31.1.21

En la mort de Sergi Mingote


Amics i amigues, quan es va començar a fer esport a les primeries del segle passat, era freqüent que un mateix esportista en practiques diversos. Ara no. Per això m’ha semblat adient destacar que en Sergi Mingote, el malaurat alpinista català mort fa uns dies mentre baixava del K2, en practicava molts. No únicament havia pujat dues vegades a l’Everest , sinó que també havia corregut maratons. No tan sols va fer sis vuitmils sense oxi-gen artificial en només un any, sinó que també corria triatlons i Ironmans. A més a més d’haver encadenat el K2 i el Broad Peak en només set dies, també havia acabat la Titan Desert de ciclisme. Compromès amb la solidaritat, va crear una fundació per integrar els discapacitats amb l’esport. i en aquest vessant de finalitats benèfiques, va fer la travessa de l’estret de Gibraltar nedant al costat d’un paralímpic. En qualsevol cas, la muntanya era l’espai on destacava més i s’hi trobava millor. Generador de projectes (En Mingote sempre en tenia algun de pendent) no podrà conquerir l’últim que s’havia proposat: coronar els 14 vuitmils del planeta sense oxigen artificial en 1.000 dies. A la muntanya que tan estimava, a deixat, precisament, la seva vida. Ens commou i ens dol, però potser per a ell, també era la millor manera de morir. Valgui aquesta modesta glossa a mode d’homenatge d’un esportista complet . Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc. Però molt. 


 Miquel Pucurull

31/01/2021

12.1.21

Publicacions esportives en català

Publicacions esportives en català n’hi ha poques. Poquíssimes caldria dir. En destaco dues, una que és un diari, l’Esportiu, que el dia 2 de gener ha complert 19 anys d’existència, que és un mèrit aclaparador, i l’altra, que s’edita semestralment des d’en fa sis, que és una revista, La Fosbury, que té el nom en homenatge al primer atleta al món que va saltar d'esquena el salt d'alçada. El diari du sovint notícies de córrer i articles sobre atletisme. En soc un lector empedreït. Com també de la revista. En el darrer número, parla de l’esport que, cada vegada més, practiquen persones d’edat pels avantatges que els suposa. Algunes fan més dels 30 minuts diaris que recomana l’OMS perquè han fet esport tota la vida i envellir no significa deixar de fer allò que els fa feliços. L’asseveració ho complementen amb el punt de vista de la doctora Carme Comellas, especialista en medecina de l’esport, que diu: “Un envelliment saludable depèn de molts factors, però l’activitat física és un dels més importants. N’hi ha una d’aquests activitats, per a cadascú. Només cal trobar-la”. Les dues publicacions, si no ho feu, us les recomano. Per cert, a la revista no hi ha mai cap notícia ni article sobre futbol. No en diuen mai res.

 
Miquel Pucurull

12/01/2021

 

4.1.21

Quatre anys sense la botiga d'en Domingo Catalán


Quan va començar a esclatar el boom del córrer eren poques les botigues a Barcelona que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que el 1984 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya. Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops, amb un temps de rècord en un, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca superada molt poques vegades des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que no crec que m’equivoqui si dic que tots els que formen part del món del córrer la coneixia, a la tenda i al seu amo, va tancar les portes el gener de fa quatre anys. Com els hi passa a molts comerços familiars, no va poder suportar la competència de les grans superfícies i les grans empreses de vendes per Internet. Va ser un sotrac, perquè els fidels vàrem perdre la possibilitat d’anar a aquell establiment que havia estat una mena de temple del córrer. Però el món dels negocis és implacable: malgrat els competidors no poden oferir el tracte exquisit i el consell d’amic d'en Mingo, feia temps que no s’hi guanyava la vida i va plegar. I ens vàrem quedar orfes, privats de la seva sapiència atlètica i la seva bonhomia. Ara el comerç és d'un altre propietari, però, si més no per a mi, ja no és el mateix.  



Miquel Pucurull
11/04/2020