En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdem mai: la del Poble Sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running. És de 5 quilòmetres i té un recorregut bastant suau i de dues voltes idèntiques, força interessant.
Interessant només començar: ho farem a la Plaça del Sortidor, un lloc amb història. Com en tot el barri, perquè el Poble Sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.
Podríem dir que la plaça és el cor del Poble Sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà i li deien L’Eixample de Santa Madrona. Tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poble Sec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on correrem aquesta cursa, un espai singular.
Deia que la Plaça del Sortidor és l’ànima del barri. Hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. L’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut com Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie de TV3, “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "Molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel".
Diguem que el nom de la plaça prové del
fet que a les primeries del segle passat hi havia un sortidor al bell mig,
coronat amb l’estàtua de la Deessa Ceres, que va ser traslladada a
la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant quan es
puja cap a l’Estadi). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha
una rèplica de la font de Canaletes. Anirà bé, abans de sortir, beure una mica
d’aigua.
Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està a la plaça, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona i d’Espanya. Fundat l’any 1925, ha anat amunt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre del Surti (nom popular que els veïns li donen a la plaça).
En sortir de la plaça agafarem el carrer de Magalhäes, nom en honor del navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes, i en farem uns cent metres fins el de Radas. En aquest, l’honor se li fa a un militar del segle XVII que va defensar el convent de Santa Madrona durant un setge de Barcelona.
Baixant per Radas hi
veurem la botiga La Fabrique, un dels millors forns de Barcelona,
guardonat com a forn de La Ruta del Bon Pa 2022 de Catalunya (atenció:
croissants boníssims). Girarem a la dreta en arribar de seguida al carrer d’Elkano.
que l’enfilarem a la dreta. En aquest tros de la cursa estarem a la part ‘més
fina’ del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com el
primer eixample de Barcelona-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre
els més cars del barri.
Pel carrer d’Elkano, el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522, travessarem els de Margarit i de Tapioles, el carrer on hi ha la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, l’església més important del barri.
Si girem el cap veurem el campanar. Un apunt: tot i que no es gaire sabut -crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si la relíquia el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Una llegenda diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que, pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina. La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobre Santa Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lourdes, i després a aquesta del carrer Tapioles.
Continuant pel carrer d’Elkano passarem per davant del local de l’Ajuntament que alberga entitats del barri, una d’elles la seu del Club Atlètic Running que ja em dit que són els que organitzen la cursa que estem corrent. Una associació molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de quaranta anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.
El carrer d’Elkano el deixarem tot seguit, quan arribem al de Salvà (un metge que va crear la primera estació meteorològica de Catalunya), per baixar-lo fins al Paral•lel. A la dreta, veurem un bonic edifici d’obra vista que fou una prestigiosa impremta, la Talleres Gráficos M y R Gilabert, especialitzada en calendaris de sobretaula, els famosos Tacos Myrga.
En arribar al Paral·lel girarem a la dreta en trobar-nos la Plaça Bella Dorita. La plaça és en honor d’una llegendària vedette, de nom Maria Yañez, que va viure 100 anys i va ser la ‘Reina del Paral·lel. Tot seguit passarem per davant d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, es va restaurar fa uns anys però no va funcionar. Ara, el propietari és l’Ajuntament i vol convertir-lo en un espai cultural.
El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".
Un apunt per conèixer -sí no se sap, que
segur que sí- el per què al Paral•lel se li diu així: el nom prové del fet que
el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 de la Terra (41º 22’34” per a ser
exactes). En qualsevol cas, el nom original, posat en acabar d’urbanitzar el
carrer a finals del segle XIX, no era "Paral•lel" sinó
"Paralelo", la qual cosa significa que l’assumpte de l’idioma sempre
ha estat molt complicat a casa nostra.
Certament, l’avinguda del Paral•lel per on
estem corrent avui no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle
passat, i fins i tot els d’un cop acabada la Guerra, quan la gent necessitava
una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama
generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones
de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la
“Quaranta cèntims” , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va
acabdillar un escamot cridant a la vaga. Un grup que no tan sols va destrossar
el mobiliari dels cafès del carrer, que es negaven a tancar les portes, sinó que
va tombar tramvies i es va enfrontar als guàrdia civils.
Del Paral·lel es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut. Passat el teatre Victòria, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra dreta -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de seixanta anys.
Pel Paral·lel passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra dreta. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. A banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver aquella empresa. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar.
L’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de vuit treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.
Deixarem el Paral·lel en trobar el carrer de Puig i Xoriguera -un eclesiàstic
del segle XVlll- i anirem a buscar el
de de Piquer -un compositor de música popular del XIX-
del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona .
(Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda
de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari
que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels
terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent
un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa i Blai,
els més concorreguts del Poble-sec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla
en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és
estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per
metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una
entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no
únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.
