Atleta nonagenària

Amigues i amics, cada cop, a mesura que augmenta l’esperança de vida, augmenta també el nombre d’esportistes longeus. Molt longeus, diria jo, que corren, salten, o practiquen un esport...contrastant sorprenentment amb el que ‘toca fer’ a una edat avançada. Aquesta setmana s’ha sabut que una italiana, de nom Emma Maria Mazzenga, ha batut a la ciutat de Pàdua el rècord mundial de 200m de dones de 90 anys que es mantenia des d’en feia tretze i era d’1 minut i 72 centèsimes . Ella els ha corregut en menys d’un minut: 54 segons i 47 centèsimes . El vídeo de la proesa circula per les xarxes i és veritablement un goig veure com aquesta atleta nonagenària corre a un ritme que ja voldríem molts: el primer, un servidor. Aquest èxit extraordinari ressalta la seva capacitat atlètica i serveix com a testimoni que l'edat, si s’està bé de salut, no ha de ser cap impediment per moure’s, fins i tot amb certa intensitat. El seu excepcional registre no és només una fita històrica; és també una inspiració per a tothom, sigui esportista o no, en fer patent que la determinació és la clau per aconseguir un propòsit. Alguns mitjans que donen la notícia s’hi refereixen com ‘l’atleta anciana’. Està clar que la senyora Emma Maria Mazzenga, que té per cert un nom molt bonic, d’atleta sí, però d’anciana no en té res. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

30/01/2024

Bon any atlètic 2023 i bons auguris per al 2024

Amigues i amics, com que aquests dies es parla del ‘millor de l’any’ en tots els sectors: pel·lícules, cançons, sèries...etc, faig el mateix pel que fa al món del córrer. Destaco que, acabada la paràlisi que va provocar la pandèmia, les curses han tornat el 2023 amb molta força. Per un anàlisi modest que he fet, la participació a les curses de l’any passat a Catalunya ha crescut un 40% de mitjana respecte a la del 2022. Algunes, les més reconegudes, com la marató de Barcelona, va tenir, precisament, un 40% més corredors i corredores. I sortint de les nostres contrades, cal fer esment que a la de València van ser 33.000 els participants, la més multitudinària de la seva història. Per altra banda, a nivell internacional, l’any ha estat espectacular: rècord del món de la marató masculina i rècord del món de la marató femenina. I ara, com a reflex del que ens depara el nou any que ha començat, ens anuncien que la mitja marató de Barcelona del mes que ve ha tancat les inscripcions amb rècord de participants, i s’espera arribar als 20.000 a la marató del març. Podem estar contents. I posats a estar-ho, a l’estiu podrem gaudir dels Jocs Olímpics, una celebració que ens augura emocions a cor que vols. Serà, com cada quatre anys, una festa per als que ens agrada la cosa aquesta de córrer. I no tant sols córrer: la cita olímpica és la exaltació de l’esport. Allò que -permeteu-me el tòpic- : si no existís l’hauríem d’inventar. Pel bé de tothom (països i individus). Fins el cap der setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

21/01/2024

Carme Valero ens ha deixat

Amigues i amics, l’altre dia vaig quedar trasbalsat amb una notícia que em van donar per watsap: “s’ha mort la Carme Valero”. La Carme, a qui coneixia i admirava, era una atleta d’un currículum excepcional. Nascuda a Terol, i veïna de Sabadell des de molt petita, als catorze anys va començar a córrer i aviat va destacar. Va ser campiona del món de cros dos anys seguits (el 1976 i el 77), vuit cops campiona d'Espanya i set de Catalunya, i va ser la primera atleta espanyola que va participar en uns Jocs Olímpics. Va guanyar el premi a la millor esportista de Sabadell el 1973, 75, 76 i 77 i va ser reconeguda en quatre ocasions com a millor atleta espanyola pel Consejo Superior de Deportes. La vaig tractar poc, però em semblava d’un caràcter indomable. Va tenir problemes amb les federacions tot reivindicant la igualtat entre homes i dones. Deia que era inadmissible que en un Mundial, per exemple, el guanyador s’endugués un milió de pessetes i la guanyadora només cent mil. Se la va considerar com la millor atleta del segle XX a l’Estat. Amb tot, i com passa sovint, el reconeixement a casa nostra no estava en concordança amb els seus mèrits. Ni ho ha estat ara. Tenim raó els que diem que el comiat que se li ha donat a la Carme Valero des de l’esfera pública catalana no podia ser d’un per­fil tan baix com el que ha tin­gut. I no em va sorprendre, tot i que em va doldre, veure l’altre dia com els diaris esportius més importants del país informaven en portada de la seva mort: un de Madrid ho feia a tota plana amb una foto, dos de Barcelona no deien res, i un en un raconet amb una frase. I és que, com és sabut, els catalans no honorem com cal als grans esportistes. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.

Miquel Pucurull

14/01/2024