5.2.23

Guanyadors i guanyadores de la marató de Bcn

Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona. Una prova que el últims vint anys la guanyen atletes estrangers. Africans en concret, ells i elles. Com que l’Ultraesports l’escolta, bàsicament, gent jove, potser val la pena fer saber que no sempre ha estat així. Diverses vegades, abans del canvi de segle, l’han guanyat corredors i corredores de Catalunya: Tres homes i cinc dones. Els enumero. Rafa García, Fernando Diaz i Benito Ojeda. I Matilde Gomez, Quima Casas, Elisenda Pucurull, Núria Pastor i Eva Sanz. Podria fer ara un panegíric de tots i cadascun d’ells i elles; autèntiques glories de la marató a Catalunya. Ho vaig fer fa dos anys i ho vaig penjar a les xarxes com a reconeixement dels mèrits dels pioners de la distància a casa nostra. Però avui em permeto dir un curt apunt de la la mítica Quima Casas, que la va fer per primer cop el 1979, l’any que va començar a córrer. Fa pocs mesos, a l’octubre del 2021, amb més de 70 anys, també la va fer. I havent estat guanyadora tres vegades de la prova, el 1980, 85 i 87, no li va importar gens córrer-la en bastant més de 5 hores. Quan la vaig veure li vaig fer una reverència. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
06/02/2023

30.1.23

La fletxa dels JJOO del 92

Amics i amigues, tothom recorda que l`encesa del peveter de l’Estadi de Montjuïc en la inauguració dels Jocs de Barcelona 92 va ser molt emocionant: el jugador de bàsquet del Barça, Epi, després de travessar la pista de l’estadi per entremig dels esportistes que havien desfilat, va fer que la torxa que duia prengués una fletxa que l'arquer Antonio Rebollo havia de disparar tot seguit per encendre el peveter. Ho va fer. Va tensar l’arc amb la sageta encesa, la va deixar anar, i tots vam quedar bocabadats en veure com queia al bell mig del peveter i s’encenia la flama olímpica. Vet-ho aquí, però, que no fa gaire s’ha sabut que la famosa fletxa –agafeu-vos- no va entrar. Que va passar per damunt i va anar a parar al carrer, a l’avinguda de l’Estadi. De primeres em vaig pensar que era un bola (un fake, com es diu ara) . Però, no. Els mateixos organitzadors de l’acte han dit que tenien un interruptor a punt per si fallava l’invent, i el van haver d'accionar perquè el dard va passar de llarg. Una llàstima que s’hagi sabut. Com passa quan t’assabentes que els reis són els pares, a molts ens ha dolgut una mica saber-ho. Ens resistim i preferim quedar-nos amb la imatge poètica de que la fletxa va entrar i el peveter olímpic es va encendre. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
30/01/2023

22.1.23

La Medalla de l'Amistat

Amics i amigues, l’esport és una font de valors . No cal dir-ho. Valgui el següent exemple: als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, dos amics japonesos, en Shuhei Nishida i en Sueo Öe, van quedar finalistes del salt de perxa. La prova la va guanyar el nord-americà Earle Meadows, que va saltar 4 metres i 35 centímetres. El segon i tercer lloc l’ocupaven ells dos, que havien aconseguit 4m 25. Per dilucidar qui havia de ser la plata, els jutges els hi van oferir continuar saltant un centímetre més. No van voler fer-ho. No van voler saltar perquè cap dels dos volia guanyar a l’altre. Cap dels dos volia competir per la plata relegant el seu amic al bronze. Els jutges, sorpresos, van atorgar el segon lloc i la medalla de plata a Nishida, que era el més gran d’edat , i la tercera plaça i el bronze a Öe. En Nishida no va quedar satisfet. Li va demanar la medalla al seu amic, i de tornada al Japó, el primer que va fer va ser encarregar a un joier que dividís els dos guardons i unís les dues meitats dels metalls. I així va ser. D’aquesta manera, els dos amics de l’ànima compartirien per sempre una medalla olímpica, meitat plata i meitat bronze, idèntica cadascun. Ja ho deia l’il·lustre doctor Broggi: "Si trèiem del món l’amor i l’amistat, què ens queda?" Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
22/01/2023

17.1.23

Esportistes mítics sense carrer

De fa temps, l’Ajuntament de Barcelona estudia canviar el nom de carrers que tenen a veure amb els Borbó (Passeig Joan de Borbó, Passeig d'Isabel II, Avinguda Maria Cristina, etc), la tírria dels quals vers Catalunya és patent des de fa segles. De tant en tant es queixa algún col·lectiu de la demora i en parlen els mitjans. Però ni cas.


Hi ha coses que un no s’explica. Per què se'ls continua homenatjant?

Es fa el mateix amb destacats negrers esclavistes: Joan Güell té un carrer a les Corts i un monument a la Gran Via/Rambla Catalunya, Miquel Biada al barri de Gràcia, Josep Xifré (porxos d’en Xifré), enfront de la llotja...


Alguns militars de les guerres del Marroc dirigits per Franco tenen un nom de carrer: el Tinent Floresta, el Capità Arenas, el Comandant Benítez, González Tablas o el General Vives. Els seus historiadors diuen que les seves unitats es van caracteritzar per l’ús sistemàtic de bombardejar sobre poblacions civils. Fins i tot amb armes químiques prohibides a l’època per tractats internacionals.

I parlant de militars, al Poblenou hi ha el carrer Almogàvers, el brutals mercenaris de la corona d'Aragó i Catalunya del segle XIV. I en ple Eixample hi ha molts carrers dedicats a caps militars almogàvers: Roger de Llúria, Roger de Flor, Entença, Rocafort


Barcelona està farcida de monuments i carrers o places amb noms de polítics, guerrers, militars,...però d’esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà.

Sovint es diu -un servidor ho diu- que no honrem com cal als esportistes. I és una veritat com un temple: només s’ha de veure que,  fins i tot, a un jugador de futbol llegendari com en Ladislau Kubala, fa temps que s’està demanant que li posin un carrer i res de res. Hi ha un carreró mig amagat a l'interior d'una illa de cases del carrer Numància que duu el seu nom. Poca cosa, pel que va significar per a la ciutat aquest jugador de llegenda. I no hi ha manera. Com una gran cosa, dintre de l'àrea privada del recinte del Camp Nou hi ha una estàtua. No s’hi assembla gaire, per cert.

Els esportistes mítics catalans o arrelats a Catalunya desapareguts, haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat de Barcelona. Al meu parer no s'hauria d'esperar a que passessin cinc anys des de la seva mort. La norma que ho estableix és una bajanada.  

La relació és gran. Per dir-ne alguns:  Antoni Ramallets, el millor porter de la història del Barça. Joan Segarra, el gran capità. Johan Cruyff , el mític jugador i entrenador. Josep Parra, l'emblemàtic jugador de l'Espanyol, Eduard Kucharsky, el llegendari jugador de bàsquet.   Juli Soler i Santaló i Maria Antònia Simó, pioners de l'excusionisme d'alta muntanya i de l'escalada respectivament. La tennista Rosa Torras, la primera dona que va participar en uns Jocs Olímpics...

Els atletes Rossend Calvet, campió estatal de cross, 800 i 1500m i guanyador de la primera Jean Bouin, Lluís Meléndez, el primer català que va participar en uns Jocs Olímpics, Guerau Garcia, pioner de la marxa atlètica i periodista, Joaquima Andreu, una de les primeres dones que va practicar atletisme a Espanya, Gregorio Rojo, corredor i entrenador de llegenda.  La llista podria ser llarga.

                                                          ---------------------

Miquel Pucurull

10/01/2023

 

Inspirat en els articles 'Ells no tenen cap carrer' de Marc Sanglas (l'Esportiu) i 'Els noms dels carrers de Barcelona: el passat a debat' de Gustau Nerin. (El Nacional.cat) 

10.1.23

Fites històriques de dones als Jocs Olímpics

1900. La tennista britànica, Charlotte Cooper (1870-1966), va ser la primera dona en guanyar un or olímpic. Va ser l'11 de juliol de 1900. Malgrat la inicial negativa dels organitzadors, les dones van participar per primera vegada en aquests Jocs celebrats a París. Es van limitar a pocs esports: el golf, el croquet i el tennis. Hi van participar un total de 22 dones.

Charlotte Cooper


1904. Lida Peyton 'Eliza' Pollock (1840-1919) va aconseguir tres medalles en la disciplina de tir amb arc en els jocs de Sant Lluís el 1904. És la dona més gran d'edat de la història olímpica en penjar-se una medalla. Tenia 63 anys.

Lida Peyton 'Eliza' Pollock


1924. La primera catalana que va participar en uns Jocs Olímpics fou la tennista Rosa Torras (1895-1986). Va ser als de París de 1924. També, en el mateix lloc, ho va fer la primera espanyola, la també tennista Lili Álvarez. En aquests Jocs hi va haver més de cent dones participants. Ho van fer un total de 135.

Rosa Torras


1936. Les esgrimistes turques Suat Fetgeri Aşeni (1916-1970) i Halet Çambel (1916-2014) van ser les dues primeres dones musulmanes que van competir en una cita olímpica. Fou a la de Berlín de 1936.

Suat Fetgeri Aseni i Halet Çambel


1948. Alice Coachman (1923-2014), a Londres 1948, es va convertir en la primera dona negra que va obtenir una medalla d’or en uns Jocs Olímpics. El seu origen humil va fer que hagués de fer feines de neteja de les instal•lacions esportives on s’entrenava. El 1952 va ser també la primera dona negra que va promocionar la Coca-Cola.

Alice Coachman i Jesse Owens


1956. La ucraïnesa Larisa Latýnina és la dona més llorejada de la història dels jocs olímpics Va aconseguir divuit medalles en gimnàstica artística al llarg de la seva carrera: nou d’or, cinc de plata i quatre de bronze. La primera, d’or, en els Jocs de Melbourne de 1956.

Larisa Latýnina


1960. Wilma Rudolph (1940-1994) va fer història en convertir-se en la primera atleta velocista nord-americana que va guanyar tres medalles d'or en uns mateixos Jocs Olímpics. Fou en els de Roma.

Wilma Rudolph


1968. La saltadora de tanques mexicana, Enriqueta Basilio (1948-2019), va ser la primera dona que va encendre una flama olímpica. Ho va fer als Jocs de Mèxic el 1968.

Enriqueta Basilio


1976. A Montreal’76, la romanesa de 14 anys, Nadia Comaneci, va ser la primera gimnasta de la història a qui li van concedir una puntuació perfecta de 10 en barres asimètriques. Amb prou feines tenia 14 anys i feia 1,50 m. Va establir un nou estàndard per a les gimnastes que van venir després i es va convertir també en una de les medallistes més joves en la història dels Jocs Olímpics.

Nadia Comaneci


1980. La jamaicana Marlenne Ottey és la dona que ha participat més vegades en uns Jocs Olímpics. Set edicions seguides, la primera el 1980 i la última el 2004. Va guanyar vuit medalles: tres d'argent i cinc de bronze.

Marlenne Ottey


1984. Als Jocs de Moscou van participar dones per primer cop en una marató olímpica. Va guanyar la nord-americana Joan Benoit.

Joan Benoit


1984. A Los Angeles, la tiradora amb arc neozelandesa Neroli Fairhall (1944-2006) es va convertir en la primera atleta paraplègica que va participar en uns Jocs Olímpics.

Neroli Fairhall 


1992. L'espanyola Conchita Martínez va ser la primera tennista en aconseguir medalles en tres Jocs Olímpics diferents -plata el 1992, bronze el 1996 i plata el 2004-, totes en dobles.

Conchita Martínez


1992. A la cursa de 10.000 metres de Barcelona’92, l’atleta Derartu Tulu d'Etiòpia va guanyar l’or. Aquesta va ser la primera vegada que una atleta negra africana va guanyar una medalla.

Derartu Tulu


2012. La britànica Nicola Adams és la primera dona que va aconseguir guanyar un títol olímpic de boxa. Això va passar als Jocs de Londres del 2012.

Nicola Adams

2021. La siriana Hend Zaza és l’esportista més jove que ha competit en uns Jocs Olímpics. En els del 2020 tenia 12 anys i va participar en les proves de tennis de taula.

Hend Zaza

                                    ------------------

Miquel Pucurull
10/01/2023

9.1.23

L'esport i els diners

Amics i amigues, una de les notícies del món del córrer que més em va impactar l’any que ha acabat va ser aquesta: “Un destacat corredor d’una mitja marató d’un poble de València, que anava primer, sobradament, s’atura davant de la cinta de l’arribada. Mira el seu cronòmetre i no traspassa la línia fins una estona després, acabant en 1h08.45”. La raó tenia a veure amb el rècord de la cursa: el guanyador s'emportava un premi de 150 euros per batre’l. Ell mateix -el seu nom no interessa- va reconèixer després que l'objectiu era deixar una marca assequible, que li permetés tornar-la a rebaixar l'any que ve si hi participava i tornar a guanyar uns euros extra. Tot i que l’atleta en qüestió no és el primer en fer una cosa semblant: ¿Qui no recorda quan l’ ucraïnès Sergei Bubka anava batent, centímetre a centímetre, el rècord del món de salt de perxa en els anys noranta, per tal de guanyar els diners que li suposava el fer-ho. I actualment fa el mateix el suec Duplantis?. He de dir, que tant llavors, com ara, aquesta pràctica no m’agrada. No m’agrada perquè és contraria a l’essència de l’esport, on, com a eina formativa que és (que hauria de ser), no s’ha d’especular i s’ha de procurar donar el màxim sempre. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.   

Miquel Pucurull

09/01/2023


19.12.22

Una dona guanya una mitja

Amics i amigues, que la progressió de la dona en el món del córrer és una realitat, ho confirmen, dia a dia, fets com el del diumenge passat. A la mitja marató de Màlaga, la francesa d’origen eritreu Woldu Mekdes va protagonitzar una fita històrica: va entrar primera absoluta en 1h08.25, cinc segons abans que l’espanyol Cristòbal Valenzuela, guanyador l’any passat, per cert. S’estan donant alguns casos en els que guanyi una dona en curses de poc nombre d’atletes, però en aquesta n’hi participaven tres mil. En concret, la van acabar 2.839. És inversemblant que una noia, , deixant al darrere dos mil homes, sigui capaç de guanyar en una prova tan exigent com una mitja. I cal dir, a més a més, que qui va entrar en el sisè lloc, en 1h11, també era una noia, la també francesa Margaux Sieracki. És força insòlit el que estan aconseguint. Però, a propòsit, vull recordar que el metge alemany Van Aaken, una autoritat de l’atletisme mundial fa 40 anys, va predir que la dona guanyaria a l’home en proves de molts quilòmetres. Afirmava que, pel que fa a la part psicològica, tenen més cervell que nosaltres per afrontar les llargues distàncies com, per exemple, la mitja marató o la marató. Aprofito per desitjar-vos unes bones festes. I fins l'any que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
19/12/2022

12.12.22

Recorda de la marató de València

Amics i amigues, el diumenge passat es va celebrar la marató de València. D’aquesta marató en tinc molts records personals. Un d’ells, agrós, té a veure en que l’any 1985, la primera vegada que la corria, vaig haver d’abandonar. Us explico el drama: Al Km 30 em vaig quedar sense forces. Vaig ensopegar amb el mur. Els que correu maratons ja sabeu de que va: els que no, us ho explico: gairebé de cop i volta la passa s’escurça, corres un parell de quilòmetres més, veus que no pots en la teva ànima; penses en la bestiesa que has fet de sortir sense estar prou entrenat; la gambada ja no és gambada, et sembla que estàs a punt de morir, i, finalment, decideixes viure. Et treus el dorsal i plegues. No va se l’única vegada que vaig abandonar a la marató de València. Sis any després, ho vaig fer perquè, mentre la corria, em van dir que la meva filla Elisenda anava primera, i vaig voler veure-la arribar: vaig trencar pels carrers fora del circuit per anar a la meta i veure-la guanyar. Aquest, en contraposició a l’anterior, no cal dir que és un record extraordinari, inesborrable. Per cert, aquesta marató la va guanyar tres anys seguits: el 1989, el 1990 i el 1991. Deixeu-me presumir de la seva qualitat atlètica ja que no puc fer-ho de la meva. I menys després del què he dit. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
12/12/2022

4.12.22

Creuar l'Atlàntic

Amics i amigues, per adquirir fons, la majoria d’esportistes, a banda del seus entrenaments específics, corren. Futbolistes, basquetbolistes, boxejadors, fins i tot els motoristes, tots corren per obtindré resistència. També, n’estic segur, els quatre catalans que el 12 de desembre començaran l’odissea de travessar l’Atlàntic remant en una barca. Em refereixo a en Martí Ramírez, Sergi Franch, Joaquim Planells i Juan Bautista Romero, que sense cap motor a l’embarcació, només amb la força dels seus braços, creuaran l’oceà des de les Canàries al Carib. Més de 5.000 quilòmetres entre 40 i 45 dies. I ho faran amb un valor afegit. Els quatre són pescadors i mariners i coneixen bé la necessitat de protegir el mar dels microplàstics: si acaben el projecte amb beneficis dels patrocinis que han buscat, els diners els donaran a la Fundació Surfrider, una ONG que vetlla per reduir les partícules minúscules de plàstic dels mars i rius que amenacen l’ecosistema. Llegir al diari l’altre dia el que deia un dels remers, dona idea de la extraordinària dificultat del projecte: “Per remar, farem torns de dos. Dos dormirem i dos remarem, fent canvi cada dues hores. Durant aquests dies no dormirem més de dues hores seguides”. Està clar: el cel, i el mar, és per als aventurers. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
04/12/1938

29.11.22

Corrinyar

Amics i amigues, fa uns dies vaig buscar un sinònim de la paraula ‘córrer’ per utilitzar-lo a fi i efecte de no donar la llauna amb repeticions en els meus escrits o piulades al Twitter . En vaig trobar bastants: “circular”, “discórrer”, “fluir”, “transcórrer”, “apressar”, “activar”, “accelerar”, “empènyer”, “instar”. N’hi ha un munt. Fins i tot composicions, com “fer via”, o “anar per feina”. La que més em va agradar va ser la paraula “corrinyar”, que figura al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Com que a Internet està tot, he buscat sobre el mot i he trobat que un escriptor reconegut com en Murakami -corredor de fons com és sabut- utilitza el verb. En la traducció al català que hi ha de la seva novel·la ‘Kafka a la platja’, per exemple, hi ha una frase on diu “En Hoshino, que coneixia el barri, es va posar a caminar a grans gambades, i en Nakata va haver de seguir-lo mig corrinyant”. També he trobat que la fan servir molt a Tortosa, a les terres del Baix Ebre. A mi em va de conya. Segons l’esmentat Institut d'Estudis Catalans “Corrinyar” significa “Córrer sense posar-hi una gran pressa”. Que ni pintat. És el que jo faig des de fa temps. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull
29/11/2022





21.11.22

Wilma Rudolph, ‘la gasela negra’

Amics i amigues, dissabte passat es van complir 28 anys de la mort d’una atleta nord-americana mítica: Wilma Rudolph -‘la gasela negra’, li deien- i m’hi vull referir a mode d’homenatge. Durant els primers sis anys va haver de caminar amb un aparell ortopèdic per una minusvalidesa. Va anar millorant gràcies a una intensa rehabilitació, sempre estimulada per la seva mare, i d’adolescent, va començar a destacar en l’atletisme al seu institut. Tenia un enorme potencial com a velocista i aviat va formar part de la selecció nord-americana. Va participar als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956, i amb l’equip del 4x100 va aconseguir una medalla de bronze. Quatre anys després, als de Roma, va guanyar en els 100 i 200 metres i un altre cop en el 4x100, la primera nord-americana en guanyar tres medalles d’or en uns mateixos Jocs. Convertida en glòria nacional, en retirar-se es va dedicar a entrenar els joves marginats. La seva vida va ser una mostra del que és possible aconseguir amb tenacitat. De petita va haver de lluitar contra la pobresa, i més tard contra la discriminació racial. I sobre tot, per superar una seriosa discapacitat. Una lesió per la qual els metges deien que no podria caminar mai. La seva mare, però, li deia que sí; que podria. I ella la va creure: el 1961, amb vint-i-un anys, va ser la dona més ràpida del món. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
21/11/2022

14.11.22

Els temps per acabar les curses s’escurcen

Amics i amigues, m’agrada córrer curses de tant en tant, i em trobo, cada cop més, amb l’inconvenient del límit de temps per acabar-les. Hi ha una tendència a escurçar-los. Segurament es degut a que els responsables del trànsit de les ciutats i pobles deuen exigir als organitzadors que la cursa s’acabi aviat per a que els automobilistes no es queixin. Les guàrdies urbanes manen més que els alcaldes i les alcaldesses, i les normes son cada vegada més estrictes: curses de 10 quilòmetres que anys enrere no tenien ni límit, ara donen 1 hora i vint minuts i gràcies. Com és el cas de la dels Nassos de Barcelona. I dic al respecte: és sorprenent que una prova popular com aquesta de l’últim dia de l’any, que hauria de ser festiva al màxim , hagi de ser tan rigorosa per classificar-se. Per posar un altre exemple, encara més radical, el de la mitja marató de Terrassa del mes de gener: El temps límit per acabar-la és de 2 hores i 30 minuts. Això significa que si no corres a 7 minuts el quilòmetre –que és força velocitat per alguns veterans i no diguem els ultra veterans com un servidor-, no pots fer-la. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
14/11/2022



29.10.22

Pas enrere de la secció d'atletisme del Barça

Amics i amigues, s’ha anunciat, fa uns dies, que la secció d’atletisme del Club de Futbol Barcelona no participarà la temporada que ve a la lliga nacional masculina. No puc discutir les decisions que pren el president de l’entitat perquè la situació econòmica del club és delicada. Però si que puc lamentar, profundament, que per tal de retallar despeses surti perjudicada una secció com la d’atletisme. La més antiga després de la del futbol, perquè, pel que se sap, l’any 1900, mesos després de la fundació del club, ja hi havia atletes que participaven en competicions amb la samarreta del Barça. Una secció que ha tingut quantitat d’atletes olímpics. I que, precisament, ha estat quinze vegades campiona de la lliga a la que ara renúncia. Sap greu la decisió presa pel que pot suposar pel futur de l’atletisme. Només cal recordar que fa molts anys, un president del Barça va eliminar el bàsquet de la primera divisió i va caure en el més complert ostracisme fins que es va recuperar. I sobre tot, perquè a fi de comptes, sabent que aquest estiu el club s’ha gastat 153 milions en fitxatges per a la secció de futbol, la rebaixa a la d’atletisme se m’acut que deu de ser la xocolata del lloro. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
29/10/2022





17.10.22

'Gambada a gambada. L'alegria de córrer.'

Amics i amigues, em fa il·lusió dir-vos ho: Aquest dimecres, 19 d’octubre, sortirà a la venda un llibre meu. Li he posat el títol de ‘Gambada a gambada’, i l’Editorial Columna, que és qui l’ha publicat, li ha afegit el subtítol: ‘L’alegria de córrer.’. Es tracta d’un compendi de relats escrits per qui ha fet de la seva afició a córrer -accentuada desprès de la jubilació- una forma de vida. Recomanacions, vivències, consells per mantenir-se en forma, reflexions sobre com afrontar el pas dels anys... A les primeres pàgines tracto que el lector conegui i visqui les mateixes experiències meves i li puguin servir d’ajut. Més endavant hi he posat consideracions sobre l’avenç de les dones en el món del córrer, aspectes de les maratons i altres curses, reflexions sobre l’altruisme i l’esport... Apreciacions fetes amb el desig de transmetre què, a qualsevol edat, l’exercici físic és un passaport extraordinari per viure millor. Un aspecte important: la inspiració per haver escrit el llibre us ho dec a vosaltres. És així: Alguns dels relats són coses que he dit en aquesta emissora durant els sis anys que fa que tinc la gosadia de fotre-us la llauna al final de l’Ultraesports. Tant de bo ara, després d’haver-les escoltat us agradi llegir-les. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
17/10/2022

10.10.22

L'última d'en Kilian

Amics i amigues, fa cosa d’un mes, en Kilian Jornet va fer una de les seves. Dóna positiu per la Covid dies abans de l’Ultra Trail del Montblanc, però va prendre la sortida d’una de les curses més dures del món: 170 quilòmetres de recorregut i 10.000 metres de desnivell positiu. Surt, travessa els Alps, i després d’una bona estona d’anar darrera del primer (el seu amic Blanchart) l’avança i arriba guanyador a la meta de Chamonix. Ho fa en menys de 20 hores, que és un temps mai no aconseguit per ningú, ni ell mateix, que l’havia corregut i guanyat tres cops. En concret, fa 19 hores, 49 minuts i 35 segons i obté el nou rècord de la prova. Es dona la circumstància que quinze dies abans, en Kilian va quedar cinquè en una altra cursa de muntanya de 31 quilòmetres, a Suïssa. Com que ja té prop de 35 anys, alguns van dir a les xarxes allò tan clàssic de que “l’edat no perdona”. S’ho van haver d’empassar: no sabien que aquest noi –em poso dempeus- és d’un altre planeta. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
10/10/2022