Els 42,195 Km de Tatiana Sisquella

Tatiana Sisquella no va poder superar el càncer que patia des de feia temps i ens va deixar un 6 de febrer de 2014. Un dia, tres anys abans, vaig tenir l’honor de conèixer-la personalment a Catalunya Ràdio. Li recordaré sempre més el seu somriure, la seva empatia i la seva vitalitat. Era un dissabte pel matí, quan feia "El Suplement", el dia abans de la marató de Barcelona del 2011. M'hi va convidar, juntament amb un corredor que debutava, el periodista Albert Jorquera, i la triatleta Montse Galvany, que era la quarta vegada que competia, per a que expliquéssim el què és una prova com aquesta. No hauria fet cap falta; ella ho sabia. El diari Ara havia publicat aquell mateix dia un article seu sobre la marató. La Tatiana sabia molt bé el què és perquè era filla del maratonià i amic Emili Sisquella i, en una petita columna, va escriure la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre els 42,195 Km.

 

42,195

Són: 1. Passió. 2. Constància. 3. Paciència. 4. Ganes. 5. Força. 6. Silenci. 7. Energia. 8. Confiança. 9. Inconsciència. 10. Generositat. 11. Emoció. 12. Egoisme. 13. Dolor. 14. Imprevistos. 15. Ànims. 16. Potència. 17. Ambició. 18. Esforç. 19. Llibertat. 20. Il·lusió. 21. Reptes. 22. Suor. 23. Rivalitat. 24. Por. 25. Somnis. 26. Dubtes. 27. Aspiració. 28. Seguretat. 29. Companyerisme. 30. Dolor. 31. Plenitud. 32. Competitivitat. 33. Complexos. 34. Voluntat. 35. Penediment. 36. Heroïcitat. 37. Solidaritat. 38. Feblesa. 39. Previsió. 40. Prudència. 41. Alegria. 42. Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles,

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n’he vist unes quantes de ben a prop. De tant aprop que m’han fet plorar i m’han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l’Olimp. He vist homes plorar con nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i noies que n’han necessitat quatre, per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: «Ho he aconseguit». He vist cames que es rendien a pocs metres de l’arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitat i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l’orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d’aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s’han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut.

 

 

El gruix de la sola de les vambes

 Amics i amigues, fa un parell de setmanes, un corredor etíop, en Derara Hurisa, va guanyar la marató de Viena. Li pengen la medalla, i poc després li prenen i donen vencedor al segon, perquè la sola de les sabatilles que duia tenia més dels 40 mil·límetres permesos per la IAAF per a les curses en ruta. Una norma de fa un any  que van establir quan van veure que les millores de les vambes generaven polèmica. Els jutges no s’hi havien fixat, però un dels seus rivals sí, i el va delatar. No dic que la desqualificació sigui injusta. Però no es pot dir, com han fet alguns, que l’etíop va fer trampes. L’home les duia per entrenar i ni coneixia la regla.  No és en absolut criticable. L’atletisme, com tot a la vida, evoluciona. Els temps canvien. ¿Qui ens pot dir que d’aquí quatre dies, la norma del gruix de les bambes, que, per cert, als trails i a les curses de muntanya s’accepta qualsevol mida, no l’acceptaran també per córrer a l’asfalt? I qui sap si al pobre etíop que es va quedar sense trofeu després de guanyar a Viena en 2h09, amb un esforç descomunal, no li tornaran la medalla? No seria la primera vegada que la Federació Internacional rectifica. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.