30.4.22

Km 37 al 38 de la marató de Bcn'2022

Un cop a la Plaça de Catalunya giraran a l'esquerra per trobar el carrer de Fontanella, també a l'esquerra. Al fer-ho, acostumats com estan a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, els sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la Plaça Catalunya hi seran per aplaudir-los, i per l'emblemàtic lloc, i per tot plegat, serà especialment atractiu el córrer per l’indret.

Pel carrer de Fontanella, el nom d'un polític del segle XVII que juntament amb Pau Claris va proclamar la República de Catalunya el 1641, aniran a buscar la Via Laietana. A poc metres hi veuran el carreró d'Estruc a la dreta. Hi passaran per davant, de pressa (si encara tenen forces) perquè s'explica que és un carrer amb reminiscències esotèriques. I a aquestes hores no estaran per romanços. Allà hi vivia l'Astruc Sacanera (d'aquí el nom), el bruixot Sacanera, que usava la pedra escurçonera amb finalitats curatives, per guarir la ràbia i les picades d'escurçó.

Al carrer Fontanella, abans de girar per Via Laietana, hi ha una botiga curiosa: la Barreteria Mil. L'any 2017 va fer cent anys que és en aquest lloc. Deia que és curiosa perquè, a banda de l'antiguitat que té, ven una peça de vestir que el du poca gent. Malgrat que, pel que sembla, la moda reneix. Com sigui, els amos s'enorgulleixen d'haver tingut clients famosos com l'actor Tony Curtis, de visita a Barcelona fa anys, i ara, a en Lluís Llach


Baixaran per la Via Laietana. Quan creuaran la Plaça d'Antoni Maura 
veuran a la dreta la Catedral. (Fins fa un parell d'anys es passava just per davant, però, com altres llocs icònics del recorregut, han desaparegut per fer la marató més ràpida). Ara només la veuran de reüll. 

Una curiositat que, si ho recorden, potser servirà als participants com analgèsic per la pallissa que s'estan fotent: la catedral de Barcelona té 13 campanes. Totes tenen un nom, la majoria un nom de dona: l’Eulàlia, la Honorata, la Tomasa, la Mercè, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, la Oleguera, la Vedada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa i la Cristina. Totes i cada una tenen la seva història. El nom els hi posava el bisbe o un delegat seu; no sé si ara també ho fan. Una d’elles, la Cristina, és la més nova i se li va posar aquest nom perquè la germana del rei es va casar a la catedral. N’hi havia una el segle XVl, de nom la Severa, coneguda com El seny del Lladre, i es tocava cap el vespre per indicar que era “l’hora de prendre les mesures adients”. Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfons XII amb aquest nom, en record de la santa; la segona substitueix a una que va retirar Felip V com a càstig perquè repicava en totes les revoltes que hi havia a Barcelona.


I en aquest punt es trobaran el senyal del Km 38 i un dels avituallaments més sorollosos: el que munten els de l'associació Corredors.cat, que la fan grossa.

Km 36 al 37 de la marató de Bcn'2022

Els i les atletes pujaran pel mig del Passeig de Lluís Companys i passaran per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició. Abans de creuar-lo hauran vist  a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també s'hauran trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.

Passaran per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que són  perquè pel sol fet de posar-se un dorsal per intentar fer una marató ho són. I el creuaran tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la cursa Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues.


I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui s'està passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’Informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Arquitectònica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que han vist fins ara durant el recorregut, La Dona i l’Ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.

Un cop passat l’Arc del Triomf faran un petit tros del Passeig de Sant Joan fins la Ronda de Sant Pere. Giraran a l’esquerra, just a la cantonada, on hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, “Al meu aire”, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Passaran pel carrer Bailen, i tot seguit veuran el monument a Rafael Casanova a la dreta. En passar, segur que recordaran la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no els donarà també forces per acabar de fer els quilòmetres que els quedaran per arribar a la meta.

Més endavant creuran la Plaça Urquinaona, on alguns rememoraran que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. 

L'Oliu, autor del llibre l'Essència del Córrer,  va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.


En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquell local del carrer Jonqueres, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els veterans i veteranes que avui estiguin corrent - els que van tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estan, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. 

I tot seguit, passat Urquinaona, arribaran per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya, on hi haurà el Km 37

29.4.22

Km 35 al 36 de la marató de Bcn'2022

Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant, un s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.

Els que la corren estaran de sort, però, perquè cada vegada més, aniran trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals els ha de servir extraordinàriament per ajudar-los. Segurament, també trobaran més gent pel carrer animant-los. Tot plegat els ha de servir per assolir el seu gran repte.

Marina amunt -una via que té un nom que commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes-, hauran passat el Parc de Carles l i no s'hi haurem fixat perquè prou feina tindran. Si ho haguéssim fet hauríen vist, dintre del parc, no gaire lluny, una curiosa escultura anomenada El Cul, de l’escultor càntabre Eduardo Úrculo. Quan es va inaugurar,  l’home va dir que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Certament, l’escultura és força insòlita. La que més de tot el recorregut de la marató. I mira que n’hi ha.


Tampoc hauran vist que al mig del parc, molt a prop  també, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veuen de lluny el petit monòlit, no el confonguin amb el rètol del km 36, que encara estarà lluny. 

Hauran travessat per Marina els carrers del Doctor Trueta, de Ramon Turró i de Llull i es trobaran el carrer de Pujades on giraran a l’esquerra. Dos mansanes més enllà el carrer es converteix en Passeig, més ample, amb el Parc de la Ciutadella a l’esquerra. Un parc que ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar per a què. Un parc, tot dit de passada, farcit d’història: on l’any 1888 s’hi va celebrar la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona;  on s’hi feien curses els anys vint; on hi acabava la marató algun any dels vuitanta; on hi va jugar el Barça i l’Espanyol a les primeries del segle passat...


Avançant pel Passeig (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) veuran l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons de Domènech i Montaner que hi ha al final, a l’esquerra. Un restaurant que fou per a les celebracions de l’Exposició Universal de 1888. I arribaran al començament d’un altre passeig, el de Lluis Companys, que hauran d’enfilar-lo en arribar-hi, i on els esperarà l’indicador del Km 36.

 

28.4.22

Km 34 al 35 de la marató de Bcn'2022

Les platges pel costat de les quals es passa corrent són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.

Un apunt sobre l’indret: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passa la marató -entre el seu camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.


Després de passar la Plaça dels Campions es tomba a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes).

En aquest punt s'està de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ajudarà una mica a l'olímpic esforç d'avui. A  la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit s'arriba a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi.

Al passar per aquí, hom no podrà sostraure a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista i saltador Carl Lewis fins a tots els corredors de les maratons masculina i femenina, per fer esment a una cosa  propera. Una precisió: tots els esportistes no es van allotjar a la Vila Olímpica, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.

Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot semblarà al passar que se sent cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.

Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, es veu, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que es guaitàven, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.

A l’arribar a la plaça es gira per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans s'haurà vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery. Al girar, també es veu enfront, a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya, tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.


I al carrer Marina els corredors i corredores es trobaran amb l’indicador del km 35, i potser es preguntaran -tant de bo- què és allò que en diuen El Mur de la Marató?

25.4.22

Km 33 al 34 de la marató de Bcn'2022

A l’esquerra del pas dels corredors i corredores hi ha tres platges per les quals hi passaran a tocar: la de la Mar Bella, on es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.

Tan punt hauran enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenen permís, veuran la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell. Que vegin el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa uns anys per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de vuitanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.

Tornant a la qüestió de les platges, el cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així, en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.


Ara és una sort poder banyar-se en aquestes platges homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra el text d'aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on s'està corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.

Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol. En els anys 20, la moral era molt estricta arreu, no únicament a Barcelona, per descomptat. A tot el món estava prohibit que les dones ensenyessin massa cuixa a les platges. A les de l'est d'Estats Units, la policia controlaba la distància de la faldilla sobre el genoll.


El mes de març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estan passant els atletes són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.

Se seguirà veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que es té  més a prop el Castell, els que corren, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.

Un apunt sobre l’indret: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on es passa -entre el  camí de la marató  i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.

No el veuran, però passaran com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. No hi passaran perquè tots i totes estaran per una altra cosa més divertida. Si ho fessin, tot i que és un cementiri, en veuríen de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”

Continuant per l’Avinguda Litoral passaran a tocar del Parc de la Nova Icaria a la dreta, i a la seva alçada  trobaran l’indicador del Km 34.

24.4.22

L'homo sapiens corria millor que el primat

Amics i amigues, se sap que el córrer va servir als nostres ancestres per convertir-se en humans. Que els primats van evolucionar, modificant el seu cos, perquè per poder caçar necessitaven córrer, per avançar-se a altres animals. He llegit que uns  antropòlegs de la universitat de Harvard diuen que la forma actual de l’esser humà es deu a una excepcional capacitat d’evolució per assolir llargues distàncies, Diuen que, entre altres trets distintius,  tenim tendons en la part del darrere de les nostres cames i peus (el famós tendó d'Aquiles), i sobre tot, unes natges grans, excepcionals, que ens permeten córrer. Afirmen que els músculs del cul són essencials per estabilitzar el tronc del cos quan correm. A banda de la grandària de les natges, que és una característica que no comparteixen la resta de primats, estem construïts d'una forma molt especial. Comparant-nos amb avantatja amb els nostres avantpassats, el nostre cap es balanceja amb facilitat al córrer.  Tenim un lligament especial que sorgeix del clatell, que permet absorbir els impactes.  I sobre tot, insisteixen en que el que fa que els humans siguem capaços de córrer tan bé –uns millor que altres, és clar- és que -no ho hauria dit mai!!!-  tenim un gran pandero. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



Miquel Pucurull


23.4.22

Km 32 al 33 de la marató

En aquest punt estarem a tocar d’edificis d’habitatges, gairebé tots construïts per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.

El Passeig de García Faria que haurem agafat du el nom d’un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer.

Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria!

Una altra curiositat observada pel sotasignat entrenant per Barcelona: mirant al terra per no fotrem de lloros, he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...

Deixarem el passeig quan arribem a la part de baix del carrer Jonquera i, no hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral, i s’ha de dir que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 33, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder intuir que tenim el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la zona de les platges en aquest moment.


El gir per agafar l’Avinguda del Litoral el farem a tocar, a l’esquerra, de la pista d’atletisme de la Marbella annexa al poliesportiu del mateix nom, un lloc conegut perquè és la Caserna General de la Cursa dels Nassos. I en quatre gambades –qui diu quatre diu cinc o sis- trobarem el senyal del Km 33

Un apunt: la pista es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és gairebé segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri. En els anys vuitanta/noranta  estava presidit pel doctor Lluís Bertran, el seu fundador,  Un ex campió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava la seva passió per l’atletisme al més pintat.

21.4.22

Km 31 al 32 de la marató de Bcn'2022

Girarem a la dreta per sota de l’Hotel Princess, un gratacels d’una alçada impressionant, i agafarem el Passeig del Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu.

En aquest indret estem fent el quilòmetre trenta-un, i diuen els que n’entenen, que a partir d’ara és quan realment comença la marató. És qüestió de fer-los cas i anar amb compte, procurant no deixar-nos envair per la sensació de cansament. A propòsit, els que no han fet mai una marató es pregunten quines són les raons per les quals, quan s’està fet caldo –s’acostuma a estar-hi a partir d'ara- es pot aguantar fins el final. La resposta és complexa: la il•lusió d’acabar un repte t’ajuda...el compromís amb tu mateix... haver dit tantes vegades als teus que faràs la marató...saber que t’espera algú a l’arribada... la recompensa de la “glòria promesa” en passar la meta...Què se jo! El cert és que, a partir d’ara farem els quilòmetres que formen part del grup dels més consagrats de la marató: els que van del 31-32 fins el 36-37. 


No és que els cinc o sis que restin després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se - si és presenta, que a vegades no - el famós Mur de la marató (hi ha qui li diu “la paret”) i si se supera, els altres quilòmetres són menys difícils perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales. Una observació al marge: sembla ser que les dones -quina sort que tenen- no solen passar el mur, o el passen amb molts menys problemes que els homes.

Deixant Taulat, girarem per Josep Pla per fer-ne 200 metres i agafar el Passeig de Garcia Faria on hi  veurem, a la dreta, un edifici singular. S’anomena l’Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini. Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, “cases barates”. 

                                  

I a l'altura d'aquest edifici ens estarà esperant el senyal del Km 32.

20.4.22

Km 30 al 31 de la marató de Bcn'2022

N'haurem fet ja trenta,! Dit d’aquesta manera semblarà que ja hem fet el més difícil. Però, no. Fins i tot els més inexperts saben, perquè els ho han dit cent mil vegades, que la marató comença a partir del 30...o del 32 sí voleu. És a dir que el que hem fet fins ara és un escalfament llarg.

Barack Obama
Que ningú dels que avui fan la marató per primera vegada -que em sembla que són una bona colla- no s’espanti. Ara, a partir d’ara, és el moment en el qual l’entrenament que hem fet, i la il•lusió que ens suposa acabar una prova mítica com aquesta, ens ajudarà. Potser ho passarem fotut, però -deixeu-me ser recorrent- com deia en Barack Obama: “Yes, we can”.

En arribar al carrer Josep Pla ens trobarem amb el Centre Comercial Diagonal Mar, on, a la cantonada hi ha cada any un conjunt fent música per animar-nos. Enguany, per cert, i pel que se sap, hi haurà el doble de punts d’animació que altres anys al llarg del recorregut, una cosa que és molt d’agrair...especialment a partir d’ara. 

I una mica més avall, poc abans d'arribar a la Plaça de Llevant per finalitzar el trajecte que hem fet amunt i avall de la Diagonal, més joia: el senyal del km 31.

18.4.22

Km 29 al 30 de la marató de Bcn'2022

És segur és que, corrent pel Poble Nou com estem fent, podrem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn. 


I avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del Poblenou de tota la vida, com el de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa- o el de Pere IV. En la seva cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada.

Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem el contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure-ho. No els veurem però hi són (si més no hi eren): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla, i s'han construït una barraca per subsistir.

Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social. Si ho he esmentat és només perquè no vull obviar la realitat que hi ha a l'indret i que ens passarà desapercebut.

Per la Diagonal també veurem uns rails al terra. Són les vies del Trambesòs, la parella del Trambaix que ja coneixíem perquè “l’hem vist!” fa molta estona, quan corríem els primers quilòmetres de la marató per la part alta de l’avinguda (segurament quan anavem més ràpid que ara que ja en portem trenta). El Trambaix i el Trambesós són, en efecte, una parella de tramvies, que no veurem funcionar avui, perquè en honor nostre, no circularan.

Seguirem baixant a la recerca del Km 30 de la marató, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dotze. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la marató com nosaltres, o perquè estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.


I el 30 ens el trobarem tot seguit,  a l'alçada del carrer de Pallars, i ens farà un salt el cor. Semblarà mentida, però n’haurem fet ja trenta.

Fisonomia de la Cursa d'El Corte Inglés del 2022

Km 0 a l’1

El circuit de la Cursa d’El Corte Inglés d’enguany no té res a veure amb el dels anys anteriors. Se surt de davant del seu edifici de la Plaça Maria Cristina en lloc de l’habitual de la Plaça Catalunya (que ara és on hi ha l’arribada) i es baixa per la Diagonal. Novetat absoluta.

Ningú no ho diria, però anys ha, en l’espai que ocupen els grans magatzems hi havia una antiga finca, Can Duran, amb una masia medieval. En el segle XIX, la finca va passar a mans d’unes monges que hi van construir un col•legi per a nenes abandonades i un asil per a joves de mala reputació, l'Asil del Bon Consell de Les Corts. Durant la guerra del 36, l’edifici es va convertir en la Presó de Dones de Les Corts fins que fou enderrocat el 1955 per fer-hi el Corte Inglés.


A l’esquerra del lloc de sortida també hi ha un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.

Avançant, passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que té la forma d’un gratacels horitzontal (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

En arribar a l’Avinguda de Sarrià, a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos, haurem fet el primer quilòmetre.


A l’Atalaia se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit).

I per explicar una cosa menys sinistra, ara que hem arribat al Km1, en el mateix edifici hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè tot i que la vista era magnífica va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven quasi res i es quedaven sense alè al rebre el compte.

Km 1 al 2

Ningú ho diria, però per aquest lloc de la Diagonal on estem corrent era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora  arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.


Barraques a la Diagonal. Anys quaranta.

Seguint la baixada, passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven.  L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio, gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa anys).

Arribarem a la plaça Francesc Macià.  Fa anys, hi havia a la plaça (llavors Calvo Sotelo), un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei i s'hi feia patinatge artístic. Estava 
entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota).   El Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya. Hi va ser fins el 1958.


Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la pendent és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia ('grupo' si volem ser puristes, que ès el que posa el rètol que hi ha al terrat), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Bastè als matins).

Tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que duen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. Al costat esquerra (lateral muntanya de l'avinguda) n’hi ha un munt que deuen anar molt bé en aquest temps de crisi. Potser, ves a saber, al costat dret  no hi toca tant el sol. Però el cert és que hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic que també corre s'aprofiti i ens avanci.


Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat fa anys, a més a més, veuríem a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja en aquest lloc, a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem per aquest punt. I és que, exactament l'any 1890, va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys, formant part d'un circ ambulant que recorria Europa, i s'havien instal•lat en un solar que hi havia en l'espai de la Diagonal entre Muntaner i Aribau (a l'alçada d'on hi veurem de debò, el senyal del Km 2) 


Km 2 al 3

I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, aquell músic català que va morir al Canal de la Mànega en ser torpedinat el seu vaixell pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i ens trobarem la Casa Sayirach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part d'abaix d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu, 106 euros per persona del seu menú degustació, no és apte per a jubilats.

Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el cine Boliche. Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està als baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat- des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona. Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.


Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans (el mateix que va fer el camp del Barça) va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que en el 1970 és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres. 
Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu. Però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. 

Una mica més enllà, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un edifici que en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor PalaceEl Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa". Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la.  A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 el Windsor va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada: 'Edifici Windsor'.


Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i veurem una escultura humorística en primer terme, La Girafa Coqueta, que adopta una posició contrària a la d'un animal d'aquest tipus, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.

Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.

Tot seguit arribarem a la plaça del Cinc d'oros.  La gent li diu la del Llapis per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.

I en aquest punt girarem a la dreta per baixar pel Passeig de Gràcia i tot seguit veurem l'indicador del Km 3. 


Km 3 al 4

Aviat, a l'esquerra, veurem la Pedrera. Tot el que va construir en Gaudi té una història. O mil. En passar per davant de la Pedrera me’n fa recordar una. No sé si certa. Es diu dels maldecaps d’una inquilina de la casa. Se li queixava a l’arquitecte que volent posar un piano al pis  no podia fer-ho perquè no hi tenia parets rectes. El poeta Josep Carner va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així:

“La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.

-Tanmateix, senyor Gaudí!!!

-Digui, digui, ja pot dir. 

Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.

- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument? 

La senyora que li explica

- Oh, veurà, toco el piano una mica. I va dir el senyor Gaudí:

- Doncs miri, toqui el violí”.


Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro. Perquè, per ser franc, quan es tracta de la marató, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres.😉 

En arribar al carrer d'Aragó girarem a la dreta, i en fer-ho no ens podrem sostreure'ns de mirar, encara que sigui de reüll, una altra obra magistral d'en Gaudí, la Casa Batlló

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa uns seixanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).


Poc després de la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia hi havia una estació de tren. El Baixador (però tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.


Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station". Anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar alguna vegada alguna cosa per fer bricolatge?

Tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant de què va ser una una botiga centenària, el Colmado Quilez, Ara, en lloc de botifarres hi venen vestits de moda.

No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres).

I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 4

Km 4 al 5

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.


Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel·lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.


Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrer de Casanova. Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico. Per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”. 
 
               
Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.

Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 5, just després de girar pel carrer de Viladomat.

Km 5 al 6

Viladomat el baixarem fins la Gran Via. Seguirem avançant amb menys estretor. Tot i que no és cap problema: aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant... 

En arribar a la Gran Via l’enfilarem per fer un bon tros d’aquest vial, el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem uns tres quilòmetres, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer. De fet, la cursa és plana; una de les que més de Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa d'El Corte . El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, durant la dictadura, estava prohibit córrer. 

La Gran Via, a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells, el Rex, a tocar del carrer Calàbria, el van tancar fa  anys malauradament. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes! Una contingència: en front mateix del cinema Rex, hi havia  un bar  on es podia practicar el tir amb arc (era l'únic a Barcelona). És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No sé si per casualitat, el desaparegut bar es deia L’Arquer.

A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància, un edifici modernista construït a primers del segle XX. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta, textualment en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.



I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que  va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.

Per la Gran Via anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista és llarga: vint. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van castellanitzar el segon (potser perquè era més ample 😊), posant-li Urgel, amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.
                                        
A la meitat d’aquest quilòmetre ens trobarem els edificis de dos cinemes més desapareguts. El del Excelsior, a la cantonada amb Villarroel -ara una casa de veïns-  que va tancar fa molts anys, i el del    Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. a l'alçada del senyal del Km 6. Aquest cine va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el  nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

 


Km 6 al 7

Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat. Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses, he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria, que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.

Per cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida). L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que ens trobarem, té un rellotge molt gran i l’altra només una finestreta. Quan hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda. Que em disculpin, pel que dic, els admiradors d’Elies Rogent, el seu arquitecte,  professor de grans arquitectes, un d'ells Antoni Gaudí, a qui, al signar-li el seu títol universitari, li va dir: Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.

                               

De totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200 millors d'Europa...I un lloc on, anys enrere, no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.

I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estàvem fotuts, passarem per davant del Coliseum. Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris, l’any 1929.

Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del Coliseum, per davant del qual estem  ara corrent i gaudint, va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat per part de l'aviació italiana que ajudava a Franco. Obvio detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del teatre.


Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamur de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada. Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La creu tremenda. Ara, en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador. Una recomanació: encara que el dia de la cursa faci calor, no és de bona educació atlética tirar-s’hi a dintre per més ganes que en tinguem, mentre passem pel costat.😃

Per la Gran Via el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida. I així arribarem al Km 7 a la cruïlla a amb Roger de Llúria. 

Km 7 al 8 

En la cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa cent anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana. Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem coberta en passar.


Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel El Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que la gent rica no vol aparentar, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a  Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”

Seguint per la Gran Via en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de Bruc, Bailèn i el de la plaça de Tetuan. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.

La Plaça de Tetuan és una de les més grans de l’Eixample, però  s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent. Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un  gratacels que es van construir en la dècada dels setanta. 


I en arribar al carrer de Sardenya hi veurem l'indicador del Km 8

Km 8 al 9

El carrer de després del de Sardenya és el de Marina, per on girarem abandonant la Gran Via per fer-ne uns dos-cents metres fins al d'Ausiàs March. En girar veurem la MonumentalUn lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. La plaça és una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.
 

Baixant pel carrer de la Marina travessarem el de Casp per anar a trobar el d'Ausiàs March, que l'agafarem a la dreta a la búsqueda del Km 9.  Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, l'hi ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el d'Ausiàs March honora a un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, 'Veles e vents'. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest nové quilòmetre que acaba a l'alçada del carrer. 

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

I passat l'Institut hi haurà el senyal del Km 9.

Km 9 al 10

Per Ausiàs March enllaçarem amb la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Urquinaona. Alguns no podrem deixar de girar el cap a l'esquerra per donar un cop d’ull a un gratacels, el primer que hi va haver a Barcelona. Sl’anomena l’Abelux, perquè a la planta baixa hi ha l’antiga botiga de llums del mateix nom. El seu veritable nom és Edifici Fàbregas i va ser inaugurat el 1944. El seu estil s'emmarca dins l'Art Decó, seguint les tendències arquitectòniques de l'època. Només té quinze pisos, però i anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”. 


I també, al passar, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys pels aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. 
L'Oliu va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc del carrer de Jonqueres on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. En passar tan a prop d’on va germinar, et recordarem, Ramon Oliu, i t’ho agrairem.
                   

I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem a la Plaça de Catalunya, final de la prova.

A la Cursa d’El Corte Inglés alguns la critiquen per la seva massificació.  Certament és una mica aclaparadora: Supermans, gossos amb dorsals, pares amb criatures en un cotxet, o atletes que s’afegeixen quan els hi sembla. Però ho hem d’acceptar així. Fins i tot em sembla consubstancial a la cursa,  i la disbauxa la fa entranyable.

I no s’ha d’oblidar que enguany se celebra la  42ena edició, una de les primeres que es van començar a fer a finals dels setanta, i tampoc que és la més concorreguda d’Europa i un any ho va ser del món. I  menys encara que  molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya. 

Miquel Pucurull