Per què no es plega en una marató?

S’acostuma a no abandonar en les maratons.

Quan es compara el nombre d’inscrits i els que han acabat una marató, la diferència -al voltant d’un 18% menys- indueix a l’error de suposar que han abandonat molts. I no és així. De mitjana, els que pleguen són només un 2%.

Qui no ha corregut mai una marató es pregunta quines són les raons per les quals s’aconsegueix acabar la prova quan les forces s'acaben al voltant del Km 32 i apareix el famós “Mur”.

És molt difícil respondre. Potser t'ajuda la il•lusió d’acabar un repte que està tan associat a l’heroisme i a la llegenda. O el compromís amb tu mateix que has adquirit al apuntar-t’hi t’aporta la força de voluntat per no abandonar...quan seria el més lògic. També, potser, l’esperança d’aconseguir "l' èxtasi i la glòria" en travessar la meta, allò que t’han dit tantes vegades que experimentaràs si l'acabes...

Certament, en aquests moments, quan el cos et diu prou i et sembla que no pots més, la ment -els mecanismes mentals- són l’element fonamental que entra en joc. Fins a tal punt, que hi ha experts maratonians que aconsellen -quan et venen ganes de plegar i anar-te’n cap a casa- concentrar-se en visionar imatges positives: la del petó del familiar estimat que t’espera a l’arribada; la del moment que et penjaran la medalla; la de l’alegria dels companys de feina quan l’endemà els hi diguis que vas acabar...I aconsellen, també, que el participant conegui molt bé la fesomia dels darrers quilòmetres de la prova. Se l’hi faran molt menys durs si el dia abans els ha recorregut...encara que sigui en cotxe.

Un apunt: els quilòmetres que formen part del grup dels més complicats de la marató són els que van del 30-32 fins el 37-38. No és que els quatre o cinc que venen després no ho siguin de malèvols, però dintre d’aquells acostuma a presentar-se el "Mur" (hi ha qui li diu “la Paret”), i si s'aconsegueix superar-los, els que resten són menys difícils. En especial perquè la proximitat de l’arribada et dóna ales.

Miquel Pucurull
07/02/17

La polèmica sobre les tirades per entrenar la marató

De fa un temps  hi ha un autèntic debat en algunes revistes i webs d’atletisme sobre els tipus d'entrenaments dels corredors i les corredores populars  per preparar una marató.

Ara, sovint es qüestiona si s'ha d'entrenar cinc o sis dies a la setmana o n'hi ha prou amb molts menys. Es posa en dubte si és necessari fer molts quilòmetres per preparar la prova. Es discuteix sobre la durada de les tirades llargues...

I en aquest nou context, i a propòsit, hi ha qui diu que les "tirades llargues" han de ser "curtes". Fins i tot, hi ha corredors d’alt nivell que recomanen, textualment, no fer mai tirades de més de 2 hores per entrenar una marató.

Que em disculpin. Potser pel fet de ser atletes d’elit no saben prou bé què és el què succeeix en realitat en el món dels populars que corren maratons. Crec que tot aquest enrenou és degut, en bona mesura, a que alguns atletes o entrenadors  els agrada aconsellar als populars emprant mètodes que a ells els funciona o els ha funcionat, sense entendre prou bé -els hi és per lògica molt difícil- que les diferències entre els professionals i els aficionats són molt grans.

A un popular, i segons el meu criteri, per preparar una marató li és imprescindible fer un parell de tirades llargues de entre 28 a 30 kms, amb unes tres o quatre setmanes d’interval entre elles. O si més no, com a mínim, una tirada d'aquesta distància. Aquests quilòmetres, alguns els faran amb les famoses dues hores o menys, però molts altres els faran amb tres hores o més.

No fer tirades de més de dues hores pot ser vàlid per a un corredor que faci menys de 3 hores a la marató -que ara no són gaires, per cert- . Però, en la meva opinió, a la majoria de populars no se’ls hi pot recomanar que no les facin, perquè el gruix dels que l’acaben s’acosta actualment a les 4 hores. La marató té 42 quilòmetres, i sí les tirades (o la tirada) d'un corredor o corredora d'aquest tipus només les (o la) fa de dues hores,  significa que farà al voltant de 20-22 qms máxim per entrenar-la. I així, ¿com podrà acostumar el cos i la ment a la distància de la prova? I no diguem sí el seu temps és encara més alt de 4 hores. En les maratons dels darrers anys a Barcelona, gairebé la meitat del total de participants (el 45%) fan per damunt de les 4 hores. ¿Com se’ls hi pot recomanar a aquests milers de corredors -molts d'ells novells- que en l'entrenament no passin de dues horetes, és a dir de bastant menys de la meitat del temps en el qual correran el dia de la prova?

En la meva opinió, ho passaran fatal...suposant que l’acabin.

                         

                                                          ------------
Miquel Pucurull