4.5.22

Km 41 al 42,195 de la marató de Bcn'2022

Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Els corredors i corredores seguiran per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on han girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veuran les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estaran a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.

La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató). Continuaran per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Començaran a veure incondicionals que els saludaran amb desfermades emocions, i giraran a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic, avui –.

Trobaran la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí, esperant-los per acollir-los, també emocionades, la glòria. 

Miquel Pucurull

3.5.22

Km 40 al 41 de la marató de Bcn'2022

A l'agafar la Ronda de Sant Pau, podran veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.

Avançaran per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final,  però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no s'han de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a l'esquerra. Com que aniran amb el crono potser els farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!

Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no saturin a l’orxateria de Can Sirvent per molt que els agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdran temps, i si s'hi paréssin... qualsevol torna a engegar després!

I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passaran per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No s'aturin a veure si, com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobin aquell tebeo del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que els hi fan falta per a la col•lecció... No s'aturin avui. Com per tants altres llocs pels quals han passat, hi vindran un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguiran pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.

No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acaben de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.

És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!

A l’arribar a Sepúlveda  giraran a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobaran el senyal del km 41, on hauran de dominar l'emoció.

2.5.22

Km 39 al 40 de la marató de Bcn'2022

Els participants arribaran tot seguit al Portal de la Pau on els esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom. I tot i que estaran una mica tocats, no es confondran; sabran que els hi diu que han d’anar cap a la dreta. Li faran cas al senyor Colom. Aniran cap a la dreta, on els dirigeix ell amb el seu dit de mig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.


I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) giraran per agafar el Paral•lel, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de dos quilòmetres i escaig, el més difícil, per a tothom, ja ha passat. Hauran de mantenir el ritme tant com puguin, hauran d’aixecar els genolls una mica, hauran de visualitzar la pancarta d’arribada, hauran de..., però ja gairebé la tenen coll avall.

El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa -segons diuen- estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja va bé: concentració i res més que concentració és el que necessiten els esforçats i esforçades que estan acabant la marató.

Tot i estar concentrats, no deixaran d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindran a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.


Una mica més endavant, quan hauran passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veuran a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veuran.

Avançant pel Paral•lel podran copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginaran que surten a animar-los els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà. 

Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està a l’esquerra (una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat) no cobrarà vida al veure’is i els aplaudirà per ajudar-los a fer la mica que els queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien al centenari music-hall El Molino, i també els animaran.


Paral•lel amunt  –qui era el guapo que deia que no pujava!- giraran per la Ronda de Sant Pau, amunt també, i tot seguit hi veuran un rètol que els impressionarà, el del Km 40.

1.5.22

Km 38 al 39 de la marató de Bcn'2022

No cal dir que si no fos perquè els participants porten al damunt 38 quilòmetres, la Via Laietana la baixarien escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Com que no serà així, faran bé de mirar a la dreta per admirar les muralles al creuar la plaça de Ramon Berenguer.

Veuran, en passar, la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-los des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, li va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.


A poc arribaran a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat, en competència segles després amb la Mercè.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’Eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al transit, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen el Palau del Rei. Repeteixo, un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Com Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del vial simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida. I en els anys cinquanta, Apartado de Correos 1001, una de policíaca que va tenir un enorme èxit, 


També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altra per on estaran passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta i la plaça d’Antonio Lopez a l'esquerra. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació “fantasma” en diuen alguns).

Passat Correus giraran a la dreta per enfilar el Passeig de Colom. A l’esquerra hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta. Al costat dret tindran l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. També, a la plaça, hi havia fins fa poc un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que tenia més de 150 anys i que només cuinaven per als clients fixos; els passavolants ocasionals s'havien de conformar amb un entrepà.

I poc abans d'arribar a tocar el monument a Colom es trobaran el senyal de km 39.

30.4.22

Km 37 al 38 de la marató de Bcn'2022

Un cop a la Plaça de Catalunya giraran a l'esquerra per trobar el carrer de Fontanella, també a l'esquerra. Al fer-ho, acostumats com estan a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, els sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la Plaça Catalunya hi seran per aplaudir-los, i per l'emblemàtic lloc, i per tot plegat, serà especialment atractiu el córrer per l’indret.

Pel carrer de Fontanella, el nom d'un polític del segle XVII que juntament amb Pau Claris va proclamar la República de Catalunya el 1641, aniran a buscar la Via Laietana. A poc metres hi veuran el carreró d'Estruc a la dreta. Hi passaran per davant, de pressa (si encara tenen forces) perquè s'explica que és un carrer amb reminiscències esotèriques. I a aquestes hores no estaran per romanços. Allà hi vivia l'Astruc Sacanera (d'aquí el nom), el bruixot Sacanera, que usava la pedra escurçonera amb finalitats curatives, per guarir la ràbia i les picades d'escurçó.

Al carrer Fontanella, abans de girar per Via Laietana, hi ha una botiga curiosa: la Barreteria Mil. L'any 2017 va fer cent anys que és en aquest lloc. Deia que és curiosa perquè, a banda de l'antiguitat que té, ven una peça de vestir que el du poca gent. Malgrat que, pel que sembla, la moda reneix. Com sigui, els amos s'enorgulleixen d'haver tingut clients famosos com l'actor Tony Curtis, de visita a Barcelona fa anys, i ara, a en Lluís Llach


Baixaran per la Via Laietana. Quan creuaran la Plaça d'Antoni Maura 
veuran a la dreta la Catedral. (Fins fa un parell d'anys es passava just per davant, però, com altres llocs icònics del recorregut, han desaparegut per fer la marató més ràpida). Ara només la veuran de reüll. 

Una curiositat que, si ho recorden, potser servirà als participants com analgèsic per la pallissa que s'estan fotent: la catedral de Barcelona té 13 campanes. Totes tenen un nom, la majoria un nom de dona: l’Eulàlia, la Honorata, la Tomasa, la Mercè, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, la Oleguera, la Vedada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa i la Cristina. Totes i cada una tenen la seva història. El nom els hi posava el bisbe o un delegat seu; no sé si ara també ho fan. Una d’elles, la Cristina, és la més nova i se li va posar aquest nom perquè la germana del rei es va casar a la catedral. N’hi havia una el segle XVl, de nom la Severa, coneguda com El seny del Lladre, i es tocava cap el vespre per indicar que era “l’hora de prendre les mesures adients”. Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfons XII amb aquest nom, en record de la santa; la segona substitueix a una que va retirar Felip V com a càstig perquè repicava en totes les revoltes que hi havia a Barcelona.


I en aquest punt es trobaran el senyal del Km 38 i un dels avituallaments més sorollosos: el que munten els de l'associació Corredors.cat, que la fan grossa.

Km 36 al 37 de la marató de Bcn'2022

Els i les atletes pujaran pel mig del Passeig de Lluís Companys i passaran per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició. Abans de creuar-lo hauran vist  a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també s'hauran trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.

Passaran per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que són  perquè pel sol fet de posar-se un dorsal per intentar fer una marató ho són. I el creuaran tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la cursa Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues.


I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui s'està passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’Informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Arquitectònica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que han vist fins ara durant el recorregut, La Dona i l’Ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.

Un cop passat l’Arc del Triomf faran un petit tros del Passeig de Sant Joan fins la Ronda de Sant Pere. Giraran a l’esquerra, just a la cantonada, on hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, “Al meu aire”, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Passaran pel carrer Bailen, i tot seguit veuran el monument a Rafael Casanova a la dreta. En passar, segur que recordaran la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no els donarà també forces per acabar de fer els quilòmetres que els quedaran per arribar a la meta.

Més endavant creuran la Plaça Urquinaona, on alguns rememoraran que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. 

L'Oliu, autor del llibre l'Essència del Córrer,  va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.


En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquell local del carrer Jonqueres, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els veterans i veteranes que avui estiguin corrent - els que van tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estan, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. 

I tot seguit, passat Urquinaona, arribaran per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya, on hi haurà el Km 37

29.4.22

Km 35 al 36 de la marató de Bcn'2022

Quan es comença a passar indicadors quilomètrics del tipus dels que estem passant, un s’adona que està fent alguna cosa de certa transcendència. Soc dels que penso que per a què creixi el nombre de maratonians a casa nostra s‘ha de proclamar que la marató la pot fer tothom -qualsevol persona sana- , però això no vol dir que no s’hagi de preparar, i tot i així, no sigui difícil córrer-la. I especialment en aquest llindar de la cursa és quan es posen a prova les capacitats que hom té per a la distància.

Els que la corren estaran de sort, però, perquè cada vegada més, aniran trobant llocs i espais urbans molt significatius de Barcelona d’aquí al final dels 42, la simple visió dels quals els ha de servir extraordinàriament per ajudar-los. Segurament, també trobaran més gent pel carrer animant-los. Tot plegat els ha de servir per assolir el seu gran repte.

Marina amunt -una via que té un nom que commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes-, hauran passat el Parc de Carles l i no s'hi haurem fixat perquè prou feina tindran. Si ho haguéssim fet hauríen vist, dintre del parc, no gaire lluny, una curiosa escultura anomenada El Cul, de l’escultor càntabre Eduardo Úrculo. Quan es va inaugurar,  l’home va dir que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Certament, l’escultura és força insòlita. La que més de tot el recorregut de la marató. I mira que n’hi ha.


Tampoc hauran vist que al mig del parc, molt a prop  també, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veuen de lluny el petit monòlit, no el confonguin amb el rètol del km 36, que encara estarà lluny. 

Hauran travessat per Marina els carrers del Doctor Trueta, de Ramon Turró i de Llull i es trobaran el carrer de Pujades on giraran a l’esquerra. Dos mansanes més enllà el carrer es converteix en Passeig, més ample, amb el Parc de la Ciutadella a l’esquerra. Un parc que ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar per a què. Un parc, tot dit de passada, farcit d’història: on l’any 1888 s’hi va celebrar la primera Exposició Universal que es va fer a Barcelona;  on s’hi feien curses els anys vint; on hi acabava la marató algun any dels vuitanta; on hi va jugar el Barça i l’Espanyol a les primeries del segle passat...


Avançant pel Passeig (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) veuran l’esplèndid edifici del Castell dels tres Dragons de Domènech i Montaner que hi ha al final, a l’esquerra. Un restaurant que fou per a les celebracions de l’Exposició Universal de 1888. I arribaran al començament d’un altre passeig, el de Lluis Companys, que hauran d’enfilar-lo en arribar-hi, i on els esperarà l’indicador del Km 36.

 

28.4.22

Km 34 al 35 de la marató de Bcn'2022

Les platges pel costat de les quals es passa corrent són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.

Un apunt sobre l’indret: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passa la marató -entre el seu camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.


Després de passar la Plaça dels Campions es tomba a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes).

En aquest punt s'està de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ajudarà una mica a l'olímpic esforç d'avui. A  la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit s'arriba a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi.

Al passar per aquí, hom no podrà sostraure a què en els pisos actuals de la Vila Olímpica s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics, des del velocista i saltador Carl Lewis fins a tots els corredors de les maratons masculina i femenina, per fer esment a una cosa  propera. Una precisió: tots els esportistes no es van allotjar a la Vila Olímpica, perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe.

Com sigui, i potser per arrodonir-ho, influïts pel lloc, fins i tot semblarà al passar que se sent cantar “Baaaaarceloooona” a la Montserrat Caballè, o “Amics per sempre... Means you'll always be my friend...” a en Josep Carreras, des de l’estadi.

Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, es veu, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que es guaitàven, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. Hem preguntat si avui fan algun descompte per ser maratonià i ens han dit que no. El que vulgui la Presidential Suite, només val 8.000 euros la nit. Això sí, amb allò que en diuen skyline, amb vistes al mar, a la muntanya, a tot arreu.

A l’arribar a la plaça es gira per agafar a la dreta el carrer Marina, però abans s'haurà vist de reüll, a prop del mar i al peu de l’Hotel Ars l’escultura daurada anomenada El Peix d'Or pels seus reflexos del sol, dissenyada per Frank O.Ghery. Al girar, també es veu enfront, a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya, tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat, una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.


I al carrer Marina els corredors i corredores es trobaran amb l’indicador del km 35, i potser es preguntaran -tant de bo- què és allò que en diuen El Mur de la Marató?

25.4.22

Km 33 al 34 de la marató de Bcn'2022

A l’esquerra del pas dels corredors i corredores hi ha tres platges per les quals hi passaran a tocar: la de la Mar Bella, on es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.

Tan punt hauran enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenen permís, veuran la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell. Que vegin el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa uns anys per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de vuitanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.

Tornant a la qüestió de les platges, el cert és que els barcelonins ens hem anant afeccionant cada cop més als banys de mar. Des d’una mica abans dels Jocs Olímpics s’ha recuperat el front marítim de la ciutat i s’ha produït un canvi històric en aquest aspecte perquè les platges s’han integrat a la nostra vida quotidiana. Un recorda que quan era petit, això no era així, en bona part perquè durant la postguerra, a les platges de Barcelona no s’hi podia anar. Amb excepció de Sant Sebastià, a la Barceloneta, la resta -les que avui fan tant goig- eren abocadors immensos de runa i deixalles.


Ara és una sort poder banyar-se en aquestes platges homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra el text d'aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on s'està corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.

Ara bé, els que seguien l’estrica norma d'ensenyar el mínim de cos havien de fer-ho per separat: els homes i les dones no es podien banyar junts. No va ser fins principis del XX que es va autoritzar la coexistència dels dos sexes; i tot i així, quan els banys de Sant Sebastià van obrir una zona mixta a la platja, es va produir un fenomenal escàndol. En els anys 20, la moral era molt estricta arreu, no únicament a Barcelona, per descomptat. A tot el món estava prohibit que les dones ensenyessin massa cuixa a les platges. A les de l'est d'Estats Units, la policia controlaba la distància de la faldilla sobre el genoll.


El mes de març no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estan passant els atletes són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poble Nou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar.

Se seguirà veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que es té  més a prop el Castell, els que corren, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.

Un apunt sobre l’indret: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on es passa -entre el  camí de la marató  i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.

No el veuran, però passaran com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. No hi passaran perquè tots i totes estaran per una altra cosa més divertida. Si ho fessin, tot i que és un cementiri, en veuríen de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”

Continuant per l’Avinguda Litoral passaran a tocar del Parc de la Nova Icaria a la dreta, i a la seva alçada  trobaran l’indicador del Km 34.

24.4.22

L'homo sapiens corria millor que el primat

Amics i amigues, se sap que el córrer va servir als nostres ancestres per convertir-se en humans. Que els primats van evolucionar, modificant el seu cos, perquè per poder caçar necessitaven córrer, per avançar-se a altres animals. He llegit que uns  antropòlegs de la universitat de Harvard diuen que la forma actual de l’esser humà es deu a una excepcional capacitat d’evolució per assolir llargues distàncies, Diuen que, entre altres trets distintius,  tenim tendons en la part del darrere de les nostres cames i peus (el famós tendó d'Aquiles), i sobre tot, unes natges grans, excepcionals, que ens permeten córrer. Afirmen que els músculs del cul són essencials per estabilitzar el tronc del cos quan correm. A banda de la grandària de les natges, que és una característica que no comparteixen la resta de primats, estem construïts d'una forma molt especial. Comparant-nos amb avantatja amb els nostres avantpassats, el nostre cap es balanceja amb facilitat al córrer.  Tenim un lligament especial que sorgeix del clatell, que permet absorbir els impactes.  I sobre tot, insisteixen en que el que fa que els humans siguem capaços de córrer tan bé –uns millor que altres, és clar- és que -no ho hauria dit mai!!!-  tenim un gran pandero. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.



Miquel Pucurull


23.4.22

Km 32 al 33 de la marató

En aquest punt estarem a tocar d’edificis d’habitatges, gairebé tots construïts per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.

El Passeig de García Faria que haurem agafat du el nom d’un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest carrer.

Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria!

Una altra curiositat observada pel sotasignat entrenant per Barcelona: mirant al terra per no fotrem de lloros, he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor...

Deixarem el passeig quan arribem a la part de baix del carrer Jonquera i, no hi ha més remei: haurem de pujar el pont del final del carrer per agafar l’Avinguda del Litoral. El pont és el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral, i s’ha de dir que és curt però força emprenyador, especialment ara que estem al quilòmetre 33, el moment en el qual comencen tots els mals. Ens “salvarà”, no obstant, poder intuir que tenim el mar a prop, que sempre relaxa, perquè haurem arribat a la zona de les platges en aquest moment.


El gir per agafar l’Avinguda del Litoral el farem a tocar, a l’esquerra, de la pista d’atletisme de la Marbella annexa al poliesportiu del mateix nom, un lloc conegut perquè és la Caserna General de la Cursa dels Nassos. I en quatre gambades –qui diu quatre diu cinc o sis- trobarem el senyal del Km 33

Un apunt: la pista es va construir en els terrenys on el Canaletes hi tenia fa anys una pista de terra – no de tartan com és la d’ara que és un luxe - on potser més d’un dels que participen avui a la marató hi hagi fet alguna carrera o algun salt. Sí és del Poble Nou i una mica veterà o veterana és gairebé segur, perquè el Canaletes és un entranyable club del barri. En els anys vuitanta/noranta  estava presidit pel doctor Lluís Bertran, el seu fundador,  Un ex campió de Catalunya de 100 metres llisos dotat d’un carisma especial, que contagiava la seva passió per l’atletisme al més pintat.