21.8.19

Morts sobtades corrent


Fa uns dies, el 12 de maig, va morir un corredor mentre participava en la mitja marató de muntanya de Santa Coloma de Farnés. Quan això passa, les alarmes es disparen. Però hem de dir que les morts a les proves atlètiques de llarga distància són rares. Fa uns anys, un grup mèdic nord-americà va estudiar onze milions de corredors (11.000.000)  que havien participat en maratons o mitges maratons durant 10 anys i van concloure que la probabilitat de mort sobtada és d’una  per cada 259.000 corredors. Moltes publicacions mèdiques se’n van fer ressò de l’estudi. També alguns mitjans, i això va suposar un alleujament per als que correm maratons perquè va apaivagar el tòpic de la seva perillositat. Tanmateix, tot i que  no és qüestió d’alarmar-se, com deia, és indiscutible que els que participem en proves d’aquest tipus ens hem de fer revisions de tant en tant. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos. Hauria de ser possible fer-ho a la Seguretat Social, i des d’aquí ho reivindico. En qualsevol cas, mentre no es pugui fer, s’ha de dir que una prova d’esforç és més econòmica que unes bones sabatilles. I els hi hauríem de fer cas als doctors. 

 Miquel Pucurull
21/08/2019 

El franquisme va prohibir l'atletisme femení


No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Per posar un exemple, la darrera marató de Barcelona la van córrer 700 corredores de Catalunya i de la resta de l'Estat i 1800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. He dit bé. No és gaire conegut. Però la dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona que guanyava sempre, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim franquista va concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins el 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d'Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del ridícul que feien. Ella va convèncer a Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa menys de seixanta anys.

Miquel Pucurull
21/08/2019