30.1.23
La fletxa dels JJOO del 92
22.1.23
La Medalla de l'Amistat
17.1.23
Esportistes mítics sense carrer
De fa temps, l’Ajuntament de Barcelona estudia canviar el nom de carrers que tenen a veure amb els Borbó (Passeig Joan de Borbó, Passeig d'Isabel II, Avinguda Maria Cristina, etc), la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant es queixa algún col·lectiu de la demora i en parlen els mitjans. Però ni cas.
Es fa el mateix amb destacats negrers esclavistes: Joan Güell té un carrer a les Corts i un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya, Miquel Biada al barri de Gràcia, Josep Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja...
I parlant de militars, al
Poblenou hi ha el carrer Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó
i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a
caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort…
Sovint es diu -un servidor
ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple:
només s’ha de veure que, fins i tot, a
un jugador de futbol llegendari com en Ladislau Kubala, fa temps que s’està demanant que
li posin un carrer i res de res. Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una
illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va
significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Com
una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una
estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.
Els esportistes mítics catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona. Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort. La norma que ho estableix és una bajanada.
La relació és gran. Per dir-ne alguns: Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça. Joan Segarra, el gran capità. Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador. Josep Parra, l'emblemàtic jugador de l'Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet. Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament. La tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics...
Els atletes Rossend Calvet, campió estatal de cross, 800 i 1500m i guanyador de la primera Jean Bouin, Lluís Meléndez, el primer català que va participar en uns Jocs Olímpics, Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista, Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya, Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda. La llista podria ser llarga.
---------------------
Miquel Pucurull
10/01/2023
Inspirat en els articles 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat)
10.1.23
Fites històriques de dones als Jocs Olímpics
9.1.23
L'esport i els diners
Amics i amigues, una de les notícies del món del córrer que més em va impactar l’any que ha acabat va ser aquesta: “Un destacat corredor d’una mitja marató d’un poble de València, que anava primer, sobradament, s’atura davant de la cinta de l’arribada. Mira el seu cronòmetre i no traspassa la línia fins una estona després, acabant en 1h08.45”. La raó tenia a veure amb el rècord de la cursa: el guanyador s'emportava un premi de 150 euros per batre’l. Ell mateix -el seu nom no interessa- va reconèixer després que l'objectiu era deixar una marca assequible, que li permetés tornar-la a rebaixar l'any que ve si hi participava i tornar a guanyar uns euros extra. Tot i que l’atleta en qüestió no és el primer en fer una cosa semblant: ¿Qui no recorda quan l’ ucraïnès Sergei Bubka anava batent, centímetre a centímetre, el rècord del món de salt de perxa en els anys noranta, per tal de guanyar els diners que li suposava el fer-ho. I actualment fa el mateix el suec Duplantis?. He de dir, que tant llavors, com ara, aquesta pràctica no m’agrada. No m’agrada perquè és contraria a l’essència de l’esport, on, com a eina formativa que és (que hauria de ser), no s’ha d’especular i s’ha de procurar donar el màxim sempre. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Miquel Pucurull
09/01/2023