La primera cursa de la meva vida

Vaig començar a córrer a l’agost de 1979, quan tenia quaranta anys. A l’octubre vaig inscriure’m en una cursa popular, la de la Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, de poc més de quatre quilòmetres. Em va engrescar la meva filla Elisenda, que llavors tenia 15 anys. Ella va quedar primera en la seva categoria, i jo -encara no me’n sé avenir-, segon en la de veterans.  Els mitjans eren escassos i els guanyadors havien de pujar a un podi improvisat fet amb cadires de fusta. Petites i amb un equilibri precari. Quan repartien els premis de la categoria de veterans, vaig escoltar que deien “-I, en segona posició de la categoria de veterans…”. En sentir el meu nom per la megafonia vaig fer un bot cap a la cadira.  Astorat. Sorprès. No m’ho podia creure. Havia quedat segon en la meva primera cursa. M'afanyo a dir, però, que els veterans aquell dia només érem tres. Però bé, això rai. No em  traurà mai ningú l'alegria que vaig sentir en rebre una copa (per petita que és -menys de 20 centímetres-  és un record que guardo amb especial estima), ni tampoc l’emoció d’anar cap a casa, pare i filla, amb un trofeu cadascun (ella no, però jo inflat com un gall dindi), per mostrar-lo a la resta de la família.

Miquel Pucurull

31/08/2019

 

El Carnet del Corredor

S’han complert nou anys d’un escàndol que molts recordareu: el que va promoure la Federació Espanyola d’Atletisme el 2010, quan volia obligar als corredors populars a tenir un Carnet del corredor. A fora de Catalunya no ho sé, però aquí, on el moviment del córrer està molt arrelat, es va muntar un bon cristu. Des de Madrid ens volien imposar una mena d'impost per poder participar en les curses de ruta més importants. La federació, que mai no havia volgut saber res de nosaltres, desitjava tenir-nos sota la seva empara. El carnet costava 9 euros, i estava clar que el que volia era treure rèdit d’un col•lectiu que s’havia desenvolupat lluny d'estaments i de llicències. El daltabaix que es va formar per l'anunci va ser monumental: érem molts  els corredors anònims que volíem córrer lliurament. Ho denunciàvem a tort i a dret i vam guanyar el conflicte. Les queixes van ser tantes que la federació espanyola, que esperava tenir-nos sota el seu control i recaptar un munt de quartos amb la mesura, se la va haver d’embeinar. Va haver de fer marxa enrere i, si més no a Catalunya, del ‘Carnet del corredor’ nunca más se supo.

Miquel Pucurull

31/08/2019