pagina en construcció
En arribar al Paral·lel girarem
a la dreta per agafar el carrer de Vila i Vilà, passant per davant
d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i
un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat
tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha
restaurat de dalt a baix –veurem perfectament la seva façana al passar- i
remodelat totalment el seu interior, l’han engegat de nou no fa gaire.
El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".
Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va estar la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deiaEl Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada.
Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.
Passat El Molino deixarem el Paral•lel per seguir per Vila i Vilà, el més ample dels carrers pels quals estem passant. En fer-ho, embalats com anirem, potser no veurem, a la nostra dreta, un Abeurador de pedra. És un vestigi de finals del XIX que s’ha conservat en el lloc on hi havia una fonda (ara hi ha el restaurant El Abrevadero) que servia per a que hi beguessin aigua els cavalls dels clients que paraven al local.
Més enllà, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra esquerra -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de cinquanta anys.
Les Atracciones Apolo van servir també per filmar escenes de pel•lícules. Una de les quals, “Apartado de Correos 1.001”, va tenir molt èxit als anys cinquanta, on el “dolent” era perseguit i enxampat dintre de La Casa Encantada. Les atraccions van entrar en decadència en els anys setanta. Van ser derruïdes per fer-hi un hotel, excepte on s’hi feia ball de saló, que s’ha mantingut amb el nom de discoteca Sala Apolo, a molt pocs metres d'on passarem.
Una observació: al carrer de Vila i Vilà hi ha qui li diu Vilà i Vilà, amb accent a les dues as perquè costa dir-ho bé. Però són dos cognoms: el primer -que correspon al d’una rica família propietària de terrenys del Poble-sec- no duu accent; el segon -que també era el d’un acabalat propietari- sí.
Per Vila i Vilà passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra esquerra, el lloc on hi va haver la companyia de la llum. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa que subministrava llum a Barcelona. No ho veurem perquè ens ho impedirà la façana d'un poliesportiu , però a banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar
I el rètol d'una placa, misteriosament desapareguda i recuperada no fa gaire, que recorda que l’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de 8 treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.
La Canadenca ocupava l'espai del parc de
les tres xemeneies
Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran, que ja hem quedat que era com s’anomenava inicialment l’indret, tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.
Per Vila i Vilà anirem creuant el que fou el terreny de Les Hortes de Sant Bertran, un espai que té una llegenda: en el segle XVII, aquí mateix, un dissabte de 1640, va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I la llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.
Deixarem Vila i Vilà, un carrer absolutament pla, i anirem a buscar el de Palaudàries (En Joaquim Palaudàries i Pujol fou el propietari de terrenys en de les Hortes de Sant Bertran). El pujarem fins el de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona . (Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa i Blai, els més concorreguts del Poblesec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.
Parlant de fonts, el barri del
Poble-sec, i malgrat el seu nom, va ser una zona on hi va haver un munt de
fonts: la Font Honrada, la Font Trobada, la Font del Gat, la
Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia...
Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo
durant el segle XIX i primeries del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi
anava a fer “fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una
font, on es menjava, es bevia...i es lligava (en aquella època es deia “es
galantejava”). Clar que per lligar, res millor que els balls que es feien als
merenderos -la majoria també al costat d’una font- amenitzats per algun grup de
músics ambulants o per un piano de maneta que movia el fill de l’encarregat.
|
I parlant de bars dels carrers de Blesa i Blai, passarem molt a prop d’un d’emblemàtic al fer el bucle, la Gran Bodega Saltó, la façana del qual té un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. Aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, no fa gaire, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.
A dalt de tot del carrer d’En Fontrodona trobarem el de Magalhäes i l’agafarem girant a la dreta. El gir el farem a tocar, a l’esquerra, a quatre passes, del Refugi 307, un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys (la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), i aquest refugi, que tenia una capacitat per a 2.000 persones va ser cabdal. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. El visitarem, no avui, però el visitarem.
Enfilarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) cap a la dreta, per fer-ne un bon tros en terreny pla, que ja tocava, i una mica més enllà creuarem el carrer de Salvà i el del Poeta Cabanyes, a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat. A propòsit, ve a tomb la cançó que va compondre sobre el seu carrer:
El meu carrer
Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, al barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; el novel•lista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.
Seguint pel carrer de Magalhäes creuarem el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada d’aquest hi ha un restaurant molt popular, La Tomaquera, on fan uns cargols a la llauna que hi ha qui diu que són els millors de la ciutat. És també molt peculiar: no es pot demanar taula perquè no tenen telèfon; s'hi ha d'anar... i si tens sort dines; també s’hi ha d'anar amb el quartos en metàl·lic perquè això de les targetes no saben el què és; i a la paret hi han uns rètols que adverteixen que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que és l'amo.
Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit -nom d’un heroi català durant la Guerra dels Segadors- hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa més de 80 anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya per on estem). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club modest de primera catalana, no fa gaires anys es va permetre el luxe de fitxar Raducanu, un ex jugador internacional de l’Espanyol. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...
U.E. Poble Sec. Campió de la Copa General Moscardó. Any 1958
I tot seguit ens trobarem la Plaça
del Sortidor, el punt de la sortida, i haurem fet la meitat de la cursa (km
2,5). Tornarem a fer el mateix circuit en una segona volta, i en trobar altre
cop aquest punt, que serà la meta (Km 5), estarem contents d’haver arribat al
final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt feliços per haver fet marca
en una distància tan poc habitual.
