20.3.22

Ed Whitlock, un atleta ultra-veterà únic

Amics i amigues, fa uns dies s’han complert cinc anys de la mort d’un atleta excepcional, el canadenc Ed Whitlock. Excepcional perquè als 85 anys va córrer una marató en menys de quatre hores. Exactament 3h56 a Toronto l’octubre del 2016, cinc mesos abans que es moris per un càncer als 86. I excepcional, fora de mida, perquè el seu currículum com a veterà és sorprenent. Se m’esgoten els adjectius per lloar la seva trajectòria atlètica. Va ser el primer al món, i únic fins ara, de córrer una marató en menys de tres hores als 74 anys. Ho va fer en 2h58 a la de Rotterdam del 2005. I un any abans, amb 73, en quatre minuts menys: 2h54. Per fer-nos una idea, segons un taula d’equivalències que existeix, aquestes marques corresponen als temps que fan els millors atletes africans d’ara, Kipchogue i companyia, cinquanta anys més joves. L’Ed Whitlock havia fet una mica d’atletisme en la seva joventut, però ho va deixar. Més enllà dels quaranta va tornar a fer-ne, i va ser a partir de la seva jubilació quan va destacar de manera especial. Un corredor portentós, capaç de fer, repeteixo, 3h i 56 minuts en una marató als 85 anys, que equivaldria a rebaixar, fins i tot, les famoses dues hores que tracten de fer, infructuosament fins ara, els kenyans. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull

20/03/2022

Km 12 al 13 de la marató de Bcn'2022

Atenció: és veritat que per aquest tram, i per molts altres del circuit, es planeja. Però compte, ens en adonarem, corrent per Barcelona, que la ciutat està plena de desnivells per superar el què eren les lleres dels torrents i rieres. Ens en adonarem –amb cotxe no es nota- que l’Eixample es va construir i urbanitzar sobre un pla que estava farcit de petites pendents. De tal manera que algun d’ells, especialment les “rambles” i els “passeigs”, i no diguem els carrers que duen el nom de “Torrent de...” o “Riera ...” ho eren.

Bé, allò a que vaig és que alguns carrers tenen un desnivell (lleugera baixada i lleugera pujada que conforma la llera) a l’apropar-s’hi i al superar-lo. Res important, quasi imperceptible, però que en alguns casos ens pot estranyar comprovar que en un tram que ens sembla pla, el rellotge ens marca uns segons més del compte (tot i que ens sembli que mantenim el ritme) pels petits tobogans que hi pugui haver. Vull dir que ens marqui més temps que el d’un altre tram que realment sigui absolutament pla.

De torrents, rieres i rierols n’hi havia uns quants a Barcelona fins els segles XVIII-XIX, i alguns carrers transversals i para•lels al mar tenen lleugers desnivells, encara que ens semblin plans . Sí correm tantes hores com avui, qualsevol d’aquestes petites desigualtats que es formen en el que en un dia van ser les lleres per on passava aigua, suposen petites baixades i pujades. Convé tenir-ho en compte: avui correrem per damunt d’unes quantes; algunes ni les notarem, però hi són.



Això és fa patent en l’enclavament de Mallorca –Passeig de Sant Joan. (De fet, el nom del passeig li ve perquè antigament hi passava la Riera de Sant Joan). Molt suau el toboganet, però hi és. Tot i que no cal dir allò de que “El que avisa no és traïdor” perquè quasi no es nota...però hi és.

Precissament, en l'encreuament del carrer Mallorca amb el Passeig de Sant Joan i la Diagonal, hi veurem el monument a Mossèn Cinto Verdaguer  D’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè el pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.

I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. 

                                   Monument a Jacint Verdaguer. Barcelona 1925

La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:

“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.

I aviat, albirant la Sagrada Família, arribarem al Km 13.

Miquel Pucurull