19.2.24

20 anys de l'anunci de la supressió de la marató de Bcn

 Amigues i amics, s’acosta la marató de Barcelona. Pels inscrits a hores d’ara, és gairebé segur que es batrà el rècord de participació, que és de 16.194 arribats el 2017. Qui ens ho havia de dir, quan fa exactament vint anys, un dia després de la del 2004, es va anunciar que la marató es deixava de celebrar. Com així, va ser: la del 2005 no es va fer. El desencís que ens va suposar a molts va ser enorme. Especialment perquè les notícies eren decebedores: es deia que no es tornaria a celebrar mai més. Recordo una entrevista que l’Antoni Bassas li va fer per la ràdio a l’alcalde de llavors, en Joan Clos, que deia que, amb el temps, potser es podria tornar a fer, però per la muntanya de Collserola. A la ciutat, impossible, pels problemes que significava pel trànsit. No cal dir res més!. En realitat, la causa principal eren les fortes desavinences  entre els organitzadors i l’Ajuntament. La marató de Barcelona feia molts anys que no creixia, i els objectius de participació no es complien de cap manera. De fet, aquell 2004 la vam córrer només 3.400. Es va suprimir, i per les baralles entre uns i altres ens vam quedar orfes de cop. Per sort, l’any 2005 va retornar. No sense que molts i moltes féssim tot el soroll possible, protestant,  per aconseguir-ho. Vint anys fa d’aquell malson. Ara, afortunadament, les coses han canviat molt i la  gaudireu prop de 20.000. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

 


Miquel Pucurull

19/02/2024


12.2.24

10 anys sense la Tatiana Sisquella

Amigues i amics, aquest dimarts va fer 10 anys que ens va deixar per sempre la Tatiana Sisquella. Vaig tenir l’honor de conèixer-la el dia abans de la marató de Barcelona del 2011 perquè em va convidar a un programa de ràdio que feia. Volia que expliqués el què és una prova com aquesta. Què és el què passa. Què és el què se sent. No hauria fet cap falta; ella ho sabia molt bé. Aquell mateix dia, precisament, el diari Ara publicava una meravellosa columna seva sobre la marató. En el seu record, i com a homenatge, la llegeixo. Diu així:

42,195
Són: 1, Passió. 2, Constància. 3, Paciència. 4, Ganes. 5, Força. 6, Silenci. 7, Energia. 8, Confiança. 9, Inconsciència. 10, Generositat. 11, Emoció. 12, Egoisme. 13, Dolor. 14, Imprevistos. 15, Ànims. 16, Potència. 17, Ambició. 18, Esforç. 19, Llibertat. 20, Il·lusió. 21, Reptes. 22, Suor. 23, Rivalitat. 24, Por. 25, Somnis. 26, Dubtes. 27, Aspiració. 28, Seguretat. 29, Companyerisme. 30, Dolor. 31, Plenitud. 32, Competitivitat. 33, Complexos. 34, Voluntat. 35, Penediment. 36, Heroïcitat. 37, Solidaritat. 38, Feblesa. 39, Previsió. 40, Prudència. 41, Alegria. 42, Glòria i 195 sensacions més, que són absolutament indescriptibles.

Mai he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Però n'he vist unes quantes de ben a prop. De tan a prop que m'han fet plorar i m'han fet emocionar. He vist aquells cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l'Olimp. He vist homes plorar com nens, i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que poden, i vells demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames, i noies que n'han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els fills a les espatlles, i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja ancià, per dir-los: "Ho he aconseguit". He vist cames que es rendien a pocs metres de l'arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis fets realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però també somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l'orgull i la decepció, el reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet una marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de descriure amb paraules el que passa pel cap d'aquells valents que en un moment o altre de la seva vida s'han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí, que ells podien. I han pogut. Tatiana Sisquella.

De ben segur que els que n’hagueu corregut alguna, estareu d’acord amb mi en que l’escrit de la inoblidable Tati és la glossa més lúcida i bella que s'hagi fet mai sobre la marató. Fins el cap de setmana que ve. correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
12/02/2024

5.2.24

Adéu Leslie.

Amigues i amics, segurament les veteranes i veterans que seguiu aquest espai la recordareu: s’ha mort la Leslie Watson, la famosa corredora escocesa de maratons dels anys vuitanta, va acabar els seus dies el 31 de desembre als 78 anys. Molt assídua a les de Barcelona i València d’aquella època, arribava sempre en els primers llocs: segona dona el febrer de 1989 a València, amb 2h51 i sisena a Barcelona un mes després, amb 2h47. Bonica, glamurosa, corria extremadament maquillada. De jove va fer crosos i proves de pista; va ser campiona d’Escòcia de la milla, però va començar a participar en curses de llarga distància i va veure que aquesta seria la seva especialitat. A fe que no es va equivocar: es va convertir en la maratoniana més prolífica del Regne Unit: va córrer 206 maratons i en va guanyar ni més ni menys que 68, amb un millor temps de 2h44 l’any 1982 a Nova York. Un autèntic fenomen, també es va atrevir amb els 100k i va establir un rècord del món de 8h15. La Leslie Watson va ser la cara pública de les corredores al seu país: l’anomenaven ‘La Reina de les Carreteres” i era sovint portada de revistes. En els albors de la marató femenina era cada any una de les primeres del rànquing mundial. L’última marató la va córrer als quaranta-nou anys a l'Illa de Wight el 1994, i la va guanyar per setena vegada. He llegit moltes mostres de condol d’atletes de tot el món que ploren la seva pèrdua. Un d’ells el d’una noia anglesa que volia fer una primera marató i es va deprimir després d’un mal temps en una mitja prèvia. Li agraïa el que li va aconsellar: “No et deixis desanimar per una mala cursa. Si entrenes dur, arribaran els bons moments". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
05/02/2024


30.1.24

Atleta nonagenària

Amigues i amics, cada cop, a mesura que augmenta l’esperança de vida, augmenta també el nombre d’esportistes longeus. Molt longeus, diria jo, que corren, salten, o practiquen un esport...contrastant sorprenentment amb el que ‘toca fer’ a una edat avançada. Aquesta setmana s’ha sabut que una italiana, de nom Emma Maria Mazzenga, ha batut a la ciutat de Pàdua el rècord mundial de 200m de dones de 90 anys que es mantenia des d’en feia tretze i era d’1 minut i 72 centèsimes . Ella els ha corregut en menys d’un minut: 54 segons i 47 centèsimes . El vídeo de la proesa circula per les xarxes i és veritablement un goig veure com aquesta atleta nonagenària corre a un ritme que ja voldríem molts: el primer, un servidor. Aquest èxit extraordinari ressalta la seva capacitat atlètica i serveix com a testimoni que l'edat, si s’està bé de salut, no ha de ser cap impediment per moure’s, fins i tot amb certa intensitat. El seu excepcional registre no és només una fita històrica; és també una inspiració per a tothom, sigui esportista o no, en fer patent que la determinació és la clau per aconseguir un propòsit. Alguns mitjans que donen la notícia s’hi refereixen com ‘l’atleta anciana’. Està clar que la senyora Emma Maria Mazzenga, que té per cert un nom molt bonic, d’atleta sí, però d’anciana no en té res. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
30/01/2024

21.1.24

Bon any atlètic 2023 i bons auguris per al 2024

Amigues i amics, com que aquests dies es parla del ‘millor de l’any’ en tots els sectors: pel·lícules, cançons, sèries...etc, faig el mateix pel que fa al món del córrer. Destaco que, acabada la paràlisi que va provocar la pandèmia, les curses han tornat el 2023 amb molta força. Per un anàlisi modest que he fet, la participació a les curses de l’any passat a Catalunya ha crescut un 40% de mitjana respecte a la del 2022. Algunes, les més reconegudes, com la marató de Barcelona, va tenir, precisament, un 40% més corredors i corredores. I sortint de les nostres contrades, cal fer esment que a la de València van ser 33.000 els participants, la més multitudinària de la seva història. Per altra banda, a nivell internacional, l’any ha estat espectacular: rècord del món de la marató masculina i rècord del món de la marató femenina. I ara, com a reflex del que ens depara el nou any que ha començat, ens anuncien que la mitja marató de Barcelona del mes que ve ha tancat les inscripcions amb rècord de participants, i s’espera arribar als 20.000 a la marató del març. Podem estar contents. I posats a estar-ho, a l’estiu podrem gaudir dels Jocs Olímpics, una celebració que ens augura emocions a cor que vols. Serà, com cada quatre anys, una festa per als que ens agrada la cosa aquesta de córrer. I no tant sols córrer: la cita olímpica és la exaltació de l’esport. Allò que -permeteu-me el tòpic- : si no existís l’hauríem d’inventar. Pel bé de tothom (països i individus). Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/01/2024


14.1.24

Carme Valero ens ha deixat

Amigues i amics, l’altre dia vaig quedar trasbalsat amb una notícia que em van donar per watsap: “s’ha mort la Carme Valero”. La Carme, a qui coneixia i admirava, era una atleta d’un currículum excepcional. Nascuda a Terol, i veïna de Sabadell des de molt petita, als catorze anys va començar a córrer i aviat va destacar. Va ser campiona del món de cros dos anys seguits (el 1976 i el 77), vuit cops campiona d'Espanya i set de Catalunya, i va ser la primera atleta espanyola que va participar en uns Jocs Olímpics. Va guanyar el premi a la millor esportista de Sabadell el 1973, 75, 76 i 77 i va ser reconeguda en quatre ocasions com a millor atleta espanyola pel Consejo Superior de Deportes. La vaig tractar poc, però em semblava d’un caràcter indomable. Va tenir problemes amb les federacions tot reivindicant la igualtat entre homes i dones. Deia que era inadmissible que en un Mundial, per exemple, el guanyador s’endugués un milió de pessetes i la guanyadora només cent mil. Se la va considerar com la millor atleta del segle XX a l’Estat. Amb tot, i com passa sovint, el reconeixement a casa nostra no estava en concordança amb els seus mèrits. Ni ho ha estat ara. Tenim raó els que diem que el comiat que se li ha donat a la Carme Valero des de l’esfera pública catalana no podia ser d’un per­fil tan baix com el que ha tin­gut. I no em va sorprendre, tot i que em va doldre, veure l’altre dia com els diaris esportius més importants del país informaven en portada de la seva mort: un de Madrid ho feia a tota plana amb una foto, dos de Barcelona no deien res, i un en un raconet amb una frase. I és que, com és sabut, els catalans no honorem com cal als grans esportistes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull
14/01/2024

18.12.23

L'esport d'elit, perjudicial

Amigues i amics, Alfons Abellan, un atleta nascut a Andalusia i arrelat a Catalunya, va ser un dels millors maratonians d’Espanya de finals dels anys vuitanta. Amb una marca de 2 hores 13 va ser olímpic a Seül el 1988. Li recordo una afirmació que va fer en una xerrada al col·legi de metges, uns dies abans de la marató de Barcelona del 90: "Córrer i entrenar com ho fan els atletes d'elit és extremadament perjudicial per a la salut, la física i la mental", va dir. Em va impressionar. Desprès li he escoltat dir a molts altres, però aquell va ser el primer cop. Respecte de la salut mental, ve a tomb el que va passar fa uns dies en la persona de la corredora de curses de muntanya, Emilia Brangefalt, una de les referents de Suècia. L’atleta patia una depressió després de saber que no podria seguir corrent per problemes cardíacs, i es va llevar la vida. Nou dies abans de suïcidar-se va publicar una carta a la xarxa en la que expressava la seva tristesa per veure's obligada a abandonar el món de l'esport. És un cas extrem, però no és l’únic. Els esportistes d’alt nivell estan subjectes a moltíssima pressió. I han de tenir el cervell molt ben moblat a fi i efecte que la seva ment no se’n ressenti. Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
18/12/2023

12.12.23

El córrer i l'altruisme

Amigues i amics, hi ha pocs esports com el córrer que generin tant altruisme. L’any passat, un anglès de 53 anys, de nom Gary McKee, va fer 42 quilometres i 195 metres cada dia, és a dir, una marató diària, per recaptar fons per a la investigació sobre el càncer. Una malaltia que va causar la mort del seu pare, i ell volia, d’alguna manera, col·laborar en la lluita contra la xacra. Va començar la odissea l’1 de gener i la va acabar el 31 de desembre. Va córrer ni més ni menys que 15.330 quilòmetres en total, a raó de gairebé 300 a la setmana, aconseguint un milió de lliures en donatius. Per descomptat, no és un atleta professional: corria cada mati a partir de les sis i feia teletreball per les tardes. Les maratons les va fer sempre al voltant de le quatre hores, completant l’última en 4 hores i 22 minuts. No era la primera vegada que participava en una bona causa. Aprofitant les vacances de la feina altres anys, va travessar Brasil de banda a banda en bicicleta, va pujar el Kilimanjaro, va creuar el Canal de la Manega a rem, i com a assaig de la seva darrera gesta, el 2021 va córrer 110 maratons en 110 dies. Sempre en favor d’alguna entitat benèfica. En acabar l’última, Gary McKee va escriure en el seu diari: "Dia 365. Treball fet". També hi va escriure; “M’importa un rave que córrer una marató cada dia es consideri un rècord Guinness. L'important no són els rècords, sinó ajudar a la gent.” Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
12/12/2023

4.12.23

La tragèdia de Pasang Lhamu

Amigues i amics, s’han complert 30 anys de quan Pasang Lhamu, la primera dona nepalesa en escalar l’Everest, ho va aconseguir. Era filla d'un xerpa. De petita, feia senderisme amb el seu pare. Per la cultura a la que pertanyia, l'alpinisme i fer de xerpa no li estava permès per ser una dona. I, per altra banda, la seva pròpia família no ho volia. El lògic hauria estat que s’hagués dedicat a les tasques domèstiques i al matrimoni. Però estava decidida a fer front a la discriminació i amb el temps es va convertir en una lluitadora per la igualtat de drets. I després d’escalar pel seu compte nombroses muntanyes de més de sis mil metres, es va dedicar a fer de xerpa malgrat les reticències. I als 31 anys, i essent mare de tres fills, va complir el seu gran objectiu: pujar al sostre del món. El somni de la Pasang Lhamu es va fer realitat. Però es va convertir en tragèdia. A la baixada, un membre del seu equip va caure malalt per l'altitud. Ella va decidir no deixar-lo i fer-li companyia mentre la resta de l'equip anava a buscar ampolles d'oxigen. Malauradament, però, un sobtat canvi de temps va desencadenar una gran tempesta: un allau els va impedir tornar al camp base i tots dos van perdre la vida. Quan preparava la pujada, l’heroïna li va revelar al seu germà, "Si jo puc escalar l'Everest -si puc assolir la quimera-, les dones joves del nostre país també podran fer-ho". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
04/11/2023

26.11.23

Diana Nyad

Amigues i amics, pensant que us agraden, com a mi, les proeses esportives, us recomano una pel·lícula que estan fent al Netflix. Es diu “Nyad”. Es tracta d’una història real: una gesta que va dur a terme la nedadora nord-americana de llarga distància Diana Nyad el 2013: nedar 170 km, de Cuba a Florida. Tenia 64 anys. Nedar no li era estrany: quan era adolescent ja va guanyar campionats a Florida. Tampoc ho era la seva audàcia: a la universitat la van expulsar per saltar per la finestra d'un quart pis amb un paracaigudes. I aquest caràcter agosarat la va portar a voler fer aquesta travessa quan tenia 28 anys però llavors no va poder assolir-la. Va compaginar la natació en aigües obertes amb l’squash, arribant a ser una de les millors jugadores d’Estats Units. I als 60, tres dècades després d'abandonar l'esport professional, es va proposar recuperar el repte que se li havia resistit i va començar de nou la peripècia. Li van recomanar fer-ho dins d’una mena de gàbia per evitar els taurons, però no va voler. Al cinquè intent, després d’abandonar quatre vegades per tempestes, picades de meduses i atacs d’asma, ho va aconseguir arran d’haver nedat sense parar durant 53 hores. Quan li van preguntar sobre la seva motivació, va respondre: "Perquè volia demostrar a altres joves de 64 anys que mai no és tard per assolir cap somni". Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
26/11/2023

20.11.23

L'atletisme, l'essència de l'esport

Amigues i amics, córrer, és a dir, practicar l’atletisme, és l’essència de l’esport. Ho saben molt bé els europeus que juguen a futbol, per exemple, on sobresurten els jugadors atlètics (amb una bona base atlètica, vull dir). I crec que és degut que en aquests països se li dona molta importància a la condició física, i fan de manera que els nens i nenes la potenciïn de ben menuts. Contrasta amb el fet que a les nostres contrades, la meitat dels adolescents no fan cap mena d’esport. I així ens va. Faig aquest preàmbul per destacar que una jugadora de 19 anys del Barça femení, la Salma Paraluello, que està triomfant a passos gegantins, va ser atleta abans que futbolista. Els seus pares, ell català i ella guineana, van veure la necessitat de que fes esport molt aviat i va començar a fer atletisme als 6 anys. Ha estat diverses vegades campiona d'Espanya juvenil i ha guanyat cinc cops la Jean Bouin de les seves categories. El 2019, amb només 15 anys, es va convertir en l'atleta més jove de la història de l’atletisme espanyol en aconseguir una medalla en categoria absoluta en els 400m i la millor marca sub-18 a nivell mundial. Es va decidir pel futbol i al camp dóna gust veure-la córrer. És més ràpida que cap altra, i marca gols per donar i per vendre: l’altre dia, quatre en mitja hora en el partit contra el Sevilla. Al meu parer, conseqüència de la formació en atletisme que té. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
20/11/2023

12.11.23

La Marató de Nova York

Amigues i amics, fa uns dies s’ha celebrat la marató de Nova York, una prova icònica plena d’històries. Va ser inspirada per Fred Lebow, un romanès supervivent de l'holocaust jueu que va arribar a la ciutat als anys seixanta. Quan no ho feia ningú, va començar a córrer al voltant d’un llac que hi ha a Central Park i va pensar que estaria bé fer una marató en aquest mateix espai. Amb l’ajuda d’un amic va organitzar la primera el 13 de Setembre de 1970. S’hi van inscriure 127 participants i la van acabar 55 homes. L'única dona va haver d'abandonar. En aquella època, no estava ben vist que les dones hi participessin i tenien molts entrebancs. El 1972 només eren sis. Però, tot i ser poques, van fer molt soroll. Les sis van asseure’s al terra a la línia de sortida de la marató per protestar per una norma que consideraven sexista i les discriminava: no podien sortir amb els homes i havien de començar la cursa 10 minuts abans que ells. No es van posar dempeus fins que no va arribar el moment de la sortida dels nois. Llavors sí, van començar a córrer. Està vist que les reivindicacions fan canviar coses, perquè, des d'aquell any, tots i totes surten a la mateixa hora. Per acabar, un parell d’apunts que il·lustren la puixança del córrer: en la primera marató de Nova York de l’any 70, hem dit que s’hi van inscriure 127 atletes. Doncs bé, l’altre dia eren 52.000. I el guanyador d’aquella primera va rebre com a premi un rellotge de polsera d’escàs valor, i el d’enguany, 150.000 dòlars. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
12/11/2023

4.11.23

Adéu a Tomàs Barris, un mite de l'atletisme

  • Amigues i amics, avui us parlo d’un esportista mític que ens ha deixat: Tomàs Barris, un dels millors atletes catalans de la història (sinó el millor), que va morir diumenge passat als 93 anys. El seu currículum és excepcional i no hi cap en aquesta modesta glossa. Només uns apunts: en la dècada del 1955 al 1965, va aconseguir ni més ni menys que 34 rècords d’Espanya. Va ser el primer espanyol en córrer proves per Europa. En una d’elles, a Finlàndia, va aconseguir fer el 1500 en 3 minuts, 41 segons en una pista de cendra; un rècord de Catalunya que va durar 22 anys. Un temps que la temporada passada només l’han millorat cinc atletes catalans actuals. Fins fa molt poc, gaudia d’una sorprenent vitalitat. En una entrevista per aquest programa fa tres anys, justament el dia que en complia 90, explicava que feia dues hores diàries d’exercici físic a la terrassa de casa seva: uns exercicis que ell s’havia inventat. Un d’ells era passar no sé quants cops per sota d’una tauleta, que l’obligava a estirar-se com un gat. Va ser un esportista integral. Quan va deixar de competir a les pistes es va treure el títol d’entrenador de futbol i va dirigir varis equips de tercera divisió durant uns anys. I també, una temporada, de la preparació física de la selecció espanyola de bàsquet. Més tard va seguir estretament lligat a l'atletisme com a entrenador i com a directiu. Enumerar amb detall tot el que va fer en Tomàs Barris per l’esport és impossible. Un prodigi com atleta, i sobre tot, una persona bona. El recordaré sempre, orgullós d’haver estat amic seu. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull
04/11/2023

30.10.23

Eliud Kipchoge, el 'filòsof'

Amigues i amics, acostumat com estic a escoltar als esportistes professionals les entrevistes que els hi fan, on no diuen mai res (vull dir, res que sigui mínimament interessant), em va sorprendre, i em va agradar molt, el que va dir l’altre dia l’Eliud Kipchoge, l’admirat mite vivent de l’atletisme, durant una cerimònia a Oviedo on li van lliurar el premi Princesa d’Astúries de l’esport. A en Kipchoge se’l coneix per haver estat guanyador de títols olímpics, per batre rècords del món de marató, i per quan, fa quatre anys, va ser el primer a la història en córrer-ne una en menys de 2 hores. Però el que no se sabia, o si més no jo ho ignorava, és que té una molt bona formació cultural. He esbrinat que els companys del campament de Kenya on entrena l'anomenen 'el filòsof'. Sembla ser que mentre altres perden el temps o estan enganxats al mòbil entre les sessions, ell està sempre llegint. No m’estranya. En l’acte de l’altre dia, en rebre el guardó, va dir coses com aquesta: “Deixin-me compartir una reflexió amb vostès aquesta nit: Córrer no és només una activitat física, córrer té el poder d'unir-nos a tots, sense importar quin sigui el nostre origen o el color de la nostra pell. Sempre dic que hem de fer del nostre món un món que corri. Perquè un món que corre és un món feliç. I un món feliç és un món en pau." Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
30/10/2023

23.10.23

Recordant Raimon Vancells

Amics i amigues, dels que van impulsar l'esport a Catalunya, sovint destaquem només els artífexs principals. És injust perquè alguns ho van fer de manera anònima i resten a l'oblit sense que se'n parli mai d'ells. Com, per exemple, en Raimon Vancells, un pioner de l'atletisme. Fa més de quaranta anys va ser la ma dreta de Ramon Oliu, el creador del que és ara la marató de Barcelona. Al•lérgic per naturalesa a l'esport federal oficial, va formar part des del primer moment, a finals dels setanta , de la Comissió engegada per l'Oliu per impulsar la marató i les curses populars. Treballador incansable, en Raimon va desenvolupar una feina titànica en les albors del moviment popular del córrer a casa nostra, tractant de millorar els aspectes de les curses que sorgien com bolets. Sense ajuts i gairebé sol, va organitzar una marató per la comarca del Vallés l'any 1989 que vam córrer uns quants. Va ser un bon amic, a qui admirava pel seu rigor i entrega en qualsevol de les coses que feia. Un bon i vell amic amb qui feia petar la xerrada per parlar de coses del córrer (el seu tema i el meu), quan el trobava pel lateral de la Diagonal caminant amb dificultat. No passejava; caminava, perquè el seu tarannà no li permetia passejar. De ben segur que sense un pioner infatigable com en Raimon Vancells, el món del córrer no tindria la dimensió que té ara. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

(A la foto, Raimon Vancells discutint amb un cap 
de la Guàrdia Urbana sobre el recorregut de la marató de Barcelona)

Miquel Pucurull
23/10/2023

16.10.23

Aviat es baixarà de 2 hores a la marató

Amigues i amics, des que els africans van irrompre en el panorama atlètic, els rècords del món de marató se succeeixen amb molta freqüència. Abans, havien de passar bastants anys per a que un rècord fos batut. Ara ja no és així. I m’afanyo a dir que celebro molt la rapidesa en que passen d’unes mans a unes altres (potser hauria de dir peus), perquè serveix per dinamitzar la marató i l’atletisme. Només cal dir que el rècord masculí ha baixat tres cops en els últims cinc anys i el femení també tres en els últims sis, els darrers aconseguits per l’etíop Assefa fa un mes, i pel kenyà Kiptum fa vuit dies. A propòsit, amb uns registres extraordinaris: 2h11.53 ella, amb més de dos minuts sobre l’anterior rècord, i 2h00.35 ell, amb més de mig minut. A les xarxes, els puristes parlen de que duien unes vambes ultralleugeres. Que diguin el que vulguin. Fa anys es corria amb espardenyes i ara s’ha d’aprofitar la tecnologia. A més a més, tots dos van córrer la segona meitat de la marató més ràpida que la primera –una cosa molt difícil de fer- i acabant a l’esprint, que era un goig veure’ls. I, per altra banda, entrenen més que ningú: pel que s’ha sabut, el kenyà entre 250 i 300 kms a la setmana; és a dir una marató cada dia. I el de la etíop ves a saber... Tot plegat em fa pensar que el baixar de les famoses dos hores està a tocar, la qual fita servirà per contradir als entesos que diuen (deien) que l’esser humà no podria fer-ho mai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
16/10/2023

9.10.23

Paavo Nurmi

Amigues i amics, aquesta setmana s’han complert 50 anys de la mort de Paavo Nurmi, l’atleta finlandès dominador de les proves de mitjana i llarga distància dels anys vint del segle passat. Capaç de guanyar dotze medalles olímpiques, ostenta el títol d'atleta més lloat de la història dels Jocs, per davant de Carl Lewis i Usain Bolt, que en tenen deu i nou. De petit, com fan ara els nens kenyans, corria 10 quilòmetres cada dia per anar a l’escola. I en fer-se gran, i dedicant-se de ple a l’atletisme, els seus mètodes d’entrenament eren d’una duresa extrema: per posar un exemple, corria metres i metres darrere d’un tren, per tal de forçar la gambada. Una pràctica que també feia vint-i-cinc anys més tard Emil Zatopek, un altre atleta icònic. Es diu, per cert, que quan el txec ho passava malament en una cursa, per animar-se cridava: “Soc Nurmi!, Soc Nurmi!”. No n’hi ha per menys: el ‘finlandès volador’, com l’anomenaven, va acumular vint-i dos rècords mundials i va guanyar 121 proves seguides, moltes a Estats Units, on es mesurava amb altres atletes en tot tipus de curses per obtenir uns quants dòlars. Precisament, a punt de córrer la marató olímpica de 1932, no el va deixar participar per considerar-lo professional . Una cosa que avui fa riure. I amb això, la carrera atlètica de Paavo Nurmi es va acabar. Però no la glòria. Fins i tot, al seu país van encunyar monedes amb el seu rostre. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
09/10/2023





1.10.23

Circuit marató de Bcn'2024

Amigues i amics, el recorregut de la marató de Barcelona de l'any que ve s'ha hagut de modificar respecte al d'aquest per obres a la plaça d'Espanya. Res a dir, naturalment. Però amb el canvi, s'ha perdut el passar per alguns llocs emblemàtics (que significa que hi haurà menys gent animant), com, per exemple, el Camp Nou, el Parc Miró, la Pedrera, la Catedral i la Torre Agbar, a banda (per l'imperatiu de les obres), de la icònica sortida i arribada a tocar les Fonts de Montjuic. La qüestió del circuit de la marató de Barcelona ha estat sempre matèria de debat. Des del 2006 -l'any del retorn després de la marató suspesa- s'han anat succeint supressions per una o altra raó. Només cal dir que es passava per l'interior del Camp Nou, per davant de la Masia del Barça, del Palau de Pedralbes, de l'Illa Diagonal, de la Plaça Francesc Macià, de la Pedrera, de la Casa de les Punxes de la Diagonal, de l'Hospital de Sant Pau, de la Catedral, de la Plaça de Sant Jaume i de la Rambla. Deia que any rere any s'han anat perdent llocs simbòlics de la ciutat per una o altra raó, però la més poderosa és que ha estat per tractar de fer-la més ràpida, a fi i efecte que els corredors d'alt nivell la vegin més atractiva per fer bona marca. Una llàstima. Amb el temps, a cada bugada em perdut un llençol. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
01-10-2023

25.9.23

Agnès Keleti, mítica gimnasta centenària

Amigues i amics, avui no us parlo de córrer sino d'una gimnasta olímpica, una atleta, cal dir-ho, centenària. Em sembla destacable que un esportista arribi als 100 anys i val la pena fer-ne una glossa . Potser és poc coneguda ara perquè va brillar fa molt temps. Em refereixo a l'hongaresa Agnès Keleti. Vivint una atzarosa joventut per la seva condició de jueva (només cal dir que va sobreviure a l'Holocaust fent-se passar per cristiana i es va lliurar de morir en el camp de concentració d'Auschwitz, però el seu pare i el seu germà, no) es va dedicar en cos i ànima a la gimnàstica. La cancel·lació dels Jocs Olímpics per la Segona Guerra Mundial no li van fer perdre resiliència. Va poder demostrar el seu talent atlètic en els d'Hèlsinki el 1952, on va aconseguir quatre medalles, una d'elles d'or. I quatre anys després, en els de Melbourne, en va guanyar sis més; quatre d'or. En acabar-los va deixar l'alta competició i va treballar com a entrenadora a Israel. I no ha abandonat l'esport mai. I dic mai perquè el 2015, als 96 anys, va tornar a Hongria per ensenyar gimnàstica als nens. Un prodigi de la naturalesa: fins fa poc era capaç de fer exercicis amb espagat i tot. Una glòria: l'Agnès Keleti, la campiona olímpica viva més gran d'edat, fa quinze dies ha complert 102 anys. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

           

Miquel Pucurull

25/09/2023

19.6.23

L'estimulació cerebral com a dopatge

Amigues i amics, quan es va professionalitzar l’esport va sorgir el dopatge. El Comitè Olímpic Internacional diu que el dopatge és l'administració per part d'un atleta de qualsevol substància externa a l'organisme, presa amb la sola intenció d'augmentar d'un mode artificial i deshonest el seu rendiment en la competició. O sigui, una manera de poder vèncer als altres fent trampes. La persecució contra aquesta pràctica ha fet que hagin aparegut noves formes de fer-ne. L'última, la que es coneix com ‘l’estimulació cerebral’. Consisteix en que l’esportista, durant l’escalfament abans d’una prova, rep descàrregues elèctriques al cervell mitjançant uns elèctrodes connectats a uns auriculars, que, sembla ser, fan que augmenti la seva força i resistència. I a més a més, inhibeixen el senyal de cansament que els músculs envien al cervell. Ja fa temps que s’utilitza. Alguns esportistes, no únicament atletes, se’ls veia als darrers Jocs Olímpics escalfant amb grans auriculars a les orelles, però no per escoltar música precisament. Hi ha veus contràries perquè no se sap si està homologat. També qui ho defensa, argumentant que no hi ha diferència entre esperonar els músculs amb massatge abans de competir o esperonar les regions cerebrals aprofitant la tecnologia. Doncs jo, tot i no ser metge, si que em sembla que de diferències n’hi ha. I moltes. Per altra banda, caldrà saber-ne les conseqüències. Mentrestant, a mi, això de l’estimulació cerebral’ em fa un ‘iuiu’ que no vegis. Fins passat vacances, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
19/06/2023

17.6.23

Fisonomia de la Cursa dels 40 anys de Catalunya Ràdio i TV3

El diumenge 18 de juny sortirem de davant dels estudis de Catalunya Ràdio per fer la cursa que han organitzat, juntament anb TV3, per celebrar els seus 40 anys d’existència. Per endavant, felicitats! Em sembla una excel·lent manera de celebrar-ho. I especialment, per fer-ho per un recorregut magnífic, on hi ha una bona quantitat de llocs que rememorar. El primer, la mateixa Catalunya Ràdio. L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada (Mikimoto) mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio amb uns auriculars, gaudeix molt escoltant aquesta emissora.

                           Miquel Caizada (Mikimoto) 1983

Avançant, a l’esquerra, fent xamfrà amb l’Avinguda de Sarrià, hi veurem l’Edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos que se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’immoble. Un immoble per davant del qual avui passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra, a l’última planta del mateix edifici, hi havia fa anys un restaurant per a gent guapa de Barcelona. La vista era magnífica. Però va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven res (cuina moderna) i es quedaven sense alè al rebre el compte.


Aviat, també a l’esquerra, ens trobarem amb un edifici singular: l’Illa Diagonal, que de lluny té la forma d’un gratacels ajagut. L’IIla allotja tota mena de botigues. Des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins a desenes de boutiques d’allò més fashion...En definitiva, una invitació al consumisme, construït, paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

Passant per aquest indret ens vindrà a la memòria que a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, per exemple.

I en arribar a l’Hospital de Barcelona haurem fet el primer quilòmetre. Es va inaugurar el 1990 amb capacitat por més de 400 pacients. Van convertir un edifici construït per ser un hotel en un hospital privat. Les habitacions ja hi eren i són molt grans: havien de ser per a un hotel de super-luxe de la cadena Hilton, que finalment van el fer davant, a l’altre costat de la Diagonal.

Com a curiositat, just aquí, a la Diagonal, fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta del segle passat, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.


A la dreta del nostre pas hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.


A l’esquerra hi veurem El Corte Inglés -construït exactament on anys enrere i fins el 1955 hi havia una presó de dones-. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.

En un no res ens trobarem les Torres de La Caixa. Tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.

Passarem l’Hotel Princesa Sofia, i tot seguit, la Facultat de Farmàcia a l’esquerra i la de Dret a la dreta. D’obra vista la de Farmàcia, va ser la primera que es va construir a la zona universitària. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“el primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons el famós arquitecte Oriol Bohigas-, i amb el temps, s’ha convertit en una referència de la ciutat.

Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que fou, acabada la guerra, la sala de festes  Copacabana, un local a l’aire lliure per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si fem un cop d'ull, hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i s’ha conservat.


Pocs metres desprès passarem per davant del Palau Reial de Pedralbes. Un palau que va ser regalat a la Corona a les primeries dels segle passat per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un palau que és una meravella, i malgrat això, la reina Victòria, en allotjar-s’hi per primera vegada, va dir una cosa antològica: “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres (es referia a l’Hospital de Sant Pau, que acabava d’inaugurar) i una choza para los reyes”. En passar veurem unes estàtues a banda i banda de l'entrada, alguna de les quals són dones nues. Les van retirar de la plaça Catalunya l'any 1928 per immorals, i les van traslladar aquí, que llavors era un lloc molt allunyat de la ciutat.


A la nostra esquerra tindrem la Facultat d’Arquitectura i la d’Aparelladors; en front la d’Economia i la de Sociologia. Una mica més avall la d’Enginyeria i la de Química...no en debades estem en plena Zona Universitària.

Si aixequem la vista en passar per davant de la Facultat d’Arquitectura hi veurem una taca a la façana que hi és des d'un dia de març de 1974. Un regalim de pintura vermella que els estudiants varen llançar des d'una finestra als grisos que els assetjaven perquè protestaven per l’execució de Salvador Puig Antich. Ningú no l’ha esborrat, ni espero que ningú ho faci. És un testimoni d’una època. No s'ha d'oblidar que la mort a garrot vil d'aquest noi va ser la del darrer executat per l'antic règim dictatorial de l'Estat espanyol.


A la dreta, una mica més enllà, hi veurem la Caserna del Bruc La caserna, que està en funcionament i pertany a l’exercit espanyol conté una anècdota curiosa. Fa uns mesos, el desembre de l’any passat, va sortir a la llum un escàndol: un caporal i un sergent van organitzar per watsap el sorteig d'una cita amb una prostituta. Hi van participar una setantena de militars i s'hi van publicar comentaris masclistes. Dos dies després dels fets, la ministra de Defensa espanyola va expressar que s'obria una investigació interna i que s'expulsaria els militars organitzadors. El mes de març d’enguany, la Fiscalia va arxivar el cas després que es determinés que el premi efectiu del sorteig era en realitat una panera de Nadal.

A l’esquerra hi veurem les tanques de plantes que envolten el Reial Club de Polo Es va fundar el 1897 per jugar al polo i fer equitació, que es practicaven en un hipòdrom de Cantunis i més tard al Parc de la Ciutadella i a Can Ràbia, a Sarrià, fins que no van traslladar-se aquí en el 1932. Molt aviat va començar a jugar-se al tennis i al hoquei sobre herba, esport molt destacat de l’entitat, i també, molt més recentment, atletisme popular. De ben segur que avui, més d’un  dels seus membres estaran fen aquesta cursa. No cal dir que el Polo és un club de l’alta burgesia de Barcelona, on per entrar-hi fa falta que dos socis t’avalin, a banda de tenir molts quartos.

I una mica més enllà ens trobarem el Parc Cervantes. I just llavors, s’haurà acabat la broma: tindrem un tram de pujada, cada cop més accentuada. El Parc és un espai verd esplèndid i obert (ara en obres) que en fan un lloc molt apreciat per passejants i esportistes. Jo hi he vist els jugadors del Barça fent-hi fúting en haver sortit del Camp Nou. Està situat on fa molts anys l'ocupava el torrent Estela, que recollia les aigües que baixaven des del cim de Sant Pere Màrtir.


Una cosa que també veurem per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava. També haurem vist uns rails de tramvia al terra. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls, que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que ho hagin vist - els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.

En acabar la pujada tindrem a l’esquerra les Instal·lacions Esportives Universitàries. Millor dit, el que van ser els terrenys d'aquestes instal·lacions on s’hi fa atletisme, rugbi, tennis, futbol, bàsquet, handbol, pàdel...perquè,   en un futur s'hi farà l’ampliació de l’Hospital Clínic. Curiosament, a propòsit, no se sap com quedarà la situació dels esports de la Universitat de Barcelona. Però aquest és un altre tema. No el d’avui.


Els que som ultra-veterans recordarem que aquest indret de la Diagonal formava part del circuit de la cursa automobilista Peña Rhin que se celebrava en els anys quaranta i primeries dels cinquanta. S’havia començat a fer a Vilafranca l’any 1921, però a mesura que els cotxes corrien més, els organitzadors, que es reunien en un cafè de la Granvia de Barcelona anomenat Oro del Rhin, d’aquí el nom, van desplaçar-la a Pedralbes. En aquella època, és considerava que el de Pedralbes era el circuit urbà més ràpid del món: amb una recta -el mateix lloc per on estem passant nosaltres- de gairebé 2 quilòmetres, on els bòlids del moment agafaven una velocitat de fins a 280 km per hora. L’any 1951 es va convertir en prova puntuable pel campionat del món i va guanyar l’argentí Juan Manuel Fangio, un mite del volant, amb un Alfa Romeo. El 1954 va ser el darrer any de quants es va celebrar.


L’espai també té connotacions atlètiques. A banda de que la Diagonal és un lloc on molts hi entrenen, fa molts anys, per la que llavors es deia Avenida del Generalísimo, es corria bona part de la cursa Jean Bouin per a atletes federats, que començava a Esplugues, a prop d'aquí, i acabava a l’Arc de Triomf. I per la Diagonal s'hi corren alguns quilòmetres de la marató de Barcelona, també la cursa Diagonal organitzada pel Dir, i no sé si me'n deixo alguna altra.


I després de la pujada la baixada serà bufar i fer ampolles. En un no res arribarem a la meta, contents d’haver fet una cursa per celebrar els primers 40 anys de dos entranyables mitjans de comunicació de casa nostra.

Joan Pera en la primera emissió de TV3 el 1983

Miquel Pucurull
17/06/2023

5.6.23

Els origens de l'Ironman

Amigues i amics, l’Ironman és una prova multiesportiva hereva de la triatló. Va sorgir fa quaranta-cinc anys durant un sopar en un club esportiu de Hawaii, quan un dels membres va desafiar a 14 esportistes per veure qui era l’atleta més complet de tots. Va proposar fer-ho en una confrontació que seria una variant de la triatló: utilitzant la distància de les tres proves més exigents que se celebraven a l’ arxipèlag hawaià: fer 3.800 metres de natació, com una que es feia en aigües obertes a Hawaii, i tot seguit 180 quilometres de bicicleta, com una que donava una volta a l’illa d’Oahu , i en acabar, una marató de 42 quilòmetres com la d’Honolulú. Al guanyador l’anomenarien l’home de ferro; d’aquí l’Ironman. Ho va ser un tal Gordon Haller, amb un temps de gairebé 12 hores. Va suposar una gran gesta i l’Ironman va començar a celebrar-se. A propòsit, s’han complert 33 anys de la més recordada de la història. Una en que els triatletes Dave Scott i Mark Allen es van disputar el títol de campió mundial a Hawaii: la més famosa Ironman per com es va desenvolupar el desenllaç. Després de nedar els gairebé 4 kms aferrats, i d’haver acabat els 180 kms de bici amb només un segon de diferència l’un de l’altre, a la marató, l’Allen va avançar Scott per 58 segons. Accentuem-ho: 58 segons, després de vuit hores enganxats com dos germans siamesos. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
05/06/2023

21.5.23

La meva marató de Londres

Amigues i amics, fa uns dies es va córrer la famosa marató de Londres. Fa 25 anys vaig participar-hi i vaig gaudir molt. És una ciutat fascinant. Alguns dels indrets de la prova, des del riu Tamesis al Big Ben, et transporten a pel·lícules de Sherlock Holmes o James Bond. Els milers d’espectadors pels carrers em van fer sentir enveja. A la de Barcelona, per aquells temps, eren quatre. Allà no. La gent aplaudia en massa als carrers, per homenatjar als milers d’herois anònims. He fet una comparació entre la marató de Londres i la de Barcelona pel que fa al públic i he dit que vaig sentir enveja. Ara la sento per un altre motiu. Quan la d’aquí esta perdent pistonada, la d’allà, a hores d’ara, ja ha rebut més de mig milió de sol•licituds per inscriure-s a la que es farà a l’abril de l’any que ve. I un altre motiu de gelosia: mentre nosaltres donem 6 hores per acabar-la, ells en donen 7. Ah!, Per si algú té curiositat, la vaig acabar en tres hores i quaranta-nou minuts, que no és un temps per anar als Jocs Olímpics, però vaig quedar molt content. En conservo un gran record de la marató de Londres. Potser va influir que no em va costar ni un duro: em va convidar, tot pagat, l’empresa anglesa on treballava. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
21/05/2023

15.5.23

El Baró de Coubertin i l'atletisme femení

Amigues i amics, el Comitè Olímpic ha estat sempre conservador, reticent a la igualtat entre homes i dones esportistes. Quan va néixer ja va ser així. El Baró de Coubertin, l’artífex dels Jocs moderns, ja va dir que "A l’esport, les dones només tenen una tasca: coronar als campions amb garlandes". La frase, que és per llogar-hi cadires, va quallar durant dècades. De tal manera, que en la primera època, les dones no participaven en les proves atlètiques. Com per voler evitar-los-hi massa esforç. En els primers Jocs Olímpics, els d’Atenes de 1896, van participar 63 homes i cap dona. A Paris, vint-i-vuit anys després, els atletes van ser 659, però tots homes. Fins els Jocs d’Amsterdam de l’any 1928, les dones no van poder participar en l’atletisme. I quan ho van fer només van competir en cinc disciplines, els 100m, els 800, el relleu 4x100, el salt d’alçada i el llançament de disc. I curiosament, després d’aquests Jocs, el COI va eliminar el 800 i no es van tornar a fer fins el 1960. La raó que van esgrimir -agafeu-vos-, va ser que les dones patien massa en una prova de tants metres. Per cert, com a mostra de rebuig a la participació de la dona en atletisme, el Baró de Coubertin no va anar a la cerimònia d’obertura d’aquells Jocs. No en parlem més. Afortunadament, la misogínia d’aquest senyor, tot i que va influir molt durant anys, ja és història. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
15/05/2023

8.5.23

Lloa als esportistes anònims

Amigues i amics, sovint glossem les gestes que fan alguns esportistes. Una victòria, un record, qualsevol repte que protagonitzin alguns famosos semblen dignes de fer-ne elogis sense mesura. Però avui voldria lloar el que fan els homes i dones anònims que fan esport només pel plaer de fer-lo. Per res més. Joves, o no gaire. Corren -per exemple- qui sap si de molt matí, o en acabar el dia, quan el més adient potser seria quedar-se a casa. No guanyen mai cap medalla. Però gaudeixen, i gaudiran, dels avantatges que suposa el mantenir-se en forma. De fer que el cos i la ment no es rovelli i es vagi malmetent amb els anys. Cada cop n’hi ha més que ho fan. Jo els animo ferventment a seguir, a no defallir. I aconsello als que encara no ho facin a que es decideixin. No importa l’edat, els hi recomano seriosament a que es moguin. No cal que facin maratons, necessàriament, sinó a que s’activin. Senzillament. Sense pensar-s’ho. No aconseguiran cap trofeu. Però es trobaran més bé en tots es aspectes; més realitzats i realitzades. Seran més feliços, i en ser-ho, ajudaran també als demès, perquè la felicitat es transmet als que ens envolten, i contribuiran a que el món, d’aquesta manera, sigui una mica millor. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
08/05/2023

1.5.23

Atletes centenaris

Amigues i amics, cada cop, la gent viu més. I els atletes, permeteu-me la bajanada, més que ningú. Ho dic perquè, per raons lògiques, m’interessen molt les notícies sobre les persones grans de edat, molt grans, que es mantenen en forma i aconsegueixen reptes sorprenents. I he llegit fa poc que un corredor nord-americà, de nom Lester Wright, ha batut el rècord del món dels 100 metres llisos de la categoria de més grans de cent anys. Ho va fer, precisament, l’endemà de complir-ne 100. És doncs el centenari més ràpid del planeta. Els va córrer en 26 segons i 34 dècimes, que suposa anar, si més no durant aquella distància, a un ritme, déu n’hi do!!! de a 4,40 el quilòmetre. Deia que cada vegada hi ha més iaios i iaies, i alguns tracten d’estar en forma. A l’atletisme de veterans (masters en diuen) hi ha fins i tot la categoria de 105 anys. En la cursa que va aconseguir el rècord, el senyor Wright va acabar setè de nou participants, guanyant a un home de 92 anys i un altre de 86. He accentuat que va córrer a una inusitada velocitat per a una persona de la seva edat –o molt més jove, perquè ja ho voldria jo mateix - però no és aquesta l’essència del cas. El que és fascinant és que un centenari sigui capaç de posar-se unes bambes i anar-se’n a córrer. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
01/05/2023


24.4.23

La Quima i el Benito, dos mites de la Marató de Bcn

Amigues i amics, la marató de Barcelona la guanyen des de fa temps els africans i les africanes. Però no sempre ha estat així. Abans també ho ven fer atletes catalans i catalanes: 3 homes i 5 dones. Per tal de recordar-ho, i per posar només dos exemples, el de la Quima Casas i el Benito Ojeda. Ella ho va fer tres anys: el 1980, el 85 i el 87. De la Quima (les seves proeses les he glossat en aquest espai de ràdio més d’un cop), s’ha de dir que ara, amb més de 70 anys, hi segueix participant. I no l’importa fer-ho formant part del gruix de la cua, després d’haver estat la guanyadora tres vegades. D’en Benito Ojeda, constatar que és l'únic corredor de l'Estat que ha estat el primer de la prova dos cops: el 1994 i el 96. Un fora de sèrie en la dècada dels noranta i dos mil, va guanyar nou de les quinze maratons que va córrer. Va haver una època que era el primer en qualsevol cursa on corria. Cada diumenge, i segons com, dissabtes i diumenges. No és d’estranyar: abans de la pandèmia, amb 50 anys, era capaç de guanyar mitges maratons i curses de tot tipus anant a 3 minuts i mig el quilòmetre. La Quima i el Benito, dos mites del córrer a Catalunya; per fer-los-hi un monument. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
24/04/2023

9.4.23

Fem poc exercici físic

Amigues i amics, no descobreixo res si dic que, en general, fem poc exercici físic. Les enquestes diuen que a Espanya, i suposo que també a Catalunya, la meitat de la població (un 47% per ser exactes) no fa cap mena d’esport. No es mou per a res, vaja. Els metges no paren de dir que l'activitat física és bona pel cor, el cos i la ment. Que fer-ne amb regularitat pot prevenir un munt de malalties. L’Organització Mundial de la Salut diu que si, a trenta anys vista, es complís el que ells recomanen a les persones adultes (que és ben fàcil de fer perquè només són dues hores i mitja a la setmana d’exercici moderat) a Espanya s’evitarien uns 410.000 casos de malalties cardiovasculars, 353.000 de depressió, 110.000 de diabetis, i 43.000 de càncer. Per acabar-ho d’arreglar, el sedentarisme és preocupant entre els adolescents. Per a ells, la OMS recomana que facin el doble d’exercici que els adults: en concret, una hora diària. I els informes sanitaris demostren que el 80% no ho fan. A propòsit: des de fa uns dies, no es parla d'altra cosa que de la nefasta influència que suposa la pornografia per als nens i els adolescents, que en alguns casos els porta a l’agressió sexual. En la meva opinió, aquest gran problema es reduiria dràsticament si fessin més esport del que fan. A la primària i a l’ESO, l’educació física no passa de dues horetes a la setmana. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
09/04/2023

26.3.23

Abandonar en una marató

Amigues i amics, El diumenge passat vaig estar veient i animant als participants de la marató de Barcelona a la zona del Litoral, al Km 32, que és el consagrat lloc on sol aparèixer el famós mur. Vaig veure uns quants que, en aquell punt estaven tant exhausts, que em venien ganes de dir-li, “plega”. No ho vaig fer perquè sé el que significa per un maratonià l’abandonar. Jo mateix, sovint presumeixo, quan m’ho pregunten, que he acabat 46 maratons. Però gairebé mai dic que he plegat en altres cinc. Segurament no ho dic perquè l’abandonament sona a derrota. I vivim en una societat en què la derrota està desprestigiada. Un error, perquè a la vida, com en el córrer, s’aprèn més d’un revés que no pas d’una alegria. Abandonar en una marató o en qualsevol cursa, quan estem rebentats, és un símptoma de seny. Córrer, fer esport, ha de ser un procés d’aprenentatge. Si els populars correm pel plaer de córrer, hem de deixar de córrer quan no gaudim. Quan deixem de sentir-nos com el nen que ja no som, és millor deixar-ho. Fer esport ens ajuda a desenvolupar-nos humanament i moralment, i cal saber guanyar i saber perdre. No creuar la línia d’arribada no ens fa pitjors esportistes o pitjor persones. Al contrari. Ens fa conscients de la realitat i ens permet prosperar. És un ensenyament que, després, podem aplicar a la vida. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.


Miquel Pucurull
27/03/2023