El diumenge 1 de setembre se celebra El 2000 de Sants, una de les curses populars més curtes de
Barcelona. Que jo sàpiga, només tenen menor llargada la d'El Km de Les Corts i les milles
que hi ha a la ciutat: la de Sarrià, la d'Horta, la de la Sagrada Família, la Urbana del Congrés i la del Drac del Poble Nou. Aquesta de Sants té en total dos quilòmetres (o 2.100 metres que es el que sembla que
resulta al final), que es fan en un no res. Però bé mereix dir quatre
coses del seu recorregut, que es fa per una zona, el barri de Sants i
una mica del d'Hostafrancs, que, si el cronista amateur que vol
descriure’l no fos matusser n’hi hauria per omplir mil pàgines. Com
sigui, m’hi poso.
El circuit són dues voltes en el Carrer de Sants i en un petit tros de Creu Coberta, amunt i avall. Se surt a la cruïlla del Carrer Gran amb el carrer de Riego i es puja fins molt a prop de la Plaça de Sants. Es gira en rodó per baixar fins arribar a l’Alcaldia d’Hostafrancs,
on es gira per tornar a pujar fins a la sortida: mil metres i escaig, i
tornant a fer el mateix, s'assoleixen els dos mil cent.
La
sortida, a l’alçada del carrer de Riego (nom en honor d’un polític del
segle XIX que defensava les llibertats civils) no és casual. En el nº 2
d’aquest petit carrer està el local social de la Unió Esportiva de Sants,
els organitzadors de la cursa, a qui se’ls ha d’agrair que la facin, i a
més a més que sigui tan econòmica: 1 euro per ajuda a la investigació de la diabetis infantil.
 |
| Volta a Sants de l’any 1934 |
I és que Sants té una llarga tradició esportiva. Els historiadors afirmen que va ser precisament aquí on l’esport, a les primeries del segle XX, es va desenvolupar més que enlloc de Barcelona. Va ser gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una reivindicació igualitària en una època que únicament feia esport l’alta burgesia. I la Unió Esportiva de Sants, segurament, és la mostra més representativa d’aquest fet. Fundada el 1922 en un barri de treballadors, al cap de tres mesos tenia 5.000 socis. Des d’un principi va impulsar el futbol i el ciclisme, però també l’atletisme, com ho demostra que el seu equip guanyés la copa de campió d’Espanya d’aquest esport el mateix any de la seva fundació.
La pujada pel Carrer Gran fins el gir en rodó abans d’arribar a la plaça de Sants
és suau. No ofegarà a ningú. I si ens fixem en algunes de les cases
modernistes que ens faran costat, encara ens semblarà més benigna la pujadeta. La
primera casa la veurem justament en sortir, a la dreta, fent xamfrà amb el
carrer de Salou, que és el de després de Riego. La va dissenyar
l’arquitecte Modest Feu, amic íntim de Gaudí i fill de
Sants. Per començar, no està gens malament que ens alegri la vista
aquesta casa, que la va fer el 1904 amb una bonica tribuna amb rostres de
nimfes. Era propietat de Joan Estrada (l’edifici s’anomena Casa Estrada), un prohom del barri, que, precisament, va presidir durant moltíssims anys la Unió Esportiva de Sants.
 |
| Cinema Liceo. Anys vuitanta. |
I ja que parlem de cinema, i que estem a tocar la Plaça de Sants, no podem deixar de fer esment a què, fa més de cent anys, en el lloc que ara hi ha la plaça, hi havia els Estudis Boreal de Fructuós Gelabert,
un pioner de la indústria del cine nascut a Gràcia però veí de Sants,
de qui se li reconeix que les primeres pel·lícules realitzades a Espanya
van ser fetes per ell; la primera, “Riña en un café”, el 1897.
Tot seguit, després del gir, passarem el Passatge Fructuós Gelabert, precisament, a la nostra dreta, a tocar l'edifici de les Cotxeres de Sants que
ocupa l’espai d’una antiga cotxera de tramvies edificada damunt del que
va ser un antic cementiri del poble de Sants, al costat de la parròquia
que està al darrere. La façana no es gaire atractiva, però és un dels centres
cívics més actius i coneguts de Barcelona. I li cap l’honor d’haver-se
convertit en un espai lúdic per als santsencs, després que un fort
moviment veïnal dels anys seixanta salvés la cotxera de l’enderrocament.
(Unes coses, aquestes de les reivindicacions, a les que hi estan molt
acostumats els que viuen al barri). Sobre el lloc, una llegenda urbana,
una mica macabra, diu que la construcció de la cotxera l’any 1904 no va
ser gaire acurada: es deia que els ciutadans que en un dia de pluja
esperaven el tramvia, quedaven aterrits en veure com, entremig del fang, apareixien ossos al terra procedents del vell cementiri.
I al costat de les Cotxeres, pocs metres més enllà, veurem l’entrada a l’antic local de l’Orfeó de Sants, una associació centenària que ha viscut convulsions fa uns anys, dedicada al cant coral i al teatre.
Anirem baixant, segur que a bon ritme, pel Carrer de Sants (els antics santsencs li diuen Carretera, no sé si perquè quan en el segle XIX Sants encara era un poble era la Carretera
de Madrid), una via que potser avui que és diumenge no hi haurà gaire
gent, però els demés dies és un carrer comercial amb molta vida. I això
no és d’ara: fa dos-cents anys, Sants es va anar poblant d’obrers
vinguts de les rodalies de Barcelona que treballaven a les fàbriques del
que llavors era una vila, i el Carrer Gran va ser el lloc on s’hi van
obrir botigues que venien de tot, i bars i bodegues on fer-la petar.
 |
| Francesc Mates, ja veterà, en una prova de tanques |
Passarem
el carreró de Joanot Martorell i observarem que el perfil de la cursa
canvia. Res important; gairebé imperceptible, però en lloc de baixar,
el carrer, que ara és el de Creu Coberta, puja. La raó és que, en
el passat, el que ara és aquest carreró, era la riera Magoria que feia
de frontera entre Sants i Hostafranchs. D’aquí el petit desnivell que
separava els dos nuclis. Una botiga del xamfrà, ja inexistent, duia el
nom de El Puente, en record del pont que hi havia a l’indret.
Uns metres més enllà haurem arribat al punt del circuit on hem de girar, a l’alçada de l'antiga Alcaldia, ara Seu del Districte.
Farà estona que haurem estat veient l’imponent edifici de lluny.
D’estil modernista, té un alt valor arquitectònic segons els entesos. No
ens hi entretindrem perquè estarem per altres coses i prou feina
tindrem, però és bonic de veure. Potser ens fixarem amb algun detall,
com per exemple que a l’escut de pedra de la façana, just damunt de la
corona, hi ha un ratpenat. Bé, no és cap extravagància; el ratpenat
formava part de l’antic escut de la ciutat de Barcelona. Es diu que,
incorporat per ordre del rei Jaume I per commemorar la
reconquesta de València en el segle XIII, es va eliminar a les primeries
del XX ves a saber perquè. Però durant molts segles era d’us comú.
Fins i tot, a la primera samarreta del Barça, els jugadors lluïen
l’escut de la ciutat amb la ratapinyada.
 |
| Escut amb el rat penat damunt de la corona |
Girarem 180 graus per tornar cap a l’arribada. Creu Coberta
avall (costa dir-ho perquè per un efecte òptic sembla que sigui al
contrari), passarem de seguida pel punt fronterer d’Hostafrancs i Sants
on de nou tornarem a notar que puja. En fer-ho, no em pregunteu per què,
se m’acut recordar el que és diu: “Per gitanos Hostafranchs. I per noies maques, Sants”.
Una clara referència al fet que a Hostafrancs, plenament integrada, hi
viu la colònia gitana més nombrosa de Catalunya. (La segona part de la
frase, per òbvia, no cal aclarir-la).
I tornant cap a Sants...i posats a recordar cites, n’hi ha una de molt coneguda que és la de “¿Vaig bé per anar a Sants?”. Segons Joan Amades,
la cosa ve de quan un senyor benestant de Barcelona, molt ben vestit i
empolainat, li va preguntar a un obrer si anava bé per anar a Sants i
aquest li va respondre: “Ja ho crec que va bé, vosté! Jo vaig amb espardenyes i vinc d’allà!”.
 |
| Antic camp de l'Espanya Industrial |
 |
| Origen de la Casa Vives |
Seguirem amunt, a la recerca del lloc de sortida, tot passant per davant dels establiments comercials que caracteritzen el Carrer de Sants, del que diuen que és el que té més comerços per metre quadrat d’Europa. Per mencionar-ne un, la pastisseria Casa Vives, a pocs metres del Km 1. Fundada el 1895 per un forner de Collbató amb el nom de Panaderia El Esmero,
és una de les millors fleques de Barcelona, que ha estat distingida
moltes vegades amb premis. (Visita obligada en acabar la cursa perquè la
panxa ens ho agrairà)
I
així, travessarem la línia de sortida, farem la segona volta i la línia es convertirà en la d’arribada. Mentre fem tot això,
serà difícil no emocionar-se una mica en algun moment en recordar que
l’asfalt que estem trepitjant és el mateix que els darrers anys han (hem) trepitjat milers de corredors i corredores
per fer la marató de Barcelona. I és que el barri on estem, com hem dit, te molta relació amb la cosa aquesta del córrer. I avui, tot i
que amb una distància molt més curta -no cal dir-ho- s’haurà posat de
manifest un altre cop.
--------o--------
