22.6.22

Fisonomia de la Cursa del Poble Sec 2022



En el mes de juliol no hi ha gaires curses, però a Barcelona ciutat n’hi ha una que els aficionats a córrer no ens la perdem mai: la del Poble Sec que organitzen els amics del Club Atlètic Running. Enguany és el diumenge 17. És de 5 quilòmetres -una distància no gaire usual- i té un recorregut bastant suau i de dues voltes idèntiques, força interessant.

Interessant només començar: ho farem a la Plaça del Sortidor, un lloc amb història. Com en tot el barri, perquè el Poble Sec en té molta. Altra cosa serà si un servidor sabrà plasmar-la en aquest escrit -després d’esbrinar aquí i allà què és el que hi ha o hi ha hagut pels carrers per on passarem- però en aquest barri de Barcelona, i tot i que únicament fa uns cent cinquanta anys que existeix com a tal, d’història en té un munt.

Podríem dir que la plaça és el cor del Poble Sec, un barri que va ser el primer eixample de Barcelona. Extramurs, va ser una àrea anterior a l’Eixample d’en Cerdà i li deien L’Eixample de Santa Madrona. Tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Un, diguem-ho clar, s’hi troba bé en aquest barri mestís, habitat per gent treballadora d’aquí i de fora. Molts catalans, però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poble Sec és el barri amb més immigració de la ciutat), fan del lloc on correrem aquesta cursa, un espai singular.

Deia que la Plaça del Sortidor és l’ànima del barri. Hi ha sempre avis fent petar la xerrada a l’ombra del arbres, i nens i nenes de l’escola de les franciscanes (les monges del Sortidor) que hi juguen. També hi ha un dels restaurants més típics i antics de la zona, El Sortidor. L’edifici data de 1870, i ja era una taverna el 1901. Bar Genius es va dir durant un temps, però era més conegut com Can Jesús, que era el nom de l’amo. El local, que va servir per filmar algunes escenes de la sèrie de TV3, “Porca Misèria”, ha conservat l’essència que tenia de bon principi. A qui el vulgui escoltar, el propietari actual diu que "Molts restaurants moderns de Barcelona semblen botigues de sabates". I té raó. No és el cas, d’aquest que, segons diu un veí: "està encara com quan hi anava Joan Manel Serrat a comprar gel".

Diguem que el nom de la plaça prové del fet que a les primeries del segle passat hi havia un sortidor al bell mig, coronat amb l’estàtua de la Deessa Ceres, que va ser traslladada a la plaça Sant Jordi de Montjuïc, (aquella que tothom confon amb el sant quan es puja cap a l’Estadi). Ara, a la Plaça del Sortidor no hi ha cap sortidor; hi ha una rèplica de la font de Canaletes. Anirà bé, abans de sortir, beure una mica d’aigua.

Plaça del Sortidor a les primeries del segle XX

Més coses de la plaça...i no acabaríem! En el Centre Cívic, que està a la plaça, hi té la seu el Club d’Escacs Comtal, un dels més antics i llorejats clubs d’escacs de Barcelona i d’Espanya. Fundat l’any 1925, ha anat amunt i avall de la ciutat ocupant diferents pisos i llocs -en un d’ells el nen prodigi, Arturo Pomar, va jugar unes simultànies a l’edat de 12 anys- fins anar a parar al Centre del Surti (nom popular que els veïns li donen a la plaça).

En sortir de la plaça agafarem el carrer de Magalhäes, nom en honor del navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes, i en farem uns cent metres fins el de Radas. En aquest, l’honor se li fa a un militar del segle XVII que va defensar el convent de Santa Madrona durant un setge de Barcelona.

Baixant per Radas hi veurem la botiga La Fabrique, un dels millors forns de Barcelona, guardonat no fa gaire com a forn de La Ruta del Bon Pa 2022 de Catalunya (atenció: croissants boníssims). Girarem a la dreta en arribar de seguida al carrer d’Elkano. que l’enfilarem a la dreta. En aquest tros de la cursa estarem a la part més fina del Poble-sec –no es pot oblidar que aquesta zona és coneguda com el primer eixample de Barcelona-, on els pisos, segons sembla, han estat sempre els més cars del barri.

Pel carrer d’Elkano, el navegant basc que va ser el primer que va donar la volta al món en un vaixell el 1522, travessarem els de Margarit i de Tapioles, el carrer on hi ha la Parroquia de Santa Madrona, a la nostra esquerra, l’església més important del barri.


L'església de Santa Madrona en el segle XIX

Si girem el cap veurem el campanar. Un apunt: tot i que no es gaire sabut -crec jo-, Santa Madrona és també patrona de Barcelona juntament amb la Mercè i Santa Eulàlia. Sembla ser que va morir martiritzada l’any 300, i es diu que un dia del segle X, quan duien el seu cos al rei de França per veure si la reliquia el curava d’una malaltia, el vaixell que el transportava va fer escala a Barcelona, i aquí es va quedar. Una llegenda diu que cada vegada que volien embarcar de nou el cos al vaixell es reprenia un enorme temporal, per la qual cosa van interpretar que, donat que, pel que es deia, la santa havia nascut a Barcelona, la seva tossuderia celestial indicava que no es volia moure de la ciutat barcelonina. La van fer patrona de la ciutat i l’advocaven per a que plogués. Però, infidels que som els humans, el seu patronatge va ser substituït pel de Santa Eulàlia que, segons deien, ho aconseguia més sovint. I desmemoriats que som, a la pobre Santa Madrona se la va anar oblidant. Les seves relíquies van rodar per la ciutat d’un lloc a un altre fins anar a parar, primer a la Parròquia de Lurdes , i després a aquesta del carrer Tapioles.

Continuant pel carrer d’Elkano passarem per davant del local de l’Ajuntament que alberga entitats del barri, una d’elles la seu del Club Atlètic Running que ja em dit que són els que organitzen la cursa que estem corrent. Una associació molt activa en el món del córrer, que es va fundar fa més de quaranta anys. Activa i compromesa, perquè és una de les entitats esportives que es van adherir a la manifestació del dia 10 de juliol del 2010 per mostrar rebuig a la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional.

El carrer d’Elkano el deixarem tot seguit, quan arribem al de Salvà (un metge que va crear la primera estació meteorològica de Catalunya), per baixar-lo fins al Paral•lel. A la dreta, veurem un bonic edifici d’obra vista que fou una prestigiosa impremta, la Talleres Gráficos M y R Gilabert, especialitzada en calendaris de sobretaula, els famosos Tacos Myrga. Ara hi venen ordinadors.



Taco Myrga il·lustrat. Any 1967

En arribar al Paral·lel girarem a la dreta per agafar el carrer de Vila i Vilà, passant per davant d’El Molino, el local que fou el més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Tant ho va ser que, després d’haver estat tancat molt temps, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat de dalt a baix –veurem perfectament la seva façana al passar- i remodelat totalment el seu interior, l’han engegat de nou no fa gaire.

El Molino va ser testimoni d’un temps. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch quan deia que "...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet".

Inaugurada el 1908, la sala es va especialitzar en espectacles de music-hall una mica transgressors, fins i tot durant els primers anys de després de la guerra. La Bella Dorita va estar la seva vedette més famosa. No tant per la seva bellesa, que també, sinó per la manera en que era capaç de traspassar els límits de la moral permesa en els primers trenta anys de la dictadura, on tot era censurat. Fins i tot el nom del local, que va passar a anomenar-se El Molino quan es deia El Petit Moulin Rouge, per dues coses: no estaven permesos rètols en llengües estrangeres (en català encara menys) i la paraula “Rouge” (vermell, roig o rojo) gairebé no podia ni ser pronunciada.

Una curiositat: si, com es sabut, els gegants de qualsevol lloc són una al•legoria i expressen l'esperit popular de l'indret, els del Poble-sec no poden ser més expressius i característics. Durant molts anys van ser tres xemeneies. Ara, i des de l'any 2001, són la Rosa i l'Armand. Ella és una vedette del Paral•lel que ensenya la cuixa, i ell és un elegant client de cabaret que li duu un ram de flors i un regal.

          
                   La Rosa i l'Armand, els gegants del Poble-sec

Passat El Molino deixarem el Paral•lel per seguir per Vila i Vilà, el més ample dels carrers pels quals estem passant. En fer-ho, embalats com anirem, potser no veurem, a la nostra dreta, un Abeurador de pedra. És un vestigi de finals del XIX que s’ha conservat en el lloc on hi havia una fonda (ara hi ha el restaurant El Abrevadero) que servia per a que hi beguessin aigua els cavalls dels clients que paraven al local.

Més enllà, en creuar el carrer Nou de la Rambla, veurem a la nostra esquerra -si la velocitat que durem en aquest moment ens ho permet- un altre vestigi de la primera meitat del segle passat: la Sala Apolo. Pertany al que fou les Atracciones Apolo, un lloc on, a manca de parcs temàtics, el personal es divertia pujant a les furgonetes de La Gruta Màgica que els transportava a les calderes de Pere Botero; o entraven a La Casa de la Risa, un laberint de miralls que aprimaven o engreixaven a voluntat; o s’enclastaven amb el de davant en El Autochoque; ...atraccions més “emocionants” que els Caballitos que hi havia a la terrassa per als nens, a la dreta de la qual es podia patinar en una pista que també servia de camp de bàsquet de l’Hispamer, una de les primeres de Barcelona que va tenir taulers de vidre. Aquest cronista amateur (basquetbolista amateur també) ho pot confirmar perquè hi va jugar fa més de cinquanta anys.

Les Atracciones Apolo van servir també per filmar escenes de pel•lícules. Una de les quals, “Apartado de Correos 1.001”, va tenir molt èxit als anys cinquanta, on el “dolent” era perseguit i enxampat dintre de La Casa Encantada. Les atraccions van entrar en decadència en els anys setanta. Van ser derruïdes per fer-hi un hotel, excepte on s’hi feia ball de saló, que s’ha mantingut amb el nom de discoteca Sala Apolo, a molt pocs metres d'on passarem.


                Les Atracciones Apolo. Anys cinquanta

Una observació: al carrer de Vila i Vilà hi ha qui li diu Vilà i Vilà, amb accent a les dues as perquè costa dir-ho bé. Però són dos cognoms: el primer -que correspon al d’una rica família propietària de terrenys del Poble-sec- no duu accent; el segon -que també era el d’un acabalat propietari- sí.

Per Vila i Vilà passarem a tocar el parc de Les Tres Xemeneies a la nostra esquerra, el lloc on hi va haver la companyia de la llum. Fins a finals del XIX, el Poble-sec era un espai rural, amb horts, camps, fonts i alguna ermita. L’indret on estarem ara s’anomenava Les Hortes de Sant Bertran, la qual cosa vol dir que era terra de cultiu. Res a veure amb el que amb el temps va ser on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera i més tard l’empresa que subministrava llum a Barcelona. No ho veurem perquè ens ho impedirà la façana d'un poliesportiu , però a banda de de Les Tres Xemeneies -una de les icones de la ciutat- a dins del parc hi ha algun element que recorda que aquí hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca (l’accionista principal era del Canadà), que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica provinent de les aigües de l’Ebre a la ciutat. Per exemple, una dinamo enorme i una mena de vàlvules gegants que a mode d’escultures volen recordar-ho, i una cadira gegant en un costat, com a mostra d’art actual, que no sé que hi pinta, però es curiosa de mirar

I el rètol d'una placa, misteriosament desapareguda i recuperada , que recordava  que l’any 1919 va haver una famosa vaga que es va anomenar “de la Canadenca”. El gener de 1919, les queixes de 8 treballadors de la indústria, que reclamaven menys hores de treball i un salari digne, els va significar el seu acomiadament i el d’altres més que s’hi van solidaritzar. L’afer va desembocar en un ampli moviment vaguístic que es va estendre per tot Barcelona. Més de 3.000 treballadors van ser detinguts; va intervenir l’exercit...Però a l’abril d’aquell any, el govern espanyol va haver d'establir la jornada de treball de 8 hores. (No sense represàlies perquè un líder sindical va morir a trets de la guàrdia civil). Tothom va estar d’acord en que l’origen d’aquesta victòria laboral va ser la vaga de la Canadenca. Deixeu-me posar una mica transcendent: resulta emocionant que estiguem trepitjant un terreny on es va forjar un avenç tan important per al moviment obrer, i en definitiva per a la societat, com és la jornada de 8 hores.


La Canadenca ocupava l'espai del parc de les tres xemeneies

Una curiositat: Les Hortes de Sant Bertran, que ja hem quedat que era com s’anomenava inicialment l’indret, tenien aigua a dojo. I el barri que es va anar formant el segle XVIII entre Montjuïc i aquest horts també. Bona prova són les fonts que hi havia, algunes de les quals han donat nom a carrers. Tot i així, se li va dir Poble Sec molt aviat, ningú sap ben bé per què. Hi ha qui diu que va ser degut a l’aigua que consumien les fabriques i tallers que s’hi van instal•lar, que van deixar eixugada la zona, però no es pot confirmar.

Per Vila i Vilà anirem creuant el que fou el terreny de Les Hortes de Sant Bertran, un espai que té una llegenda: en el segle XVII, aquí mateix, un dissabte de 1640, va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I la llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

Deixarem Vila i Vilà, un carrer absolutament pla, i anirem a buscar el de Palaudàries (En Joaquim Palaudàries i Pujol fou el propietari de terrenys en de les Hortes de Sant Bertran). El pujarem fins el de Piquer -un compositor de música popular del XIX- del qual en farem uns cinc-cents metres fins el carrer d’En Fontrodona . (Curiosament, el nom no és el d’una font, de les moltes que hi havia a la falda de la muntanya de Montjuïc, sinó el cognom d’en Joaquim Fontrodona, un notari que s’encarregava de donar fe dels testaments d’alguns propietaris dels terrenys del barri). El pujarem -déu ni do la pujada- fins al cap de munt, fent un petit bucle en trobar-nos els carrers de Blesa i Blai, els més concorreguts del Poble-sec exceptuant el Paral•lel, una mena de rambla en petit, farcida de bars per fer un àpat desenfadat o prendre una copa (no és estrany: per a mi, el Poble-sec és el lloc on hi ha més bars i restaurants per metre quadrat de la ciutat), i d’antics establiments que li donen al carrer una entitat especial. Sí, a més a mes, està tancat al transit com està -no únicament avui per a la cursa, sinó sempre-, la joia és absoluta.

Parlant de fonts, el barri del Poble-sec, i malgrat el seu nom, va ser una zona on hi va haver un munt de fonts: la Font Honrada, la Font Trobada, la Font del Gat, la Satàlia, la Conna, els Tres Pins, les Pessetes, la Walkíria, la Magnèsia... Per a molts, no únicament per als veïns, es van convertir en llocs d’esbarjo durant el segle XIX i primeries del XX. Van agafar molt bona fama, i la gent hi anava a fer “Fontades”, que era com anomenaven a les trobades al voltant d’una font, on es menjava, es bevia, es ballava...i es lligava (en aquella època es deia “es galantejava”). 


           Fontada a la Font del Tres Pins. Primeries del Segle XX

Al fer el bucle dels  carrers de Blesa i Blai passarem molt a prop d’un bar emblemàtic, la Gran Bodega Saltó, la façana del qual té un rètol filosòfic: “Solo se vive una vez”. Ja està dit tot. És un antic celler que encara ven vi a granel, i la seva clientela és una barreja d’artistes, escriptors, músics i gent del barri, que mentre fan el vermut amb anxoves tracten d’esbrinar -els parroquians tenen aquesta habitud- quina és l’errada ortogràfica que hi ha escrita a la barra. Aquest local, el freqüentava un personatge popular i molt estimat per tothom al Poble-sec, el Tito Juan, també conegut com El último mohicano de Montjuïc. Es dedicava a la compravenda de ferralla però la seva gran il•lusió era la de torejar, una cosa que no va poder realitzar mai. A banda de ser un lluitador per les llibertats, tenia aficions artístiques; s’apuntava a qualsevol cosa i col•laborava sovint amb els artistes de la Gran Bodega Saltó. Quan va morir, els seus amics van posar una fotografia seva a la barra del local, vestit de torero.

A dalt de tot del carrer d’En Fontrodona trobarem el de Magalhäes i l’agafarem girant a la dreta. El gir el farem a tocar, a l’esquerra, a quatre passes, del Refugi 307, un dels prop de 1.700 refugis que es van construir a Barcelona durant la guerra per poder guarir els ciutadans. De fet, el Poble-sec, per la seva proximitat amb el port, va ser un lloc molt afectat pels bombardeigs dels italians i alemanys (la primera vegada a la història universal que era bombardejada una població civil en una guerra), i aquest refugi, que tenia una capacitat per a 2.000 persones va ser cabdal. Tot i que no es va arribar a concloure, al final de la guerra els veïns havien excavat uns 200 metres de túnels a pic i pala. Ara es pot visitar. El visitarem, no avui, però el visitarem.

Enfilarem el carrer Magalhäes (el navegant portuguès a qui al cole li dèiem Magallanes) cap a la dreta, per fer-ne un bon tros en terreny pla, que ja tocava, i una mica més enllà creuarem el carrer de Salvà i el del Poeta Cabanyes, a tocar de la casa on va néixer Joan Manuel Serrat


A propòsit, ve a tomb la cançó que va compondre sobre el seu carrer:

El meu carrer
és fosc i tort,
té gust de port
i nom de poeta.

Estret i brut,
fa olor de gent
i té els balcons plens
de roba estesa. 

El meu carrer
no val dos rals:
són cent portals
trencats a trossos
i una font on
van a abeurar
infants i gats,
coloms i gossos. 

És un racó on mai no entra el sol,
un carrer qualsevol. 

El meu carrer
té cinc fanals
perquè els xavals
llancin pedrades.
Hi ha una pensió
i tres forns de pa,
i un bar
a cada cantonada. 

El meu carrer
és gent d'arreu
que penca i beu,
que sua i menja,
i es lleven amb
el primer sol,
i van al futbol
cada diumenge,

o a fer esparral al volantí,
o a fer un dòmino amb vi.

El meu carrer
és un infant

que va berenant
pa amb oil i sucre,
i juga a daus
i a 'cavall fort',
mig bo, mig bord
escolà i cuca.

El meu carrer
del barri baix
viu al calaix
de les baldufes,
amb patacons,
i l'album 'Nestlè'
i ells trossos
d'una vella estufa.

I a poc a poc se'm fa malbé
el meu carrer.

Un apunt: A banda d’en Joan Manuel Serrat, al barri del Poble-sec on estem corrent hi han nascut bastants famosos: el cantautor Jaume Sisa; l’actriu Julieta Serrano; en Joan Gràcia del Tricicle; el que fou un gran cantant d’opera Manuel Ausensi; alguns membres d’Els Mustang; alguns de l’orquestra La Salseta del Poble sec... Però no únicament hi ha nascut membres de la faràndula: l’ex jugador del Barça, Ferran Olivella; en Joan Bayen (amo del Bar Pinotxo de la Boqueria, maratonià per cert); el novel•lista Francisco González Ledesma i l’heroïna de la Guerra del Francès, Agustina de Aragón, també van néixer al barri.

Seguint pel carrer de Magalhäes creuarem el de Tapioles i el de Margarit. A la cantonada d’aquest hi havia fins fa poc un restaurant molt popular, La Tomaquera, on feien uns cargols a la llauna que es deia  que eren els millors de la ciutat. Era també molt peculiar: no es podia demanar taula perquè no tenien telèfon; s'hi havia d'anar... i si tenies sort dinaves; també havies d'anar amb diners  en metàl·lic perquè això de les targetes no sabien el què era; i a la paret hi havia  un rètol que advertia que "El restaurant no està orientat al client...sinó a la satisfacció del Manel", que era l'amo.

Un apunt: al cap de munt del carrer Margarit -nom d’un heroi català durant la Guerra dels Segadors- hi ha el camp de futbol de la U.E. Poble Sec, un club que es va fundar fa més de 90 anys. El terreny de joc és un lloc que havia estat una pedrera. (A Montjuïc n'hi havia varies; de fet, la majoria d’edificis de l’Eixample estan construïts amb pedres extretes de la muntanya per on estem). Una curiositat: la U.E. Poble Sec, un club molt modest de primera catalana, un  any es va permetre el luxe de fitxar Raducanu, un ex jugador internacional de l’Espanyol. I és que el que no passi al Poble-sec no passa enlloc...


U.E. Poble Sec. Campió de la Copa General Moscardó. Any 1958

I tot seguit ens trobarem la Plaça del Sortidor, el punt de la sortida, i haurem fet la meitat de la cursa (km 2,5). Tornarem a fer el mateix circuit en una segona volta, i en trobar altre cop aquest punt, que serà la meta (Km 5), estarem contents d’haver arribat al final d’una cursa tan carismàtica...i alguns molt feliços per haver fet marca en una distància tan poc habitual.
                                        .....................
Miquel Pucurull
04/07/2022

20.6.22

Vivència a l'Ultra Clean Marathon

Amics i amigues, dissabte passat vaig córrer l'Ultra Clean Marathon. Vaig fer l’últim tram de 13 quilòmetres del Parc de Can Zam de Santa Coloma a la platja de la Barceloneta d’aquesta singular cursa. Un prova en la qual es corre (i qui diu córrer diu trotar, com vaig fer jo) i es recull la brossa que et trobes pel camí. Em va engrescar l’Albert Bosch, el famós aventurer català, i li estic molt agraït perquè em va servir per col·laborar a que el planeta estigui una mica més net. Alguns companys i companyes van fer tot el recorregut, 63 quilòmetres, des de Terrassa, tot passant per Collserola i es van recollir 550 quilos de residus. No us podeu imaginar amb el què et trobes: des de llaunes a matalassos, de tot i més. No obstant, però, els que havien fet la cursa en anys anteriors em van dir que enguany hi havia menys escombraries. Com si ens estiguéssim conscienciant. Per cert, potser nosaltres no som els més deixats: ho dic perquè això de córrer i recollir deixalles –se’n diu ploggin- ho va inventar un noi de Suècia fa sis anys. És a dir que, a tot arreu se'n fan, de bolets quan plou. Aquesta és l’última Contra de l’Ultraesports de la temporada. Fins quan torni, passat l’estiu, correu molt. (i si de passada feu ploggin, millor que millor). De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
20/06/22

12.6.22

La gesta de Kílian Jornet a l'Everest

Amics i amigues, fa uns dies s’han complert cinc anys d’una efemèride important. La de quan en Kilian Jornet va fer el cim de l’Everest dues vegades. És per destacar-ho perquè no va fer servir oxigen artificial ni cordes fixes. Va pujar i baixar com un cabirol. De la mateixa manera a que ens té acostumats. No ens ha de sorprendre. Vaig llegir que sovint li tan analítiques i l’index de VO2 max, que és la quantitat d’oxigen que l’organisme pot transportar als músculs (i que en un esportista de la seva edat és de al voltant de 55), el d’ell és de 92. El més alt índex que els metges hagin trobat mai a cap altre esportista a Espanya: el segon que més, el del ciclista Miguel Indurain, que era de 88. I el sisè del rànquing dels més alts del món. És extremadament difícil pujar un vuit-mil sense oxigen, asseguren els experts a l’alta muntanya. Jo no en soc; el més amunt que he pujat a sigut al Montseny i gairebé em faltava l’aire, i em meravella pensar que en Kilian Jornet ho va fer. I com que no en tenia prou, al cap de sis dies va tornar a fer el mateix. En total, dues pujades i baixades a l’Everest en una mateixa setmana. I agafem-nos: el primer dia en 26 hores, i el segon en 17. Espaterrant! Fins el cap de setmana quer ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.


Miquel Pucurull
12/06/22

5.6.22

Ultra Clean Marathon

Amics i amigues, córrer és una activitat magnífica. Va bé; et sents bé; no em canso mai de dir-ho. Però córrer per un objectiu solidari és el súmmum. A Catalunya ha quallat un moviment anomenat Plogging, iniciat fa uns anys a Suècia, i materialitzat per una cursa, la Ultra Clean Marathon, que és una de les proves més peculiars del món del córrer. Ho és, perquè consisteix, tot a l’hora, en córrer i recollir els residus que et trobes pel camí, col·laborant, així, a conservar la natura una mica més neta. Que falta ens fa. M’hi he apuntat. M’ha engrescat l’amic Albert Bosch, el conegut aventurer que va arribar fa uns anys al Pol Sud després de travessar l’Antàrtida en solitari, i faré un tram d’aquesta sui generis cursa el dia 11 d’aquest mes. Ja m’hi veig, arribant a la platja de la Barceloneta després d’haver fet 13 kms, amb una bossa plena de ves a saber el què. Ja us ho explicaré. Ho deia abans, córrer és una molt bona cosa. I fer-ho pensant que estàs ajudant a que el planeta sigui més net, et deu servir per fer-te creure - si més no durant una horeta i mitja- que ets una bona persona. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.     


Miquel Pucurull

05/06/22

29.5.22

Viure la marató com a espectador

Amics i amigues, la marató de Barcelona de l‘altre dia la vaig viure d’una manera totalment diferent a la de molts altres cops. Em vaig situar a la zona del Litoral, allà on els corredors i corredores comencen a patir ‘El Mur’ després de més de trenta quilòmetres, per tal d’animar-los. Hi vaig veure corredors descalços, alguns espitxant un carret amb una criatura, i pocs disfressats, la qual cosa em va alegrar perquè sempre m’han sobrat els pallassos en una marató. També, vaig constatar la meva teoria de que les dones suporten millor que els homes els estralls de la llarga distància. A elles les veia passar moltíssim més lleugeres. Victorejar a molts i a moltes em va servir per apaivagar el punt d’enyorança que em produïa no ser un d’ells. Tot i què, he de dir, no em va resultar traumàtic. A vegades pensava quan de dolorós em seria el dia que ja no pogués córrer una marató. Però no va ser així. Quan no es pot, no es pot. Vaig gaudir aplaudint l’esforç dels que corrien, i vaig rebre el retorn dels seus somriures d’agraïment. Unes mostres d’afecte impagables, emocionants. Des d’ara en endavant, aquell serà el meu punt de vigia de la marató: el Km 32, al Litoral. Ja l’he llogat per a l’any que ve. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
29/05/2022





4.5.22

Km 41 al 42,195 de la marató de Bcn'2022

Passat el 41, tot serà cosir i cantar. Els corredors i corredores seguiran per Sepúlveda, un carrer que puja una mica precisament des d’Urgell on han girat, però tant s’hi val. Ara, que molt aviat veuran les columnes de l’edifici de La Fira, que voldrà dir que estaran a punt d’acabar aquesta marató tan anhelada, tant s’hi val.

La mica de pujada tant s’hi val (pitjor era quan pujàvem fa anys fins a l’estadi de Montjuïc per acabar la marató). Continuaran per Sepúlveda – quin nom de carrer tan bonic – com deia, planejant i pujant una miqueta. Començaran a veure incondicionals que els saludaran amb desfermades emocions, i giraran a la dreta a l’arribar al Paral•lel – quin altre nom més bonic, avui –.

Trobaran la Plaça Espanya i l’indicador del km 42; ara sí que s’ha acabat.
I una mica més enllà, passades les Torres Venecianes, que estan aquí, esperant-los per acollir-los, també emocionades, la glòria. 

Miquel Pucurull

3.5.22

Km 40 al 41 de la marató de Bcn'2022

A l'agafar la Ronda de Sant Pau, podran veure de lluny, a la dreta, el campanar de l’església de Sant Pau del Camp, una joia del romànic dins de Barcelona, de la qual se sap que ja existia abans de l’any 912.

Avançaran per la Ronda de Sant Pau per continuar pel carrer Urgell al final,  però abans, una petita recomanació: al creuar el carrer Marquès de Campo Sagrado, no s'han de creure l’hora que marca el rellotge que hi ha a la façana vermella del xamfrà, a l'esquerra. Com que aniran amb el crono potser els farà gràcia saber-la, però ni cas, perquè sempre, des de fa anys, indica que són les dotze i deu!

Una altra recomanació: al carrer de damunt, el Parlament, no saturin a l’orxateria de Can Sirvent per molt que els agradi l’orxata i els gelats que fan – per a mi i per a molts els millors i més econòmics de la ciutat - perquè perdran temps, i si s'hi paréssin... qualsevol torna a engegar després!

I una darrera recomanació ja que hi estic posat: una mica més amunt, també a l’esquerra, passaran per davant de l’històric Mercat de Sant Antoni d’estil modernista construït l’any 1.882. No s'aturin a veure si, com es diumenge i obren el mercat de llibre vell, trobin aquell tebeo del Guerrero del antifaz, o dels germans Zipi y Zape que tant ens agradaven, o del Mortadelo y Filemon..., o els cromos dels jugadors del Barça o del Espanyol que els hi fan falta per a la col•lecció... No s'aturin avui. Com per tants altres llocs pels quals han passat, hi vindran un altre dia; un diumenge pel matí, per buscar-ho, que és molt divertit. Avui no. Avui seguiran pel carrer Urgell amunt fins arribar a Sepúlveda.

No he dit res abans perquè se m’ha oblidat, però, val la pena, esportistes com som, de fer una referència a un lloc per davant del qual acaben de passar i que té a veure, i molt, amb l’esport, concretament el bàsquet.

És conegut que el bàsquet va arribar a l’Estat espanyol l’any 1921 procedent d’Estats Units, de la mà del pare escolapi Eusebi Millán. El que potser és menys conegut es que aquest mossèn el va introduir a les Escoles Pies de Sant Antoni que estan al final de la Ronda de Sant Pau a mà dreta, a tocar d’on hem passat, precisament, fa molt poc. El pare Millán va aconseguir, amb un grup d'ex-alumnes de l’escola, formar el primer club de bàsquet de l’estat: el Laietà. Van jugar el primer partit amb l’Europa, el club de futbol de Gràcia que també s’havien aficionat al bàsquet, i el resultat va ser de 8 a 2 a favor de l’Europa. Heu llegit bé: vuit a dos!

A l’arribar a Sepúlveda  giraran a l’esquerra, i a l’alçada del proper carrer, el de Borrell, després d’haver ensordit pels crits d’ànim d’un afònic Conesa -el conegut organitzador de la Cursa de Sant Antoni- on segur que estarà, esgargamellant-se com sempre juntament amb un grup d’animació fins que arribi l’últim corredor, trobaran el senyal del km 41, on hauran de dominar l'emoció.

2.5.22

Km 39 al 40 de la marató de Bcn'2022

Els participants arribaran tot seguit al Portal de la Pau on els esperarà l’estàtua de Cristòfol Colom. I tot i que estaran una mica tocats, no es confondran; sabran que els hi diu que han d’anar cap a la dreta. Li faran cas al senyor Colom. Aniran cap a la dreta, on els dirigeix ell amb el seu dit de mig metre, per passar pel Passeig de Josep Carner per davant de l’extraordinari edifici de Les Drassanes, el lloc on feien els vaixells a l’Edat Mitjana, la més gran i més completa drassana medieval que es conserva avui al món, i una de les millors mostres de l’arquitectura gòtica civil dels Països Catalans.


I a l’arribar a la Plaça de les Drassanes, una gran rotonda bastant lletja, on hi ha una mena de turó de pedres negres al mig (fa anys, quan es va inaugurar, volia semblar un volcà perquè hi emergia vapor d’aigua) giraran per agafar el Paral•lel, la qual cosa vol dir que la marató s’acaba. Semblava que no s’acabaria mai, però s’està acabant. Ara, a falta de dos quilòmetres i escaig, el més difícil, per a tothom, ja ha passat. Hauran de mantenir el ritme tant com puguin, hauran d’aixecar els genolls una mica, hauran de visualitzar la pancarta d’arribada, hauran de..., però ja gairebé la tenen coll avall.

El Paral•lel és un carrer on a les primeries del segle passat, abans de la guerra, la disbauxa -segons diuen- estava assegurada a tota hora. Ara no. I avui, just en aquest moment, de disbauxa gens ni mica. I ja va bé: concentració i res més que concentració és el que necessiten els esforçats i esforçades que estan acabant la marató.

Tot i estar concentrats, no deixaran d'admirar el tros de Muralla i la Porta de Santa Madrona que tindran a la dreta. Valdrà la pena donar-hi un cop d'ull tot passant per davant: aquesta era una de les tres portes de la Barcelona medieval i l'única que s'ha conservat després de l'enderroc de les muralles en el segle XIX per fer l'Eixample.


Una mica més endavant, quan hauran passat el mur (el de la muralla, ja m'enteneu), veuran a l'altre costat les Tres Xemeneies, un altre dels elements que són testimoniatge del caràcter industrial que va tenir la ciutat en el passat. Les xemeneies formaven part de la central elèctrica La Canadenca que hi havia a començament del segle XX en aquest espai del Poble Sec, el barri a l’esquerra d’on estem ara, que subministrava la llum a la ciutat. Ara hi ha un bonic parc, on els eskaters fan les seves acrobàcies al costat de fragments de l’antiga maquinària de la central, un vagó de tren, i una gran cadira de metall -o a mi em sembla que és una cadira-, que serà el primer que hi veuran.

Avançant pel Paral•lel podran copsar que, tot i que no com abans, ni molt menys, segueix sent un carrer on el món de la faràndula hi és força present gràcies als teatres que encara hi ha. Passant per davant de l’Apolo, per exemple, imaginaran que surten a animar-los els artistes que hi treballen. Segur que ho farien si fos més tard perquè ara estaran dormint; o els del Victoria, una mica més enllà. 

Qui sap, a més a més, si l’escultura de la Raquel Meller que hi ha damunt de la font que està a l’esquerra (una famosa cantant i actriu dels alegres vint, que porta un ram de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, "La Violetera", immortalitzada per Charles Chaplin a la pel•licula Llums de la ciutat) no cobrarà vida al veure’is i els aplaudirà per ajudar-los a fer la mica que els queda per arribar a la meta. O qui sap si una mica més amunt es reencarnaran totes les vedettes que sortien al centenari music-hall El Molino, i també els animaran.


Paral•lel amunt  –qui era el guapo que deia que no pujava!- giraran per la Ronda de Sant Pau, amunt també, i tot seguit hi veuran un rètol que els impressionarà, el del Km 40.

1.5.22

Km 38 al 39 de la marató de Bcn'2022

No cal dir que si no fos perquè els participants porten al damunt 38 quilòmetres, la Via Laietana la baixarien escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Com que no serà així, faran bé de mirar a la dreta per admirar les muralles al creuar la plaça de Ramon Berenguer.

Veuran, en passar, la part de darrere del Palau del Rei, una meravella més del recorregut i un regal per a la vista -si no hi ha cap autocar aparcat que faci la pasqua- amb en Ramon Berenguer III el Gran saludant-los des de dalt del seu cavall. L’estàtua, realitzada per Josep Llimona l’any 1920, va estar, per cert, acompanyada de la polèmica quan l’escultor Frederic Marès, trenta anys després, li va afegir al cavall una cua diferent de la que tenia l'original, molt més llarga, no s'ha sabut mai el per què.


A poc arribaran a la Plaça de l’Àngel, que es diu així perquè en aquest punt, i segons la llegenda, un àngel va aturar el martiri a què estava sotmesa la petita Eulàlia al segle I (la van llençar rodolant dins una bota plena de vidres pel carrer actualment anomenat Baixada de Santa Eulàlia), més tard santa i patrona de la ciutat, en competència segles després amb la Mercè.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’Eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al transit, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen el Palau del Rei. Repeteixo, un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Com Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del vial simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida. I en els anys cinquanta, Apartado de Correos 1001, una de policíaca que va tenir un enorme èxit, 


També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altra per on estaran passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta i la plaça d’Antonio Lopez a l'esquerra. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació “fantasma” en diuen alguns).

Passat Correus giraran a la dreta per enfilar el Passeig de Colom. A l’esquerra hi ha el Moll de Bosch i Alsina. Se li va posar oficialment aquest nom perquè correspon al d’un alcalde de Barcelona de les primeries del segle passat que va impulsar l’ampliació del port, però se li va dir, i se li diu popularment “Moll de la fusta” per les connotacions del seu nom, “Bosc” i “Alsina” amb la fusta. Al costat dret tindran l’edifici de la Capitania, i una mica més enllà la Plaça del Duc de Medinaceli, una antiga plaça on hi va haver un convent de franciscans, el de Sant Francesc, construït el segle XIII, que servia per a que els reis de la corona d’Aragó que venien per primera vegada a Barcelona juressin públicament les constitucions. Més recentment –no cal dir-ho- l’Almodovar hi va filmar escenes per a la seva pel•lícula Todo sobre mi madre. També, a la plaça, hi havia fins fa poc un dels bars més antics de la ciutat, el Paulino, que tenia més de 150 anys i que només cuinaven per als clients fixos; els passavolants ocasionals s'havien de conformar amb un entrepà.

I poc abans d'arribar a tocar el monument a Colom es trobaran el senyal de km 39.

30.4.22

Km 37 al 38 de la marató de Bcn'2022

Un cop a la Plaça de Catalunya giraran a l'esquerra per trobar el carrer de Fontanella, també a l'esquerra. Al fer-ho, acostumats com estan a veure-hi tants autobusos, tants cotxes, tants vianants per metre quadrat, tanta aglomeració en definitiva, els sorprendrà que aquest matí d’avui, feliçment, no sigui així. Els que estaran a la Plaça Catalunya hi seran per aplaudir-los, i per l'emblemàtic lloc, i per tot plegat, serà especialment atractiu el córrer per l’indret.

Pel carrer de Fontanella, el nom d'un polític del segle XVII que juntament amb Pau Claris va proclamar la República de Catalunya el 1641, aniran a buscar la Via Laietana. A poc metres hi veuran el carreró d'Estruc a la dreta. Hi passaran per davant, de pressa (si encara tenen forces) perquè s'explica que és un carrer amb reminiscències esotèriques. I a aquestes hores no estaran per romanços. Allà hi vivia l'Astruc Sacanera (d'aquí el nom), el bruixot Sacanera, que usava la pedra escurçonera amb finalitats curatives, per guarir la ràbia i les picades d'escurçó.

Al carrer Fontanella, abans de girar per Via Laietana, hi ha una botiga curiosa: la Barreteria Mil. L'any 2017 va fer cent anys que és en aquest lloc. Deia que és curiosa perquè, a banda de l'antiguitat que té, ven una peça de vestir que el du poca gent. Malgrat que, pel que sembla, la moda reneix. Com sigui, els amos s'enorgulleixen d'haver tingut clients famosos com l'actor Tony Curtis, de visita a Barcelona fa anys, i ara, a en Lluís Llach


Baixaran per la Via Laietana. Quan creuaran la Plaça d'Antoni Maura 
veuran a la dreta la Catedral. (Fins fa un parell d'anys es passava just per davant, però, com altres llocs icònics del recorregut, han desaparegut per fer la marató més ràpida). Ara només la veuran de reüll. 

Una curiositat que, si ho recorden, potser servirà als participants com analgèsic per la pallissa que s'estan fotent: la catedral de Barcelona té 13 campanes. Totes tenen un nom, la majoria un nom de dona: l’Eulàlia, la Honorata, la Tomasa, la Mercè, la Prima, la Dominica, la Tecla, la Nona, la Oleguera, la Vedada, l’Esquella alta, l’Esquella baixa i la Cristina. Totes i cada una tenen la seva història. El nom els hi posava el bisbe o un delegat seu; no sé si ara també ho fan. Una d’elles, la Cristina, és la més nova i se li va posar aquest nom perquè la germana del rei es va casar a la catedral. N’hi havia una el segle XVl, de nom la Severa, coneguda com El seny del Lladre, i es tocava cap el vespre per indicar que era “l’hora de prendre les mesures adients”. Les que tenen més llegenda són l’Eulàlia, la més gran, de 3 tones de pes, que és la que toca les hores, i la Honorata, la dels quarts. La primera va ser batejada per Alfons XII amb aquest nom, en record de la santa; la segona substitueix a una que va retirar Felip V com a càstig perquè repicava en totes les revoltes que hi havia a Barcelona.


I en aquest punt es trobaran el senyal del Km 38 i un dels avituallaments més sorollosos: el que munten els de l'associació Corredors.cat, que la fan grossa.