18.4.21

Prepara't per gaudir

 Amics i amigues, sovint, quan corro, se m’acudeixen coses per escriure, per comunicar. Avui, des de l’atalaia d’haver arribat als vuitanta-dos, se m’acut la de donar consells -tot i que ningú me’ls hagi demanat- al corredor que s’estigui fent gran. No et rebel•lis. Admet que la passa és més curta ara que la de fa anys i que l’any que ve encara ho serà més. Has d’acceptar-ho de la millor manera. Si ho saps fer, no guanyaràs cap cursa, però gaudiràs d’una època formidable. Si em permets que et parli de mi, no he sigut mai tan feliç com ho soc des que em vaig jubilar. Es podrà dir que això dependrà de si tens la sort de tenir salut. Sí i no. Crec que per tenir sort, tu hi has de posar de la teva part. Cuidant-te. Mantenint-te. Sempre. Sobre tot quan començaràs a veure que la gambada s’escurça. Una cosa que jugarà a favor teu és el temps lliure: en tindràs més que mai. Omple’l amb activitats que t’agradin. Fes-ho en cos i ànima. Aprofita’t dels avantatges de la teva condició. Res no t’ha d’aturar. Adapta’t. Gaudeix. Procura tenir projectes, coses per fer, dos millor que una. No deixis de pujar muntanyes, de córrer o de caminar. Per res del món no deixis que el teu cos i la teva ànima es rovelli. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.                 

Miquel Pucurull

17.4.21

Cursa de Bombers’2018 FISONOMIA


Km 0 al 1

El diumenge correrem la Cursa de Bombers, una de les més multitudinàries de Barcelona i la que va experimentar més creixement en poc temps. La primera que es va fer -l'any 1999- érem escassament 3.000 finalistes i es va  arribar a gairebé 24.000 el 2013. L'any 2015, la organització va tenir molts errors: van pujar el preu de 17 euros a 20, van fer la sortida i arribada en llocs diferents, s'havia de pagar 3 euros perquè et portessin la bossa de la roba a l'arribada, va ser nocturna...En fi, la gent no és tonta i la cursa va perdre 7.000 participants. Afortunadament, els organitzadors actuals són uns altres, han baixat el preu,  s'ha tornat al circuït antic i a fer-la pel matí, etc. Però deixem-ho. Aquest escrit no va d'això; va de parlar del seu recorregut, del que ens trobarem o el que hi havia .

La sortida és en un lloc amb sabor a antic. Malgrat que el terme pugui semblar pejoratiu, res més lluny del sentit que li vull donar: em refereixo a la Barcelona antiga. És així perquè sortirem de davant de l’Estació de França i de l’entrada del Parc de la Ciutadella, dos indrets més que centenaris. Només cal dir que al Parc, a finals del segle XIX, hi havia una caserna, precisament, de bombers. I també, a pocs metres de la sortida, darrera la porta d'entrada del Parc, un camp on jugava el Barça a futbol l'any 1909. De fet, va ser un del seus primers terrenys de joc, un dels molts que va tenir en els anys propers a la seva fundació.

L’Estació de França, a la nostra esquerra, també en té d’història: la més significativa segurament és la que es refereix a la sortida d’aquí mateix, del primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Volien boicotejar la idea i per desprestigiar-la es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per tal de greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar, el rumor va fer-se creïble, fins al punt que, després de tants anys, encara circula la llegenda per atemorir els nens del barri del Born...i de tot Barcelona.

Com que serem molts a la cursa, no podrem sortir gaire de pressa (Què bé, per a alguns, com un servidor...) i potser ens podrem fixar amb l’edifici que hi ha a la nostra esquerra, passada la Plaça Palau, els Pòrtics d’en Xifrè del Passeig d’Isabel II, sota dels quals hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “El de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que a primeres hores del matí es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa, sabut que els hidrats de carboni són molt bons per abans i per desprès.

Enfilarem el Passeig de Colom, i si la cursa l’haguéssim corregut fa molts anys, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso. L’any 1917 hi havia un hotel en el número 24, el Ranzini, on s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava a Barcelona de gira, que més tard va ser la seva primera dona, i ell. Des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

 
'El passeig de Colom'. Picasso 1917

I a propòsit de la cosa aquesta de “si haguéssim corregut la cursa fa molts anys...”, si ho haguéssim fet abans de l’any 1848 que dèiem, no hauríem vist el Monument a Colom (km 1)... perquè encara no hi era.

Km 1 al 2

Passat l’indicador del Km 1 no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc.

Passarem per sota del Monument a Colom i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. O potser ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que hagués tingut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès, i els va sembla millor que ho fes cap el mar.

Passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells- vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada, que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins els nostres dies, va ser el Barri Xino. Quan passarem per davant imaginarem el tràfec que hi deuria haver fa segles. Malfactors entrant i sortint. meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien haver.

Resultado de imagen de Porta de Santa Madrona
Porta de Santa Madrona a les primeries del segle XX
 

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el Parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser l’espai on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del Parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme en un costat, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira, enorme per altra banda, no sé que representa perquè a l'empresa de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos, s’ha de dir. Fins al punt que l’any 1919 les queixes dels treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne, va desenvolupar una vaga que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents, tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tavernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra als anys vint sobre el treball: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”

Es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor del Paral•lel, com el Teatre Apolo, el Victòria i El Molino, poc abans del Km 2, per davant dels quals passarem en aquest tram, i el Condal una mica més enllà, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.

Km 2 al 3

El Molino
fou el local més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Fa poc temps, després d’haver estat tancat molts anys, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat la façana –ho veurem perfectament- i remodelat totalment el seu interior i l’han tornat a engegar. Els espectacles, però, i els seus espectadors no tenen gran cosa a veure amb els d’abans. El Molino va ser testimoni d’un temps ja passat. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta artistes; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

No està massa clar el per què se li diu Paral•lel al carrer. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l'hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit així. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, Paralelu.
 
No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia Paralelu. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català, l’anomenaven així, un d’ells Ramon Barnils, que en un dels articles que sovint feia de la zona s’hi referia: “Com deien al Paral•lel de Barcelona quan era el Paralelu”.
 

El Molino. Anys seixanta

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui, no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la Quaranta cèntims , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot que cridant a la vaga destrossava el mobiliari dels cafès que es negaven a tancar les portes, o tombava tramvies, o s’enfrontava als guàrdia civils...

També, al Paral•lel, hi veurem algunes cases damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortissin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien estat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja una mica, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, poc desprès del senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Tot corrent pel Paral•lel, no podem obviar, ara que l'abandonarem en arribar al carrer Entença, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà del que forma part el Paral•lel, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien L’Eixample de Santa Madrona a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica, que també agafa part del Paral•lel.


Quan es parla del Paral•lel del feliços vint del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos al barri més tranquil de Sant Antoni, és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià ha obert un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per davant del qual passarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li ha posat el nom de Tickets; (al costat hi ha posat també una coctelera amb el nom de 41º), que sembla com si el famós cuiner desafies tot el que es diu sobre el temps ja passat de la zona. El local és singular: està dividit en uns espais temàtics, als quals els hi ha posat també un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; l'Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades.  El preu del sopar a base de tapes costa al voltant del 80 euros. I pel que diuen, costa trobar-hi taula.

Deixarem el Paral·lel en arribar al carrer Entença, i si mirem a la dreta veurem la Casa dels Cargols. Un casa de pisos de color rosat, on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge.

Girarem a la dreta per agafar Floridablanca. Un carrer que no és desconegut per als que correm: aquí comença i acaba una altra cursa mítica de Barcelona com és la del Barri de Sant Antoni. El carrer és pla i ens anirà bé després de la pujadeta del Paral•lel. Un nom força poètic el de Floridablanca. Correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Murcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Per Floridablanca haurem anat a bon ritme fins al carrer Urgell on girarem per pujar-lo fins la Gran Via. En el moment de girar ens cridarà l’atenció una casa decorada per uns okupes que hi habitaven fins que van ser desallotjats: s'anomena La Carboneria, i certament, els grafiters van fer una obra d’art. Pel que diuen al barri, eren gent molt maca (feien un munt d’activitats socials per als veïns). Quan hi eren penjaven escombres a la façana que els hi duia la gent per “escombrar l’especulació”. Data de 1864 i és el primer edifici de l'Eixample de Cerdà.
 

La Carboneria

Urgell amunt, en trobar el següent carrer, el de Sepúlveda, hi veurem l’indicador del Km 4. En aquest punt, quan hi passi el que subscriu (i els que vagin al seu costat), ja hauran arribat a la meta de la cursa els primers; moment en el qual pensarem que -aquí va una reflexió- els que ens agrada córrer gaudim molt més que els que van al davant perquè correm molta més estona.

Km 4 al 5

Seguirem per Compte d’Urgell fins la Gran Via pel carrer que dona nom a un compte de l’edat mitjana, en Jaume II, a qui la historia anomena El Dissortat. Certament, el pobre home ho va ser de desgraciat: no tan sols no va arribar a rei de la Corona d’Aragó, quan sembla ser que li pertocava, sinó que, enfrontat amb qui havien escollit, va ser destituït del seu comptat després d’haver-se de rendir en un setge, i va morir en captivitat a la presó.

En arribar a Gran Via, doncs, girarem a la dreta i l’enfilarem. Plana com és, permetrà allargar la petjada, que ja començarà a ser hora si volem -com sempre que ens posem un dorsal- fer marca.

Per la Gran Via, el carrer més llarg d'Espanya i d'Europa -oficialment la Gran Via de les Corts Catalanes, un nom també força llarg que, curiosament, quan es va urbanitzar en l’època d’en Cerdà només es deia carrer N- passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici que li dóna nom a la plaça; edificat el 1874, fou el primer que es va construir més enllà de les muralles. No cal dir que Barcelona té Universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, inspirat en el de l'Òpera de Paris. Ara és un teatre i abans fou un cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la guerra civil. Es diu que va ser el més terrorífic de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Cine Coliseum. 1938


 














Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer-ho, els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un pilota la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que al rei li resultés fàcil fer una carambola. Un curiós fet que també és l’origen de la famosa frase: "Así se las ponían a Fernando VII”.

Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. I precisament a l’alçada del lloc on s’hi juga ens trobarem el Km 5. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Km 5 al 6

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. 


El Oro del Rhin. Anys quaranta
 
Creuarem la Rambla de Catalunya, on al mig hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc, el 1908, era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona.

En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins fa uns anys la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art.

Un apunt: els orígens de la joieria Tous, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de peces de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre les que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té en 76 països.

Avançarem, i un parell de carrers més enllà del passeig ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí, Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la Diana coberta per un vel. Fins el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.
 

Himmler sortint del Ritz en la seva visita a Barcelona

Quatre passes més -ja hem convingut que seran llargues pel ritme que durem- i arribarem a l’alçada de Bailén, un nom de carrer dedicat a una batalla que hi va haver fa dos-cents anys contra el francesos en aquest poble de Jaén, i ens trobarem amb el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

Una mica més enllà d’on hem trobat l’indicador del km 6, entre el carrer Bailén i la Plaça Tetuán, va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors de la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.

Seguint per la Gran Via arribarem a la Plaça de Tetuan en un no res. Aquesta plaça és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent.

Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un dels primers gratacels que es van construir a Barcelona.

En aquest tram per on estem passant no hi ha res gaire destacable, si exceptuem la plaça de toros Monumental a Gran Via – Marina. Un lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. Deia que la plaça és un lloc una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.
 
Entrada per veure els Beatles







  

Davant de la Monumental deixarem la Gran Via , baixarem pel carrer de la Marina i travessarem el de Casp i el de Ribes per anar a trobar el senyal del Km 7.

Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, li ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el de Ribes, se'n diu perquè antigament era la carretera que conduïa de Barcelona a Ribes de Freser.

Km 7 al 8

Per Marina arribarem a Ausiàs March tot seguit, un carrer amb el nom d’un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, Veles e vents. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest vuitè quilòmetre.

Agafarem Ausiàs March girant a l’esquerra i l’enfilarem fins el Passeig de Sant Joan.
Arribant-hi, creuarem de nou el carrer de Ribes, a tocar de la Plaça de Fort Pienc a la nostra esquerra, on hi ha un centre cívic molt actiu.

Un apunt sobre el nom de Fort Pienc, el barri on estem ara: el Fort Pienc era un antic fort militar que va fer construir Felip V. Formava part d’una sèrie d’instal•lacions de l’exercit -una d’elles la Ciutadella- per tal de mantenir a ratlla a la ciutat després de la guerra del 14. El fort estava situat a quatre passes d’on estarem corrent, al voltant del que és ara l’Estació del Nord, el lloc on sovint anem per recollir els dorsals de les curses. El rei li va posar el nom de Pio de Saboya, que era el capità general de Catalunya i a qui l’any 1720 li havia atorgat el títol de marquès de Castel Rodrigo, conde de Lumiares, principe di San Gregorio i duque de Nochera, quasi res. Però la gent li va dir des del primer moment Fort Pius, i va derivar en Fort Pienc ningú sap perquè. El que se sap és que l’any 1868, aprofitant un canvi polític, la població va exigir l'enderrocament de la ciutadella i el Fort Pienc, i les pedres d’ambdues fortificacions es van fer servir per edificar l'església de Sant Martí del Clot.

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

Molt aviat arribarem al Passeig de Sant Joan. Girarem a l’esquerra i el baixarem fins la Ronda de Sant Pere, davant per davant de l’Arc de Triomf.

Una observació a propòsit: els arcs de triomf són monuments que provenen de quan els romans els aixecaven per commemorar les victòries en alguna batalla. A Barcelona no va ser així: es va construir com a porta d’entrada de l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que va donar un enorme impuls a la ciutat. Els que no tenim gaire bona vista no ho podrem veure, però a la façana que tindrem davant hi ha una inscripció que hi diu Barcelona rep les nacions.

En girar per agafar la Ronda de Sant Pere, a l’esquerra, hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, Al meu aire, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenaria, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Monument a Lluís Companys

Pocs metres més enllà del monument a Companys, al començament de la Ronda de Sant Pere, ens trobarem amb l’indicador del Km 8. Ens en quedaran dos, que els farem, de ben segur, a tota pastilla... especialment l'últim, que és de baixada.

Km 8 al 9

Avançarem per la Ronda de Sant Pere, un dels carrers de Barcelona que, especialment a la zona del seu començament, ha canviat més d’aspecte els darrers temps. En uns anys s’hi ha instal•lat una gran quantitat de locals regentats per xinesos, botigues de roba, supermercats, perruqueries, bars i tendes de queviures... Fins al punt que, el veïns del barri ja anomenen Chinatown de l’Eixample a la zona. Tant és així, que una oficina de La Caixa que hi ha a la Ronda té un empleat xinés per atendre els seus paisans.

Aquest comerços xinesos contrasten amb un local que hi ha tot just al començar la Ronda, el restaurant Casa Rafols. Es va inaugurar el 1911 com  Ferreteria Rafols, un establiment familiar on venien claus, que fa poc es va reconvertir en un restaurant . En passar veurem un retol que recorda el seu origen.

S’ha de dir que també hi ha alguna botiga excepcionalment diferent a les xineses. En front del nou restaurant, a la nostra dreta, hi ha una singular llibreria especialitzada en novel•la fantàstica i de ciència ficció, on també s’hi pot trobar pel•lícules d’aquests gèneres, còmics, i jocs de rol. Per si a algú li interessa, la llibreria es diu Gigamesh.

Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la resistència que aquest conseller en cap del Consell de Cent -la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir infructuosament fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer, a tope, els gairebé dos quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.

Com que anirem de pressa, en un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. El nom correspon a un bisbe gadità que hi va haver a Barcelona el segle XIX, de qui es diu que estimava molt la terra que el va acollir i, devot com era de la Verge de Montserrat, va morir invocant la Moreneta.

No ens hi entretindrem, però a la plaça hi ha algunes coses interessants. A la nostra dreta el primer gratacels que es va construir a Barcelona, a l’altre costat el Teatre Borràs (nom d’un insigne actor català de fa cent anys, que ara s’esgarrifaria en veure les obretes que s’hi fan). I més coses es podrien veure si no s’haguessin enderrocat. No ho dic amb recança: les ciutats es transformen. Així, hi va haver una magnífica casa construïda a les primeries del segle passat que pertanyia al marquès de Sentmenat. La van tirar per construir un edifici d’oficines de discutible atractiu el 1974. Fins fa uns anys, el local que ocupa ara el pub irlandès George Pyne, hi va haver un dels molts cinemes desapareguts, el cine Maryland, inaugurat el 1934. El que són les coses, en els primers temps el local va estar molt vinculat a moviments cristians conservadors -la sessió inaugural va ser a benefici de l’Asil de Sant Joan de Déu-; més tard es va especialitzar en projectar pel•lícules de qualitat (d’art i assaig se’n deien) i els darrers vint anys de la seva existència va ser una sala X.

 
Estació del metro d’Urquinaona. Mitjans del segle XX

No voldria semblar melancòlic. A tocar de la plaça, al número 6 del carrer Roger de Llúria, es conserva el famós Casa Alfonso, un establiment que es va inaugurar el 1934, on es menja un dels millors pernils de Barcelona. Deixarem la Plaça Urquinaona i baixarem per la Via Laietana. Ens impressionarà veure la marea de corredors i corredores que s’estendrà al llarg del carrer, davant nostre, tots vestits d’igual manera (amb la mateixa samarreta vull dir), una estratègia de màrqueting de la marca que organitza la cursa que a alguns no ens agrada gaire...però passem pel tubo, i aprofitant la pendent de baixada, ens deixarem anar per arribar al Km 9 poc després de passar per davant d’alguns edificis singulars com el de l’antiga seu de La Caixa, que sembla talment una església, i altres sense atractiu, com el de la Jefatura Superior de Policia, un immoble sinistre on, durant el franquisme,
els seus despatxos eren un centre de tortura dels oponents al règim.
 

Km 9 al 10

No cal dir que la Via Laietana la baixarem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Tot i així, en passar tot baixant i creuar la plaça d’Antonio Maura, no deixarem de donar un cop d’ull, a dreta i esquerra, per veure la Catedral i el Mercat de Santa Caterina. Val la pena, encara que sigui de reüll. També, una mica més avall, mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del palau reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats, té molt poques estàtues eqüestres. La que hi ha en aquesta plaça és una d’elles. Solemne, veurem a Ramon Berenguer III 'El Gran', dalt d’un cavall -al qual se li va trencar la cua i en afegir-ne una altra la van fer més llarga del comte-.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen la Plaça del Rei. Un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des d'Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del carrer simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.

També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altre per on estarem passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació fantasma en diuen alguns).
Girarem a l’esquerra, contents de veure que fa poc s'ha retirat l’estàtua del senyor Antonio Lopez de la placeta que hi ha (una escultura que molta gent es preguntava com és que estava aquí perquè era un indià que traficava amb esclaus) i enfilarem de nou el Passeig d’Isabel II per on hem passat al començar, i anirem directes a l’arribada, també al mateix punt de la sortida. Abans d’arribar travessarem la Plaça de Palau. Una curiositat: si aquesta cursa l’haguéssim corregut l’any 1856 (ja he dit que avui tinc la dèria d'imaginar-m'ho), hauríem trobat l’escultura del Geni Català -l’àngel alat que hi ha dalt d’una font al mig de la plaça- sense els seus atributs. El senyor bisbe de llavors els hi va treure personalment a cops de martell, pocs dies després de ser inaugurada per l’escàndol que produïa la seva visió, segons s’explica en el llibre 'Curiositats barcelonines'.

I potser, posats a imaginar, en arribar al Km 10 i passar la meta d'aquesta cursa tan esplèndida pel seu ambient, si l'haguéssim fet en aquella època...ens hauríem trobat alguns bombers de la caserna que tenien al Parc de la Ciutadella.

                                                                         
                                                         ---------O---------

Miquel Pucurull Fontova


Web oficial de la cursa: http://cursadebombers.barcelona/

16.4.21

Fisonomia del recorregut de la Cursa d'El Corte Inglés


Km 0 a l’1

El diumenge, una bona quantitat d’aficionats sortirem a fer una cursa, la d’El Corte Inglés, una prova que ha servit, i segueix servint, per a que molts i moltes s'iniciïn en aquest món apassionant del córrer. Una cursa que alguns critiquen per la seva massificació i caire mercantil...però tothom s’hi apunta.

Sortirem, deia, a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via i pujarem el passeig fins al carrer Aragó, on girarem a l’esquerra.

El Passeig de Gràcia, el carrer més senyorial de Barcelona, està farcit d’edificis singulars que conviden a veure'ls. El primer, el de la nostra dreta en el moment de sortir, al número 2 i 4 del passeig, ja és per quedar-se’l mirant a fons i amb detall...si no haguéssim de sortir. És la casa de Pasqual i Pons, construïda fa més de cent anys per l’arquitecte modernista Sagnier i Villavecchia.

Una curiositat: no és que, com és costum, l’amo de la casa fos un senyor que signés amb la lletra “i” entre els dos cognoms, com és el cas, per exemple, de l’arquitecte (un costum, tot sigui dit de pas, que alguns lingüistes diuen que, contràriament al què creiem, és més castellà que català); l’edifici es compon de dues cases destinades a dos rics burgesos de l’època, la de Sebastià Pascual i la d'Alexandre Pons.

Passada la Gran Via, també a la nostra dreta, en front d’una casa que hi al número 24 del passeig -que sembla talment d’un príncep de Rabat- hi ha una altra singularitat: una Alzina que té l’honor d’haver estat lloada en un simpàtic poema per Jacint Verdaguer, tot fent esment al fet que és l’únic arbre d’aquest tipus que hi ha al seu voltant.

"... Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamant a cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic”.

Deia que l’Alzina de Mossèn Cinto està davant d’un edifici que sorprèn. No té res a veure amb el modernisme imperant en aquest carrer. Just abans d’un petit passatge, hi ha una casa d’estil...àrab! Ens costarà poc veure-la: a la planta baixa hi ha un bar de tapes (l’estil de l’entrada d’aquest local no és com la resta de l’edifici) amb un rètol rodo que hi diu Qu Qu.

                                L’Alzina de Mossèn Cinto davant de la casa d’estil àrab del Passeig de Gràcia

Del Passeig de Gràcia es poden dir moltes coses. Una que em ve a la memòria: a la cantonada de passeig amb Consell de Cent costat dret, hi havia en els anys seixanta una botiga de regals propietat d’en Ladislau Kubala, el famós davanter del Barça. Va durar poc temps oberta. La gent hi anava pensant veure’l a ell, que era un autèntic ídol, però només hi trobaven a la seva dona i no compraven res. Hi passarem per davant: la botiga ha canviat cent vegades de negoci; ara hi venen rellotges.

També, a l’altra banda del passeig, hi tenia una tenda de bombons un torero. En Pedrucho, que aquest era el seu nom artístic, era molt popular a Barcelona en una època en la qual -curiositats de la vida- els toros tenien molt èxit a casa nostra. Aquest torero, per exemple, va aconseguir, el mateix dia i a la mateixa hora d'un diumenge, congregar més nombre d'aficionats a la Monumental que espectadors al Camp de Les Corts en una final de copa entre el Barça i el Bilbao. Insòlit, però cert.

Una altra curiositat és que, tot i que costa imaginar-ho, fa cent cinquanta anys, el Passeig de Gràcia per on estarem pujant, era un camí que anava al poble de Gràcia. I més tard, a les primeries del segle XX, la gent guapa de Barcelona hi passejava amunt i avall, amb l’objectiu de mirar i deixar-se mirar. Els senyors amb barret i les noies enganxades del bracet unes de les altres -potser per això en deien "fer la goma"- ; les famílies benestants per mostrar-se al complet, minyona o dida inclosa...A algú se l’hi acut que es podria fer una cosa semblant ara? Passejar? Què rars eren els nostres besavis!

Girarem a l’esquerra pel carrer d’Aragó, tot just després de passar per davant de tres de les cases –sí se’n poden dir cases- més boniques de Barcelona: la Casa Lleó Morera –la que a la planta baixa té la botiga de Loewe–; la Casa Amatller -que la va fer construir un fabricant de xocolata, per la qual cosa, sí un s’hi fixa una mica –i ara serà possible perquè tot just estem començant- pot veure com la façana recorda a una tauleta clàssica de xocolata - i la Casa Batlló, la d’en Gaudí, davant de la qual sempre hi ha molts guiris fent cua per entrar.

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa uns seixanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).

A la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia, on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.

Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station". Anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar alguna vegada alguna cosa per fer bricolatge?

Haurem girat per Aragó, i tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant de què va ser una una botiga centenària, el Colmado Quilez, Ara, en lloc de botifarres hi venen vestits de moda.

No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres).

I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 1

Km 1 al 2

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.


Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel·lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.

“El cine és com una finestra oberta al món”, deia el poeta Joan Brossa. No ho deia per la peculiaritat del Cine Oriente, per descomptat, sinó que es referia al cine en genèric. Explicava que una tarda de postguerra va anar al Kursaal (un altre cinema desaparegut que estava també al carrer Aragó/Rambla Catalunya) a veure una pel•lícula de la Greta Garbo, i a la meitat se’n va anar la llum per una avaria. Al cap d’una estona va aparèixer l’acomodador amb una espelma a la mà, i dirigint-se al públic, els va dir: “Es retornarà els diners als que vulguin anar-se’n, però sí n’hi ha que prefereixin no moure’s, jo mateix els explicaré el final”.

Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrer de Casanova. Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico. Per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”. 
 
                                    BARCELOFÍLIA : PONT DEL MICO. Casanova-Aragó (1888-1927) 
                
Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.

Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 2 a l’alçada del carrer Calàbria.

Km 2 al 3

Passat Calàbria seguirem avançant amb estretor i encongits. Vull dir que no ens serà còmode córrer fins que no arribem al carrer Tarragona, al final d’Aragó. I és que, certament, aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant... Com que no podrem córrer massa de pressa per aquest tram, potser serà un moment en el qual ens farem reflexions sobre la cursa d’El Corte, una prova que té molts adeptes, però també molts detractors. M’afanyo a dir que soc dels primers; a la majoria dels que estem una mica xiflats per la cosa aquesta del córrer ens agrada, però conec bastants corredors que en són radicalment contraris. Diuen, fins i tot, que aquesta cursa, en la qual hi participen molts que van disfressats, és una xarlotada.

No sé exactament perquè, no acabo d’explicar-me a mi mateix com és possible que no em faci res veure com, efectivament, hi ha molts participants que duen disfresses, una cosa que en un altre tipus de prova, per popular que sigui, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.

                             Dona i Ocell, Joan Miró - Visit Barcelona
 
Potser no em fa res perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa; malgrat els que es creuen davant teu; malgrat els que s’hi afegeixen en el Km 7 o 8 i malgrat un llarg etcètera dels inconvenients que té, també serveix, com poques, per a que molts dels que hi participen per primera vegada s’enganxin a aquest món nostre del córrer per sempre més.

En una de 10 Km o una mitja, i menys encara en una marató, no accepto de bon grat -disculpeu la radicalitat- que hi hagi qui corre la prova espitjant un carret amb un nen a dintre. En canvi, en aquesta que estem corrent n’hi ha centenars sempre, i em diverteix veure’ls. Cap, però, de visió tan insòlita i còmica, com la d’aquell xicot que l’any passat duia dins d’un carret a una senyora. Bastant grassa -per no dir molt-, em va semblar per l’aspecte que era la seva sogra i se la veia més feliç que una gírgola. Sens dubte, hi ha gendres que es fan estimar.

Deixarem les disquisicions, i aviat, acabant Aragó, i abans de girar per Tarragona, ens trobarem amb el Parc de l’Escorxador a l’esquerra. Passarem per davant d’una caserna provisional dels Bombers que estaven al carrer Provença. L’han posat al costat de l’escultura La dona i l’Ocell que hi ha al parc, no sense manifestacions de rebuig pels veïns més pròxims, suposo perquè, com és habitual, a la gent no ens agrada que ens pertorbin la tranquil•litat. Necessitem bombers, com també presons i altres serveis, però, solidaris com som, els volem lluny de casa, a prop de la d’un altre.

Girarem a l’esquerra i vorejarem el Parc de l’Escorxador, tot admirant l’escultura que dèiem, que tothom sap que l’autor, Joan Miró, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), va batejar el monument amb un eufemisme. Ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un penis com una casa; de dona i d’ocell no en té res.

Com que aquest escrit no vol ser una guia turística, s’ha de dir que el Parc de l’Escorxador passa èpoques en les quals està molt descuidat. Ara no és de les més dolentes, però hi ha llargs períodes de temps on la brutícia impera per tot arreu, els estanys sense aigua o de color verd fosc, l’espai d’herba que no es pot trepitjar amb nois que hi juguen partits de futbol, un munt de gossos sense lligar... Una llàstima! El millor, encara bo, la biblioteca.

La zona per la qual estarem en aquest moment s’ha transformat molt en els darrers trenta o quaranta anys. Ara s’anomena emfàticament El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret de carrer Tarragona. Fa seixanta anys era un carrer que servia d’enllaç amb la part alta de la ciutat. El configuraven l’Escorxador i una caserna d’Artilleria. Era un lloc de pas, amb pocs veïns. Hi havia, això sí, ramaders, soldats i culés. Se sabia que el partit de futbol del Camp de Les Corts d’una mica més amunt s’havia acabat, quan baixaven riades de barcelonistes els diumenges pel carrer Tarragona, sempre contents, perquè a casa, el Barça d’en Kubala sempre guanyava, sovint per golejada.

Avui, aquest diumenge, la riada no serà de pagesos, ni de soldats ni de culés. Baixarà pel carrer Tarragona una altra mena de riuada de gent. Tot i que molts dels que corren seran també del Barça, també n’hi haurà de l’Espanyol i fins i tot d’algun altre equip. No hi ha res més democràtic i que aglutini tanta diversitat com una cursa. I tot just en acabar de passar per davant del Parc de l’Escorxador, en aquesta, ens hem de trobar l’indicador del Km 3.

Km 3 al 4

Acabant el carrer Tarragona veurem a la nostra esquerra l'antiga plaça de toros de Les Arenes, convertida en un centre comercial i d'oci després de fer-hi obres durant molt temps.  L'interior de Les Arenes va ser enderrocat, però van voler mantenir la façana perquè diuen que com a monument, té molt valor arquitectònic. Costa acceptar-ho, al menys a mi, però sí ho diuen els que entenen d’arquitectura ... Només, en tot cas, en petit comitè i dient-ho fluixet, gosaria apuntar que la imatge de la plaça de toros no lliga gaire amb la dels monuments de la ciutat. Ni la plaça ni tot el que envolta als toros. Associar aquest espectacle amb la Barcelona actual se'm fa difícil.

Una precisió: Les Arenes es va construir  a finals del segle XIX damunt d’un monticle on segles enrere ajusticiaven a la forca els condemnats a mort de Barcelona. En aquella època hi havia quatre llocs més per executar-los, i aquest, on ara és la Plaça Espanya, estava fora de les muralles de la ciutat. Es té notícia que la darrera execució a Barcelona d'un enforcat va ser l’any 1832. Es va substituir la forca pel garrot vil, un mètode que estava reservat per a la noblesa. Fins llavors s’estimava que fins i tot amb això hi havia d'haver distincions: els nobles havien de morir asseguts a una cadira i, com que l’agonia era més curta, es considerava que la mort era més digna. Per tot plegat, per aquí, passem-hi corrent! (mai més ben dit)

Creuarem la Plaça Espanya i enfilarem per l’Avinguda Maria Cristina cap a munt. Lloc de visió incomparable aquest: les Fonts de Montjuïc, les Quatre Barres, el Palau Nacional...i de records inesborrables per a molts dels que estem avui corrent. No en debades, aquest és un indret on hi passen, comencen o acaben un munt de curses, una de les quals la marató, que a més d’un emocionarà recordar-ho.

Deixarem l’Avinguda Maria Cristina en arribar a les Fonts. No fa falta dir que ella formava part de la reialesa fa un segle i mig. És de suposar que, com que els reis i els aristòcrates eren els únics que llavors feien esport, l'honorem en un indret tan emblemàtic.

Agafarem l'avinguda de Ferrer i Guàrdia i veurem tot seguit, a l'esquerra, un monòlit amb una placa que la ciutat ha posat en honor de Ramon Oliu, el pioner de l'atletisme popular a Catalunya. La situació del monument s'hi escau, perquè va ser precisament aquí on va començar i acabar la primera marató celebrada a Barcelona l'any 1980, una prova creada per ell. Es de destacar que a la ciutat comtal hi ha molt pocs monuments o noms de carrers que honorin esportistes; aquest n'és un, en homenatge a qui és el "responsable" de la nostra afició a córrer.

                             Monòlit en honor de Ramon Oliu

Una mica més amunt  veurem el magnífic edifici del Caixa Fòrum, que va ser en els seus inicis una fàbrica de teixits i més tard una caserna de cavalleria dels grisos. Era xocant, durant la dictadura, veure entrar i sortir cavalls d’un edifici modernista de Puig i Cadafalch que estava considerat Monumento Histórico-Artístico. I que, per acabar-ho d’adobar, tenia en una de les seves torres -s’ha conservat- el rètol del fabricant: Casaramona.

I just aquí, s’haurà acabat la broma perquè començarà la pujada cap a l’Estadi, una pujada que es fa dir “Si senyor”. Escoltarem els altaveus de l’organització de la cursa que ens recomanaran insistentment parar-nos sí ens sentim fatigats, i cap dalt. Tirarem cap amunt, i en arribar a l'altura de l’entrada del Poble Espanyol, hi veurem el senyal del km 4.

Km 4 al 5

Encara que estiguem més contents que un gínjols pujant la muntanya de Montjuïc, alguns veterans (o ultraveterans,,,) no deixarem de recordar que aquest indret, que ara és tan lluït i dóna gust passar-hi corrent, va ser durant dècades un dels llocs més precaris -per no dir vergonyosos- de la ciutat. Per on estem corrent ja hi havia algunes barraques en els anys vint del segle passat. I després de la guerra la situació es va agreujar fins el punt que eren milers les famílies que hi vivien. Malvivien vull dir.

Per fer-nos una idea: als anys cinquanta hi havia a Montjuïc: 6.000 barraques ocupades per prop de 30.000 persones. Autèntics barris -Can Valero, Las Banderas, Jesús i Maria, Tres Pins...-conformaven el que se’n deia “donde la ciudad canvia su nombre”, en afortunada definició de l’escriptor Paco Candel. L’arribada a Barcelona de nouvinguts en busca d’un món millor havia estat una constant des de el primer terç del segle passat, i s’allotjaven on podien.

L’Administració de l'època va crear fins i tot un "Servicio de Erradicación del Barraquismo” per tractar de frenar l’extensió del barraquisme. Controlaven i reprimien les noves construccions, i intentaven, infructuosament naturalment, que els immigrants "il•legals" retornessin als seus llocs d’origen. Una “solució” va ser enviar a molts a l’Estadi a aixoplugar-se sota les tribunes, o davant de l'Estadi en un edifici que en deien el Palacio de las Misiones de Montjuïc. I més tard cap a polígons d’habitatges aixecats corre-cuita a la perifèria. L’èxode no va ser fàcil: fins a les primeries dels anys setanta no es va eradicar del tot el barraquisme a Montjuïc.

                                    Barraques a Montjuïc anys cinquanta.

El parc de Montjuïc on estarem corrent, ha estat sempre molt lligat al nostre món del córrer. Precisament, ara, en pujar camí de l'Estadi, servirà per recordar-nos que a les primeries dels anys noranta es feia exactament aquest mateix camí per arribar-hi i acabar la marató. Només una petita diferència: llavors es duien 40 quilòmetres al damunt i s’estava desenquadernat, i ara només en portem 4 i estarem més frescos que un pèsol.

Un apunt sobre el Poble Espanyol per davant del qual estarem passant: aquesta mena de parc temàtic del què són alguns pobles de la Península, no s’havia de dir com es diu. El recinte formava part del conjunt d’obres projectades per a l’Exposició Universal de 1929 i s’havia d’anomenar Iberona, en homenatge als Ibers, els primers pobladors de Catalunya. Però al general Primo de Ribera no li va agradar el nom –no és difícil saber perquè- i el va canviar per Pueblo Español. Per això era qui manava.

I ja que hi estem posats, direm que aquest dictador també va canviar els noms del pavellons de la Fira. Havien de ser d’oficis artesanals, i li va posar els de nobles i reis espanyols. Va substituir nou raigs de llum (5 de grocs i quatre de vermells) que es projectaven sobre Barcelona per darrera del Palau Nacional, per uns altres de color blau-lil•la. I per reblar el clau, va fer enderrocar les quatre columnes que simbolitzaven les quatre barres catalanes, ara feliçment aixecades de nou.

No ens posem de mal humor rememorant certes coses, que avui no toca, i expliquem una anècdota: Al Poble Espanyol, s’hi han filmat algunes pel•lícules, una d’elles El perfume fa uns anys, en la qual la darrera escena es força impactant. Qui hagi vist la pel•li ja sap de que parlem: una multitud al mig de la plaça, nua de pel a pel, amb la Fura dels Baus pel mig. Per filmar-la necessitaven extres i van posar un anunci als diaris demanant: "Per a la escena final de la pel•lícula, es necessiten més de set-centes persones durant una setmana. I bona part d’elles disposades a despullar-se." 

També s’ha de dir, per a que no resulti trist pensar amb allò d’abans i ens baixin els ànims que necessitem -especialment dintre de poc, que haurem de tornar a pujar i de valent-, que a Montjuïc, també s’hi feien curses d’automòbils i de motocicletes per les avingudes on ara estem corrent, fins que es van suprimir pels accidents que causaven.

Seguirem pujant per l’avinguda de Ferrer i Guàrdia  cap amunt, a trobar la Plaça de Sant Jordi, on hi haurà un avituallament. Compte amb els creuaments dels que, poc habituats, s’abraonaran davant nostre a la recerca d’una ampolla d’aigua. No ens hi enfadem: per a molts, aquesta és la primera cursa de la seva vida i no estan acostumats a acostar-se a la taula abans d’arribar-hi. Són, en potència, corredors i corredores com nosaltres, i aviat els veurem per les curses que es fan i es desfan arreu.

Quins contrastos té la vida! En aquesta Plaça de Sant Jordi, on avui milers de persones estan fent una festa plena d’alegria, és el lloc on els "12 d’octubre" s’hi apleguen nostàlgics de l’antic règim per commemorar “el dia de la raza”. Tampoc ens hi enfadarem; ho visualitzarem en passar, recordant les imatges que ens donen per la tele aquest dia, però no ens hi posarem cap pedra al fetge. Acostumen a ser quatre i el cabo.

Passada la Plaça de Sant Jordi agafarem un petit tros de l’Avinguda de l’Estadi, i en arribar a l’alçada de l’INEFC, l'edifici dissenyat per Ricardo Bofill on es formen el professors d'educació física, girarem a la dreta pel carrer dels Jocs del 92, que fa baixada, i ens deixarem anar per fer-lo a tota pastilla fins trobar l’indicador del Km 5 que estarà a la meitat del carrer, abans d’enfilar el Passeig Olímpic.

Km 5 al 6

Seguirem pel Carrer dels Jocs del 92 en baixada, un espai per on es fa un tros de la Cursa Lluís Companys a l’Octubre. Veurem de reüll, a l'esquerra, la Torre de Telecomunicacions d’en Calatrava i una mica més enllà el Palau Sant Jordi (més tard el veurem millor) i després de passar el carrer de la Pedrera del Mussol arribarem al del Foc, que enllaça amb el Passeig Olímpic.

Un apunt a propòsit de la Pedrera del Mussol: aquest era un terreny, com molts altres de la muntanya de Montjuïc, que era una pedrera. Va servir per construir edificis de Barcelona des de temps immemorials. De Santa Maria del Mar o la Catedral fins la Sagrada Família, passant per l’Ajuntament, la Generalitat i el Palau de Justícia, un llarg nombre d’edificis públics van ser bastits amb pedra de Montjuïc. I abans que es generalitzés la utilització del totxo, les pedres extretes de les pedreres de la muntanya on estem corrent en aquest moment –hi van haver fins a 25 pedreres, la darrera tancada a mitjans del segle passat-, va ser l’element bàsic de la construcció en la formació de l’Eixample. (Molts immigrants hi vivien a prop, en les barraques que “veiem” en el quilòmetre anterior)

Un altre apunt, aquest sobre el significat del nom del carrer del Foc: és un mot impactant, però te a veure, senzillament, amb el foc que s’utilitzava en la industria metal•lúrgica de la zona. Del nom del Passeig Olímpic amb el qual enllaçarem tot seguit, com del dels Jocs del 92 per on hem baixat, no cal explicar el significat. I menys encara sabent que els (possibles) lectors d'aquests escrits són consumats esportistes.

Una cosa: estem parlant molt de Montjuïc -on hi fem més de la meitat del recorregut d'aquesta cursa- i no diem res de l’origen del mot. Hi ha historiadors que creuen que s’ha d’atribuir el seu significat a (Mont de Júpiter), i altres a Mont dels jueus, que sembla el més versemblant degut a l'existència d'un cementiri jueu a la muntanya -la comunitat jueva del carrer del Call en l'Edat Mitja va ser molt nombrosa- que va ser descobert fa uns anys. Van ser trobades prop de 170 tombes, d’entre les quals alguna del segle IX.

Avançant pel Passeig Olímpic a la recerca de l’Estadi, pensarem que dir-li avui passeig a aquest carrer és un eufemisme. Ho serà per als que passegen, però per als que corren... És molt bonic, però la pujada és de pronòstic reservat. Els que han fet aquesta cursa d’El Corte alguna vegada ja ho saben.

Encara sort que, tot just comencem el passeig, albirarem el Palau de Sant Jordi -ara de més a prop-, la magnífica obra del japonès Arata Isozaki que és una de les modernes icones de la ciutat.

El Sant Jordi forma part, junt amb l’Estadi, les Piscines Picornell i la Piscina de Salts de Montjuïc, de l’anomenada “Anella Olímpica”, i si celebren esdeveniments esportius de tota mena, incloent esports que sembla impossible que si puguin fer, com la natació. Doncs amb motiu dels Campionats del Món de Natació de 2003, es va instal•lar una piscina reglamentària on es van disputar les principals proves dels campionats. Allà va ser on Michael Phelps, amb quatre ors i dos plates, es va convertir en estrella. Curiosament, un tipus d’esport que no ha quallat en el Sant Jordi ha estat el bàsquet. Fins al punt que el Barça, que a principis dels noranta se li havia fet petit el Blaugrana, hi va jugar una o dues temporades però hi anava poca gent i va haver de retornar al seu pavelló.

                                Piscina a l'interior del Palu Sant Jordi. Any 2003

Com sigui, el Palau Sant Jordi, la visió del qual ens ajudarà a pujar el Passeig Olímpic, és una meravella, on es fan també memorables espectacles musicals i recitals. Qui no recorda els d’en Lluís Llach, Serrat, Madonna, Bruce Springsteen...?

Seguirem pujant pel passeig, i tot i la pujada no ens queixarem: l’esforç val la pena perquè tot seguit arribarem a l’Estadi. Gairebé no ens adonarem -tanta serà l’emoció- que abans d’entrar-hi hi haurà l’indicador del Km 6 i potser ni el veurem per culpa de l’excitació del moment.

Km 6 al 7

Per als que ens agrada córrer, i no diguem per als que avui corren per primera vegada, no hi ha res comparable a fer-ho a l’Estadi, encara que sigui una volta. Entrarem al recinte, creuarem per un túnel que dona accés a la pista en mig de nens i nenes, nois i noies i avis i avies que criden trasbalsats pel que els espera, i sortirem a la llum.

Veritablement, trepitjar el tartan, com farem, és molt emocionant. No és el mateix que van trepitjar els atletes durant els Jocs del 92 perquè l’han substituït per un de nou de color blau per als Europeus d'Atletisme del 2010, però com si ho fos. En aquest moment ens sentirem com els olímpics que hi van participar aquells dies inoblidables de l’agost de 1992.

l’Estadi Lluís Companys (nom que se li va posar el 2001 per honorar al president de la Generalitat afusellat també a Montjuïc) és un recinte llegendari. Construït per a l’Exposició Universal de 1929, era llavors el segon més gran d'Europa, després del de Wembley de Londres, i molt aviat es va convertir en un orgull per als barcelonins. S’hi jugava a futbol, a rugbi, s’hi feien combats de boxa, proves d’atletisme en una pista de cendra de 500 metres...

Anys més tard, l’Estadi havia de ser la seu on se celebrés l'Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l'últim moment per l'esclat de la Guerra Civil. (la Cursa Lluís Companys que se celebra a l’octubre al voltant del recinte, compromesa amb l’esperit del que havia de ser aquella Olimpíada, es fa com a homenatge per recordar-ho).

Sobre aquell esdeveniment, que no es va celebrar, em permeto extreure els darrer paràgraf d’un escrit realitzat el 1992 per un testimoni de l’època, l’atleta Eduard Vivancos, publicat en la revista "Flama", del Casal Català de Toronto:

“Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contra el feixisme, i una bona part d’ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d’un estadi. Així va acabar, abans que comencés, lo que podia haver estat la gran Olimpiada Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta il•lusió per homes de bona voluntat que de bona fe creien en l’ideal olímpic i humà”.

Al finalitzar la guerra, la ciutat es va oblidar de l'Estadi de Montjuïc, que semblava condemnat. S'hi feien pocs esdeveniments: uns Jocs Mediterranis el 1955, o la final de Copa del Generalisimo entre el Barça i l’Espanyol el 57, i s’anava degradant. Fins i tot, es va estar a punt d’enderrocar-lo. No es va fer perquè alguns arquitectes s’hi van oposar. Feliçment, en adjudicar-se a Barcelona els Jocs Olímpics, es va remodelar conservant la façana i rebaixant el nivell de la pista onze metres. Una Copa del Món d’Atletisme el 1989 va servir per re-inaugurar-lo. Es recorda dues coses d’aquell dia: les goteres, vertaders canals d’aigua, i la xiulada al Rei per haver arribat amb més de mitja hora de retard. Els xiulets van voler ser neutralitzats per part del públic (la televisió va tallar i va donar imatges de la ciutat), però no hi havia manera: com que plovia tant, els que aplaudien no podien alhora aguantar el paraigua i picar de mans i van guanyar els dels xiulets. Tot plegat, goteres i xiulada, va ser un escàndol monumental, del qual se’n va assabentar mig món.

                              Avui fa 91 anys que es va inaugurar l'Estadi Olímpic de Montjuïc. |  M'agrada Catalunya
 
Des de llavors, i des dels Jocs tres anys més tard, s’hi han vingut celebrant alguns esdeveniments esportius com per exemple partits de rugbi o de futbol (ha esta feu de l’Espanyol uns anys), alguns mítings d’atletisme d’un cert nivell, i les arribades de la marató des del 90 al 96.

A propòsit, el que us està donant la llauna amb aquest escrit, té un record molt especial d’una d’aquestes arribades de la marató a l’Estadi (permeteu-li la referència personal): la de quan la seva filla Elisenda, amb un temps de 2h43’11”, hi va guanyar la marató de Barcelona en categoria femenina l’any 1990.

Després de fer la volta a la pista, sortirem de l’Estadi per tornar a agafar el Passeig Olímpic i anar a petar, pujant de nou una mica, a l’Avinguda de l’Estadi. A l'arribar a l’avinguda trobarem l’indicador del Km 7 i l’enfilarem cap a la dreta. Abans però, no ens oblidem de mirar, encara que sigui per un moment, el Peveter de l’Estadi, aquell que es va encendre el dia de la inauguració dels Jocs del 92 mitjançant una fletxa. Aquell del qual, males llengües van dir, l’endemà, que la fletxa va passar de llarg i es va encendre per un mecanisme preparat a l’efecte per si fallava. Jo no ho crec, però es va dir i molt. Fins i tot circulen unes imatges per internet -segurament trucades- que volen qüestionar l’encert de l’arquer Antonio Rebollo.

Km 7 al 8
A Montjuic hi ha un munt d’escultures. N’haurem vist alguna, com per exemple la que hi ha al mig de la Plaça de Sant Jordi, fa una estona, que tot i que molts ens pensàvem que és la del sant, en apropar-nos haurem vist que no: es tracta de la de Ceres, la deessa grega de l’agricultura, que passa per ser l’escultura més antiga de les que hi ha a la muntanya. La de Sant Jordi està en un costat de la plaça, dalt d’un cavall, en una actitud -tot sigui dit de passada- que s’assembla més a la d’un jugador de polo que no pas a la d’un cavaller que s’enfronta amb un dragó; per més que qui el va esculpir, Josep Llimona, fos una de les glòries catalanes de l’escultura. M’agrada més, posats a dir, la d’un altra glòria, Pau Gargallo, que a dalt de l’entrada principal de l’Estadi, precisament, hi té l’Auriga Olímpica.

I una de les escultures més curioses de Montjuïc està en front de l’antiga Porta de Marató de l’Estadi, a l’Avinguda de l’Estadi, a tocar de per on acabarem el Passeig Olímpic i girar per l’avinguda. Es un conjunt que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona en homenatge a Young-Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 1992. No ho veurem el diumenge, perquè tot i que està molt a prop de per on girem en trobar l’avinguda per començar a baixar, no ens hi arriba fàcilment la vista. Si ho féssim, es probable que veiéssim turistes orientals, que venen a visitar l’Estadi, fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi.

Escultura de l'atleta coreà guanyador de la marató dels Jocs del 92
Al girar, justament al girar per agafar l’Avinguda de l’Estadi, veurem al xamfrà de la dreta el Museu Olímpic que es va inaugurar fa pocs anys. Ara no, avui no, però un altre dia val la pena visitar-lo qui no l’hagi vist. Tot l’exposat està relacionat amb l'olimpisme i l’esport, des dels seus orígens fins l’actualitat, i agrada als que hi estem vinculats. És curiós veure, per exemple, unes enormes sabatilles de Roberto Dueñas. Molt recomanable la sala dedicada als Jocs del 92, en la qual hi ha objectes que van fer servir els esportistes, així com els que es van utilitzar en les cerimònies d’inauguració i cloenda.

A partir d‘ara, i fins el Paral•lel, tot és baixada i convida a córrer. Especialment quan deixem l’avinguda per girar a l’esquerra i agafar el Passeig de Santa Madrona. Avall va!!! I no us estranyeu -ni us hi poseu pedres al fetge- sí veieu retalladors fent el que els hi és propi, escurçar. En veureu més d’un baixant per l'escales del Museu Etnològic sense seguir per la carretera. Res, tot plegat quatre metres menys, però ja se sap...

Una mica més avall d’aquest museu, que està format per col•leccions d’objectes representatius de les cultures dels pobles d'arreu del món, a la dreta, passarem per davant de l'entrada de La Font del Gat , on hi ha un restaurant a més de la font, dins d'un edifici del 1925, de Josep Puig i Cadafach.

A les primeries del segle passat ja hi havia tradició d’anar els diumenges a la muntanya, on hi havia varies fonts, la més popular, aquesta de la Font del Gat. Les excursions solien acabar amb una “fontada”, on es menjava, a prop de la font, i s’acabava ballant La nit de Sant Joan era el lloc preferit de les revetlles, i els nois agafaven berbenes (un tipus de flor que creixia a Montjuïc) i les oferien a les xicotes en un pom. Es diu que les aigües de la Font del Gat eren especialment bones per aixecar l’ànim. Segons una llegenda, el primer que se’n va assabentar de les propietats va ser un gat.

La Font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes, “Marieta de l’ull viu”

No se sap, a propòsit, si ens esperaran una “noia i un soldat” que es voldran afegir a la festa i es posaran a córrer amb nosaltres. Si hi són, no caldrà preguntar-li a ella el seu nom perquè el durà al dorsal com serà de ben segur: “Marieta”. Li mirarem els ulls, això sí, perquè a aquestes alçades de la prova ens ajudarà la mirada “tan viva” que té. No se sap tampoc si ens oferirà aigua de la font i “figues de moro” per avituallar-nos, que ens aniria molt bé, ni sí ens obsequiarà amb un "clavell”. Això últim segurament que no: la seva “mare” es quedaria sense, i no podria anar “a ballar” ...

Inefable cartell d'una pel·licula que es va fer l'any 1927 sobre la Marieta de l'ull viu
 
No se sap sí "la noia i el soldat" hi seran, esperant-nos, però el que sí que hi serà, molt a prop de la Font del Gat, és la senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Seguirem "baixant de la Font del Gat” a tot gas...

I continuant pel Passeig de Santa Madrona -antigament un camí que arribava fins al Portal de Santa Madrona, una de les portes de la Barcelona emmurallada que està en la part baixa del Paral•lel- passarem per uns llocs que no tenen res a veure amb els d’àmbit esportiu que hem estat travessant en els darrers quilòmetres.

Ara li toca el torn a les arts escèniques. Quina meravella de circuit el de la Cursa d’El Corte! Fixem-nos si no.

Passarem per davant del Teatre Grec, construït, com tants llocs de Montjuïch, per a la Exposició Universal del 29, aprofitant una antiga pedrera. A l'entrada del teatre, a la nostra dreta, hi ha uns jardins amb una bella escultura anomenada La noia de la trena. Avui no ens “esperaran” a la porta els actors i actrius perquè el Grec només funciona a l’estiu, però en passar, no ens podrem sostraure a una mena de miratge: imaginar-nos la Núria Espert representant una tragèdia grega. No em pregunteu per què, però quan passo per davant del Teatre Grec, sempre penso amb ella. Me la imagino, al bell mig de l’escenari, amb la seva veu inconfusible, i fent unes pauses que tallen l’aire. Un servidor té alguns mites, i la Núria Espert, que va començar fent teatre d'aficionats a l'Orfeó Gracienc, n’és un d’ells.

I tot seguit, abans d’agafar el carrer Lleida, ens trobarem un altre teatre, El Lliure, en un edifici que va ser el Palau de l’Agricultura en el 29, i davant mateix, a la nostra esquerra, el Museu Arqueològic, que era el Palau d’Arts Gràfiques durant l'exposició.

Dintre del Museu Arqueològic es conserva una rèplica de les restes d’un monument que hi ha a la ciutat grega d’Olimpia per commemorar la victòria d'un barceloní de la Barcino romana, Lucius Minicius Natalis, que va guanyar una cursa de quadrigues en la 227 olimpíada, l’any 129 de l’era actual. El seu pare i ell eren uns dels romans més rics de la ciutat. Mantenia una bona quadra de cavalls, i després del seu triomf va fer aixecar a Olimpia un gran monument commemoratiu de la seva victòria (en realitat ell era l’amo de la quadriga que conduïa un esclau), del qual encara se’n conserven restes.

Rèplica del monument a Lucius Minicius Natalis
 
Deixarem el passeig de Santa Madrona a l’arribar al carrer Lleida i el baixarem –la darrera de les baixades de la cursa- trobant-nos, a la nostra dreta, l’entrada de La Ciutat del Teatre, un complex que comprèn, a més del Lliure, el Teatre del Mercat de les Flors (abans que a Mercabarna com ara, el mercat estava aquí), i l’Institut del Teatre. I al davant, una mica més avall, a la nostra esquerra, el Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports), on es fan representacions de musicals que han estat èxits arreu.

Acabant de baixar pel carrer Lleida , ens trobarem a la nostra esquerra, al xamfrà amb l’Avinguda Rius i Taulet, la bonica façana de l’Escola Verdaguer. El Verdaguer és un col•legi públic que en la famosa Exposició Universal del 29 (no sé què hagués estat de Barcelona sense aquesta exposició) va ser la seu de les oficines de l’esdeveniment, i l’any següent es va remodelar per convertir-lo amb el que és ara. Tot passant pel davant,  admirarem  la seva façana esgrafiada, que ja té uns quants anys.

Tot seguit, una mica més avall, passarem per davant del Parc de Bombers (ara en desús, però anys enrere, els bombers de guàrdia sortien a ruixar als participants de les curses que passaven per aquí) i havent passat un lateral de La Fira arribarem al Paral•lel, on -ja falta menys-, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Un cop creuat el Paral•lel girarem a la dreta pel carrer de Floridablanca per fer-lo tot, des del seu començament fins al final, a la Ronda de Sant Antoni. Un quilòmetre exacte.

Abans de girar haurem vist fàcilment la Casa dels Cargols, un singular edifici a la cantonada de Vilamarí amb Floridablanca, que està ple de cargols en els seus ornaments. Una llegenda, no se sap si certa, explica que l’amo de la casa la va fer construir així en agraïment a aquests animalons, que el van fer ric en trobar-se un tresor un dia que va anar a buscar cargols.

El carrer Floridablanca té un nom bonic de veritat. No té, però, tot i que ho sembla, cap connotació poètica. Correspon al d'un senyor que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, José Moñino y Redondo, i a qui se li va atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma.

Travessarem l’Avinguda Mistral, que també és bonica, i duu un nom que correspon al poeta occità Frederic Mistral, Premi Nobel de literatura de 1904, i passarem pel punt de sortida i arribada d’una cursa també emblemàtica, la del Barri de Sant Antoni que se celebra al gener, on més d’un i de dos dels que avui estan corrent també hi participa segur. Ja ho sabeu: inapreciable baixada fins el carrer Urgell, i imperceptible pujada fins la Ronda. Pla, en definitiva. El carrer Floridablanca, a més a més de tenir un nom bonic, és pla. No podem demanar més.

No té, però, coses a destacar, o al menys, qui fa aquesta fisonomia no les sap veure o no les recorda. Només, com a més significatiu, dir que cap el final del carrer passarem per davant de la sala de multicines Renoir Floridablanca, un dels pocs cinemes de Barcelona on projectaven pel•licules de “Cinerama” fa més de trenta anys (llavors era el Florida Cinerama). Un sistema que consistia en una pantalla enorme, sis vegades més gran que les convencionals de l’època, i no sé quants altaveus, que permetia als espectadors “submergir-se i gaudir” a base de bé.

Ara és una casa de pisos, però al costat del cinema, en el xamfrà de Floridablanca amb el carrer Casanova, hi havia un local fa anys on es feien sovint esdeveniments esportius. Em refereixo –potser algú ho recordarà- a el Gran Price. En el Price s’hi feia de tot. Combats de boxa, partits de bàsquet, mítings polítics (abans de la guerra, és clar), sermons de capellans (després de la guerra, és clar), i ball de saló tots els dijous per la tarda, amenitzats per l’orquestra Los Rapsodas. Hi abundaven minyones, però també aprenentes de modista o de perruqueria acompanyades de les seves mares, que feien de "carabina". Estem parlant dels anys quaranta - cinquanta, quan el ball era un lloc habitual per a que les noies i els nois trobessin parella, i "la carabina" era una salvaguarda obligada per a que els nubis no fessin "dolenteries"

En el Price s’hi feia lluita lliure, un espectacle que en la postguerra atreia molt. És feien combats cada diumenge pel mati amb el local ple de gom a gom. Qui això escriu recorda haver-hi anat varies vegades de petit amb el seu pare. Com sí fos ara, li ressona la veu de l’espeaker: “Primer combate de lucha libre americana, a la distancia de cuatro asaltos o a la primera puesta de espaldas. A mi derecha....” Feien veure que es feien molt mal, però tot era tongo. En passar-hi a tocar el diumenge segur que ho recordarà...no sense una mica de rubor.

                           
 
La cursa s'està acabant. A un servidor, aficionat a escriure batalletes com aquestes, li anirà bé trobar la senyal del Km 10 quan el carrer Floridablanca s’acabi i comenci la Ronda de Sant Antoni. Li anirà bé, per sí la vergonya d’haver d’acceptar que li agradava un esport com la lluita lliure americana (el Catch) l’impedís córrer de valent, que és el que toca ara, a falta de l’últim quilòmetre per acabar la cursa.

Km 10 a l’11 (10.766 per a ser exactes  )

Haurem arribat a la Ronda de Sant Antoni en acabar Floridablanca, i en farem uns tres-cents metres, fins a la Plaça de la Universitat.

A la dreta de la Ronda, que ja es sabut que -com les altres rondes de l’Eixample de Barcelona- segueixen el traç de l’antiga muralla de la ciutat, veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, un teatre històric. En els anys seixanta, com molts altres, es va reconvertir en cinema, però de nou, des de no fa gaire, torna a dedicar-se a l’activitat teatral.

Al final de la Ronda de Sant Antoni arribarem a la Plaça de la Universitat, aquell lloc que té un edifici emblemàtic on, a banda d’aprendre, s’hi tancaven els estudiants descontents del Pla Bolonya i en fer-los sortir al carrer se’ls estomacava. Allargarem la gambada, no fos cas...

Passarem per davant de La Mallorquina, un dels comerços més antics de la plaça, que es dedica a vendre roba per a la llar, i enfilarem pel carrer de Pelayo (a mi em costa dir-li Pelai al rei d'Astúries, a qui potser tampoc li agradaria saber que catalanitzem el seu nom des de 1990, ningú sap perquè), on tot just al començar, a la cantonada de la dreta, hi va haver fins l’any 1981 un dels magatzems més populars de la Barcelona de l’època: El Aguila.

Un enorme incendi va acabar amb l’edifici inaugurat el 1925, i l’espectacular àguila que el coronava. No hi va haver ferits, afortunadament, de miracle, perquè va cremar en poc temps. Per falta de pressió de l’aigua, els bombers no van poder fer gran cosa i el foc es va propagar amb rapidesa. Es va comentar, llavors, que a l’amo li va anar de perles l’incendi, perquè el negoci feia temps que no rutllava i no sabia com desfer-se’n. El propietari d’El Aguila era un multimilionari que havia fet duros a cabassos amb l’estraperlo de la postguerra, de qui se’n explicaven excentricitats per sucar-hi pa. Una d’elles la de que, després d’anar al lavabo de casa seva, hi buidava sempre una ampolla sencera de Chanel nº 5.

                              
 
A més a més d’El Aguila, al carrer Pelayo hi havia dos grans magatzems més: El Siglo i El Capitol. Els Grandes Almacenes El Siglo, que van tancar fa uns anys, segurament per la competència d’El Corte Inglés, van ser inaugurats a finals del segle XIX molt a prop, a la Rambla, però per un devastador incendi del dia de Nadal de 1932, van ser traslladats al carrer Pelayo. Eren els més antics de la ciutat, i tothom els considerava, amb orgull, un exponent del desenvolupament mercantil de Barcelona. Estava situat on ara hi ha els magatzems C&A, que ha conservat la façana de l’edifici i una gran bola de vidre a dalt de tot, que veurem, a la dreta, a prop de la Plaça Catalunya, a mesura que avancem pel carrer.

Al Capitol també li deien “Els Alemanys” perquè en el moment que es va inaugurar, el 1917, és dedicava a vendre peces de cristall d’Alemanya. Era molt més petit que els altres dos grans magatzems del mateix carrer, però va anar ampliant-se i finalment venien de tot. Va expandir-se adquirint botigues, una d’elles a Madrid, però en la dècada dels vuitanta tampoc no va poder aguantar la competència, va anar de baixa i va plegar.

Per Pelayo (o Pelai, com vulgueu), cada vegada corrent a més bon pas perquè albirarem la Plaça Catalunya al fons i sabrem que la cosa s’acaba, passarem per un munt de llocs que en poc temps s’han transformat. Barcelona es transfigura constantment, i el carrer Pelayo és paradigmàtic en aquest aspecte. Hi ha moltes botigues i edificis d’aquest carrer, que hi passes avui i demà ja no hi són; avui és una sabateria i demà és un bar, o a l’inrevés.

Parlant de sabateries, hom recorda Can Segarra, al costat d‘El Aguila, el lloc on invariablement es compraven totes les sabates per als nens. Les recordo no pas per la seva comoditat: eren dures com una pedra, un vertader suplici per als nostres peus, però com que eren barates i duraven molt...

També en aquest carrer, una mica més avall de la sabateria, en front d'on comença el carrer Balmes, existia fa uns anys la redacció de La Vanguardia, on els transeünts s’amuntegaven a l’aparador de la planta baixa per llegir les notícies del diari, que exposaven cada dia de bon matí.

Per Pelayo també s’accedia a La Avenida de la Luz, una galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, inaugurada el 1940, que anava des de Balmes a Plaça Catalunya. S’hi podia comprar un disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una neula pamper, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino...tot un món de glamour en els anys cinquanta. Hi havia un cinema que tenia molt èxit, el "Avenida de la Luz”, que em sembla recordar que les sessions començaven a les 11 del matí. Aquest va ser el primer dels cines que va tenir Balañá a Barcelona. El que projectava no era res de l’altre món. De fet, era una sala on normalment feien pel•lícules del tipus Cantinflas o El Gordo y el Flaco. Una anècdota fatal, però curiosa: l’any 1974, mentre projectaven la pel•lícula “Los que tienen que morir”, es va morir un espectador. En la dècada dels vuitanta, l’Avinguda de la Llum (llavors ja es podia dir així) va entrar en decadència. En els darrers anys ja no hi anava ningú a comprar, ni al cinema (que s’havia convertit en sala X), i va desaparèixer el 1990. Actualment, una part d’aquestes singulars galeries està ocupada per la perfumeria Shepora de l’edifici El Triangle, a l’esquerra, a dos-cents metres del final de la cursa.

Potser estic parlant massa de molts anys enrere. I per a que no sembli que avui el cronista amateur està nostàlgic, acabo.

I ho faig fent una lloança a aquesta cursa que finalitzarem al girar a l’esquerra, al costat del quasi centenari Cafè Zurich (no, no hi torno, però és que el Zurich és una icona de la ciutat) en el xamfrà de Pelayo amb la Plaça Catalunya, a punt de fer els cinquanta metres que falten per pujar al mig de la plaça i arribar a la meta.

Al començar aquest escrit, deia que aquesta és una prova que molts critiquen per la seva massificació. Certament és una mica aclaparadora per la multitud que s’hi aplega. Però ho hem d’acceptar així I celebrar-ho. A ni em sembla consubstancial a la cursa, i la disbauxa la fa entranyable. I no s’ha d’oblidar que molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya.
 
                           CALAIX DE SASTRE DEL MÓN DEL CÓRRER: La Cursa d'El Corte Inglés fa 40 anys
                                                                  ..................................

Miquel Pucurull