Amics i amigues, fa uns dies s’han complert cinc anys d’una efemèride important. La de quan en Kilian Jornet va fer el cim de l’Everest dues vegades. És per destacar-ho perquè no va fer servir oxigen artificial ni cordes fixes. Va pujar i baixar com un cabirol. De la mateixa manera a que ens té acostumats. No ens ha de sorprendre. Vaig llegir que sovint li tan analítiques i l’index de VO2 max, que és la quantitat d’oxigen que l’organisme pot transportar als músculs (i que en un esportista de la seva edat és de al voltant de 55), el d’ell és de 92. El més alt índex que els metges hagin trobat mai a cap altre esportista a Espanya: el segon que més, el del ciclista Miguel Indurain, que era de 88. I el sisè del rànquing dels més alts del món. És extremadament difícil pujar un vuit-mil sense oxigen, asseguren els experts a l’alta muntanya. Jo no en soc; el més amunt que he pujat a sigut al Montseny i gairebé em faltava l’aire, i em meravella pensar que en Kilian Jornet ho va fer. I com que no en tenia prou, al cap de sis dies va tornar a fer el mateix. En total, dues pujades i baixades a l’Everest en una mateixa setmana. I agafem-nos: el primer dia en 26 hores, i el segon en 17. Espaterrant! Fins el cap de setmana quer ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
12/06/22