31.12.17

Més de seixanta curses a l'any a la ciutat de Barcelona

El córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. La prova és que cada cop hi ha més curses. Una mostra, les de Barcelona. (Veure relació al final del text)

A la ciutat de Barcelona hi ha 62 curses a l’any. Algunes tenen dues o més distàncies, amb la qual cosa, n’hi ha un total de 74 per triar.

A banda, n’hi ha 12 de muntanya que es fan a Collserola, també amb la variant de més d’una distància; és a dir, 18. Cal afegir una triatló, una aquatló i tres curses d’orientació. En total, se celebren gairebé 100 curses a l’any entre Barcelona i Collserola. 97 per a ser exactes, suposant que no n'hi hagin més de les que he pogut comptabilitzar, extretes bàsicament del calendari de Runedia.

Una observació important és que l’increment ha estat molt gran en els últims cinc o sis anys. Així, centrant-nos en les d’asfalt que es fan pels carrers de la ciutat, que és d’on conservo dades, l’evolució ha estat:
La progressió és espectacular.
S’entén que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses. A mi ja m’agrada que sigui així: m'agrada molt que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i els que correm) i no per als automobilistes.
..................

Miquel Pucurull
19/02/2017

25.12.17

Zamperini, l'atleta invencible.

De tant en tant el cine ens ofereix pel·lícules que tenen a veure amb l’esport. El 2014, una titulada “Invencible” (Unbroken), dirigida per Angelina Jolie, inspirada en fets reals, en concret en la vida d'un atleta olímpic anomenat Louis Zamperini.

Louis Silvie Zamperini va néixer a Olean, Nova York, el 17 de gener de 1917. Quan era un nadó es va traslladar a Califòrnia amb els seus pares, immigrants italians. De petit va ser amb freqüència víctima del que ara en diem bullying, en bona mesura perquè no parlava bé l'anglèsEn l'adolescència es va acabar transformant en un delinqüent pels seus petits però continus robatoris. Per això, i en un intent d’encarrilar-lo, la seva família va tractar que dediqués temps a l’esport. Explicava que, un dia, el seu germà es va cansar de que la policia arribés a casa per parlar d’ell i va pensar que l'atletisme podria ser la resposta a tot aquell problema. Poc a poc, córrer es va anar convertint en la seva passió. «El repte més gran de la meva vida va ser durant la transició d'adolescent errant i indisciplinat a atleta. Però vaig decidir que havia de triar entre continuar amb la meva vida delictiva, o decidir-me a ser corredor. El reconeixement de la gent valia la pena. I quan ho has notat és bastant dolç, així que em vaig fer a la idea que seria un atleta i vaig començar a entrenar de forma gairebé fanàtica. Així fins que vaig guanyar la meva primera cursa, després va venir una altra i una altra»,

El 1934 va establir el rècord juvenil de la milla en 4:21.2, una marca que es va mantenir en la seva categoria durant 20 anys. En un encontre classificatori dels campionats de Califòrnia va guanyar una setmana després. Els seus èxits atlètics van ajudar-lo a aconseguir una beca a la Universitat del Sud de Califòrnia i una plaça a l'equip olímpic dels Estats Units pels Jocs Olímpics de 1936 a Berlín, on va competir en els 5.000 metres. No va ser especialment brillant a la final. Va quedar vuitè, però la seva última volta a la pista deuria ser molt bona perquè el mateix Adolf Hitler va voler conèixer-lo en persona: "El noi d'aquesta última volta ràpida!", va demanar el Führer. Amb 19 anys, es va convertir en l'olímpic nord-americà més jove de l'especialitat fins a aquella data.


Tres anys més tard, poc després de graduar-se, es va allistar per combatre al Pacífic durant la segona Guerra Mundial. El 27 maig de 1943 el seu avió va caure al mar a més de mil quilòmetres a l'oest de les illes Hawaii. Tres dels onze membres de la tripulació van sobreviure (un va morir setmanes després), però els dos supervivents, que van ser donats per morts (la família d'ell va rebre un telegrama de condol signat pel president) van passar un mes i mig a la deriva en una bassa de salvament, defensant-se com podien dels taurons i alimentant-se d’albatros i peixos. I en arribar a les illes Marshall van ser capturats pels japonesos.

Els van traslladar a un camp d'internament al Japó, on passarien la resta de la guerra. Allà, Zamperini va ser objecte de tortures i maltractaments de Mutsuhiro Watanabe, un caporal considerat com un dels principals criminals de guerra. Guiat pel sadisme i el desig d'humiliar a un esportista olímpic va fer tot el possible per acabar amb la resistència de Zamperini. Però aquest va ser capaç de sobreviure altre cop i de convertir l’humiliador en humiliat, com en una ocasió en què va batre un atleta japonès en una cursa organitzada per ridiculitzar-lo.

Acabada la guerra, víctima de depressions, es va sumir en l'alcoholisme, del qual el va treure un predicador. Es va casar i va tenir una filla. Va tornar al Japó per fer un relleu amb la torxa olímpica dels Jocs d’hivern de Nagano’98, el mateix lloc que va ocupar el camp en què va ser presoner. La fama com a celebritat va adquirir proporcions gegantines quan el 2010 van publicar la seva biografia, una història de supervivència, valor i resistència durant la II Guerra Mundial. El llibre "Invencible" es va convertir en un èxit de vendes i va inspirar la pel·lícula que va dirigir Angelina Jolie.


Influit pel evangelitzador que el va rescatar de l'alcohol, Louis Zamperini va dedicar gran part de la seva vida a predicar. Va organitzar campaments d'atletisme per a nois amb problemes i va recórrer Estats Units donant xerrades motivacionals fins poc abans de morir, el mes de Juliol de 2014, a l'edat de 97 anys, per una pneumònia. 

                                                                 ----------------------
Miquel Pucurull

30.11.17

Més de 2.000 curses a l'any a Catalunya

Com que cada cop hi ha més curses que, en comparació amb l'any anterior tenen menys participants (paradigma, les últimes de Bombers, Jean Bouin. Mercè...), podria semblar que l’anomenat boom del córrer s’està desinflant.

En la meva opinió no és així. Cada dia hi ha més persones que començen a córrer, especialment dones, i al cap de poc de fer-ho, participen en curses.  I de curses n'hi ha per donar i vendre.

Succeeix que el nombre de proves noves creix sense parar. I els corredors i corredores es dispersen al tenir moltes opcions.

He esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, i a Catalunya aquest any hi ha més de 2.000 curses entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons/aquatlons i d’orientació. En els últims cinc anys s’ha gairebé doblat el nombre, passant de 1.118 el 2012 a 2.082 enguany. Espectacular fenomen on n'hi hagin.

Organitzar una cursa deu de ser un negoci molt bo perquè se'n munten moltes. Algunes antigues s'han eliminat del calendari, però en sorgeixen moltes de noves, especialment de muntanya. Passa, però, que la competència entre unes i altres és terrible: aquest 2017 hi ha caps de setmana que n’hi ha o n'hi ha hagut més de seixanta. No fa gaires anys, deu com a molt.


                                                        --------------------
Miquel Pucurull
30/11/2017

27.11.17

EVOLUCIÓ ULTIMS ANYS JEAN BOUIN OPEN


La davallada de participació a la Jean Bouin Open continua. 

¿Preu del dorsal (un dels més cars per km del calendari)?¿Saturació de curses (molts caps de setmana n'hi ha més de 50 de tot tipus a Catalunya)? Sigui el què sigui, ahir van ser menys que l'any passat els participants que van córrer la Jean Bouin Open, com ve succeint els últims anys. En conjunt, sumant les dues que es van fer, la van acabar gairebé 900 menys que fa un any i 4.600 menys que en fa quatre.

No m'agrada que passi i no voldria haver de dir-ho. Però es confirma així la tendència dels darrers temps en quant a una menor participació a les curses tradicionals i multitudinàries.

Un paradigma del que està succeint és aquesta cursa, que desprès d'un creixement fins el 2013 (en aquell any s'hi va afegir la cursa de 5k), pateix fortes davallades els dos anys següents i tot i que augmenta una mica l'any passat sobre l'anterior, enguany torna a caure, en aquest cas un 10%.  
No cal donar-hi voltes: cada cop hi ha més corredors, i sobre tot corredores, però hi ha moltes opcions: aquest cap de setmana hi havia 32 curses a Catalunya entre asfalt i muntanya.

Més dones que homes a la Jean Bouin de 5k
Malgrat tot, s'està produint una estimulant tendència referida a l'atletisme popular femení: comença a ser freqüent que a les curses de 5k hi corrin més dones que homes. D'un total de 1.454 finalistes, la Jean Bouin de 5k d'ahir la van acabar un 51% de dones i un 49% d'homes. (A la de 10k la proporció de dones també va ser bastant alta: un 27%).

                                                  -----------------------
Miquel Pucurull
27/11/2017


1.11.17

Evolució arribats maratons d'Espanya

Des de fa anys, la de Barcelona és la marató de l’Estat amb més participants arribats, amenaçada, cada cop més per la de València.

València va canviar la seva data l'any 2011. Va passar a celebrar-se al Novembre. Fins llavors es feia el mes de Febrer, un mes abans de la de Barcelona, que li afectava, i en set anys ha multiplicat per cinc el nombre d'arribats.

Tot i que la comparació amb Madrid va ser molt desfavorable a Barcelona durant molts anys (per posar un exemple, Any 2000: Madrid 6.552 finalistes i Barcelona 2.532), en els anys 2008 i 2009 el número d’arribats ja era gairebé el mateix, i, actualment, el predomini de la de Barcelona entre les dues maratons és indiscutible.

Barcelona va aconseguir l'any passat el nombre de finalistes més alt de la seva història (16.506) i enguany ha baixat una mica, mentre Madrid va patir una forta davallada, essent superada per Sevilla i aquest any també han baixat les dues un pel.


 Darrera d'aquestes quatre maratons figuren, a molta distància, Màlaga, Donostia, Castelló...

Miquel Pucurull
25/11/2017

















































































































1.10.17

El món del córrer a Estats Units

Interessants i sorprenents estadístiques del món del córrer a Estats Units.

La Running USA, l'entitat d’aquell país que estudia l’evolució de les seves curses, ha publicat un informe en el qual diu que, considerant en conjunt les proves de 5km, 10 Km, mitges maratons, maratons i altres, el nombre total de dones que hi participen supera el dels homes.

Mentre l’any 1990 la ràtio homes/dones era de 75% / 25%, deu anys més tard, en el 2000, ja era de 58%/ 42%,. En el 2010 va canviar la proporció, passant a ser 47% el homes i 53% les dones i actualment és el 43% / 57%. Així, resulta curiós saber que l’any passat van participar en totes les curses gairebé 10 milions de dones, i els homes no arrivaben a 7 milions i mig. Sorprenent!, ja ho deia.
(Recomano clicar sobre les il·lustracions per veure-les millor).









 
En detalls significatius, el percentatge més alt de participació de dones fou en les Mitges Maratons: el 61% del total (els homes el 39%) i el que menys, tot i que és força alt, el de la marató, un 44% (els homes el 56%).

La prova que més se celebra, de llarg, és la de 5 quilòmetres, més de la meitat de totes. Contrasta amb Espanya (Catalunya i resta de l'Estat) que és la de 10k.











                                                     
Miquel Pucurull
16/10/2017

27.8.17

Kilian Jornet: sobre la seguretat a la muntanya

Fa dos mesos, Kilian Jornet va córrer la marató del Mont Blanc, una prova de muntanya de 42 kms i va guanyar com té de costum. Ho va fer, com també és habitual en ell, mínimament equipat: una samarreta, un pantalon curt i unes bambes.

En el món de l’alpinisme, i molt especialment a França, s’ha aixecat una polèmica. Debaten de si, per culpa de l’Efecte Kilian’, i pel fet que afronta reptes imversemblants que altres volen imitar, es produeixen accidents. Com els de fa pocs dies, en què, tràgicament, van morir dos corredors, precisament al Mont Blanc. A un el van trobar dins d’una esquerda de 25 metres de profunditat, amb calça curta i sabatilles de córrer. L’altra víctima va tenir una caiguda de 300 metres quan es va desviar de la ruta, a 4.500 metres d’altitud. No duia ni arnès baudrier ni grampons. Fins i tot, l’alcalde de Sant Gervais ha establert una ordre d'execució immediata per exigir el material obligatori per pujar el Mont Blanc per la Voie Royale: "gorra, ulleres de sol, màscara d'esquí, crema solar, jaqueta, gore tex, pantalons de muntanya, cobreix pantalons, calçat d'alpinisme compatible amb grampons, grampons ajustats per al calçat, arnès, kit de sortida d'esquerda, corda, GPS o brúixola i altímetre ".

Com deia, les crítiques a  Kilian Jornet a França (a França, repeteixo) estan a l'ordre del dia. Gairebè el fan responsable de les imprudències d'alguns. A la revista digital Desnivel.com, llegeixo una crítica que li fa el patró d'alta muntanya de Chamonix, Stéphane Bozon: "Sabíem que això arribaria. Vam veure el vídeo de la seva ascensió al Mont Blanch en pantalons curts, màniga curta i sabatilles... Després d'una estona comença a arribar al  Couloir du Goûter. Els corredors pugen a més altitud. Però el Couloir du Goûter, això és alpinisme. I punt! De l'efecte Jornet ja es veu el resultat: una relliscada en el pendent d'una glacera i, al final, un mort. Aquest és el fenomen mediàtic al voltant del trail a alta muntanya. Córrer per senders no té res a veure amb escalar en alta muntanya!".

A la vista de tot plegat, en Kilian Jornet ha sortit al pas i ha publicat un molt interessant text a l'esmentada revista Desnivel.com, en què dóna la seva opinió sobre la formació i les regulacions, una referència per a totes i tots aquells que surten a la muntanya.

1. COMPRENDRE

L'alpinisme és una activitat de risc. No podem pensar que estem segurs allà fora.

Hem d'entendre que les muntanyes i la natura són un mitjà que no podem controlar. Anselme Baud deia que quan era jove tenia por de si mateix, per no conèixer les seves capacitats, però no del medi, i que en fer-se vell li passava el contrari. Necessitem entendre que les muntanyes no són previsibles, i que coses fora del que és habitual poden ocórrer. Les muntanyes es mouen, les roques cauen, les esquerdes s'obren, les allaus cauen ... i això és diferent en cada àrea de muntanya, depenent de la seva formació geològica (granit, calcària), els patrons meteorològics (prop del mar, en l'interior, més al nord o més al sud) els tipus de glaceres, la qualitat de la roca.

Així que necessitem entendre els sistemes muntanyosos en què ens trobem per trobar els possibles riscos i prevenir-los.

2. APROXIMAR-S’HI AMB HUMILITAT
És bàsic conèixer les nostres capacitats, la nostra experiència i tècnica.

Si volem progressar hem d'entrenar les nostres capacitats i tècnica en llocs segurs (escalar en parets amb bolts, o en rocòdroms, guanyar forma física en camins de risc baix, escalar en gel a top-rope) i així estar realment segurs de les nostres capacitats abans d'anar a les muntanyes, on és important tenir un gran marge fins als nostres límits. No podem sobreestimar les nostres capacitats quan estem en un lloc amb risc, perquè només tenim una oportunitat i la nostra vida està en risc.

Per descomptat cometem errors per inexperiència, caiem, podem tenir accidents, i això és part del nostre procés d'aprenentatge, moltes vegades mirem cap enrere i diem: "oh, aquell dia vaig ser estúpid, vaig prendre molts més riscos dels que devia". És un procés d'aprenentatge, però hem de minimitzar això.

3. APRENDRE
Mai cal deixar d'aprendre.

Observar la natura i les muntanyes en què ens trobem, (observar les glaceres a l'estiu per veure com es mouen les esquerdes, mirar les condicions de la neu cada dia i com l'afecten els vents, com les altes temperatures afecten la caiguda de roques en cada lloc, a quines zones afecta el sol, per saber on hi haurà neu tova, o neu dura i gel).

Més important és tenir mentors. Persones amb més coneixements i experiència que la comparteixin amb nosaltres. O contractar guies. Realitzar formacions ... hi ha moltes a la xarxa. Però també sobre el terreny. És important passar una setmana abans de cada hivern practicant recerques en allaus, rescat en esquerdes, anàlisi de capes de neu, i una setmana abans de l'estiu practicant maniobres de corda i coneixements de seguretat.

4. PLANIFICAR I ADAPTAR
Preparar un pla de l'activitat: ruta prevista i rutes alternatives i fuites, previsions meteorològiques, croquis i descripcions de les rutes, analitzar fotografies i mapes.

Anar acompanyat, o si vas sol, deixar dit on vas, o donar indicacions, pensa sobre quin material necessites per a cada activitat i per les condicions previstes ... i el més important: adapta't a les condicions durant l'activitat; mai és un error donar-se la volta.

Si és un estiu càlid, pot haver-hi més caiguda de pedres i esquerdes obertes del que previst, si hi ha neu fresca, o després d'alguns dies de pluja, pot haver zones que rellisquin a l'escalar, i les esquerdes poden estar ocultes per la neu fresca.

Si no ens sentim físicament bé, trigarem més temps, estarem més cansats, i no serem capaços de moure'ns amb seguretat. Les muntanyes no es mouen ... torna a casa, entrena i prepara't més durament, i torna quan estiguis bé.

5. ACCEPTAR
Amb la comprensió de les condicions de la muntanya i les nostres capacitats personals, pensa si es pot assumir el risc que es presenta. Això és una cosa molt personal i subjectiva. Cada persona necessita prendre’s un temps abans de l'activitat per analitzar-lo. No ho facis només perquè altres ho fan o ho han fet, les condicions poden canviar en poques hores, i el que fa dos dies va ser fàcil d'escalar, pot ser veritablement dur avui. Escalar sol El Capitan pot ser possible per a algú, però no per als altres.

I sí, l'alpinisme té molt a veure amb l'acceptació del risc, amb anar al desconegut, i en algunes escalades, pot ser que una o dues vegades a la vida dels millors alpinistes els porti a prendre la decisió d'anar a una ruta que pot ser mortal.

Vols acceptar això? Només tracta de imaginar-te si estàs preparat i acceptes el risc de les activitats que realitzes:

Les meves Capacitats / Experiència + Condicions de la muntanya + Material i Tècniques = ¿val la pena o no?


Kilian Jornet

L'al·legat a favor de la seguretat i la responsabilitat que ha fet en Kilian, venint de qui ve, és especialment valuós. I òbviament, no té cap sentit culpar-lo de res. Només faltaria.  A propòsit, incloc el final d'un article de Marc Salgàs al diari L'Esportiu Català:


Miquel Pucurull
27/08/2017

19.8.17

El coratge de Betty Robinson

Elizabeth Robinson, més coneguda com Betty Robinson, ha passat a la història dels Jocs Olímpics per ser la primera dona de la història en aconseguir una medalla d’or en atletisme. Va ser a Amsterdam l’any 1928 quan es van disputar per primera vegada proves femenines (100 m, 800 m, relleus 4x100 m, salt d'alçada i llançament de disc).

Només havia entrenat uns quants mesos. Havia començat a practicar atletisme perquè un professor d’educació física, en veure-la córrer per agafar un tren que se li escapava, va albirar que tenia moltes possibilitats d’arribar lluny aviat. Li va sorprendre la seva velocitat i li va proposar entrenar uns dies i participar en una cursa al patí d’un col·legi. Ho va fer i va guanyar amb absoluta facilitat a les noies de la seva edat.

La seva segona competició la fa en una pista reglamentària i bat el rècord mundial dels 100m que tenia una japonesa. La seleccionen sense pensar-s’ho gens per als Jocs i guanya la final dels 100m imposant-se a dues atletes canadenques sobre la mateixa línia de meta. Era la quarta vegada en tota la seva vida que Betty competia i aconseguia el més grans dels èxits a que pot aspirar un atleta. I, així, als 16 anys, i en tornar dels Jocs, era en una glòria al seu país, la Nòvia d’Amsterdam.

Betty Robinson arribant vencedora i somrient
Video de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=zGcC2kn4qgU

Malauradament, tres anys després pateix un accident que per poc no es converteix en tragèdia. Un avió s’estavella en un descampat i un camioner s’acosta a les restes. Un dels ocupants és una noia de vint anys. La carrega al camió i la du a les pompes fúnebres del poble per a que es facin càrrec del cadàver. Allà els empleats de la funerària s’adonen que la xicota continua viva. Això sí, el seu estat sembla extremadament greu: tot just respira i el seu pols és molt feble. Acudeixen a un hospital. Està en coma i el pronòstic és molt decebedor. Se n’adonen que és una celebritat. Es tracta d'Elizabeth Robinson: una de les persones més estimades del país que s'estava preparant per als Jocs Olímpics de 1932.

El dictamen és esfereïdor: probablement mai més no podrà tornar a córrer. Durant dos mesos va romandre en un coma profund a causa dels cops soferts en el seu cap i els metges van dubtar de si alguna vegada recuperaria la consciència. No obstant això, per increïble que sembli, va anar superant problemes físics que semblaven insuperables. Quan finalment va poder caminar sense crosses, però, li va quedar una coixesa suposadament permanent; ja no podia flexionar normalment el seu genoll.

Naturalment es va perdre el Jocs de 1932. Havia sobreviscut, però semblava perduda per a l'esport. Els pronòstics eren clars: els metges li havien dit que podia oblidar-se de l'atletisme per sempre. En un primer instant Betty va semblar resignar-se a la idea. Però alguna cosa dins d'ella la va impulsar a no rendir-se. Es va obstinar en un costós treball de rehabilitació per aconseguir caminar amb normalitat, cosa que la va portar dos anys de durs i constants esforços. No en tenia prou amb caminar bé una altra vegada i també va decidir que volia tornar a córrer. Per sorpresa de tots, la determinació de la joveníssima campiona va fer que se sortís amb la seva. Ja podia caminar sense coixejar i va seguir esforçant sense descans. Allò va tenir premi. La seva disciplina i el seu duríssim treball li van permetre, efectivament, tornar a córrer. Calia assumir, però, que les proves individuals de velocitat li quedaven vedades per sempre: no podia adoptar la posició de genolls per arrencar a córrer a causa del mal estat de la seva articulació. No podria tornar a córrer en els cent metres, ni en cap altra prova individual de velocitat. No podia ser la reina de la velocitat en solitari, però per increïble que resultés, tornava a merèixer tenir una plaça en les Olimpíades per a la prova de relleus. I així, en els Jocs de Berlín de 1936 va córrer en els relleus de 4×100 metres i va aconseguir el seu segon or.

Betty Robinson
Per a ella, allò era la culminació de cinc anys de patiment. Havia vist com el seu avió s'anava directe cap a terra. Havia estat donada per morta. Havia estat dos mesos en coma profund. Havia passat altres mesos immobilitzada. S'havia trencat el maluc; tenia peces de metall a la cama; ni tan sols podia posar-se de genolls. Havia trigat dos anys a caminar sense coixejar. Dos anys li havia costat tornar a córrer. I ara, de nou, es penjava una medalla d'or olímpica per segona vegada a la vida. La seva determinació, la seva força de voluntat havia estat la causa.

Betty Robinson es va retirar de l'atletisme després aquells Jocs. Va seguir lligada a les activitats esportives exercint com a jutge en diverses competicions. Es va casar i va tenir una existència llarga i tranquil·la. Va morir el 1999, als vuitanta-set anys d'edat.
                     
                                                -----------------------
Miquel Pucurull
05/08/2015


17.8.17

Per què corro? Per què vull seguir corrent?

D'aqui tres mesos compliré 79 anys. Una edat en la qual pot semblar estrany el plantejament. Però no. Corro, i vull seguir corrent mentre pugui...

Per tractar de mantenir-me físicament.
Per tractar de mantenir-me anímicament.
Per poder mantenir atent el cervell.
Per ajudar l'autoestima.
Per mantenir l’optimisme.
Per mantenir l’entusiasme.
Per poder tenir il·lusions.
Per poder interesar-me per projectes.
Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa.
Per no ser una càrrega per a la meva família.
Per no ser una llauna pels amics. 

Per mantenir el pes.
Per no tenir excessiva cura del que menjo.
Per mantenir baix l’índex del colesterol.
Per gaudir de l'emoció d'acabar una marató cada any.
Per gaudir del plaer de córrer curses de tant en tant
Per poder parlar del córrer amb amics que també corren.
Per poder escriure coses sobre el córrer.

Per sentir que formo part de la comunitat de corredors i corredores.
Per sentir-me estimat per aquesta comunitat.

Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als joves.
Per (disculpes per la pretensió) donar exemple als vells.

 
Miquel Pucurull

17/08/2017

15.8.17

S'han de limitar les curses al centre de les ciutats?

La revista Fosbury m'ha demanat la meva opinió sobre si “S’han de limitar les curses populars al centre de les ciutats?

La meva resposta és no. Rotundament!

Text

Fa anys no es podia córrer pels carrers. Durant la dictadura estaven prohibides les curses populars. Fins i tot, en la transició, la primera marató de Barcelona es va haver de fer a Palafrugell per manca de permís. Poder fer-ho als inicis dels vuitanta va ser una ventada d’aire fresc, generadora de llibertat. Van començar a celebrar-se curses pels barris els diumenges. I van sorgir queixes d’automobilistes, acostumats com estaven a ser el amos de la ciutat. Sobre tot, es queixaven l’endemà de la marató, amb cartes als diaris, lamentant que no havien pogut treure el cotxet del pàrquing. Els veterans com un servidor recordem els improperis que havíem de sentir a les cruïlles, perquè els guàrdies urbans ens donaven preferència de pas.  Amb el temps, afortunadament, la situació ha anat canviant; diríem que el ciutadà irat s’ha anat educant  i les protestes són mínimes. Tanmateix, de tant en tant, algú es queixa a l’Ajuntament per “l’elevat nombre de curses que hi ha a Barcelona”, demanant que es facin, per exemple, “a Montjuïc o a Collserola  per tal de no entorpir els autobusos, els cotxes, les motos...” Per favor! La ciutat té altres problemes molt més importants que no pas les curses atlètiques. Altra cosa és que se’ls hi demani als polítics de l’Administració més habitatges socials, menys contaminació, més espais per activar la vida social als barris o menys barreres arquitectòniques. Però demanar-los-hi que algun diumenge de l’any, els carrers siguin per als vehicles en lloc de per als ciutadans -que els ocupen unes hores com a esbarjo- és retornar a unes èpoques per oblidar, que, afortunadament, ja estan superades.

Miquel Pucurull
15/08/2017

10.8.17

Millor córrer que prendre un antidepressiu

Tinc una debilitat pels llibres sobre córrer. La setmana passada, en una tarda, m'en vaig empassar un que acaba de publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada. 

En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com “L’Essència del córrer”, que va escriure l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los i rellegir-los m’inspiren. 

També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i menys encara córrer. Un altre de Luis Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat, resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. 

M’estimulen molt els llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser dolent.

Miquel Pucurull
10/08/2017

9.8.17

L'últim arribat a la marató dels JJOO de Bcn'92

S'està celebrant el 25 aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoren amb escreix  les gestes dels grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parla és de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet (4:00:44) era molt dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No, el meu temps no ha sigut dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país". Un altre  li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no. "No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!". En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan era petit, s’havia quedat cec. 
                                                            ----------------
Miquel Pucurull
09/08/2017

12.7.17

A Barcelona honorem personatges indignes i oblidem a esportistes mítics

Des de fa temps, l’Ajuntament està estudiant canviar el nom de carres que tenen a veure amb els Borbons (passeig Joan de Borbó, plaça de Joan Carles I, avinguda Maria Cristina, etc) la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant en parlen els mitjans.

El general Prim
Hi ha casos, però, que no susciten enrenou. Resulta sorprenent els honors que li fem al general Prim a Barcelona (una rambla, un monument al parc de la Ciutadella...), perquè aquest militar va bombardejar la ciutat l’any 1843 per sufocar una revolta ciutadana, eminentment popular, que demanava canvis polítics. El bombardeig des de Montjuïc, amb bombes que queien de manera intermitent estava manat per qui llavors era el brigadier Prim. Va durar 81 dies el setge de les tropes governamentals que comandava, fins que va obligar a la rendició definitiva de Barcelona al govern de Madrid. Abans de començar a tirar bombes a la ciutat, va ser quan l’home va pronunciar la famosa frase: “O caixa o faixa”, és a dir, o la caixa per a l’enterrament, o rebre la faixa de general. I es va endur la darrera: li van donar el faixi de general, i per pacificar altres zones de Catalunya (Girona també la va bombardejar mesos després) va rebre el títol de Compte de Reus i Vescomte del Bruc. Hi ha coses que un no s’explica.

Monument a Antonio López
A destacats negrers esclavistes també els homenatgem. Antonio López (que té una plaça amb el seu nom i un monument a tocar de Correus, que sembla que s'enderrocarà aviat pel que diuen) i Joan Güell (que té un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya). A propòsit de l’esclavatge, també hi ha dos carrers més dedicats a indians que n’eren fervents defensors pel negoci que els hi suposava: el de Biada al barri de Gràcia i el de Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja.

Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats militars es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejos sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer dels Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort

Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars, capellans, sants...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà, màxim dues.

Monòlit a Ramon Oliu
Miracle fou que la ciutat honorés fa quatre anys a Ramon Oliu, l’artífex del món popular del córrer a Catalunya, amb un monòlit a l'avinguda de Ferrer i Guardia, a pocs metres de l'emblemàtica Font Màgica de Montjuïc. El lloc per on passen o comencen i acaben un munt de curses, i , exactament, el punt de sortida i arribada de la primera marató popular celebrada a Barcelona l’any 1980, impulsada per ell.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res.
Ladislau Kubala
Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Al nomenclàtor ni hi figura. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

La relació d'esportistes catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona és gran. (Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort; una norma actual, que ho estableix, és una bajanada).

Per dir-ne alguns:  Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça; Joan Segarra, el que fou el seu capità molts anys; Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador; Josep Parra, l'emblemàtic jugador del RCD Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet; Lluís Ysamat, considerat un dels millors porters d'hoquei herba del món;  Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament; Jep Desclaux, un dels millors jugadors de rugby de la història; l'atleta Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin; Lluís Meléndez, el primer atleta català que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista; Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya; Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda; la tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics... 
La llista podria ser llarga.

                                                     ------------------------


Miquel Pucurull
12/07/2017

Inspirat en els articles
i 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) http://www.lesportiudecatalunya.cat/nel9/article/8-esports/57-opinio-esports/673864-ells-no-tenen-cap-carrer.html
 i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat) http://www.elnacional.cat/ca/cultura-idees-arts/nom-carrers-barcelona_101388_102.html 

7.7.17

L'equip petit. L'esport, una eina de valors

A vegades, en aques blog, que va de córrer, hi  escric altres coses. Com és el cas. Aquesta entrada va dels valors de l'esport.

271 gols en contra i només un a favor. Són les xifres amb què l'any 2011 va acabar la temporada el Margatània, club de futbol prebenjamí de Vilanova.

El Margatània és un projecte endegat per l’Associació de Pares i Mares de les escoles Margalló i Cossetània. Com diuen en la seva web, l'objectiu no està orientat als resultats sinó en la formació integral dels nens i nenes, tot fomentant la diversió mitjançant la pràctica de l’esport

Ho aconsegueixen.

Els nens de 6 i 7 anys no guanyaven partits però gaudien de valent i van mantenir sempre la il·lusió. Ho demostra un vídeo que du el títol "L'equip petit", que va ser viral a la xarxa i va donar la volta al món. Un d'ells diu en el vídeo de sota: “Si no marquem ens és igual perquè ens ho passem bé”.



Vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=czdg52CNFAQ


El gaudi de tots l'exemplifica l'entrenador Carles Gómez –la persona que va saber inculcar-los els valors de l’esport - rememorant una trucada telefònica que va rebre durant un viatge a París, un dia que no va poder dirigir-los. "Estava davant de Nôtre Dame i vaig rebre una trucada de la meva cosina: 'Acabem de marcar un gol en l'últim partit', em va dir. 'La Emma va marcar el gol i vam estar més d'un minut xisclant sense parar, els pares ploraven d'emoció ... Vam perdre per 12 a 1 però va ser com si haguéssim guanyat la temporada . Tots els jugadors s'acostaven a la banda cridant: 'Hem marcat un gol, hem marcat un gol!!!' ".
Calia celebrar-ho i per això el míster els va convidar a tots a un McDonald's.
















L'any passat vaig voler  saber que se n'havia fet d'aquests nens cinc anys després. Vaig enviar un missatge privat a través del Twitter al titular de @uamargatania preguntant-los-hi. Em van contestat aixó:

"L'Equip petit s'ha fet gran i aquest any ja seran cadets. Com es normal, alguns dels nens i nenes van deixar el futbol. Els nens que varen continuar, s'han proclamat campions de lliga comarcal. Desde el Margatània seguim sempre amb la mateixa filosofia: el futbol com a canal per educar a la quitxalla en els valors de l'esport".

Chapeau!!!

 
                                                             ----------------

Miquel Pucurull
07/07/2017

1.6.17

Cursa de la Vila Olímpica. Fisonomia del recorregut 2017


Km 0 a l'1

De bon matí -convé que ho sigui perquè estarem ja a l'estiu-, a les 8,30, se sortirà per fer una cursa d’aquelles que en diem emblemàtiques. No en debades és de les més antigues de Barcelona. Vint-i-set anys fa que se celebra, que ja són anys.

Serà al carrer de l’Arquitecte Sert, davant mateix del Poliesportiu Nova Icària a l’esquerra, i a pocs metres, al darrere, de la Presó de Dones. Del poliesportiu, cal dir que, inaugurat l’any 1992, va servir de gimnàs per als atletes dels Jocs Olímpics d’aquell any a Barcelona, que com és sabut, es van allotjar en els diferents pisos que conformen l’actual barriada. D’aquí ve que se l’anomeni La Vila Olímpica. De la presó no en sé gran cosa; només que en un temps va ser un reformatori de menors i se la coneix com la de Wad-Ras perquè està en un carrer que es deia així (ara Doctor Trueta), prenent el nom d’una batalla al nord del Marroc entre l'exercit marroquí i l'espanyol el 1860.

Avançarem pel carrer que duu el nom d’un dels arquitectes i urbanistes més important del país, poc conegut (potser per això li posen la professió davant del cognom: Arquitecte Sert) perquè en acabar la guerra es va haver d’exiliar, com molts altres cervells. Se’n va anar a Estats Units, on va ser ni més ni menys que el director de la facultat d’arquitectura de Harvard. Retornat a Catalunya, va dissenyar la Fundació Miró de Montjuïc.

Avançant, deia, passarem per davant de les galeries comercials del Centre de la Vila a la nostra dreta, veurem al fons el mar, cada vegada millor i més a prop -especialment els més alts- i anirem fins al carrer de Salvador Espriu on girarem a la dreta per enfilar-lo. En fer-ho tindrem les torres de Mapfre i de l’Hotel Arts a quatre passes, i abans el bonic Parc del Port Olímpic en front nostre al girar.

Sens dubte, aquesta cursa respira olimpisme pels quatre costats. Una mostra: en aquest mateix parc, tot i que no ho veurem -per més alts que siguem- perquè està dins, hi ha un estany dedicat al Cobi, l’icona dels Jocs del 92. I més endavant, els 169 mastelers que van servir per fer onejar les banderes dels països a l’Estadi durant aquells dies.

No sé si es gaire conegut que el Cobi de l’estany, per cert, estava pensat per a que tingués moviment. En Xavier Mariscal, el seu autor, havia previst que, activant un mecanisme amb una moneda, la mascota nedés per damunt de l’aigua perseguit per un tauró de metall fins amagar-se en una cova. No va funcionar; no va quallar el projecte vull dir, i el Cobi es manté immòbil al mig de l’aigua. Vestit d’atleta grec, amb faldilles, com és de rigor, i sostenint una àmfora, però quiet, impertèrrit. Una llàstima.


L’estany del Cobi al Parc del Port Olímpic 

Avançant per Salvador Espriu, un carrer per on passem també corrent algunes proves més a Barcelona, com la Marató o la Cursa dels Nassos i no sé si alguna més, no ens oblidarem que l’Espriu va ser un insigne poeta de les lletres catalanes. Diuen d’ell, que era taciturn, solitari i poc conversador. També que era molt seriós i no reia gairebé mai, I quan o feia, normalment no era per res que fes gràcia, més aviat al contrari, era d’una forma tan estentòria que deixava a tothom descol•locat. Això sí, com a escriptor i compromès amb Catalunya, únic. La pell de brau, una obra escrita com un lament per la incomprensió de la península respecte de la seva terra -que ara es tant vigent o més que llavors, tot sigui dit de passada- és un cant i un prec, precisament, a la necessitat d’enteniment entre els pobles de l’Estat. D’un valor immens, reconegut per tothom. Un tast: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor"

En arribar a la Plaça dels Voluntaris, anomenada així per recordar la valuosa feina que varen fer 30.000 persones anònimes durant els Jocs Olímpics del 92 de Barcelona, girarem a l’esquerra vorejant la gran font circular que hi ha al mig, per anar a trobar immediatament l’Avinguda del Litoral i enfilar-la en sentit Besòs.

No ho hem dit, potser no cal, aquesta és una de les curses més planes de la ciutat, sinó la que més. La qual cosa vol dir que el circuit, que tampoc no té gaires girs i bastants rectes, és d’aquells que convida a córrer de valent. Som'hi doncs! Immediatament després de fer el gir a la Plaça dels Voluntaris passarem per sota de la Torre Mapfre, el que és, juntament amb l’Hotel Arts, el gratacel més alt de Barcelona amb 154 metres. (No és l’edifici més alt de la ciutat, que ho és, diuen, la Sagrada Família amb 172). A l’esquerra hi veurem l’escultura de colors Marc, que els seu autor, Robert Llimós, va voler dedicar al seu únic fill, mort en un accident de cotxe. Una curiositat: a Atlanta, seu dels Jocs Olímpics quatre anys després dels de Barcelona, hi ha també una escultura idèntica, obra del mateix escultor, que la va fer abans que la d’aquí. L’artista es trobava allí l’any 1996, instal·lant-la, quan el seu fill va perdre la vida.

 
Marc. Escultura de Robert Llimós dedicada al seu fill 

I en un no res arribarem a l’indicador del Km 1, situat a tocar de l’edifici cilíndric del Centre Meteorològic, que voldrà dir -una obvietat- que haurem fet el 10% de la cursa. Mirarem el crono, i com ens passa a la majoria de curses, ens semblarà que anem massa poc a poc.

Km 1 al 2

Passat el Centre Meteorològic, un donut enorme si el veiéssim des de dalt, que va donar molts mals de cap als interioristes per col·locar mobles a l'interior perquè gairebé totes les parets són corbades, ens trobarem un dels tres fanals gegants d’acer i alumini que hi ha a la zona, de 23 metres d’alçada, que tenen una mica la forma de full de sabre samurai. Els altres dos ens els trobarem més endavant, dins d’aquest quilòmetre. Tots tres duen el nom de símbols del Zodiac: Taure, aquest primer, Piscis, el segon que veurem, i Aquari el tercer. L’escultor Antoni Roselló, que els va dissenyar, els hi va posar aquests noms, que són els de la seva dona i les seves filles.

Seguint per l’Avinguda del Litoral, a la nostra dreta tindrem la Platja de la Nova Icaria, i no ens podrem estar de recordar que exactament en aquest magnífic lloc per on estem ara corrent, hi havia fa anys el barri del Somorrostro. Barri és una manera de dir: el Somorrostro era un nucli de barraques -un dels més grans de Barcelona-, moltes d’elles construïdes a la sorra de la platja, al costat del mar, que va perdurar fins el juny de 1966.

El significat de la paraula Somorrostro és incert, o almenys no l’he pogut esbrinar del tot. Es diu que potser prové del què deien els pescadors de l’indret quan tornaven pel matí després d’una nit de pesca: “treure el cap”, perquè era el primer que veien des de la seva barca. Va derivar en “asomar la cara”, i finalment “somorrostro”.

Sigui com sigui, se sap que hi havia barraques abans del 1900, i en els anys cinquanta van arribar a viure-hi -insisteixo, viure és un dir- més de 20.000 persones, la majoria d’ètnia gitana, en un espai que s’estenia entre l’Hospital del Mar i el Bogatell. L’any 1966 en van desmantellar 600, i els seus habitants els van enviar al Barri de Sant Roc de Badalona. Cal saber que no va ser per cap acció humanitària: es va fer perquè s’havien de realitzar unes maniobres navals a la platja, que les tenia de presidir en Franco.

Aquí, al Somorrostro, es va filmar una pel•licula en els anys seixanta que va tenir molt èxit: Los tarantos. El seu argument era una versió de Romeo i Julieta: després d’un violent enfrontament entre dues famílies gitanes rivals del barri, el noi, de los tarantos, s’enamora de la noia sense saber que pertany a l’altre família . Els dos joves es juren amor etern amb un pacte de sang. Després d'una nit d'amor, descobreixen amb desesperació que pertanyen a les dues famílies enemigues. La interpretava Carmen Amaya, una mítica bailaora de fama mundial, que va néixer, precisament, en una de les barraques del Somorrostro.


Somorrostro

Seguint per l’avinguda, tindrem tot seguit la Platja del Bogatell a la dreta, i a l’alçada del començament del carrer Llacuna -el nom recorda que a l’Edat Mitjana la zona era un aiguamoll- trobarem l’indicador del Km 2.

Km 2 al 3

Molts quilòmetres d'aquesta cursa els correrem en unes zones que han experimentat una enorme transformació. Observant els llocs per on farem els primers trams, a tocar del mar, no podrem per menys de dir -els que hem conegut com era- que aquells que diuen que “qualsevol temps passat va ser millor” no saben el què diuen.

La Platja del Bogatell, a la nostra dreta, conserva el nom d'una riera per la qual arribaven al mar els detritus del barri, i d’això no fa tant. O, per exemple, les vies dels trens que passaven justament per on estarem corrent, impedien l’accés fàcil a les platges. De fet, durant molts anys de la postguerra, aquesta platja i les del costat es pot dir que no existien com a tal. La gent anava a la Barceloneta, però aquí no. Era un lloc on s’amuntegaven runes i deixalles. La brutícia imperava a tort i a dret. Afortunadament, les obres de la Vila Olímpica per als Jocs Olímpics del 92 van fer desaparèixer les vies del tren, les platges es van transformar, i ara, diuen que són de les més netes del litoral. I, posats a dir-ne bondats, a la del Bogatell, a pocs metres d’on estarem corrent, hi ha un restaurant -L’Escamarlà- on es menja un dels millors arrosos de Barcelona.

També, a pocs metres, a l’Espigó del Bogatell, hi ha un curiós rellotge de sol al terra, instal•lat l’any 93. En diuen Temps Vertader i és del tipus bifiliar. Sembla ser que n’hi ha molt pocs al món. No m’estranya, francament, perquè no és fàcil que mirant-lo puguis saber l’hora que és. Llegeixo en unes instruccions que “L’hora ve donada pel punt de tall de dues ombres que van movent-se en el sòl amb el pas de les hores. Els elements que marquen aquestes dues ombres són una recta horitzontal nord-sud, situada a 2 m d'altura, i una paràbola est-oest, amb un vèrtex a 1 m d'altura.”. Déu n'hi do! Però fa bonic. Òbviament ningú sap per a què serveix, però aquí, on està, fa patxoca.


Rellotge de sol bifiliar de formigó i acer inoxidable.

Més enllà, i seguint per l’avinguda, a bon pas -ja hem dit que convida a fer-ho- passarem a tocar de les pistes d’atletisme del Parc Esportiu de la Mar Bella -que encara ens estimularà més per allargar la petjada- i del complex esportiu del mateix nom. Per no cansar al personal, no repetiré que aquest espai no te res a veure amb el que era fa trenta anys. Però un servidor, que pertanyia al Club Canaletes i anava sovint a aquestes pistes -de terra llavors- es sorprèn cada vegada que passa per aquí, en veure la transformació que ha experimentat l’indret.

Parlant del Canaletes, cal dir que és el organitzador d'aquesta cursa. Com he dit, vaig ser-ne membre fa més de trenta cinc anys, quan vaig començar a córrer. Presidia el club un carismàtic metge, el doctor Lluís Bertran, que juntament amb el seu germà Ramon, farmacèutic, excel·lents corredors velocistes tots dos en la seva joventut, engrescaven a tothom a fer atletisme. En conservo un molt bon record dels anys que vaig córrer amb el club com a veterà. 
 
El doctor Bertran (al mig), ànima del Canaletes. Anys vuitanta



















I gairebé sense adonar-nos -es va de pressa i els quilòmetres passen ràpids- arribarem a l’indicador del Km 3

Km 3 al 4

A punt de deixar l’Avinguda del Litoral per pujar per Selva de Mar abandonarem també les platges que ens han acompanyat durant una bona estona. La darrera, la de la Mar Bella, era un lloc on fa cent anys, a les primeries del segle XX, es celebraven concursos d’enlairament de globus aerostàtics. Constituïa un espectacle, per als barcelonins de l’època, la contemplació d’aquests enginys aixecant-se cap els núvols, a quin més amunt.

 
Concurs de globus a la platja de la Mar Bella. Any 1909

Girarem tot seguit a l’esquerra a l’arribar a Selva de Mar com dèiem, i pujarem el pont que ens farà seguir fins al carrer de Garcia Faria, que l’agafarem a la dreta. En passar el pont veurem, en front nostre, a dreta i esquerra, una bona quantitat d’edifics d’habitatges singulars i avantguardistes. Potser cap, però, com el de la dreta, cantonada a Garcia Faria, anomenat Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini.

Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, cases barates. Gairebé la meitat de les construïdes són per fer-hi el negoci del tipus apartaments turístics, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poblenou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, el que abunda són habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.

Seguirem pel carrer de García Faria, que era un senyor que va enginyar els sistema del clavegueram modern de Barcelona fa més de cent anys, i anirem a buscar el carrer de Josep Pla, que era un altre senyor que escrivia. De meravella per cert. El pujarem uns dos-cents metres mentre tindrem a la nostra esquerra un tros de l’esplèndid Parc de Diagonal Mar, fins trobar el Passeig de Taulat -que es diu així perquè la zona era antigament de conreu, i “un taulat” és una peça de terra-, on girarem a l’esquerra per fer-ne un tram fins al carrer de Provençals (bonic nom). I a pocs metres del gir trobarem el senyal del Km 4.

Km 4 al 5

Pel Passeig de Taulat creuarem pel bell mig del Parc de Diagonal Mar, una meravella de parc (ja vindrem un altre dia), que va ser dissenyat pel malaurat arquitecte Enric Miralles i la seva dona. Diuen que quan van anar a veure el terreny després d’un dia que havia plogut molt, l’aigua del terra els hi va inspirar el projecte i van fer-lo assimilant el parc a un aiguamoll, on l’aigua i el verd hi és molt present. Una observació: els fulletons del parc indiquen que hi ha un Drago de 150 anys d’edat. No es tracta de cap drac -que ningú s’espanti en passar-, sinó d’un arbre del tipus Dracaena tamaranae o Drago de Canàries, que es caracteritza per la seva copa en forma de paraigües i la seva longevitat.

Creuarem pel passeig el carrer Selva de Mar i ens trobarem en front nostre, a la dreta, la Torre de les Aigües. Va ser construïda per l’arquitecte Falqués el 1882, el mateix que va fer els fanals del Passeig de Gràcia (aquells que tothom atribueix erròniament a Gaudí). La torre formava part de la desapareguda Macosa, on es fabricaven trens, tramvies i vagons de metro, tot i que, originàriament va ser concebuda per extreure aigua del riu Besòs i comercialitzar-la. Un objectiu, aquest, que no es va poder realitzar perquè l’aigua no va ser potable: per la proximitat del mar, sortia salada i no apte per al consum. Un desastre per a l'industrial que va voler construir-la, qui no va poder superar el fracàs i es va suïcidar llançant-se des del cap de munt de la Torre.


La Torre de les Aigües del Poblenou


Uns tres-cents metres més pel passeig i girarem a la dreta pel carrer de Provençals. Un nom que no se sap gaire d’on prové, però alguns estudiosos diuen que eren els primers repobladors de l’indret (estem al districte de Sant Martí de Provençals) en els segles IX i X, que venien de Provença després de la reconquesta de Barcelona. Sigui com sigui, el nom és molt bonic -ja ho he dit abans- i el carrer també, amb moderns edificis i arbres a cada costat.

Anirem endinsant-nos a l’interior del barri (hi ha qui escriu Poble Nou, però em sembla que és més correcte Poblenou), a mesura que ens apropem al centre. L’origen del nom cal buscar-lo en el fet de que va ser un dels nuclis habitats de la zona agrícola de Sant Marti de Provençals -el rebost de la ciutat de Barcelona- , on hi van anar a viure els treballadors de les industries que s’hi havien instal•lat. El Poblenou era l’àrea industrial de Catalunya per antonomàsia, i una de les més importants de tot l’Estat. Tant és així, que durant la guerra del 36, el Poblenou va ser una de les zones més castigades de Barcelona, donat que era un lloc on es fabricaven armes per a la resistència. L’objectiu dels avions italians de Mussolini que ajudaven a Franco era molt clar: destruir les fàbriques, i minar, de retruc, la moral dels obrers del barri.

Però no ens posem seriosos. Per mirar d’arreglar-ho, em faig ressò del que deia l'escriptor Joan Amades en referir-se a que el Poblenou era un lloc on es generaven moltes frases fetes, que resulta més divertit. Una d’elles és una que anys enrere s’utilitzava molt, la de “...això és de Can Paquetilla”, per indicar que una cosa és de baixa qualitat i d’escàs valor. Amades deia que Can Paquetilla era una mena de pensió del barri, un cau de recollidors de burilles on hi dormien per pocs diners, i a la vegada, una fàbrica clandestina de burilles que convertien en paquetilles de tabac. Les venien pels carrers del Poblenou a deu cèntims la paquetilla, i es va fer tan conegut l’us, que el paquet va donar nom popular a la casa i tot.

Quan pel carrer de Provençals arribem al de Ramon Turró, l’agafarem tot girant a l’esquerra. Ens endinsarem en el barri creuant carrers molt significatius del Poblenou -i també de nom maco- com Fluvià, Bac de Roda i Espronceda, a l'alçada del qual ens trobarem l’indicador del Km 5.

Km 5 al 6

Haurem passat per davant dels Jardins de Gandhi a la nostra dreta, en els quals hi ha una escultura del líder de la revolució pacifica de l’India. Va ser realitzada pel que fou premi Nobel de la Pau, l’escultor i arquitecte Adolfo Pérez Esquivel, i col•locada aquí l’any 2000. Té una singularitat remarcable: a diferència de les estàtues en honor d’algú, que solen estar dalt d’un pedestal, aquesta de Gandhi està a ran de terra. No sé si està fet expressament, però el cert és que constitueix tota una metàfora: aquest home, que com tothom sap va aconseguir l’alliberament del seu país mitjançant la no violència, va viure amb total austeritat i modèstia -no li agradava el títol de Mahatma (Ànima Gran) que li havien atorgat-, i l’escultura i la seva situació semblen reflectir-ho.


Escultura en bronze de Gandhi

Seguirem una mica més pel carrer de Ramon Turró, un nom posat en honor d’un biòleg i filòsof, de qui s’explica la següent història: l'home era cap del Laboratori Municipal de Barcelona l’any 1914 quan va declarar-se una mortífera epidèmia de tifus. Es va demostrar que era degut a l’aigua que arribava de Montcada, i el doctor Turró va anar a veure l’alcalde per exigir-li una solució, a la qual si va oposar un advocat present en la reunió, que defensava ves a saber quins interessos. El biòleg va entrar en còlera. Tot i que era petit i una mica esquifit, va agafar l'advocat pel coll i poc va faltar per que l'escanyés. Finalment, l’alcalde va acceptar la proposta de Ramon Turró i es van pintar de vermell totes les fonts de la ciutat que rebien aigua de Montcada -en aquella època la majoria de cases no tenien aigua corrent, i les fonts públiques era el lloc d’es d’on s’abastien els veïns-. “Compte amb la font vermella”, va ser la consigna, i en pocs dies es va eradicar l’epidèmia. Quan passarem pel carrer de Ramon Turró, potser hi pensarem i li agrairem la seva decisió. Si no hagués estat per ell, la sinistra xifra de morts que hi va haver, 2.036, hagués pogut ser descomunal.

Deixarem Ramo Turró quan arribarem a Lope de Vega, el Fenix de los Ingenios, i el pujarem suaument. Travessarem carrers de tota la vida del Poblenou, com Llull, Pujades, Pallars (entre mig passarem al costat dels Jardins de Josep Trueta) i quan arribem a La Diagonal, sense trepitjar-la, girarem a l’esquerra per agafar Pere VI, després de quedar astorats per l’alçada del gratacels de la cantonada esquerra (el de la dreta també, però no tant), que sembla com si volgués competir amb la veïna Torre Agbar.

Hem dit que no travessarem La Diagonal. Sí ho féssim, aniríem a parar al parc que hi ha en front d’on hem fet el gir, darrera del qual s’hi va trobar no fa gaire una vila romana dins de l’antic recinte fabril de Can Ricart. Resulta curiós el contrast: entre mig d’edificis d’habitatges futuristes, gratacels d'oficines i hotels de luxe, un jaciment arqueològic del segle I. “El Poblenou es mou”, diuen pel barri, amb raó.

I per Pere IV avall (avall però no és una gran baixada ni molt menys), passat el carrer de Bilbao, nosaltres també farem una troballa (disculpeu l’acudit): la de l’indicador del Km 6.

Km 6 al 7

Continuant per Pere IV ens trobarem, a la dreta, poc després del senyal del K 6, l’antiga botiga L'Africana. Està aquí des del 1917 i la regenta la tercera generació de la família Poblet, un referent pel que fa al vestuari laboral. No sempre ha estat aquest el seu negoci. Quan va ser fundada es dedicava a la transacció de teixits amb el Nord d’Àfrica -d’aquí li ve el nom-. Més tard va ser una sastreria, per derivar finalment al que ara es dediquen: roba de treball i calçats per a qualsevol sector.


Botiga L'Africana del carrer Per IV

El carrer de Pere IV per on estem baixant va ser, durant molts anys del segle XX, un eix de comunicació molt important. I la cosa venia de lluny, perquè en un temps, aquest carrer era l’antiga carretera de Barcelona a França passant per Mataró. També es diu una altra cosa: que al voltant del segle X, i abans de que s’anés guanyant terres al mar, les onades arribaven fins el que ara és el carrer. I pel que fa al nom, correspon a qui va ser rei de Catalunya i Aragó durant dos anys del segle XV. Va morir molt jove, als 37 anys, i està enterrat a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Una curiositat: Pere IV és l’àlies que va adoptar l’escriptor Joan Oliver, premi d’honor de les lletres catalanes, que signava com Pere Quart. Però com ha quedat dit, el carrer per on passarem correspon al monarca i no a ell. No obstant, l’il•lustre autor d’obres memorables, com “Vacances pagades”, té també un carrer al seu nom, justament a tocar del Parc de la Nova Icària per on hem passat el Km 1 al 2.

Ho veurem al passar-hi: Pere IV és un carrer en el qual la seva estructura no ha estat gaire modificada. Els habitatges i les façanes de les empreses conserven encara l’aspecte típic del Poblenou industrial, un barri de treballadors fins l’eclosió dels Jocs Olímpics. El mateix passa en el d’Almogàvers, que enllaçarem en creuar el de la Llacuna. Però aquest és un carrer lleig -que cap poblen-oví se m’enfadi!- : el carrer d’Almogàvers té pocs habitatges. A banda i banda gairebé tot són plantes baixes industrials, i a més a més, no té ni un arbre. Per acabar-ho d’arreglar...fa una mica de pujada. El salva un imponent edifici del primer terç del segle passat que veurem a la dreta, al creuar el carrer de Roc Boronat, un polític que va crear el cupó dels cecs. És una antiga cotxera d’autobusos i li deien de La Ciutat Groga, no he pogut esbrinar per què.

Seguirem pel carrer d’Almogàvers (el nom correspon a uns guerrers catalans del segle XII, al quals s'honora, però pel que diuen alguns historiadors eren uns paios de poc fiar) i girarem a l'esquerra pel d’Alava i ens trobarem l'indicador del Km 7.

Km 7 al 8

Del carrer d’Alava en farem uns cent metres, per arribar al de Pallars, a l’esquerra, que l’enfilarem, per fer-ne, en aquest cas, un quilòmetre. Anirem passant per davant d’antigues i noves industries i algun edifici singular, com la Casa Antònia Serra i Mas a la cantonada amb Pere IV, un bonic immoble d’habitatges noucentista, obra de Ramon Puig i Gairalt, als baixos de la qual hi ha una ferreteria des de fa més de seixanta anys.

A propòsit de les antigues industries del barri del Poblenou on estem ara, n’hi ha moltes que ja no existeixen. A l'alçada del carrer de la Llacuna n'hi havia una de molt important, la Metales i Plateria Ribera, més coneguda com Can Culleres perquè es dedicava a la fabricació de coberts d’alpaca i llautó. Va ser reconeguda com a Empresa Modelo pel règim franquista, al qual hi estava molt vinculat el seu amo. Curiosament, va anar de baixa quan el dictador va morir, i va tancar portes en els anys noranta.

Pel carrer de Pallars creuarem la Rambla del Poblenou, l'eix principal de l'antic barri. Un barri on hi ha un bon nombre d’agrupacions, clubs, associacions... Una d’elles, molt curiosa, en aquest mateix carrer Pallars on estem: l’Associació Amics de la Baldufa.


Ballada de baldufes

En el seu ideari proclamen que està formada per gent que organitza activitats adreçades a conèixer, revaloritzar i difondre el patrimoni cultural del món de la baldufa, una de les joguines més antigues i esteses del món. Certament, ¿qui no ha jugat amb una baldufa? ¿qui no l’ha fet ballar amb l'ajuda d’un cordill embolicat al seu cos, llençant-la enèrgicament a terra mentre el cordill es manté agafat amb la ma?. M’assabento que fan concursos i tot per veure qui aconsegueix més habilitat, un dels quals consisteix en el següent: “Amb la punta de la baldufa es fa una rodona gran a terra. Tots els jugadors han de llançar-la al mig i han d'aconseguir que hi surti tot ballant. Si no fos així, i quedés a dins, els altres jugadors intentaran de treure-la-hi fent un pinyac (cop), i se la quedarà, el jugador que ha aconseguit de treure-la de la rodona.”

Tot un món. No m’estenc més. Finalitzo dient que, pel que afirmen, les baldufes ja existien en el neolític, on les utilitzaven per predir el futur. I més a prop nostre, a l’Edat Mitjana, els creients les llançaven des de les portes de les esglésies cap a l’”espai profà” per "guarir-se dels pecats". Si algú està interessat en l’assumpte, els membres de l'Associació d’Amics de la Baldufa es reuneixen cada dimecres a Can Felipa, un centre cívic que ens el trobarem tot seguit, a la nostra esquerra, poc després d’haver creuat la Rambla.


Can Felipa

Can Felipa era una fàbrica que es va construir el 1885. Destaca per l’elegància de l’edifici, en contrast amb les construccions fabrils de l’època. Ningú diria que va ser una fàbrica -més aviat sembla un palauet- però ho era: es dedicava al blanqueig de teixits. Es diu que s’anomena així perquè el seu primer propietari es deia Felip Ferrando, i en castellanitzar el nom per imperatius, a la gent del barri li era més fàcil afegir-hi una a que una e, i Felipa es va quedar. La fàbrica Can Felipa, més tard Industria Catex, es va veure afectada per la crisi del tèxtil i va tancar l’any 1978, moment en el qual es van succeir importants mobilitzacions veïnals per tal de preservar l’espai que havia de convertir-se en un grup d’habitatges. Van guanyar el veïns, i el primer que es va fer va ser un poliesportiu annexionat a l’edifici i una piscina, petita per cert, on hi juga a waterpolo el C N Poblenou. L’any 1991 va ser inaugurat el centre cívic, actual seu de diverses associacions del barri.

I precisament, a l’alçada de Can Felipa haurem arribat al Km 8 de la cursa.

Km 8 al 9

Deixarem el carrer de Pallars de seguida, en trobar el de Bilbao, que l’agafarem girant a la dreta per baixar-lo. En fer-ho passarem el petit carrer de Llatzeret, a l’esquerra, nom posat com a record que en aquest indret, que està a prop del cementiri, hi va haver a finals del segle XVIII un llatzeret que no volia ningú. Resulta sorprenent que pel lloc del Poblenou on estem corrent, en aquella època hi havia molt poca cosa: el llatzeret on es tractaven malalties infeccioses, el cementiri, camps d’indianes, un camp de tir, pastures i para de comptar. Va ser un segle més tard quan es va començar a habitar, en instal·lar-se fàbriques a la zona.

Bilbao avall, girarem a la dreta per Ramon Turró, on hi veurem una xemeneia i un edifici d’obra vista que fou la fàbrica Can Saladrigas, que com la de Can Felipa estava especialitzada en el blanqueig de teles. Inaugurada el 1865, és una de les primeres que hi va haver al Poblenou. Com tantes altres fàbriques del barri, va tancar les portes, aquesta molt abans que cap altra. A les primeries del segle passat, l’espai, que era molt gran, va ser ocupat per diversos tallers i empreses. I a finals del segle fins i tot servia de plató de cinema. Actualment, i després d’una intensa reivindicació veïnal, Can Saladrigas s’ha conservat com a mostra del patrimoni fabril amb nous usos, un dels quals una magnífica biblioteca.

També, a Can Saladrigas, és on es reuneixen la els Gegants del Poblenou, una colla gegantera que té un singular gegant anomenat El Lloro del 36, una icona del barri. Deixeu-me que ho expliqui: la cosa ve de quan, al Poblenou, hi circulava un tramvia de la línia 36. Tenia la parada de final de trajecte just davant d'un bar del carrer de Taulat, a poc més de cent metres d'on estem ara, que tenien un lloro a la porta de l'establiment. L'ocell imitava perfectament el xiulet del empleat que anunciava la sortida. Ho feia sovint, i el tramvia es posava en marxa mentre els passatgers estaven pujant, sense que el conductor se n'adonés que havia estat el lloro. Per conservar la seva memòria, va ser convertit en gegant l'any 1992.


El Lloro del 36

Enllaçarem tot seguit pel carrer de Joncar -nom que recorda que l’indret era un aiguamoll farcit de joncs- i travessarem de nou la Rambla del Poblenou, just a tocar, al rodejar la rotonda de la cruïlla per la dreta, la famosa orxateria El Tio Che. Famosa per la seva orxata i famosa per ser un dels establiments més emblemàtics del barri. El va obrir l’any 1932 l’alacantí Pere Joan Iborra en un altre lloc, a prop d’aquí, on s’hi va instal·lar a finals de la guerra del 36. L’Iborra es va fer molt popular venent gelats i orxates, en dir-li als vianants “Che, tasta aixó”, i van ser els mateixos clients que van suggerir-li que li poses el nom de Tio Che a la gelateria.

A l’altre costat de la placeta, a l’esquerra, hi ha l’Aliança del Poblenou, una entitat centenària. Més que centenària, vull dir, perquè es va fundar l’any 1868, tot i que en un altre lloc del barri, fins que a finals del quaranta es va inaugurar el local actual. L’Aliança va néixer amb finalitats culturals, recreatives i mutualistes. El teatre ha estat una de les activitats més significatives -actualment s’imparteixen cursos de teatre per a totes les edats-, i a la seva sala hi ha actuat des de Joan Capri a Mary Santpere, passant per Enric Majó i altres actors i actrius de renom. S’hi fan regularment espectacles i concerts i s’hi han rodat pel·lícules, com “Si te dicen que caí” de Vicente Aranda.

En deixar la rotonda, el carrer de Joncar per on venien canvia de nom i recupera el de Ramon Turró. Avançarem per ell, i poc més endavant, veurem a l’esquerra un modern hotel de 4 estrelles, el Confortel. Ocupa una part de la que fou una enorme fàbrica que elaborava el cànem per fer sacs, la Godó Hnos, propietat dels amos de La Vanguardia. Construïda l’any 1882, va funcionar fins ben entrat el segle XX, i fins fa poc hi imprimien el diari aprofitant una de les naus. En el xamfrà amb el carrer de Llacuna, a l’alçada del km 9, veurem a la dreta restes de la gran fàbrica, a la que anomenaven popularment El Cànem. Hi treballaven 2.000 obrers, la majoria dones, i també nens, que ho feien en condicions extremadament dures. L'escriptor Xavier Benguerel ho va descriure descarnadament a la seva novel·la "Icària, Icària...", quan es refereix a la fàbrica dels germans Godó: "Criatures de nou, de deu anys, deformades, raquítiques, enllefernades, forçades a suportar jornades de dotze a catorze hores; dones embotornades, ventrudes, tenyides amb els colors de la fam, de la pudor, d'una misèria que les arrapava fins que morien als vint-i-cinc, als trenta anys, a tot estirar i amb una gran sort, fins als quaranta."


Fàbrica Godó Hnos. (El Cànem) 1915

No voldria afegir més tristor; potser no hauria de parlar-ne perquè avui estem de festa, fent una cosa tan divertida com és còrrer una cursa. Però no vull que aquest escrit, que està ple de referències a la afortunada transformació de les zones més precàries del Poblenou, deixi de reflectir la realitat del seu passat. Cal dir que, acabada la Guerra, una de les naus de la fàbrica d'El Canèm es va fer servir com a camp de concentració per empresonar-hi més d'11.000 republicans que l’havien perdut, dels quals 1.619 van ser afusellats al Camp de la Bota. Sí algú, en recordar tot això, accelera el pas en córrer per davant per tal de passar-hi ràpid, s’entendrà molt bé perquè ho fa.

Km 9 al 10

Aviat albirarem el campanar de l’església de Sant Francesc d’Assis que ens trobarem a l’esquerra tot seguit, davant d’una altra fàbrica antiga, la de les Industrias Waldes. Va inaugurar-se el 1919 i encara hi treballen. Va estar a punt de tancar en els anys setanta, però es va reconvertir en una cooperativa obrera, una fórmula que és bastant comú al Poblenou. Fabriquen, entre altres productes metàl·lics per al tèxtil, botons per a texans, molt apreciats al mercat.

Dèiem abans, que el Poblenou és un barri on abunden moltes associacions. N’hi ha un munt. Només ho dic per a deixar constància de que el barri on estem, que va ser durant més de cent anys el nucli de l’obrerisme a Barcelona, conserva, en certa manera, agrupacions de les classes populars, que tenien necessitat d’estar junts per ser més forts...a banda de divertir-se una mica. Una d’elles està més endavant, la de l’Ateneu Colon, una entitat centenària que ha tingut diverses seccions, però on, ara, bàsicament, juguen a l’escacs. Una societat que, malauradament, tot i tenir jugadors que han estat moltes vegades campions d’Espanya, ha d’anar peregrinant d’un local a un altre. Fins fa poc estaven al carrer de Pujades i ara estan aquí, en el número 144 d’aquest carrer, de manera provisional pel que diuen, ningú sap fins quan. L’origen del nom ve de quan va ser fundat, l’any 1889, per uns veïns que es reunien en un bar, el Cafè Colon -d'aquí ve el nom-, a l’antiga carretera de Mataró.


Jugadors d’escacs a l’Ateneu Colon

Una curiositat: un dels diversos locals que ha ocupat l'Ateneu Colon, que estava al carrer de Pere VI, va ser la seu de patrulles anarquistes durant la guerra civil. Allí hi varen jutjar al que era el bisbe de Barcelona, Manuel Irurita. Va ser condemnat a mort, tot i que mai s'ha sabut amb certesa si va morir o no perquè van sorgir veus que deien haver-lo vist viu en acabar la conflagració. Fins al punt que, volent beatificar-lo durant el franquisme com a màrtir, el Vaticà té aturada la petició des de fa molts anys.

I avançant per Ramon Turró, a bon ritme, que la cursa s’està acabant, passarem per davant dels bonics Jardins de Mercè Plantada, en honor d'una soprano catalana que va ser molt famosa el primer terç del segle passat. Vorejarem el parc tot girant a l’esquerra en trobar el carrer de Pamplona i tirarem cap avall, a la recerca de l’arribada. A pocs metres de la meta passarem per davant de la Presó de Wad Ras, a l’esquerra, i creuarem l’avinguda del Bogatell per entrar al barri de la Vila Olímpica.

Un apunt: tot i que els pisos de la Vila Olímpica són molt cars, la zona té problemes amb les pudors que generen les clavegueres del barri i el col•lector del Bogatell. Sovint surten a la premsa les queixes del veïns de l’avinguda del Bogatell que creuarem. No tindrem problemes, perquè, a punt d’acabar la cursa, hi passarem corrent a tot drap. I ja se sap que l'olfacte està desactivat quan s'esprinta.

Dues passes més i la cursa s’haurà acabat. Haurem arribat al Km 10 del circuit. Un espai que, d'haver estat un dels sectors més precaris de la ciutat, passarà a ser -asseguren els que en saben- el nucli central dels negocis i l'àrea moderna de la Barcelona del futur. Aquest haurà estat un altre dels molts atractius d'aquesta antiga Cursa de la Vila Olímpica.

                                     -----------------O----------------

Miquel Pucurull
30/06/2016 (Actualitzat)

Web oficial de la cursa: http://cursavilaolimpica.cat/