Després de sotmetre's 4 mesos a l’Halo’, un tractament esgarrifós per recuperar la mobilitat del cap, va córrer la marató de Boston dilluns. Va fer 2h49.
Miquel Pucurull
20/04/2018
20.4.18
La força de voluntat ho és tot
El recordman del món d’Ironman, el britànic de 40 anys Timothy Don, va patir un devastador accident al setembre.
Després de sotmetre's 4 mesos a l’Halo’, un tractament esgarrifós per recuperar la mobilitat del cap, va córrer la marató de Boston dilluns. Va fer 2h49.
Miquel Pucurull
20/04/2018
Després de sotmetre's 4 mesos a l’Halo’, un tractament esgarrifós per recuperar la mobilitat del cap, va córrer la marató de Boston dilluns. Va fer 2h49.
Miquel Pucurull
20/04/2018
18.4.18
Kawauchi el maratonià d'elit, conserge d'un institut
L’any passat, al setembre, ens en fèiem creus de que a la marató del Mundial de Londres, un corredor popular, el japonès Yuki Kawauchi, havia acabat novè, davant de molts professionals. Doncs ara hem de tornar a destacar-lo, perquè aquest dilluns, 16 d’abril, ha guanyat, ni més ni menys que la marató de Boston, la més antiga i la de més prestigi del món. Va fer 2h15 en unes condicions extremes: intensa pluja, 4 graus de temperatura i un fortíssim vent. I amb tot, va ser capaç d’avançar a un munt de maratonians d’elit, i a l’actual campió del món, el kenyà Geoffrey Kirui quan faltaven dos quilòmetres per l’arribada, i treure-li dos minuts i mig.
És un cas excepcional: no entrena gaire: no arriba a 150 km a la setmana, i només fa una sessió diària, que comparat amb els maratonians d’elit, que en fan entre 200 i 250 i dues sessions, és molt poc. Té 30 anys i va començar a córrer maratons en fa nou. Tot i no entrenar sense els estandars per córrer maratons a un alt nivell, les fa amb molt bons resultats: de les 81 que ha fet fins ara n’ha guanyat 34. Ha baixat de 2h10 onze vegades i és el corredor del món que n’ha acabat més per sota de 2h20, concretament 78 de les 81. (Taula de més avall).
Curiosament, no té entrenador. Quan li pregunten la raó, afirma: “Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui”. La manera com, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador. Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars, que, fins i tot, li perdonen excentricitats com la de quan, amb vestit i corbata, va córrer -i guanyar- una mitja marató.
En Kawauchi treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar contractes de patrocinadors, només els premis de les moltes curses de tot tipus que fa (maratons, al voltant d’una cada mes). Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Sóc feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no corre pels quartos". I té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat que li dóna el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, he llegit que el diumenge 22 d’abril, sis dies després de vèncer a la marató de Boston, tenia previst córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés.
Maratons on ha participat És un cas excepcional: no entrena gaire: no arriba a 150 km a la setmana, i només fa una sessió diària, que comparat amb els maratonians d’elit, que en fan entre 200 i 250 i dues sessions, és molt poc. Té 30 anys i va començar a córrer maratons en fa nou. Tot i no entrenar sense els estandars per córrer maratons a un alt nivell, les fa amb molt bons resultats: de les 81 que ha fet fins ara n’ha guanyat 34. Ha baixat de 2h10 onze vegades i és el corredor del món que n’ha acabat més per sota de 2h20, concretament 78 de les 81. (Taula de més avall).
Curiosament, no té entrenador. Quan li pregunten la raó, afirma: “Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui”. La manera com, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador. Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars, que, fins i tot, li perdonen excentricitats com la de quan, amb vestit i corbata, va córrer -i guanyar- una mitja marató.
En Kawauchi treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar contractes de patrocinadors, només els premis de les moltes curses de tot tipus que fa (maratons, al voltant d’una cada mes). Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Sóc feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no corre pels quartos". I té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat que li dóna el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, he llegit que el diumenge 22 d’abril, sis dies després de vèncer a la marató de Boston, tenia previst córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés.
Yuki Kawauchi va començar a córrer de molt petit. Quan tenia sis anys, la seva mare, una ex corredora de mitja distància, el duia cada dia a les set i mitja del matí a una pista d’atletisme per a que fes 1.500 metres. Ja a l’escola secundària, on feia durs entrenaments (de força de 30 minuts pel matí i carreres per la tarda que sovint passaven de dos hores) el nen va sobresortir. Però durant un entrenament d'11Km en el seu segon any, es va lesionar el genoll. Va ser el començament d'un cicle que el turmentaria i l'estancaria.
Tanmateix, a la universitat, un enfocament d'entrenament moderat va donar els seus fruits, i en poc temps va millorar molt en les proves de fons. En el seu últim any, Kawauchi va córrer la seva primera marató, la d’Oita Mainichi’2009 al sud del Japó, en 2:19:26. El mes següent, va córrer la Internacional de Tòquio en 2:18:18, i va arribar el 19è.
Tanmateix, a la universitat, un enfocament d'entrenament moderat va donar els seus fruits, i en poc temps va millorar molt en les proves de fons. En el seu últim any, Kawauchi va córrer la seva primera marató, la d’Oita Mainichi’2009 al sud del Japó, en 2:19:26. El mes següent, va córrer la Internacional de Tòquio en 2:18:18, i va arribar el 19è.
Miquel Pucurull
18/04/2018
10.4.18
Serrells de la primera marató olímpica
El 10 d'abril de 1896 es va celebrar la primera marató dels Jocs Olímpics de l'era moderna. La va guanyar el grec Spiridon Louis. Sobre una distància aproximada de 40 quilòmetres, la va córrer en 2h58.
En acabar-la, el rei de Grècia li va donar una copa i li va oferir el regal que volgués. I l’ l'home, que era
pastor, li va demanar que li comprès un ase per transportar aigua.
Van dir que l'havien guardat durant generacions, però la crisi econòmica els va obligar a vendre el trofeu. Va ser subhastada a Londres i va obtenir un valor de 655.454 euros, la xifra més gran que s’hagi pagat mai per un objecte relacionat amb els Jocs Olímpics.
No és gaire conegut que un dels atletes que varen participar en aquesta primera marató olímpica, el també grec Socratis Lagoudakis, el darrer dels nou que la van acabar, ha passat a la posteritat per haver contribuït a la Ciència al cap d’uns anys. D'una forma, per cert, que esborrona.
Poc després d’haver corregut aquella marató, l’atleta, que era metge de professió, va perdre la seva dona i els seus fills en un accident automobilístic.
Científic com era, mai se sabrà si aquesta desgraciada circumstància va ser la que el va portar a prendre la decisió de realitzar un experiment esfereïdor: el d’ inocular-se la bactèria de la lepra -una malaltia que causava enormes estralls a l’ humanitat a les primeries del segle XX- per investigar sobre el mal i comprovar, en el seu mateix cos, la seva evolució.
L'acció d’aquest metge maratonià va servir així, decisivament, per a que la Medecina utilitzes les seves experiències i mètodes per aturar una malaltia com la lepra. Un sacrifici que, finalment, el va dur a la mort.
---------o---------
5.4.18
La motivació d'un avi
 | |||
| Km 36 de la marató de Bcn'2018 |
Miquel Pucurull
01/04/2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)