentir més humil. Córrer és una part important de la meva vida. Entre altres coses m’ajuda a meditar”.
Va córrer onze cops la marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres: Boston, Estocolm, Paris, Munich, Barcelona, València, Sant Sebastià...fins un total de 65. El seu millor temps, 2h38.10.
Tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més important de tot el que he fet són les 65 maratons; les altres coses són fullaraca”.
Colpia veure’l en un fèretre aquest matí, moments abans del seu enterrament, amb un llibre al seu damunt -sempre en duia un- i vestit amb xandall com a mortalla. Semblava talment preparat per entrar a l’Olimp. Segur que -si hi ha Paradís- estarà ja a hores d’ara, entranyable polemista com era, debatent amb qui sigui sobre si s'han de fer molts estiraments o no abans d’una marató.
Adéu-siau, Pere.
Miquel Pucurull
03/07/2013
