Km 0 al 1
La sortida de la Cursa de la Mercè
és fa en un lloc emblemàtic. No tan sols perquè estigui al bell mig del
que va ser l’Exposició Universal de 1929 i de les Fires de Mostres que es van celebrar
després, sinó perquè d’on sortirem, l’Avinguda Maria Cristina, o
del seu entorn, en surten, passen o acaben unes quantes curses: la
Marató de Barcelona, la Jean Bouin, la de l’Amistat, aquesta... i al seu voltant hi
entrenen molts corredors i corredores que avui, de ben segur,
hi seran.
D'on
se surt és per tant un indret fetitxe pel que fa a la cosa aquesta del
córrer a Barcelona. No sé si a la rebesàvia del rei actual, la reina Maria Cristina, li agradava l’esport (la música, pel que diuen, sí). Tot i així, és
difícil que pogués imaginar que, amb el temps, serien milers els
que trepitjaríem l’avinguda que duu el seu nom per tal de començar una
carrera atlètica.
Se surt de davant de La Font Màgica i les Quatre Columnes.
Una font que és des de fa molts anys una atracció de propis i estranys, i
unes columnes que volen significar les quatre barres de la senyera que
representen les que ja hi van estar col•locades del 1919 al 1929, fins
que van ser enderrocades per ordre del dictador Primo de Ribera, ja ens
podem imaginar per quina raó: es diu que ho va fer per a que un símbol
de catalanisme (en va destruir uns quants) no tingués el ressò que li
podia donar l’Exposició Universal del 29 a punt d’inaugurar-se. Una icona que, feliçment des de fa uns anys, s’han tornat a posar en peu.
Les Quatre Columnes, obra de Puig i Cadafalch. Any 1928
En començar a córrer es passa pel mig de les Torres Venecianes,
que eren l’entrada al recinte de l’Exposició (es diuen així perquè
estan inspirades en el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia)
i es va a buscar el Paral•lel a la dreta.
Del Paral·lel es fa gairebé un quilòmetre, tot passant per davant de dos llocs interessants: la Casa dels Cargols,
a la cantonada amb Entença, una casa de pisos decorada amb cargols per
tot arreu (una llegenda urbana diu que va ser construïda el 1896 per
encàrrec d’un pagès que va anar a buscar cargols al camp i es va trobar
una fortuna dins d’una cova), I poc abans d’arribar al carrer de Calàbria, on girarem per tirar cap amunt, ens trobarem l’indicador del Km 1.
Km 1 al 2
Haurem deixat el Paral•lel per pujar pel carrer de Calàbria, nom que serveix per recordar la regió italiana com tothom sap. En arribar a la Gran Via
l’enfilarem a la dreta per fer un bon tros d’aquest vial, el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem,
concretament, dos quilòmetres i mig, tots en línia recta i plans,
d’aquells que inviten a córrer. De fet, exceptuant la pujada del Paral•lel a l'últim quilòmetre, quan hi tornarem d'aquí una estona per acabar el recorregut, la cursa és plana; una de les que més de
Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats
del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!
Això
de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem
posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que
escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa de la
Mercè. El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les
calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el
mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, durant la dictadura,
estava prohibit córrer. En Vicente Egido, el que va ser un excel•lent atleta del Barça els anys setanta, sempre explica que un dia que va
sortir de les pistes universitàries amb un pantaló curt,
un guàrdia el va parar a la Diagonal. Va demanar-li el DNI i va estar a
punt de multar-lo per córrer en la via pública, i sobre tot, per
fer-ho en calçotets.
La Gran Via,
a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és
una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells,
el Rex, a tocar del carrer Calàbria per on hem pujat, el van tancar fa seu o onze anys malauradament. El Rex
era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia
acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón
y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que
t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de
tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes!
Una curiositat: en front mateix del cinema hi havia un bar on es podia practicar el tir
amb arc (era l'únic a Barcelona). És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt
Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. El desaparegut bar es deia L’Arquer.
A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància,
un edifici modernista construït a primers del segle XX. Tenia un consultori d'embarassades i un espai
d'alimentació i cura de nadons, i consta, textualment en un
document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats.
Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal
d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt
escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la
curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.
Magnífic grup escultòric de La Casa de Lactància, obra d’Eusebi Arnau, a la Gran Via
I a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les
immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del
barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.
I a tocar del següent carrer, el de Borrell, hi veurem el senyal del Km 2.
Km 2 al 3
Per la Gran Via,
i fins el final dels dos quilòmetres i mig que dèiem, anirem travessant
un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista
és llarga: vint. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la
dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de
carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la
majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més
curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en
aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van
castellanitzar el segon (potser perquè era més ample 😊), posant-li Urgel,
amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb
les dues.
A la meitat d’aquest quilòmetre ens trobarem els edificis de dos cinemes més desapareguts. El del Excelsior, a la cantonada amb Villarroel -ara una casa de veïns- que va tancar fa molts anys, i el del Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. Aquest va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave
Doré.
Cine Dorado. Primeries dels anys noranta
Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat.
Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us
digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses,
he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria,
que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb
les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.
Per
cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia
de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a
aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida).
L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que
ens trobarem, té un rellotge molt gran i l’altra només una finestreta. Quan
hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda. Que
em disculpin, pel que dic, els admiradors d’
Elies Rogent, el seu
arquitecte, professor de grans arquitectes, un d'ells
Antoni Gaudí, a qui, al signar-li el seu títol universitari, li va dir:
“Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.
La Universitat
De
totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts
aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les
universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200
millors d'Europa...I un lloc on, anys enrere, no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.
I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via
és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics
dient-los-hi que estàvem fotuts, arribarem a l’indicador del Km 3, a tocar el carrer de Balmes, en plena forma i sense que (encara) ens faci mal res.
Km 3 al 4
Tot seguir passarem per davant del Coliseum.
Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema
que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris,
l’any 1929.
Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del
Coliseum,
per davant del qual estem ara corrent i gaudint, va tenir lloc
durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat per part de l'aviació italiana que ajudava a Franco.
Obvio detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument
abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del
teatre.
"Encaix", el monument davant del Coliseum que recorda el bombardeig del 17 de març de 1938
Avançant,
segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el
carrer de més glamur de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig
de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa
anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de
terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els
noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en
aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada.
Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem
imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va
fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La
creu tremenda. Ara,
en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador.
Per la Gran Via
el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns
altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem
un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida.
Més enllà, a la cruïlla de
Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa
Diana,
inaugurat fa noranta anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor,
Venanci Vallmitjana.
Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per
posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem vestida.
Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel Husa Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el
Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va
haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que la gent rica no vol aparentar, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de
Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel
Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després
d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava
molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”.
Ava Gardner (1922-1990). D’ella deien que era “L’animal més bell del món”
Seguint per la Gran Via
en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample
que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria,
Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de
Bruc, Bailèn i el de la Plaça Tetuan, on hi trobarem el Km 4 poc abans.
Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles
del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel
general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms
d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la
ciutat: deu o dotze com a màxim.
A propòsit, a la Gran Via,
entre els carrers de Girona i Bailèn, poc abans del Km 4, un tramvia que hi passava va
atropellar el 7 de juny de l’any 1926 un home de barba blanca,
indocumentat, que duia un llibre d’evangelis a la butxaca. En principi,
els vianants van suposar que era un rodamón pel senzill vestit que duia.
El van traslladar molt greu a l’Hospital de la Santa Creu i allí el van
reconèixer: no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudí. Tres
dies després va morir.
Km 4 al 5
En arribar a la Plaça Tetuan hi veurem un grup escultòric dedicat al doctor Bertomeu Robert,
un metge que va ser alcalde de Barcelona a finals del XIX, molt volgut.
Com que era fervent catalanista, en acabar la guerra van treure
l’escultura -que estava llavors a la plaça Universitat- i va restar un
munt d’anys en uns magatzems, fins el 1985. Coses que no
són d’estranyar: si ens hi fixéssim en passar veuríem que el grup està
format per camperols, obrers, intel•lectuals i polítics units per una
senyera. Ara està al mig d’un espai enjardinat, amb bancs per seure que
no fa servir ningú perquè costa arribar-hi. Un apunt: el doctor Robert
és un dels pocs polítics a la història que han dimitit del seu càrrec. Ho va fer
l’any 1901, quan li volien imposar des del govern de Madrid un
pressupost que considerava insuficient per a la ciutat.
És
poc conegut, i no té cap altre accés que el d’una tapa de claveguera,
però a sota de la plaça, a 5 metres de profunditat, es conserva en
perfecte estat un dels refugis mes grans dels que es van fer servir
durant la guerra per guarir els ciutadans durant els bombardejos.
Curiosament, en construir-lo l'any 1937, van trobar la primera pedra
d'un monument que volien erigir vint-i-set anys abans, el 1910, en
memòria als voluntaris de la guerra de l'Àfrica, que no es va arribar a
realitzar ves a saber el per què. Com dic, el refugi no es pot visitar.
Els únics que ho han fet van ser els treballadors de les obres de la
línia 2 del Metro, que van utilitzar les seves galeries com a vestuaris
en els anys cinquanta.
A l’esquerra, en front nostre, hi veurem uns dels primers gratacels que es van construir a Barcelona. I en baixar pel Passeig de Sant Joan, que haurem agafat abandonant la Gran Via, una residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.
Baixant per
Passeig i arribant a l’
Arc de Triomf, els més veterans no es podran (no ens podrem) abstraure que fa anys era el lloc d’arribada de la Jean Bouin.
Tomas Barris, un dels millors atletes catalans de tots els temps en la Jean Bouin de 1947 participant com a escolar
A propòsit de l’
Arc de Triomf, el monument era la porta d’entrada al recinte de l’
Exposició Universal
de 1888 i, dissenyat per l’arquitecte barceloní
Josep Vilaseca, es
considera una construcció precursora del modernisme. Es diu, no sé si és
veritat o mentida, que el lloc l’hauria ocupat l’actual Torre
Eiffel de Paris si l’Ajuntament de l’època hagués acceptat el projecte
que li va presentar
Alexandre Gustave Eiffel, que no es va realitzar
perquè els va semblar massa agosarat. Curiosament, el que es va
fer va ser un plagi de l’Arc de Triomf que hi ha a Paris. Tot i així, i encara que
sigui una copia humil, el prefereixo: el nostre és una obra civil amb
frisos al•legòrics a l’Agricultura, la Indústria, el Comerç i l’Art,
mentre el parisenc està dedicat a victòries militars.
Deixant enrere l’Arc de Triomf i enfilat el Passeig de Lluís Companys, a l’esquerra, passarem per davant de l’Escola Pere Vila, inaugurada el 1931, i el monumental Palau de Justícia, que ho va ser el 1910.
Una anècdota sobre el
Palau de Justícia.
Enric Sagnier, que fou un dels dos arquitectes de l’obra, es va
enamorar d’una noia, el pare de la qual es va oposar fermament al
nuviatge. Li deia que no accediria
“...fins que no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”.
El jove arquitecte va decidir concursar a la realització d’un dels
projectes més ambiciosos de la ciutat, la construcció d’un edifici
judicial. Va guanyar el concurs per al disseny del
Palau de Justícia i, com no, va obtenir la mà de la núvia. Amb el temps,
Enric Sagnier va realitzar més de 300 obres.
El Palau de Justícia l'any 1912, la "caseta" que va dissenyar l'arquitecte Sagnier
Passat el Palau girarem a l’esquerra pel carrer de Buenaventura Muñoz, un magistrat del segle XIX i tot seguit hi veurem el Km 5. Mirarem, indefectiblement, el crono, i celebrarem que, desprès de cinc quilòmetres, anem de conya.
Km 5 al 6
Deixant Buenaventura Muñoz haurem girat a la dreta per Roger de Flor,
un nom d’un carrer, aquest, que honora a un cabdill dels almogàvers.
Se’n expliquen un munt de coses d’aquest militar templer del segle XIII,
algunes bones i unes altres no tant. Va combatre heroicament en la
conquesta de terres per a la corona... Li va prendre Mallorca al seu
oncle... Es va enriquir a base de bé, diuen, essent frare, i va haver
d’abandonar l’Ordre del Temple... Va tenir la sort, però, que les
cròniques de Ramon Muntaner en parlar d’ell inspiressin a Joanot
Martorell per escriure Tirant lo Blanc, i la seva figura es va convertir en mítica. Ves quines coses més estranyes...
De Roger de Flor farem també pocs metres, fins arribar al Passeig de Pujades, que l’agafarem girant a la dreta tenint a la nostra esquerra el Parc de la Ciutadella.
Un parc que va ser urbanitzat exactament damunt de la que fou una
fortalesa militar que va fer construir Felip V després de l’11 de
Setembre de 1714 d’ingrata memòria. Des d’aquesta fortalesa, la més gran
d’Europa en aquella època, dominava la ciutat juntament amb el Castell de
Montjuïc, de no menys malaurat record.
Bé.
No ens posem tristos ni seriosos que avui estem de festa. I de festa
gran. Avui és un dia que estem fent una cursa que serveix, entre altres
coses, per gaudir aquests dies de la Mercè, per festejar la Festa Major
de la ciutat en honor de la seva patrona. A propòsit, la Mercè no és,
curiosament, la única patrona de la ciutat. Ho són també Santa Madrona i
Santa Eulàlia. A Santa Madrona, que va ser la primera, els barcelonins
la van anar oblidant i substituint per Santa Eulàlia perquè, segons
deien, aconseguia que plogués més sovint. Una cosa semblant va passar
després: la Mercè li va prendre la titularitat en el segle XVI a la petita
Eulàlia, una vegada que, per la seva intersecció, va aturar una terrible
plaga de llagosta que aterrava els ciutadans i que, pel que sembla,
no
va saber resoldre.
Un apunt: la Festa Major de
Barcelona es va instituir l'any 1871. Pel que se sap, durant els primers
anys, les Festes de la Mercè eren molt parques; únicament sortien els
gegants. L'any 1900 van començar a fer-se actes esportius: primer una
cursa de bicicletes per la ciutat...a les 7 del matí, i més tard una
cursa de 500 metres al Parc de la Ciutadella. La
Cursa de la Mercè d'ara és, com a tal, una de les més antigues de Barcelona. La primera es va celebrar l'any 1979.
Crònica de la I Cursa de la Mercè. Mundo Deportivo 1979
Pel Passeig de Pujades, que és pla malgrat el nom (disculpeu l’acudit), que correspon a un poeta del segle XVI, anirem a buscar de nou el Passeig de Lluís Companys, ara a l’altra banda, per pujar-lo. En fer-ho, ens faran costat, a la nostra dreta, un monòlit en honor de Rius i Taulet, un alcalde de Barcelona promotor de l’Exposició de 1888 i dues escultures, la del navegant Roger de Llúria i la del pintor Antoni Viladomat.
Pujarem, com dèiem, pel Passeig de Lluís Companys,
un vial que, urbanitzat per primera vegada a les primeries del segle
XIX i malgrat les transformacions que s’hi han fet, encara conserva part
del mobiliari urbà original, com per exemple, les faroles modernistes
de Pere Falqués, el mateix dissenyador de les famoses del Passeig de
Gràcia (que tothom diu que són de Gaudí, quan ell va dissenyar només els bancs).
En arribar al final del passeig girarem a l’esquerra per agafar la Ronda de Sant Pere, tot passant pel costat d’un petit monument en honor de Lluís Companys,
el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un
medalló amb el seu rostre i l’escultura d’una noia que duu un mocador a
la mà.
La historia que va inspirar a l’escultor per realitzar l’obra
és emotiva. L’explico: Degut
als fets d'octubre de 1934 (una revolta a Catalunya i Astúries contra
el govern de dretes de Madrid), Lluís Companys va ser empresonat. Una
adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema que li va enviar per carta. Quan va ser alliberat i va
poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va
identificar i li va demanar un record. El president li va donar el
mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”.
Un fragment del poema diu així:
" ... i ha vist unes cares tristes d'uns homes molt honrats
que, per defensar un poble, estaven allí tancats.
l la claror, tafanera, per satisfer sos afanys, ha descobert que allí hi havia
el president Lluís Companys ... "
Conxita
Julià (1920-2019), que amb el temps es va convertir en una llorejada poetessa, va
assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997
Enfilarem la Ronda de Sant Pere deixant enrere, a la cantonada amb el passeig, un dels bars més antics de la zona, el Trole.
Modernitzat ara, existeix des de 1896, com els amos actuals han volgut
fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre. Tot i que, llavors, i
fins els anys vint, que van haver de castellanitzar-lo i s'ha mantingut, el nom era
Trolley, en referència a una mena de perxa que duien els tramvies i
els troleibusos per connectar-se amb el cable de la línia elèctrica sota del qual circulaven.
Avançant per la
Ronda, a l’alçada del senyal del
Km 6,
passarem a tocar del
Monument a Casanova, un lloc d’especial càrrega
emotiva per a molts dels que estarem corrent avui. Potser, al passar tan
a prop de l’escultura del
conseller en cap que hi figura, recordarem
uns fets funestos succeïts a casa nostra el 1714. I també que, durant una època de malson, l’estàtua va restar amagada ves a saber on. Per cert, quan la van retirar l'any 1939, algú hi va deixar l'endemà una estatueta petita, copia de la gran, amb un rètol que deia "Ja creixeràs".
Km 6 al 7
A la Ronda de Sant Pere
hi ha unes quantes cases magnífiques, a dreta i esquerra, d’estil
modernista, construïdes a principi del segle passat per a l’alta
burgesia de l’època, la majoria grans magnats catalans del ram tèxtil.
Es conserven també algunes botigues del mateix estil, com per exemple la
Farmàcia Viladot, oberta l’any 1905, que està a la cantonada
amb el carrer de Bruc. Una observació: des de fa
anys no s’hi venen fàrmacs: és una botiga de roba de dona.
Antiga Farmàcia Viladot
En un no res arribarem a la
Plaça Urquinaona. A la nostra esquerra hi ha el
Teatre Borràs,
el nom del qual es va posar en honor d’un insigne actor,
Enric Borràs,
nascut a Badalona el segle XIX. El nom d’Urquinaona no és només per a
que sapiguem que hi ha una parada de metro: se l’hi va posar aquest nom a
la plaça en honor de
José Maria Urquinaona, que era un bisbe de
Barcelona del segle XIX, enterrat a la basílica de la Mercè, per cert.
Avançarem i trobarem una altra bonica botiga modernista, la Casa Teixidor,
que durant molts temps va vendre productes per dibuixar i pintar i ara
és una tenda d’òptica . Encara sort que l’amo del establiment, com el
de la farmàcia d’abans, ha conservat l'ornamentació exterior i el
magnífic rètol de mosaic, així com el mobiliari de fusta i els vitralls
interiors. Moltes gràcies senyors botiguers; alguns potser ho haurien
llençat tot a la bassa.
Acabarem a bon pas la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Catalunya. Una dada que segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: la Ronda coincideix exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de
la muralla de la ciutat. És a dir que, a més a més de poder córrer
lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt
del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles és un plaer afegit
als que estem experimentant avui amb motiu de la cursa de la seva Festa
Major.
I
parlant de plaer i de joia tot corrent avui, la Cursa de la Mercè li
duu un record especial a qui està escrivint això, i probablement a varis
dels que ho estan llegint. Va ser precisament en aquesta cursa on, fa
uns anys, va engegar la Plataforma Marató a Barcelona (PMAB). Va ser en
la Cursa de la Mercè de l’any 2004 on, un grup de corredors dolguts per l’anunci de la supressió de la marató (com és sabut, no es
va celebrar la del 2005), vam reivindicar el seu retorn amb
rètols de color groc penjats al pit o a l’esquena amb el lema Volem
Marató a Barcelona. Els vàrem distribuir a la sortida, i centenars de
participants van voler dur-lo adherint-se a la protesta. Un d’ells l'ex jugador i entrenador del Barça, Luis Enrique, que s'havia retirat feia poc.
Retol. Luis Enrique, abans de la sortida de la Cursa de la Mercè del 2004, amb el rètol reivindicatiu a l'esquena
Creuarem, deia, la Plaça de Catalunya,
la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i centre neuràlgic, que tampoc
cal dir-ho perquè sempre, i a tota hora, sí veu gent atapeïda. Ara i avui no, no
obstant. Hi haurà poca gent, en part perquè encara serà molt d’hora, però sobre tot perquè
és diumenge i El Corte Inglés estarà tancat.
Seguirem per una altra Ronda, la de la Universitat.
De fet no és una altra: és la continuació de la de Sant Pere,
urbanitzada més tard que aquesta per fer camí per arribar a les
facultats, i a l’alçada de Balmes hem de ensopegar (és un dir) amb l’indicador del Km 7.
Km 7 al 8
Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni.
Al començament de la ronda, a la nostra dreta, fent cantonada amb la
plaça, hi ha una altra de les botigues centenàries de Barcelona, La Torre.
Com que és festa tindrà la porta baixada i no podrem veure els
aparadors. És una llàstima perquè el comerç és molt curiós. Hi venen
roba i articles de gènere de punt, i no és que encara venguin els
mateixos calçotets i samarretes que quan la van inaugurar fa més de cent
anys...però gairebé. A dintre de la tenda hi ha fins i tot cadires per a
que els clients puguin seure mentre la fan petar amb els dependents i
trien la peça de roba que els interessa. Inefable, de veritat.
Un
apunt: l’establiment li va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón, segons ha dit més d'un cop, per a
la seva famosa novel•la L’Ombra del Vent . Per als que l’hagueu
llegit, recordareu que en un paràgraf diu “...es
podien llegir les lletres gravades als vidres, entelats de tanta
brutícia, i un rètol en forma de barret continuava onejant a la façana,
prometent dissenys a mida i les últimes novetats de Paris” . Es
refereix a la botiga per la qual passarem per davant, com ha confirmat
l’autor alguna vegada, tot i que accentuant el seu deterior i
convertint-la amb una barreteria: la que regenta un dels personatges de
la novel·la, el pare del Julià Carax, el senyor Antoni Fortuny.
Botiga La Torre, inaugurada l’any 1900. Foto actual
De la Ronda de Sant Antoni en farem només uns cent metres. De seguida, en arribar a la Plaça Goya, on hi ha la bonica Font de la Tortuga i el monument a Francesc Layret (un advocat que va ser assassinat el 1920 perquè defensava als obrers), girarem a la dreta per enfilar pel carrer Sepúlveda.
No
ho podrem evitar: els que haurem fet alguna marató de Barcelona sentirem una emoció especial al córrer la Cursa de la Mercè pel carrer Sepúlveda.
Recordarem que els darrers quilòmetres de la mítica prova del març
transcorrien també per aquí fa uns anys, mentre patíem per
acabar-la. Però, a diferència
d’aquell dia, avui estarem frescos com una rosa. Res a veure -què us he
de dir- el desmanegament d’aquells darrers quilòmetres finals de la
marató amb com estarem avui: el carrer Sepúlveda semblava aquell dia
l’Everest, i ara en canvi, fins i tot ens semblarà que fa baixada...que
la fa, si més no fins al carrer de Borrell, que és, precisament, on
estarà el Km 8.
Km 8 al 9
El carrer Sepúlveda
per on estarem fent aquest tram honora a un senyor de Salamanca que va ser governador civil de la
ciutat els anys 1863 i 1864, just en el moment en que es va obrir
l’Eixample. És un carrer que està ple de botigues d’informàtica. Curiosa
circumstància, perquè normalment, els establiments d’un ram determinat
es posen força lluny l’un de l’altre per tal d’evitar competència. Aquí
en canvi, estan tots junts, la qual cosa ve a confirmar el que ja se
sap: que els informàtics són gent molt atípica (no dic rara perquè molts
són corredors i potser estaran llegint això).
Passat el Km 8 continuarem uns metres més corrent pel carrer Sepúlveda fins arribar al de Viladomat, per baixar-lo i enllaçar amb el Paral•lel.
Com és sabut, el Paral•lel va
ser un carrer conegut a tot el món per la gran quantitat de teatres i
sales de festes que s’hi van instal•lar a les primeries del segle XX i
fins que va esclatar la guerra. Però no en aquesta part per on correrem,
que era la zona més avorrida, sinó més avall d’on farem el gir. No era
en aquesta part on, des dels obrers fins els burgesos -més aquests que
els altres- s’aventuraven a passar-s’ho bé, àvids de gresca i
espectacle. Era més avall on començava la xerinola.
Tot i així, no gaire més lluny, perquè a prop del
Teatre Condal, que encara funciona (situat gairebé en front nostre quan farem el gir abandonant
Viladomat), hi havia dos teatres més que jo recordi, el
Teatro Talia,
que era propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les
pel•lícules de
Cine de Barrio, aquelles per oblidar dels anys seixanta. I
el
Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes,
amb vedettes que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com
a mínim amb leotards. Per acabar-ho d’adobar, una parella de guàrdies
civils s'asseia entre el públic, i si les lletres de les cançons (o els
escots de les cupletistes) sobrepassaven els límits dictats pels censors
de l'època, la multa era immediata.
Cartell de la revista “¡Taxi al Cómico!” de finals dels anys 40, un dels grans èxits del teatre
Un apunt per conèixer -sí no se sap, que segur que sí- el per què al Paral•lel se
li diu així: el nom prové del fet que el seu traçat coincideix amb el
paral•lel 41 de la Terra (41º 22’34” per a ser exactes). En qualsevol
cas, el nom original, posat en acabar d’urbanitzar el carrer a finals
del segle XIX, no era "Paral•lel" sinó "Paralelo", la qual cosa
significa que l’assumpte de l’idioma sempre ha estat molt complicat a casa nostra. Llavors i ara...que déu n’hi do!. I sense que avui ens hi
capfiquem massa perquè estem de Festa Major, arribarem al Km 9, després del gir de 90º que haurem fet deixant el carrer de Viladomat.
Km 9 al 10
Farem el darrer quilòmetre de la cursa fent una escalada particular de l’Avinguda del Paral•lel. Que no s’espanti ningú: tot i que és el tram de la prova on hi ha més pujada, no mata. L’únic que passa és que com és el final i és l'hora (per a alguns) dels esprints...
Pujant
l'avinguda, uns dos-cents metres més enllà del gir, veurem una
singularitat d’aquest carrer: una casa de pisos amb uns porxos a sota. I
no és l’única d’aquesta via. La raó d’aquest tipus d’estructura
s’explica perquè quan a finals del segle XIX es van començar a construir
cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla
Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser
de 50 metres. Exigien que fos de 40 perquè no volien que els pisos
fossin més curts que els d’altres carrers de l’Eixample, i durant molt
temps no s’hi va edificar gaire. Finalment, una llei ho va tractar de
resoldre: mitjançant la Llei de les cases porticades es permetia fer
habitatges amb porxos a la part baixa de l’edifici, de forma que la zona
transitable del carrer tingués 50 metres i els amos guanyessin els metres que volien.
Una casa porticada del Paral•lel
La
llei es va obeir també a mitges. Les construccions amb els pòrtics eren
més cares; els propietaris s’havien de posar d’acord amb els del
davant…Per una cosa o una altra, en seixanta anys i fins el 1928,
s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos, setze amb
porxos i set respectant l’amplada dels 50 metres. A la vista d’això, va
sorgir una altra llei: la dels barracons a precari, segons la qual, es
permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a
dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel,
que ja el 1910 tenia nou teatres i onze music-halls: es van construir
edificacions al llarg del carrer, barracons en molts casos, que
allotjaren més teatres, cafès- cantants, tavernes, etc, convertint el
carrer en el centre del divertiment de la ciutat. Pel què explicava el meu pare, el Paral•lel era una mena de Broadway... Hi
acudia gent de tot tipus a divertir-se: els teatres de revista, els
music-hall i les taules de joc atreien un públic que buscava els plaers
de la vida; i les sarsueles i els vodevils a un altre públic més
moderat, però entre tots la feien grossa.
Ja
hem dit que el punt neuràlgic de la diversió estava situat uns cinc o
sis-cents metres més avall d’on correrem nosaltres, concretament a on
ara hi ha El Molino. Eren El Victoria, el Barts i l’Apolo, conformaven una zona que
estava sempre plena de gent, de llum i d’alegria, un ambient que es va
mantenir fins al anys cinquanta i que ni la guerra ni la
postguerra no van poder destruir. De fet, fou precisament en els
quaranta quan el carrer va viure un dels moments més intensos de la seva
història. Era necessari oblidar la guerra i al Paral•lel es
podia aconseguir. Però a partir del final de la dècada dels cinquanta,
per causa d’una forta crisi que va patir el teatre i, sobre tot, els canvis de
gustos de la gent, va declinar el bullici del Paral•lel. Els locals emblemàtics van anar desapareixent i també el públic que els freqüentava.
"Escandaloses" cupletistes del Paral·lel dels anys quaranta
No
ens posem enyorosos. Manen els gustos de la gent i, per altra banda,
ara el què toca és córrer tant com puguem per aquest carrer que en temps
passats era pedra d’escàndol. No ens posem nostàlgics. Cada vegada
veurem més a prop la font de la Plaça Espanya, i ens animarem perquè ens faltarà molt poc per acabar.
Arribarem a la Plaça Espanya,
el conjunt arquitectònic que vol ser un homenatge a l’aigua. A dalt de
tot hi ha un peveter envoltat de tres estàtues que volen significar Tres
Victòries. El dictador Primo de Rivera, que va ser qui va fer construir
la font l’any 1928, deia que significaven ... el sacrificio permanente de España para defender la civilización.
Quasi res! Segons diuen els que hi entenen, el conjunt té molt valor,
però a mi no m’agrada gaire. Hi ha gent que tampoc els hi agrada gaire i l'anomenen La Mona de Pasqua.
Passarem per sota de les Torres Venecianes (aquestes torres si que m’agraden), i pujarem fins la meitat de l’Avinguda Maria Cristina. Arribarem així, com esperitats, al Km 10
de la meta. Haurem acabat la Cursa de la Mercè i, eufòrics com
estarem per haver fet marca, potser més d'un emularà a l’Usain Bolt fent com si disparés una
fletxa... en direcció al peveter de la Plaça Espanya, naturalment.
------------------O-------------------
Miquel Pucurull
Web oficial de la cursa:
https://www.barcelona.cat/cursamerce/ca/recorregut.php
